Els Perses (1898) - Obra
| Sou al capítol «Obra» | |||||
| Els Perses (1898) | |||||
|
Argument | Portada | 
| ||
___
Chor de vells.
Atossa (mare de Xerxes i muller de Darius).
Un Missatger.
L'ombra de Darius.
Xerxes.
Són ells, els fidels Perses que partiren
a la terra dels grecs; són els que serven
el throno d'or d'un opulent monarca.
Xerxes, el senyor rei, fill de Darius,
els escullí per conservar l'imperi;
més ai! la ment sem torba, el cor s'apena
al veure que no torna l'host gloriosa
ni l rei que a la victoria va conduir-la.
Tot el coratge que engendrava l'Asia
fugí d'aquí; i l'Asia als seus anyora,
i en tant ni un missatger torna, ni arriba
cap cavaller a la ciutat dels Perses.
Els de Susa, Ecbatana i de la vella
ciutat de Cissia, els muradals deixant-ne,
dalt del corcê uns fugiren, ab navilis
altres volaren, i l'estol de guerra
altres a peu van engrandir joiosos.
Entre ells hi havia Amistres i Artaphernes,
Megabazes i Astaspes, reis de Persia,
vassalls tots del gran rei, i tots partiren
davant de gents nombroses, sagetaires,
cavallers i pions, d'esguard ferotge
i cobejosos de guanyâ en la lluita[1].
Atembares hi era, el que s dalia
per lluitar a cavall; també Massistres,
Imeus el sagetaire, Pharandaces,
i l colcador Sosthanes. N'enviava
el Nil fecon uns allres: Susiscanes,
Pegaston nat d'Egyple; el gran exarca
de la sagrada Memphis, i n-Arsames
i els de les terres de l'antiga Thebes
d'Ariomardus; gent terrible i forta
que habita les llacunes i és experta
en manejar els rems de naus lleugeres.
L'estol seguia de la gent de Lydia
que viuen en plaers, gent de montanya
que no coneix la mar, als que comanden
Arcteus i Metragathes, reis justissims;
i els Sards, que arrossegant carros de guerra
de dos i tres cavalls, d'or els rubleixen
i fan l'admiració d'aquell que ls guaita.
Els moradors de Tmola ja amenacen
ab el dur jou de l'esclavatge a Grecia;
entre ells hi han els sageters de Mysia
a les ordres de Mardon i Tharybis.
Babylonia envià pera combatre
els soldats coberts d'or, que solen caure
com una allau despresa i que confien
en el llur art de manejar ballestes,
i ve darrera d'ells de tota l'Asia
l'estol de gladiators que al rei enrotlla.
Aquesta flor de combatents partia
de Persia fa molt temps; a tots els plora
l'Asia que ls sustentà; mullers i pares,
comptant els jorns, d'angoixa s consumeixen.
Ja l'exercit real a l'altra banda
de l'Asia aparegué; per ponts de barques
passà la mar de Grecia en Athamàntida
desprès de posâ l jou a l'ona fera.
El gran capdill i bregador partia
en dos l'estol immens; i en mar i terra
dos lloc-tinents posava, i ell el duia,
igual que un déu, l'estol a la victoria.
El conjunt de les naus i les mainades
era com un dragó d'escata verda
i cap sanguinolenc; de Syri l carro
guiant el nostre rei, portà a la lluita
als inclits bregadors d'espasa i llança.
No hi ha ningú que aquella torrentada
de braus deturi, ni que l'ona forta
de combatents detinga: és impossible
de Perses aturâ un valent exercit.
Més de l'engany dels déus qui pol fugir-ne?
Els déus amoixen i preparen llaços,
i del parany d'un déu no n fuig cap home!
I la fatal necessitat moguda
pels déus eterns ens va mirar ab ira,
i als Perses imposà lluites difícils:
preses de muradals, setis i runes
de ciutats i barreges sense nombre
de cavallers, cavalls i armes de guerra.
Ja s van acostumar a veure l'ona
que s blanqueja rugint quan amenaça,
i les marines selves; ja aprengueren
de viure sobre aquelles febles cases
fetes de fusta i corda, que servien
per portâ un món que n'engolia un altre[2].
Per això ab el cor trist i ple d'angoixa
tinc por per l'host de Persia, i no voldria
sentir jamai que la ciutat de Susa
ha quedat sense fills dignes de casa;
i Cissia respondrà, si és que això sia,
rugint d'esglai, mentres iran les dònes
la mala nova repetint, fent troços
de les robes de porpra de Byssinia.
L'host de peu i cavall, aixam d'abelles
semblava al despedir-se; la guiava
el nostre rei, que passà l mar i duia
en son cor el desig de la victoria.
Α tants valents capdills tot-hom els plora,
i les dònes de Persia, desolades
per un dolor suprem, l'espòs dolcissim,
al company de llur llit, anyoren totes,
totes cantant complantes de viudesa.
És hora, Perses, ja, los que de sempre
en eix palau seguereu venerables,
de veure ab pressa quina és la fortuna
de Xerxes nostre rei: si la victoria
guanyà enjegant al cel nuvols de fletxes,
ο si vencé ab l'extrem d'aguda llança.
Més un astre esplendent surt ara, es mostra
davant mos ulls i els ulls dels déus: la reina
mare del rei; de genollons en terra!
ab paraules d'amor tot-hom li parli,
tot-hom per reina i mare la saludi.
(Surt Atossa)
Salve, regina de les ben cenyides
dónes de Persia! Mare venerable
de Xerxes i l'esposa de Darius!
Fores muller d'un déu dels Perses, i ara
ets mare d'altre déu, si esprit maligne
no ha capbuçat de nostre estol la gloria.
Per això vinc, deixant aquella estancia
ornada d'or i el thalem de Darius,
mon pit d'angoixa s desespera; és hora
de que us ho digui tot: a mi no m torba
lo seny la pena, ni seré atrevida,
no fos cas que perdés per culpa propria
les riqueses que aquí lo meu Darius,
ab l'ajuda d'un déu, acurullava.
Doble pena mon pit torba i fadiga:
la turba dels esclaus que no m vol creure
en absencia del rei, i les riqueses,
que sense l rei ni valen ni s'estimen.
