El triomf de la carn
EL TRIOMF DE LA CARN
QUADRET DE COSTUMS VEGETARIANES
EN UN ACTE
per
SANTIAGO RUSIÑOL
.jpg)
Antoni López, editor,
Llibrería Espanyola
Rambla del Mig, 20, Barcelona
FIGURES:
| |
SENYOR RAFECAS |
45 anys |
| SENYORA FLORA (la seva dòna) |
40 » | |
| DON FELIP |
40 » | |
| DON AMBROS |
45 » | |
| DON SEGIMOND |
50 » | |
| DON PASQUAL |
55 » | |
| DON PERE |
45 » | |
| RAMONETA |
24 » | |
| FRANCISQUÈT |
26 » | |
| |
Aquesta obra fou estrenada, a Barcelona, en el «Gran Teatre Espanyol», per la companyia del «Sindicat d'Autors Dramatics Catalans», la nit del 10 d'Octubre de 1912, baix el següent
Senyor Rafecas, Sr. Aymerich (D.); Senyora Flora, Sra. Plá (D.); Don Felip, Sr. Galcerán (A.); Don Ambròs, Sr. Daroqui (V.); Don Segimond, Sr. Tor (R.); Don Pasqual, Sr. Sirvent (M.); Don Pere, Sr. Bozzo (F.); Ramoneta, Srta. Mestres (R.); Francisquet, Sr. Bardem (R.).
Menjador d'una casa de dispeses especial. Al fons, la porta d'entrada i un corredor que dona a les habitacions dels allotjats; a la dreta, la porta de la cuina, i, a l'esquerra, la de les habitacions dels dispesers. En mig de la sala hi hà una taula. Els mobles són dels que sen diuen modernistes.
Senyor Rafecas, Senyora Flora i Ramoneta
(El Senyor Rafecas seu vora la taula, amb una revista als dits; la Senyora Flora seu més enllà, en un silló, i badalla, i Ramoneta està dreta, esperant ordres.)
Vostè dirà, senyora.
Què sé, jo!
Si no ho sé! Si tant se men dona! Verdura, com sempre. (Badallant). Sempre verdura!
Però, de quina mena?
De la que vulguis. (Badallant). Deixa-m badallar... La que vulguis.
Ja t'ho diré jo.
Sí; diga-li tu.
De primer, sopa de suc de mongetes...
Molt bé diu.
Després, un bon plat de bledes, amb el seu guarniment de panses...
Són de reglament.
Però si ja...
Que som vegetarians!... Que tinc dispesa vegetariana, i la bleda és la base, ho entens?, la base del nostre sistema.
Faré lo que m diu.
Després, patates, fregides amb oli, d'oliva, i pera postres porta una cindria, que és molt vegetal, la cindria.
Però, això no és menjar, és... entretenir-se.
Calla, insolenta!... Què sabs, tu? Què entens d'higiene, ni d'aliments? An aquesta casa, no servim res que voli, que nedi o que camini.
Té raó!...
Ni volen, ni neden, ni caminen.
Els cargols no caminen?
Van de camí.
Té raó, la Ramona.
Són carn! Ningú ho diria, però són carn! Ho dissimulen am la closca, però a dintre hi duen la substancia, i aquí no n'hi entra de substancia!
Ens morirem tots!
I què ns hem de morir!... Mira, els clients, si no estan ben bons! S'amagreixen, és clar, però per això venen. Com més magre està l'home, millor, i qui diu l'home, quasi diu la dòna. Déu va fer la carn i els òssos, i la grassor és un suplement del que no n parlen les escriptures.
Faré lo que m diu; però cregui que si jo arribo a sospitar que havia de baixar de montanya pera no menjar més que llegums, em quedo a l'horta de casa meva.
Tindries més salut que ara! Amb el temps, tots en tindrem, d'horta, i anirem a menjar... de l'horta.
I què farem del bestiar?
El tindran als parkes, ignorant!, perquè els nois els donguin llonguets. Seran peçes zoològiques.
No l'entenc.
No m'has pas d'entendre. Vés, vés a la teva obligació.
Quina casa, Senyor, quina casa!
Els mateixos, menys Ramoneta
I tu, badallant.
