El violinista de Dooney

Quan el meu violí toco jo a Dooney

la gent hi dansen com ones de la mar;

el meu cosí és prevere a Kilvarnet,

a Macharabuiee n’és el meu germà.

A l'un i l'altre, els he passat davant:

ells llegeixen en els seus breviaris,

mentre que jo, en el llibre de cançons

que a la fira de Sligo vaig comprar.

Quan, a la fi del temps, arribarem

allà on Pere seu solemnialment,

ell, en veure’ns, riurà per sota el nas,

i em cridarà primer a mi, pel reixat,

car els bons són sempre els alegres

--si no és que un mal atzar ho destorba—,

i als alegres els agrada el violí

i als alegres els agrada dansar:

i quan la gent em clissin allà dalt

tots plegats cap amb mi pujaran

dient “¡Ei, el violinista de Dooney!”,

i dansaran com ones de la mar.