Los thresors són intactes, però penso
que no ho seran molt temps si no ls vigilo.
L'ull de l'amo al palau guarda i conserva:
per això, venerables vells, voldria
vostre consell pera saber desde ara
què m toca fer; no m negareu, espero,
vostra opinió, que estimo perquè és vostra.
Oh regina! Jamai dues vegades
demanaras nostre consell, puix sempre
benevols ab tot-hom, ab tu voldriem
ser-ho més del que ho som, pera ajudar-te.
Desde que l rei, mon fill, partí a la guerra
i a conquistar la Jonia se n'anava,
que unes visions estranyes entre somnis
m'atormenten de nit; però entre totes
cap de tant clara i evident com una
que anit vaig tindre. Te diré com era:
dues dònes vaig veure que venien
a davant meu, superbament vestides,
ab vestit persa l'una, l'altra doric;
eren més altes i gentils i esveltes
que les dònes vivents; no s retiraven
cap més; en semblant i en hermosura,
eren germanes d'un mateix llinatge;
l'una vivia en terra grega i l'altra
en barbara[3] regió sola vivia.
Entre elles, me semblaven disputar-se,
i el meu fill, que ho va veure, a totes dues
deturava i ensems les aplacava.
Al seu carro a les dues les junyia
i al front els va posar corretges dures.
L'una, orgullosa d'aquest jou, altiva
lo fre contenta mossegava[4], i l'altra,
indignada, bregant, i fent mil forces,
trencava l carro i féu el jou a troços.
Mon fill caigué; Darius, el seu pare,
planyent-lo, va sortir a sa defensa.
Quan Xerxes el va veure, de vergonya
va esqueixar sos vestits. Eix és lo somni
que m torbà trista a mi la nit passada.
Quan vaig deixar mon llit i les mans meves
acostava a la dèu de la font pura,
alçant la destra, me n'aní resolta
fins a l'ara capdal dels sacrificis.
Tots els déus se m giraren refusant-me[5],
una àguila vegí que se n'anava,
fugint, als peus d'Apollus, i jo, muda
d'esglai, oh amics, anava a perdre l'esma.
Un voltor la seguia, ab batec d'ales
l'aconsegueix, i ja ab ses urpes trinxa
el cap de l'àguila, que no tingué forces
no més que per donar-se esporuguida.
De veure tot això m quedí esblaimada;
vosaltres hi quedeu sols de sentir-ho[6].
Sols això us tinc de dir: si la fortuna
ha vetllat per mon fill, cobert de gloria
aquí l veurem aviat; si fou adversa,
no l'exposeu a donar compte, i sia,
com sempre fou, lo rei d'aquesta terra.
Oh mare, no volem ab cap paraula
torbar-te més del que ho estas, ni és hora
de confirmar l'esglai que a tu t domina!
Vés a pregar als déus, tot el sinistre
que vegeres, demana que t'ho apartin;
tot el bo que s complesca, per ton regne,
per tu, tos fills i tos amics. Copioses
fés libacions pels morts i per la terra,
i demana ab amor que l teu Darius,
que vegeres en somnis, t'aclareixi
tot el bo que a ton fill i a tu t'espera,
i tot el mal ho amagui en les més fondes
tenebroses regions de sota terra.
Jo, que soc el oracle que revela
parlant al cor, això sols t'aconsello;
però ja n parlarem: potser encara
tot sortirà tant bé com jo ho desitjo.
Certament tu has sigut qui primê eix somni
ha interpretat ab bon sentit: Déu faci
que tot me surti bé! Com aconselles,
als déus i als que descancen sota terra
farem els sacrificis, quan retorni
a mon palau. Però entre tant explica-m:
aon diuen del món que s troba Athenes?
Lluny d'aquí, a l'occident, on va a la posta
el sol.
I diuen que mon fill glatia
per pendre eixa ciutat?
És cert. Tota la Grecia
guanyat hauria havent guanyat Athenes.
I tanta gent allí hi havia?
Tanta
que als Perses ens ha fet sofrir séns treva.
I què més tenen? La riquesa ls sobra?[7]
La terra és llur thresor; hi ha fonts de plata.
La punta de sageta feridora
brilla en llurs mans?
Jamai, que no més tenen
la llança de combat i l'armadura
ab son escut.
Qui és, doncs, qui governa
al poble aquest?
Tots ells mai s'anomenen
esclaus de cap senyor, i no obeeixen
a cap home jamai[8].
Com podran fer-ho
per sostenir dels enemics la força?
Destruint a Darius i a l'exercit
nombrós i ben armat que l rei portava.
Dius coses cspantables i que esglaien
als pares dels soldats que són a Grecia.
Crec que aviat ho sabras tot: la nua
veritat te dirà aquest vell que arriba
i sembla que és de Persia: ell podrà dir-nos
si fan de bon ο mal sentir les noves.
(Entra l Missatger.)
Oh pobles de tot l'Asia! Pobra terra
de Persia! Oh pobre port ple de riqueses
aon morí tot l'esplendor de casa!
La flor dels Perses ha caigut! Oh miser!
tinc d'esser jo l primer que això anunciï,
i és precís explicar eixa desfeta.
Oh Perses, vostra host tota és perduda!
Que és trist i horrible això! Plorem-ho, Perses!
Tots ells caigueren per no alçar-se: apenes
jo m'he salvat pera portar la nova.
Això ns passa an els vells: ens toca viure
sols per sentir calamitats amargues.
I jo m'hi vaig trobar! Ningú va dir-mels
los mals que jo us diré.
Ai! pobra patria!
De què t serviren tants aixams de fletxes
enduts a Grecia?
Ja de Salamina
tota la platja és plena de cadavres,
de cadavres dels nostres!
Oh! Això és horrible:
els còssos dels amics escupint l'ona,
tacats de sang!...
De res, ai! nos serviren
les fletxes nostres: nostra gent va perdre-s
en mig l'estol de naus que ns oprimia.
Plorem, ab clams d'angoixa. Pobres Perses!
Tot caigué al perdre-s l'host!
I com esglaia
i esglaiarà aquest nom de Salamina!