Jo..., sempre.
Hauries de procurar evitar-ho, perquè qualsevol que t vegi es pot creure que és que tens gana, i em compromets la dispesa. Vols berenar?
No.
No et vindrien de gust, pera berenar, quatre rabets amb escarola?
No vull res!
Doncs, a lo dit: que l badallar no se t fassi cronic, que m malmeteries la pensada.
La pensada de què?
Tu diras... L'idea benefactora de posar casa de dispeses del sistema vegetarià. Quan se vagi escampant la nova i se sàpiga que hi hà un centre on no s dona més que verdura combinada amb el llegum, ens farem rics en poques setmanes. Fa no més mig any, i, ja ho veus, tenim l'herbolari, l'esperantista, el de la gota i l'altre, el pompolitista, que li va fugir la dòna. Deixa que corri la nova, i ja ho veuras si en tindrem d'adeptes! Jo, dels clients, en dic adeptes. Aquí veuras juergas pacífiques! La verdor d'aquesta casa serà... un paisatge sistematic. Farem un bé a l'humanitat i, de paso, no hi perderem gran cosa.
Et crec i et segueixo; però, vols dir que una taceta de caldo i un bifteac em farien mal?
I què t'havien de fer mal!... Al revés: fins t'alimentarien!..., perquè la carn també alimenta; però és per l'exemple, que no n prens. Que t penses tu que, quan jo veig una perdiueta am cols, em miro la col, per col que sia? La perdiu, miro!... I ficso, que la miro... I que no la perdo de vista... Però em dic: «Atura-t, Rafecas, que tu tens teories fermes», i fujo de la bestia en salsa, com si fos el drac de Sant Jordi.
Però tu ets un home, i la dòna..., ai!..., la dòna és més feble que l'home.
Del cos, bueno, però no del païdor.
Potser sí, però tinc una angoixa, i una sòn, i uns defalliments, que per mi no són naturals. Pobra de mi!... Em torno bleda!
No és que t'hi tornis...
Vols dir que ja ho era?
Vull dir que t vas concentrant... i... acumules el tractament.
No t'entenc; però t'asseguro que Déu men guard' i la Mare de Déu que vingués un lladre am mals fins i em digués «vina»... Em robaria!... Em sento tan decandida, que no tindria un no... Em robaria!...
Lo que has de fer, tu, exercici.
Si no m puc tenir!
T'ho figures. Tu, en teoria, tens d'estar bona.
Ai, Rafecas! Jo m moriré!... Deixa-m pendre una costelleta!... D'amagat... No ho sabrà ningú!... Et juro que no ho sabrà ningú!...
Tot se sab.,. Perderia el prestigi!
Et quedaras viudo!
Em conformaré.
Filla meva, no m'apuris!... Soc vegetarià, però no soc heroe, i haver d'aguantar als clients i haver-te d'aguantar a tu, són masses tronxos pera un home sol!
Els mateixos i Ramoneta
Escolti, senyora: un dubte: els rovellons, són carn o què son?
Són bolets!
Això ja ho sabia.
Doncs, ves-ten del meu davant, abans no t'ho digui del cert. Dònes..., dònes!... Això és terrible! (Anant-sen al quarto.) Inventeu sistemes, probeu-los, i sempre és el sexe debil reaci a les idees noves; aquet és el mot: reacies!
Ets bona, Flora, però reacia. (Sen và.)
Senyora Flora i Ramoneta
Vostè es morirà, senyora! Ho veig venir!
Ja estic resignada a tot. Soc molt, però molt desgraciada!
Atipi-s d'amagat; cregui-m. Sen và a una fonda de les bones, i esbravi-s a cops de costelles. Si jo fos de vostè, quina menjada!
He de donar exemple, Ramoneta. Diu que jo tinc una missió.
Que dejunin els senyors que tenen aquí pera amagrir i que no s poden queixar, es comprèn, si ells s'hi resignen; però quina culpa hi té, vostè, en aquet sarau que ells s'han armat? Jo no he vist mai que ls rabadans pastoressin com les ovelles. L'herba pera ells, però els talls pera vostè.
Calla, ignorant! Si ell et sentís!...
