El vas transparent/L'enyor de la terra

L'enyor de la terra

Quand reverai-je, hélas! de mon petit village
fumer la cheminée?
Du Bellay

I

Ix el vaixell del port i entre l'onatge
traça camins esborradissos i,
quan és finit son atzarós viatge,
retorna a l'aigua mansa d'on eixí.

No sempre aquell qui deixa son vilatge
—vaixell, a voltes, d'ignorat destí—
pot també recalar a l'antiga platja
i a la casa pairal de nou dormir.

Sols ell coneix aquell dolor inguarible
que és l'enyor de la terra, l'impossible
conhort de veure convertits un jorn

els vells records en plàstica presència
i l'esperança d'una llarga absència
en la brusca alegria del retorn.

II

Com un corc que el rosega nit i dia,
com una rel que el lliga amb el passat,
ell durà —inevitable companyia—
l'enyorament del niu abandonat.

El durà cor endins, ben aferrat,
en qualsevulla indret del món on sia:
en el desert camí i en la ciutat
i en la dissort molt més que en l'alegria.

Per mitigar la insidiosa plaga
inútilment invocarà l'oblit
que sols a intèrvals els records apaga
com focs follets o estrelles de la nit.

I d'aquest mal sols li serà conhort
la virtut remeiera de la Mort.

III

Feliç, però, qui, com Ulisses, rera
d'uns anys d'enyor, de brega i de treball,
exempt de noses, lliure d'aturall,
pot del retorn emprendre la carrera.

Reveure, des d'un tomb de carretera,
allà en la pau de la profunda vall,
del vell cloquer la fita senyalera
i el poblet rústec escampat davall.

I endevinar, per entre el caseriu,
la fumarel·la del casal nadiu,
com donant-li, de lluny, la benvinguda.

I sentir la inefable emoció
del qui retroba l'enyorat racó
on reviurà la joventut perduda.

IV

—Aquest és el casal on jo nasquí—,
dirà als seus fills, vinguts d'estranya via.
Aquí em digué la meva mare un dia:
—Que Déu et guiï en ton futur camí.—

I aquest altre és aquell on va florir
de la qui us dava el ser la minyonia.
Avis i pares ja no són aquí,
mes llur record m'hi fa de companyia.

Vosaltres, fills, teniu en altre lloc
les arrels i els records i un altre foc
us corre per la sang; no és la mateixa

la vostra vida; el món és gran: voleu.
Nosaltres hem sentit aquesta veu:
—Dolç és morir al lloc que ens ha vist néixer.