Jo ploro al recordar el nom d'Athenes!
Pels enemics ha d'esse un nom terrible,
encara que fa temps que ja van fer-nos
viudes a moltes dònes d'aquí Persia.
Ja fa prou que he callat; aquesta pena,
la meva, és la més gran de totes, tanta
que no m deixa parlar ni escoltâ m deixa.
Més és precís sofrir aquí a tot'hora
les dissorts totes que ls grans déus envien.
Encara que les llàgrimes no t deixen,
explica-ho tot i conta quins moriren,
quins se salvaren, com caigueren, digues,
els capdills que perderen el seu sceptre.
Xerxes és viu encara i la llum guaita.
La llum m'has fet sortir; de la nit fosca
m'has fet tornar esplendidissim dia.
Lo capithost dels cavallers séns nombre,
Artembares, moria en les riberes
de l'aspra costa Sileniana, i queia
de la nau, mig cor-pres per la ferida
d'aguda llança, el bregador Dadaces,
i Fenagon, valent fill de Bactriana,
jau entre l'ona d'aquella illa trista
del mar d'Ajax. I Arsames, ab Argentes,
ab Lileus, vora l'illa on se nodreixen
les colomes gentils, en mig la sorra
se podreixen també. Els braus fills d'Egypte,
Arcteus, Adenes, Phàrnuens i un altre
de la mateixa nau, emsems caigueren.
Chrysens Matallus, que portà a la lluita
trenta mil homes de cavall, moria
i té la barba espessa i hirsuta, roja
per la sang de ferida esglaiadora.
El fill preclar d'Arabia, el gran Artames
de Bactria, és habitant de Salamina,
puix que ha comprat allí dèu palms de terra.
Jau Amphisteus Amestris, que la llança
brandava com ningú; el noble Ariomardus,
que feu plorar als Sards; Sisames Mysius
i l'almirall de tantes naus, Tharybis.
Lo capdill de Cilicia, el gran Syennesis,
magnanim com ell sol, que tanta feina
havia dat als enemics, ab gloria
caigué també. Aquestos són per ara
els que m recorden. Tols els mals que manquen
per dir, ja ls contaré.
Són mals aquestos
que esglaien de debò. Avergonyeixen
als perses i greus planys tots ells provoquen.
Conta-ns ara les naus que ls Grecs portaven,
i com ab nostre estol van atrevir-se
a fer pugna naval.
Vingués del nombre
l'èxit d'aquell combat, fossim nosaltres
els vencedors. Trescentes naus sols duien
els Grecs, i a més dèu d'escullides. Xerxes
(segons vaig sentî a dir) mil ne portava;
d'aquelles mil, dues centes sèt sols eren
les lleugeres i bones. Si és pel nombre,
no erem molt inferiors; a nostre exercit
algun déu lo va perdre: la fortuna
no ns féu pesar igual en la balança.
Els déus guarden la vila de Minerva.
És veritat, Athenes està intacta
i els queden combatents pera guardar-la.
Conta com fou de naus la gran barreja,
si van entrar els grecs, primer, ο digues
si l meu fill començà portant vantatge
ensoperbit pel nombre dels navilis.
Crec que tot el dol ve, noble regina,
d'algun geni del mal ο bé d'alguna
divinitat terrible i venjadora.
Un home grec de l'host dels fills d'Athenes
a ton fill Xerxes li digué: «Quan vinguen
les ombres de la nit, no ha de quedar-ne
ni un sol dels grecs aquí: dalt dels navilis
tots fugiran pera servar llurs vides».
Desseguit nostre rei va donar l'ordre
(sense contâ ab l'engany ni ab la malicia
dels déus que ns avorrien) de que totes
les naus de Persia, al vindre del crepuscol
la llum incerta i les tenebres brunes
la blava volta fessin negre, en rengles
de tres en tres vetllessin les sortides
de l'ample freu, i altres prop de l'illa
de Salamina, ja al aguait i promptes,
tancar el pas dels enemics poguessin
si és que la nit els dava bon refugi.
Aixís altiu ho va manâ l monarca,
séns preveure el mal fat que ls déus nos duien.
Tot-hom fidel va obeir l'ordre dada:
sopaven uns i els bogadors guarnien
l'escàlem i els estrops pera la marxa.
Després que ls raigs de sol ja no brillaren
i venia la nit, pujà al navili
el bogador i els homes d'abordatge.
Les ordres de combat se trametien
per l'ample estol de les reials galeres;
tot-hom era al seu lloc, i comandaven
els capitans les seves naus soperbes.
Passà tota la nit, i en lloc no s veien
ni naus de grecs, ni d'enemics el rastre.
Després que l jorn de cavalls blancs en ales
vingué esplendent, portant la llum i vida
per tota la regió, sentim de sobte
remor de grecs tant imponent i altivol
com si en les festes dels peans clamessin
totes les costes d'aquell mar. Sonaven
los cingles i penyals, i a tots els barbres
tal esglai nos prengué, que allí perdérem
per primer colp coratge i esperança.
No cantaven els grecs com si fugissin,
sinó com qui s'acosta a la victoria.
Lo ressò de la trompa ls encenia,
i de sobte llurs rems batent a l'una
les ones ronques de la mar, sonaren
ab un compàs esglaiadô, i depressa
eixiren imponents al davant nostre.
El primer flanc dels seus ab ordre i calma
avançava a la dreta, i li seguien
totes les naus darrera. Tots poguerem
sentir clares les veus dels fills d'Athenes!
Deien aixís: «Aneu, oh fills de Grecia,
a deslliurar la patria! Recordeu-vos
que lluitem per los fills, per les esposes,
pels altars dels déus vostres, i els sepulcres
dels avis estimats!» També nosaltres
ab la llengua de Persia ls responiem.
Ja era temps de combatre. Una galera
clavava l'esperó de bronze a una altra.
Una nau grega ja n partia una
de Phenicia, pel mig; i molt resolta
un'altra ja n cercava per negar-la.
Al començ, lo torrent de nostre exercit
resistia l'embat; després la turba
nombrosa de les naus s'entrebancava
i no s podien moure los navilis
ab llibertat, ni era tampoc possible
socórrer a les naus amenaçades.