No l cregui, an ell.
Em té dominada. Es mala comparació, però m'ha domat, m'ha ben domat!
Que sab lo que fa fer el tenir gana?
Si no és gana; és... mal de cor.
An el meu poble, d'això, en diem gana.
Tu no entens el nostre sistema, perquè, aquí, la verdor és un sistema.
Potser pera fer goig.
Vaja, senyora, això no és una casa: és un prat.
Bueno, prou!
Un pessebre, és; sí, sí, un pessebre.
(Se sent trucar a fòra. Ramoneta và a obrir i entra am Francisquet.)
Ramoneta i Francisquet
En què s'assembla un peix a una oca?
No ho sé! Ja portes els sigrons?
Els sigrons i tot lo que vulguis. No hi hà cap jove de colmado que t tingués tants miraments. Quin perro hi và més, al colmado?
Què sé, jo?
El perro...quiano.
Vols fer el favor de no amoïnar-me?
Sabs què t porto, en aquet paquet, prenda meva engaviada? Salame, pollastre, vedella rostida, pernil; tot lo que he pogut pescar, perquè no t matin am verdura. He vuidat mig establiment.
El teu, has de dir; perquè el meu, si sapigués que és pera durho an aquesta casa, crec que m'apujaria el sòu. No us en té poca de ràbia!... No veus que vivim de la carn i aquí sou d'una altra religió? I aproposit de religions: en què s'asembla un capellà a un sacerdot?
Mira que t deixo!
Ja callaré. No hi puc fer més! Es com un vici. Però amaga les provisions i menjate-les al cautiverio, que ja sabs que no m vull casar am tu que no t'hagis ben engreixat. Un colmado necessita una dòna revinguda, pera acreditar la botiga, i lo que és aquí veig que us crien pera vendre bacallà i peixo-palo.
Deixa-t de peixos i parla en serio.
Ja els he deixat. Diga-m que m'estimes.
Que no t vull, em dius, gran infiel? Després que t faig de recader i em rebaixo a dur-te els sigrons, no més pera veure-t de més aprop, i després que a totes hores semblo un convoi de queviures que entra a una plaça sitiada?
Doncs què esperem pera casar-nos?
Que pugui plantar establiment, pera poguer-te pujar al taulell.
N'hi hà per estona!
Es que ja ens hi veig. Tu a darrera, ben pentinada i amb els braços ben arremangats, voltada de pernils, llar, salsitges i beguda, i jo servinte de docer, no n farem poca de planta! «Mireu—diré, jo, a la parroquia,—aquí teniu la patrona de les viandes catalanes».
Ja has acabat?
Que parlis una mica menos i que m fassis demanar.
Per quí?
Pels teus...
No n tinc, de meus.
Pels teus pares.
Què n'hem de fer, de la familia? La familia també és un colmo. Vols que ns amonestin demà?
Lo que vull és sortir d'aquí i anar-men d'aquesta verdor.
En què s'assembla el vert al vermell?
No s'assembla en res.
No sé com te miro la cara!
Dona-m la mà.
Té. Què vols fer?
Dona-m la galta.
Sento tossir. Ves-ten, que ve l'herbolari.
En què s'assembla un herbolari a un ventilador?
Fuig, et dic!
Que ets beneït!
(Entren, parlant, Don Ambròs i Don Felip. Ramoneta agafa el paquet pera anar a amagar-lo a la cuina.)
Ramoneta, Don Ambrós i Don Felip
Sinó que sé que no es possible, Don Felip, jo li juraria que he sentit flaira de vedella.
Rostida, sí, senyor, rostida; però aquí seria un sacrilegi.
No hi hà vedella, per aquí?
No ho diem per tu.
Oh, ja m'ho figuro!
Ha estat un lapsus, Ramoneta.
Que m'ho diuen a mi, això de lapsus?
No t'enfadis, dòna.
Pelícoles! (Anant-sen.) Que n tenen poca de substancia!
Don Ambrós i Don Felip
No n fassi cas; es servei, i el servei és això: servei.
En quant a escas, jo no m planyo mai. No hem vingut aquí pera amagrir-nos?
Sí, però no tant!