Les naus de Persia (ho tinc de dir) entre elles
topaven d'esperons i es destroçaven,
i els rems trencaren al topar-se; els altres
ab previsió, quan embestien, feien
un forat a les naus nostres, obrien
grans vies d'aigua, i les naus perses eren
al fons del mar joguina dels cetacis.
Quina por feia l'aigua! Sols estelles
de naus s'hi veien i reinflats cadavres!
Les platges i els esculls acurullaven
morts i més morts! Sense concert ni ordre
fugiren nostres naus (les que pogueren).
Els grecs, per fer fugî ls taurons i ls altres
cetacis de la mar, troços de fusta
i fragments de les naus i rems trencaven
que a alguns naufrecs potser salvat haurien.
Lo gemegar dels uns i els brams de l'ona
esglaiaren a tots; fins que venia
la negra nit, que ho cobrí tot de sombres.
Ni ab dèu jorns que parlés comptar podria
tot el nombre de mals que presenciava.
En un mot t'ho diré: mai en la terra
va morir tanta gent en un sol dia.
És veritat que tot un mar de penes
vingué sobre de Persia i tots els barbres!
Però t convé saber que encara t resta
coneixe l mal pitjor: la dissort nostra
és tant gran, que potser és més terrible
lo que t manca saber que l que t contava.
I què ha pogut passar més trist encara?
Conta-m'ho tot; que vull saber lo que era
el mal pitjor que van sofrir els nostres.
Els més forts i valents de tots els Perses,
els més nobles i braus, i els més adictes
i fidels an el rei, tots, ai, moriren
aquell jorn sense honor i sense gloria!
Desditxada de mi! Oh amics, digueu-li
que compti com i ab quina mort finaren.
Vora la platja hi ha de Salamina
una illa no molt gran; les naus no hi troben
ni port ni abric; sols Pan, l'amic de dances,
s'hi passeja sovint per l'ampla costa.
Allí Xerxes envià capdills de Persia
perquè quan l'enemic, desfet per l'aigua,
volgués fugir per terra, la sortida
els nostres li privessin; si nosaltres
perdessim en la mar, socors i ajuda
trobessim en la platja. La victoria
els déus als grecs donaren, i depressa,
armats d'armes de bronzo, tots saltaren
en terra i dominaren tota l'illa,
que ls Perses no sabien on girar-se.
Α colps de rocs llurs mans ens mal-ferien,
i dels nervis dels arcs, milers de fletxes
sense pietat allí ns exterminaven.
I, embestint-nos per fi, tots a la una
nos trocejen, i tallen caps i braços,
fins que ningú dels nostres restâ ab vida.
Xerxes clamava al veure la desfeta;
s'estava a dalt d'un puig en lo seu throno,
desde on l'exercit contemplava; mana
als de peu que s retirin, ple de rabia
esqueixa sos vestits, crida ab veu forta
i fuig séns ordre ni concert[9]. Aquesta
deshonra pots uni a les altres penes!
Oh déu crudel, i com nostra esperança
enganyares així! Tribut tristissim
mon fill va pagâ a Athcenes. No bastaren
els fills de Persia que la mort un dia
a Marathon va pendre? La venjança
d'aquests volgué mon fill, i sols va treure-n
calamitat suprema. Tu, ara, conta-m
ont has deixat les naus que se salvaren.
Ho saps de cert?
T'ho contaré depressa.
Les naus que no s perderen, sense ordre
fugiren ab bon vent: la gent de terra
que s va salvar, morí, part a Beocia
i part de sèt vora les fonts sagrades.
Els demés, fatigats, vam anâ a Phocia
i a Dorida i a Melium, on l'Sperchius
els camps i prats rega tot l'any benigne.
Darrerament la vila de Thessalia
i les terres d'Achaya nos vegeren
morts de fam arribar; i els més moriren
de fam i sèt que ls consumí ab tortures.
Per fi arribàrem pocs a Macedonia,
i al gual d'Axius, d'Edonida i de Bolbes
passàrem les regions i la montanya
del Pangeu de canyars entre llacunes.
Aquella nit els déus nos congelaren,
fent venî ls primers freds, totes les aigües
del torrent Strymon; molts, ai! dels nostres
que mai pregat havien, adoraren
als numens protectors de cel i terra.
Després que tots pregàrem, nostre exercit
passà sobre del glaç; tots se salvaren
passant abans que l sol sos raigs xardosos
enviés a la terra. El rei del dia,
resplendint com un foc, fongué la gebre.
Quèiem uns sobre ls altres. Oh ditxosos
d'aquells que al caure desseguit moriren!
Els que s salvaren, ab treballs i penes
arribaren a Thracia, i amagant-se
a sos pobles i viles pervingueren.
Però no molts; li toca plorâ a Persia
la flor del seu jovent emmusteida!
Això és la veritat; moltes més coses
podria contâ encara que no conto
sobre ls mals que a la Persia ls déus envien.
Oh déu ingrat! I com vas trepitjar-nos
a tots els fills de Persia!
Desditxada!
L'exercit s'ha perdut! La visió horrible
d'aquells somnis de nit s'ha complert tota!
No l vau endevinar lo vaticini:
vostra opinió fou una errada; ens manca,
ja que vostre consell no va servir-me,
adorâ als déus, i fer la meva ofrena
a la terra i als morts. Sé que m pertoca
fer-ho així, puix sé que en el pervindre
pot-ser mellor nos aniran les coses.
Α vosaltres pertany entre eixes penes
dar bons consells als bons que us els demanen.
Si tornés el meu fill, aconsoleu-lo
i acompanyeu-lo a casa, que no sia
cas que als mals seus se n'hi afegeixin d'altres.
Oh Jupiter, gran rei! Ab l'host perduda,
abans plena de força i de riquesa,
a les ciutats de Susa i d'Ecbatana
de dol i plant per sempre més omplires.
Moltes dònes en plor amarc desfent-se,
ab les mans flonges els seus vels esquinsen
i mullen els llurs pits, del dol consocis.