No ve de dèu kilos!
Dèu kilos, pase, però és que jo, en cosa de tres mesos, ni puc aprofitar la roba, ni la roba a mi, Don Ambròs. Vostè no fa més que vuit dies que segueix el tractament, però ja veurà, més tard, quin... fondre-s! Si té pantorrilles, tibikarnoj, com diem en esperanto, digui-ls-hi adeu!, que no les veurà més, i si té cames, deixi-les correr, que tampoc les veurà més. Ja sen trobarà d'ossets que no els havia ni sospitat!
Em fa molt content!
Men alegro; però jo no volia anar tan depressa. Que ns treguin la carn, conforme, per això paguem la pensió; però la pell..., ja és abusar. Si les mitxes d'abans —jo duc mitxes— em servirien de calces i les calces de sobretodo! El sastre, la tajloro, sempre m diu: «Don Felip: vostè se ns en và. Si segueix per aquet camí, en lloc de calces li faré fundes!».
Però perxò es deu trobar bé.
Ni bé, ni malament. No m trobo! Aquesta es la veritat: que ja no m trobo! Devegades, mig somniant, em cerco pel llit i ja no sé on soc. Mai hauria dit que la verdura en fos tant de meravellosa.
Que si ho és...? Pregunti-m'ho a mi, que si tinc un passament ho dec a haver fet d'herbolari. Vostè coneix la menta?
De vista.
Doncs, jo, agraït a la menta, avui soc vegetarià.
Va curar-lo?
Doncs, jo, per mor de l'esperanto.
També el va fer ric?
Cà!... Al contrari. Però tots els que som d'aquet ram, ens reunim en uns congressos..., còm li diré, jo?...
Com un Sant Mus?
Això és, però intelectual. Uns congressos pera... entendre-ns.
I s'entenen?
Això, és lo de menos. En una d'aquestes estades, un delegat malayo va dir: «No és verda la nostra bandera? Doncs mengem verdura». I ja hi varem ser; aquí em té vegetarià, pera anar tot el món a la una.
Els mateixos i Don Segimond
I vostè, Don Segimond, per què n'és de vegetarià?
Servidor, per un gran disgust.
Per això, no més?
Per un gran trastorn. Sabent la meva biografia, es faran carrec de tot. Jo no més soc conegut per «l'home que li ha fugit la dòna». Tot lo demés és secundari. I com que al que li fuig la dòna tant se li endona naps com cols, m'he donat a les cols i al vert. Perquè no hi hà res com el vert, per treure una pena de dintre. El vert, rebaixa, purifica, modifica i rectifica.
Els mateixos i Don Pasqual
I vostè, Don Pasqual?
Jo? Per la gota.
I sen hi en và, eh?
D'un peu a l'altre. Ara vaig coix de la parella.
Bona senyal! Això és que li corre.
Però si ella corre i jo vaig més coix, l'atrapat sempre seré jo.
Però vostè s'ha aflaquit. Què vol més?
Si ja sé que he d'estar content; però am tres mesos més d'aflaquir-me, ja no sabré on tenir el dolor.
Sen anirà, per falta de lloc.
Això és portentós!
Es clar, que ho és.
Estic molt content...
Tots, ho estem.
Tant, que si anavem millorant, còm hem millorat fins ara, seria cosa de celebrar-ho.
Menjant... fort, vol dir?
Un enciam d'honor.
Sí, senyors; d'honor..., de broma... i d'abstinencia.
(Es queden ensopits. Pausa. Entra el Senyor Rafecas.)
Els mateixos i el Senyor Rafecas
Ja... ja... ja! Aixís, m'agrada! Veure-ls contents!
Regular...
I am bona avinensa.
Avinensa..., prou.
Es clar que ho veiem!...
No s planyen de res, res els fa mal, la roba els fa goig i fins tenen gana. Vaja, que diguin lo que vulguin: no hi hà res com viure en estat de bona conservació higiènica!...
Li deurem a vostè.
No, senyor. Al sistema; a la teoria. I això que tot just comencem!
Més vert, encara?
Res de vert! Ara que ja estan a punt i que ls tinc ben equilibrats, ara a dormir amb els balcons ben oberts.