Ja ploren séns consol totes les nuvies
que anyoren aquell thalem que adornaren
ab blanes cobertures, i desitgen
gemegoses el fruit que ja perderen
de llurs amors sagrats. També jo ploro,
i em planyo del mal fat dels que moriren
ab el plor més amarc que puc plorar-lo.
Ara tota Asia plora; diu que Xerxes
sels ne va endû a la mort, que ell els va perdre;
ai! això és massa cert: Xerxes menava
a la disort nostra imponent marina.
Per què Darius, altre temps, séns perdua,
posà davant dels seus de Susa al princep?
La gent de peu i gent de mar, tot d'una
la ofegaren les naus de doble vela;
les naus ens varen perdre, ab escomeses
que ns van portar la mort, i tots sentiem
que ab prou feines el rei pels camps de Thracia
en mig l'hivern i viaranys abruptes
se va poder salvar de l'host dels Jonics.
Els primers que per força varem perdre,
ai, pobres d'ells! prop de Cychrea jauen.
Plorem i gemeguem! Clamem ab força
nostres calamitats! Alcem als nuvols
el clam prenyat de plors de tot un poble!
Capbuçats per la mar horrible n miro
molts d'ells ja devorats pels silenciosos
peixos que habiten en les negres aigües.
Les cases ploren sense ls amos, criden
els fills orfens, i els vells anguniosos
tenen d'oir eixa dissort!
De l'Asia
les gents ja no seran més tributaries
de Persia, ni l tribut duran, per força,
de vassallatge i sumissió; per terra
postrats, no ns temeran; morí per sempre
la excelsa potestat de casa nostra.
La llengua dels mortals, desenfrenada,
dirà tot el que vulgui: el poble és lliure
per dir lo que li plau, com també hi resta
el jou de tot l'imperi. La sang nostra
cobreix els camps de tota l'illa grega!
Qui malament algun vaixell governa
no ignora, amics, que al caure entre desditxes
tot l'esglaia i perd l'esma. La fortuna,
quan ens mira propicia, tots esperen
que tot els anirà ab igual bonança.
Jo tot ho veig ple de temors, les dures
traidories dels déus ja de ma vista
no s'aparten jamai, i en mes orelles
els hymnes de triomph ja no hi ressonen.
Puix tants de mals els meus sentits trastoquen,
per això vaig anar-men cap a casa
séns carro ni ornaments, i sacrificis
i ofrenes pera l'ombra de Darius,
el pare del meu fill, vos duc depressa.
Llet blanca i saborosa d'una vaca
sencera encar, mèl clara la més pura
de l'abella que tria flors hermoses,
aigua fresca i gemada que ns regala
la mare terra, i l nectar que és delicia
de la vella serment. També us presento
el fruit sabrós de palida olivera
d'olor suau, i un ram de flors que porten
la llevor de tot fruit que s fa en la terra.
Junteu cançons i hymnes a l'ofrena,
i la sombra evoqueu del gran Darius:
jo, pels déus de l'infern, dels sacrificis
faré les libacions honrant als numens.
Oh Reina i dòna que honrar deu tot Persa!
Tu fes les libacions als déus que habiten
les conques de l'infern, mentres nosaltres
hem de pregar als morts pera que tornin.
Oh vosaltres, sagrats déus de tenebres,
Mercuri i Terra, i tu, rei dels abismes:
torna a la llum l'esprit del gran Darius!
Si és que coneix alguna mala nova,
ell sol nos podrà dir com acabar-se
podran nostres desditxes infinites.
És que ja m sent aquell rei gran que Persia
sols ab els déus pot comparar-lo? Escolta
la veu de nostra patria clara i pura
clamant en plors sense concert ni esma?
Mon clam faré arribar fins que ell me senti,
fins que m'escolti ja?
Tu, Mare Terra,
i vosaltres també, aquells que les ombres
dels difunts transporteu! Feu que ací vinga
la sombra de Darius desde aquelles
morades infernals; que d'allí munti
aquell que era com déu pels fills de Susa
i tota Persia, vinga aquell monarca
tant gran com no n vegé d'altre la terra!
Oh, estimat rei! Amat sepulcre! Vine,
Aidonius, tu que portes de les tombes
les ànimes dels morts, porta a Darius!
No fou ell qui va perdre als fills de Persia
en lluita esteril i funesta: ell duia
l'exercit al triomph; l'anomenaven
el capdill divinal!
Oh rei! Rei nostre,
veniu; alceu-s sobre d'aquest sepulcre
ab la porpora regia i ab la tiara
de l'esplendor i majestat insignia!
Veniu, oh pare nostre, oh bon Darius,
veniu pera sentir noves desditxes!
Sortiu, senyor, que de la Stygia ls nuvols
nos han cobert! La joventut perduda!
Veniu, senyor, sortiu!
(Surt l'ombra de Darius)
Vós, que moríreu
plorat per tant d'amics, per què sou ara
en eixa terra vostra on van cometre
doble delicte? Veniu, oh pare nostre,
pare benigne! Nostres naus, perdudes,
les triremes no són ni naus ni veles.
Oh vells de Persia, de mon temps i dies,
fidels entre ls fidels, quina desgracia
ara fa trontollar nostre reialme?
Plora i gemega tremolant la terra,
la meva esposa aprop del meu sepulcre
desfeta en plors m'omple d'esglai, i aquestos
sacrificis que heu fet, jo ls acceptava.
Prop de ma tomba us veig plorant i ab tristes
lamentacions mon ànima evocàreu.
Es difícil sortir de les morades
del pregon dels inferns, perquè ls déus solen
ser facils en admetre, més no tenen
costum d'enviar les ànimes. Encara
jo tinc autoritat: per ço venia,
i venia corrent, perquè no puga
dir-se que era culpable ma tardança.
Quin és el mal, digueu, que als fills de Persia
ara esborra del món ?
Quasi no goso
ni veure-t ni parlar-te: me domina
l'antic respecte.
Puix de sota terra
he vingut obeint tes clamoroses
llagrimes tristes, parla desseguida,
i, en pocs mots, diga-ho tot, séns esmentar-la
la reverencia que a mi m deus.
No goso
obeir-te en això: tinc por de dir-te
allò que als bons amics degué callar-se.
Ja que l respecte i dignitat antiga
t'imposen tant i tant, tu, esposa meva,
deixant els plors i planys, conta-m depressa
tot ço que hi hagi. Solen tots els homes
patir molts mals sovint en mar i terra,
tot són desgracies pels mortals si allarguen
la vida, per molt temps.
Oh, tu[10], que a tot vivent per ta fortuna
vas superar, ja que vivint tu eres
envejat de tot Persa i vares viure
com tot un déu; avui ditxòs te trobo
perquè morires ans de poder veure
tot el torrent de mals que ns devorava.
En pocs mots te diré tot ço que passa:
tot el poder dels Perses va extingir-se!
I com? Ab mals de pesta ο ab revoltes?
Ab res d'això: l'exercit, vora Athenes,
va esser desfet!
I quin fill meu el duia?
Xerxes, el bregador, que ns escolava[11]
de combatents totes les parts de l'Asia.
I fou per terra ο mar que dugué a perdre
a nostre estol?
Va esser per mar i terra,
perquè la host va dividir-se en dues.
I com ho féu per dur host tant nombrosa
a peu, tant lluny d'aquí?
Ab uns enginys juntava
l'ample Hellespont pera trobar passatge.
I també així pogué tancar el Bosphor?
També; i crec que algun déu va aconsellar-l'hi.
Jo tinc por que algun déu va aconsellar-lo
malament.
Així ho prova l fatal exit.
I qual fou la dissort que així gemegues?
L'estol de mar va perdre a l'host de terra.
Així, doncs, en la lluita tots finaren?
D'aital faisó, que no ha restat a Susa
cap home, avui.
Oh brau exercit, quina
dissort tant trista vas sofrir séns gloria!
Del poble de Bactriana no n quedava
ni un pera contar-ho, ni sisquera
un vell tant sols.
Oh desditxat mil voltes
del que a tants joves combatents perdia!
No més diuen que Xerxes va salvar-se
abandonat dels seus, ab pocs de casa.
Aon i com va perdre-s? Potsê encara
de trobar-lo podem tenî esperança.
Diuen que al pont que ls continents junyia
arribà de bon grat.
Potsê a la terra
ha arribat ja salvant-se. És cosa certa?
Ho sabem certament: no hi ha cap dubte.
Massa aviat per cert als vaticinis[12]
seguí la dissort trista; ni ls oracles
ni Jove han trigat gaire pera perdre
a mon fill desditxat; molt temps ja feia
que jo creia que ls déus així ho farien.
Més si algú massa prest mira ls oracles,
és ben cert que ben prompte un déu l'ajuda.
La font de tots els mals ara és ben vista
per tots els que ns estimen; el fill nostre
ab audacia de jove, en té la culpa
per massa confiat; ell esperava
que l sagrat Hellespont, ab ses cadenes,
com un esclau covart l'obeiria,
i el Bosphor, riu dels déus, mudar pensava
de corrent, subjectant-lo ab aquells ferros
i grillons que hi posà perquè l'exercit
dels Perses hi passés; ell mortal era
i a tots els déus pensava, oh gran follia!
superar, i a Neptú també. Ai, pobre,
pobre fill meu, va perdre-l l'imprudencia!
Ara tinc por que totes les riqueses
que ab tants treballs jo un dia athresorava,
pera l primer que vinga no serveixin
de ric butí de guerra saquejant-les.
Per dolenta costum dels fills de Persia
el meu fill bellicós crec que s va perdre.
Diuen que tu, ab la punta de l'espasa,
per ell athresorares grans riqueses,
i que ell, emperesit, ni va augmentar-les,
ni guerrejava com calia. Al oure
aquests insults de mals patricis, conten
que s decidí a portar la guerra a Grecia.
Per això ells seran reus d'aquest delicte,
que és gran i digne que en tot temps el tinguen
els nostres ben present: per ell perdérem
eixa ciutat de Susa; i d'allavores
Jove manà que un home sol tota Asia,
fecunda en bestiar, ab un sol sceptre
regís per sempre més. Fou el monarca
primer de tots, de Media: ell va fundar-nos
l'imperi que regí ab pit i prudencia.
Son fill féu el mateix; i després Cyrus
fou el tercer: ditxós i ple de gloria,
donà pau a tot-hom. De Lydia i Phrygia
els pobles va afegî al imperi nostre
i la Jonia domà per força d'armes.
Cap déu tingué contrari, perquè era
un rei d'enteniment. El fill de Cyrus
va esser el rei quart de Persia, el quint fou Merdis,
de la patria ornament i antic reialme.
Α aquest traidorament matà Artaphernes
ab uns companys que l'ajudaren; compta
que jo després vaig ocupar l'imperi,
que ab grans legions vaig fê empreses heroiques,
però mai tal dissort vaig dû a ma patria.
Xerxes, mon fill, oblida ls meus preceptes
i com és jove fa coses de jove[13],
prou que ho sabeu els del meu temps: nosaltres,
els reis d'abans, no feia-m tals desditxes.
Què voleu dir, oh rei! Vostres paraules
on s'encaminen? La nació de Persia,
després d'això, quin jorn tindrà fortuna?
Si mai, jamai porteu la guerra a Grecia,
encara que tingueu doble de tropes:
als grecs el terrer propri ja ls ajuda.
Això com és? com els ajuda?
Els mata
de fam, totes les hosts que l'invadeixen.
Hi enviarem gent llesta i ben triada.
No n tornarà ni un, ni d'aquells que ara
varen quedar-se pels confins de Grecia.
Què dius? Les legions totes d'aquí l'Asia
l'Hellespont no han passat, venint d'Europa?
Si havem de creure als divinals oracles,
ben pocs se n'han salvat; ben pocs les compten
les gestes d'ara. Si és així com diuen,
les legions escullides allí s queden
sense esperança i sense honor. Les planes
de Beocia que rega l riu Asopus
ab ses fertils corrents, perduts els miren.
Allí ls toca patir penes séns nombre
per premi de l'orgull i la follia.
Al arribar a Grecia, oh sacrilegi!
els temples dels grans déus, quina vergonya!
van saquejâ i cremar! Totes les ares
per ells foren malmeses, dels santuaris
sagrats, ni ls fonaments no respectaven!
De tots els mals han de patir la pena
tant grossa com llur crim; i encara d'altres
de més grosses i tristes sels esperen.
El gromoll de sang-presa per la llança
dels Dorics, de Platea en les campinyes,
era tant gran, com de cadavres era
el munt horrible que veurà per castic
la tercera niçaga. Els morts no parlen,
però diuen molt clar als que ls contemplen
que l'home jamai deu enorgullir-se.
La soperbia florint cria una espiga
que és la de la dissort, que després sega
un blat de plors que s menja ab amargura.
De tot'eixes desditxes recordeu-vos
d'Athenes i dels Grecs, perquè no hi hagi
qui, menyspreant el que ara té, desitgi
ço que per llei i dret és ben dels altres.
Però ja s cuida Jove d'abaixar-la
la soperbia dels homes: és un jutge
que massa aviat i massa a temps castiga.
Ab aquesta experiencia, aconselleu-li
a Xerxes, el meu fill, que sen recordi
d'abaixar els seus fums, i que no vulgui
anar contra dels déus, de cap manera.
Tu, mare venerable del meu Xerxes,
ornada com te sembli, vés a rebre
al teu fill, que ja torna. Ab vestidures
esqueixades arreu veuras que arriba:
és que l dolor les hi va fê esqueixar-les.
Aconhorta-l, oh, sí, ab bones paraules.
Jo sé ben bé que ab ningú més conversa,
que tu no fossis, ell podria tindre.
Jo men torno de terra al fosc abysme,
i vosaltres, bons vells, que ls déus vos guardin,
i malgrat d'eixes penes, alegreu-vos,
perquè als morts no ls serveixen les riqueses.
(Sen va l'ombra de Darius)
En veritat que ara i després, desditxes
sense nombre vindran pels pobles barbres.
Fortuna malhaurada! Quines penes
se m'esperen a mi! Pitjor que totes
la que m'esglaia més és oir que ara
el meu fill duu les regies vestidures
fetes a troços; més men vaig, vestida
ab ornament reial, vaig a l'encontre
de mon fill desditxat: no s'abandonen,
a aquells que estimem molt, en l'infortuni.
(Sen va Atossa)
En veritat vam viure en una vila
ben gran i floreixent, quan ens manava
aquest gran rei invicte i venerable
que era rival dels déus, i nos regia
justicier i benigne com un pare.
Forem preclars primer per nostre exercit,
quan les ciutats murades ab lleis santes
se regien ditxoses; nostres tropes
tornaven vencedores de la lluita,
intactes, sense mai aclaparar-les
el pes de la dissort. Nos obeïen
totes les viles i ciutats de Thracia,
i les que l'Halyis rega i l'Acheloides
i lo Strymon; i moltes altres fertils,
lluny de la mar, voltades ab muralles.
Portaven nostre jou els del mar d'Helles
iels del Propont sinuós, i els de les boques
del Pont mateix, i els de les belles illes
espargides[14] pel mar vora de l'Asia,
com Lesbos, Chio, Paros, Naxos i Andros,
Samos, en olivers sempre feconda,
Myconos i els d'aprop l'antiga Teno.
En mig la mar de l'Asia hi dominavem
Lemnos, el throno d'Icaro, de Rhodes,
Cnido i de Chypre les ciutats; ben nostres
eren Solos i Papho i Salamina,
que és la causa del plor que ara ns ofega.
Les ciutats populoses d'allà Jonia
les va guanyâ ab prudencia; l'ajudava
dels seus soldats aquell coratge invicte
armats de tot braó i de totes armes.
Ara... paguem la pena (no hi ha dubte)
d'haver fet eixa guerra; els déus castiguen,
ab la naval desfeta que sofrírem,
l'irreflexió séns nom d'haver-la empresa.
(Surt Xerxes)
Ai de mi, desditxat! Que trist vaig caure
en la dissort més trista i vergonyosa!
En la nació dels Perses, la fortuna
s'ha venjat implacable. Què faig ara?
Tot el vigor i força de mos membres
s'ha decandit al veure aquesta vila.
Tant-de-bo hagués volgut matar-me Jòve
ab els morts que vegí caure en la guerra!
Ai! ai! Oh rei! Els déus fa poc segaren la majestat de Persia i son imperi, la host grandiosa i l'honra d'aquells homes, el jovent, tot de casa, mort per Xerxes, tota la terra l plora; el rei omplia de Perses tot l'infern; tots a la una, l'estol més ben triat de sagetaires, els varons escullits, flor de la terra, una niçaga tota, va extingir-se!
Ai! Pobre exercit tant valent!
De l'Asia tota la terra agenollada clama!
Aquí plorant estic, la patria meva, la meva gent i ma dissort!
Α rebre-t i a saludar-te enviaré, desde ara, ab mala veu i ab gemegor que esglaia,
al ploraire Mariandus. Sí, vesseu-les
llagrimes tristes, tristes veus séns esma,
ni concert: tots els déus altra vegada
contra mi s'han girat.
Veus de complanta
llençaré per plorar de mar i terra
la desditxa que ns mata, i la flor morta
del jovent de la patria. Sense treva
clamaré ab gemegor plorosa i trista.
El déu Mars an els altres protegia
i, passant aquell mar de l'infortuni,
de nit, va donâ a Jonia marinera
lo que a nosaltres, pobres, nos va pendre.
Clama i sospira per lo que perderes!
On són els teus amics? Ont els deixares
als companys teus, Dotames, Pharandaces,
Pelagon, Suses, Agdabotes, Psamnis,
séns comptar a Susiscanes i Agbatanes?
Els vaig deixâ a tots morts, de Salamina
en els aspres costers, tots ells van caure
d'una nau tyria.
Desditxat monarca,
deixa-m-te preguntar què és lo que feren
Pharmuchus, Ariomardus i Senalces,
Lilaeus el noble, Memphis i Tharybis,
Hystaechmes, i Masistres i Artembares?
Ai d'ells! Que ja oviraven, maleides,
les muralles d'Athenes, i a un colp d'ona,
desditxats! agonegen en la platja.
I també a aquell valent abandonares
Alpistum, fill i hereu de Batanochus,
capithost de tants braus, i que venia
a esser com ton ull dret ?..........
.......[15]
I a Æbares vas deixar, al fill de Sesame,
el nét de Mygabotes? Les desditxes
que ara contes són grans entre les grosses.
L'anyorament d'amics tant cars m'excites;
ni jo ls puc oblidar; i el cor, ai! sempre,
sempre clamant eixes dissorts recorda.
També anyorem a Xantho, el que regia
dèu mil valents i era capdill dels Mardos,
a Anchares bregador, i els grans colcaires
Diaexin, Cedadatas i Lythimna,
i Tolmon, insaciable en les batalles,
i a tots els enterraren, no ab exequies
aprop les tendes en llurs carros propris[16],
sinó en les platges!
Quasi tots moriren
els capdills de la host!
I sense gloria!
Ai! ai!... Oh déus del cel! Va esser terrible
el mal immens que ns feren aquell dia!
Ens varen aixafar, i la fortuna
fou per nosaltres ben crudel madrastra[17].
Ens varen aixafar, i això qui ho dubta?
Nova desfeta fou ben bé la nostra;
embestiren als fills de Jonia; forem
d'una guerra imprudent els responsables!
Aixís ho crec. De mes legions la perdua
m'ha ben ferit a mi.
I no va perdre-s
tot el regne de Persia en aquell dia?
No veus quelcom encara en mos bagatges?
Sí: veig quelcom.
Aquest buirac de fletxes?
I això és el que t restava?[18]
Sí.
De moltes
que ten varem donar, tu n tornes poques.
És que la gent perdérem.
Els de Jonia,
per combatre, no tenen pas peresa.
Són braus com cap! Vaig veure, i ben per força
la desfeta més gran que no esperava.
I dius que va fugir l'esquadra nostra?
Mos vestits de vergonya jo esqueixava.
Ai! ai!
Ab ais! aquestos mals no s curen.
Dos i tres colps conclamaré!
Ai, poble!
Lo que és trist per nosaltres, ben alegre
serà pels enemics!
No tenim forces!
No tinc amics!
El mar tots tels va pendre.
Ploreu la perdua i entorneu's a casa.
Ai! ai! quina dissort!
Gemega i clama
responent a mos clams!
Tot-hom te torna
mal per mal!
Entona l'hymne
de dolor que jo entono.
Oh, fou terrible
eixa calamitat! Tinc de plorar-la!
Clama i plora per mi!
Ja t planyo i ploro.
Que m responguin al plany!
Ja ho faré ara.
Clama ab veu alta!
Ai! a aquesta trista
dissort l'ha de seguir ben prompte una altra!
Dona-t colps en el pit, i a chors gemega
ab el cant funeral de Mysies.
Trista,
ben trista serà avui nostra complanta!
I a mi arrenqueu-me ls pèls que ja blanquegen
de ma barba reial.
Són mals terribles
els nostres, i séns fi!
Molt més alt clama.
Ja ho faré.
També tu esqueixa tes robes
ab les mans enlairades.
Cosa trista!
Arrenca-t els cabells plorant l'exercit.
Són mals séns terme ls nostres!
Ara mulla
tos ulls en plor.
Les galtes tinc ja humides.
Clama i respon a mos gemecs!
Ai! ai! ai!
Plorant torneu a casa.
Ai pobra Persia!
Digueu pobra ciutat!
Ciutat ben trista!
Ploreu tot caminant.
Ai, pobra Persia!
Ai, pobres naus! Ai, pobres naus perdudes!
Te seguiré, exhalant gemecs séns ordre!
- ↑ Lo Ψυχῆς εὐτλήμονι δόξῃ de l'original no s pot traduir prou clarament en nostra llengua.
- ↑ Hem subratllat aquest vers perquè l'imatge grandiosa que enclou, a molts critics els ha semblat inspirada per un gust literari un xic posterior al del temps d'Æschyl.
- ↑ Pera la mellor intelligencia de molts passatges æschylians, devem fer notar que la paraula barbre, i tots sos derivats, entre ls grecs era sempre synonim d'estranger, séns indicar mai menyspreu.
- ↑ Es l’εὔαρκτον στόμα de l'original.
- ↑ L’ἀποτρόποισι δαίμοσι.
- ↑ La feliç concisió grega diu això més clar i senzill, dient: Ταῦτ᾽ἔμοιγε δείματ᾽έστ᾽ἰδεΐν-ὑμῖν δ᾽ἀκούείν.
- ↑ Aquí la concisió catalana guanya a la grega. Æschyl diu en aquest vers: Καὶ τί πρὸς τούτοισιν ἄλλο, πλοῦτος ἐξαρχὴς δόμοις.
- ↑ Lo φωτὸς οΰδ᾽ύπήκοοι de l'original constitueix una de les dificultats majors de traducció. El ὑπηκοὸς en Xenofont vol dir lloc enlairat desde on se guaita; i en Sophocles i en Æschyl és synonim de subdit, vassall, etc.
- ↑ És l’ἀκόσμῳ φυγῇ
- ↑ El codex de Medicis diu en aquest lloc: ὡς ἑὼς τ᾽ἔλλευσσες. Ahrens opina que s pot ben seguir aquesta versió, que concorda molt bé amb el νύν τε que segueix després.
- ↑ Aquest expressiu verb català interpreta d'aprop el κενώσας grec.
- ↑ Cridem l'atenció del lector sobre aquest monolec del rei Darius, perquè enclou tota la censura i vituperi més amarc pera l'orgull persic, essent un grec el qui ho escriu.
- ↑ Se veu que Æschyl, escrivint per un public grec, se mostra implacable ab els enemics d'Athenes.
- ↑ Περίκλυστοι.
- ↑ En l'original manca aquest vers, que contindria l nom d'algun altre capdill persa.
- ↑ Vid. l'obra d'Hermann, vol. IV, pag. 336, pera l'interpretació d'aquest passatge.
- ↑ Ab molta raó Welcker, Ahrens i Stefanus creuen apocrif aquest vers.
- ↑ Pot dar-se ironia més punxant contra l vençut?