Fins jo?
I la gota?
L'aturarem. Passejar-se descalç pel pis, i dutxes, forses dutxes! Un llençol ben mullat, i al llit!
I si, am tot i tanta higiene, el fem quedar malament? Si ens li quedem als dits?
Això no ho faran. Seria un afront per la casa! El dia que s vulguin casar, tindran uns fills que... allò seran fills!...
Casar-nos, nosaltres?...
Per què no? Jo mateix els buscaré una bona vegetariana.
Vegetariana? Que vol dir magra?
Ah, no farem res! A mi aflaqueixi-m tant com vulgui, però an ella la vull grassona! Fins aquí hem arribat, Senyor Rafecas!
Encara no tenen prou conviccions, però ja vindrà. I, si no vingués, menjaria tot sol, o no menjaria. Tota idea ha de tenir martirs, i jo m sento que he nascut per martir!
Han trucat.
Han trucat..., però, jo; martir!
Ramoneta!...
Els mateixos i Ramoneta
Que han trucat.
I lo que trucaran!... Ha d'arribar un moment, cavallers, en que aquí a casa serà un jubileo! No hi haurà aliments pera qui en vulgui!
(Entra Ramoneta, acompanyant a Don Pere, i sen torna a la cuina.)
Senyor Rafecas, Don Felip, Don Ambrós, Don Segimond, Don Pasqual i Don Pere.
Bones tardes, senyors.
Déu lo guard'.
Déu lo guard'.
Servidor.
Es vostè que té dispeses per això de... rebaixar les sangs?
Rebaixar-les, no es la paraula. Les moderem..., les frenem...
Per medi de la verdura, eh?
Del vegetal.
Digui-li hatxe.
Digui-li vegetal.
No sé què vol dir.
Que no m planyi!
No tingui por..., no el planyarem... Però, es pot saber...?
Que jo he sentit contar prodigis extraordinaris del sistema que posa en jòc pera rebaixar la persona, i vinc disposat a tot. Abandono la carn, el peix i abandonaria la dòna, els fills i els fills naturals, am tal de poguer-me... frenar.
Es dir que està mal?
Massa bò. Saben què es un temperament?
Aquí?
Doncs jo soc un temperament, i als que som un temperament, planyi-ns!, que no tenim repòs. Allí on và la vista, allí và la mà; allí on và la mà, l'acció, i allí on và l'acció, la catàstrofe! Un home com jo, és un incendi!
Que per molts anys!
Ja és prou sòrt!
Si no saben lo què és, el meu cas! Jo no puc donar un pas a la vida que no sia exagerat. Que abraço una dòna?: la malmeto; que li estrenyo la mà?: li torço un dit; que me l'estreny a mi?: m'acaloro. No m puc aguantar ni a mi mateix! Mati-m les sangs, apa; aflaqueixi-m!
Aquí no aflaquim: treiem pès.
I men treurà?
Que si n'hi treuré?... Aquí té els senyors, per exemple. Ja veu que la carn no ls hi fa nosa: doncs varen arribar fets un asco! Ara, miri-sels. Ja els pot tocar, ja! La pell justa, i contents com ginjols.
I, tot això, am verdura, veritat?
Am verdura, però metodisada. Pera començar, vuit dies de broquil; vinga broquil, fins que sia nostre! Després, quaresma científica, i, si això no hi val, espinacs, sense sal i sense amaniments, fins a deixar-lo com un home.
Doncs anem al grà, o al llegum!
Vol menjar, no més, a la casa, o vol estar-s'hi a tota pensió?
Jo no faig les coses a mitges. Com més pensió, millor. No m planyi!
Quedarà servit. (Cridant.) Flora! Flora!
Els mateixos i Senyora Flora
Què volies?
Presentar-te un nou adepte. Don Pere Pau Rosic. La meva senyora.
M'agrada!
Ai, pobra de mi!
Ja?
Que m'agrada. I quan una dòna m'agrada, he de dir lo que és: que m'agrada.
(ensenyant-li el camí del quarto.)
Passi per aquí.
Si és servit; veurà el quarto que li destino.
(veient que Flora se sosté per les cadires.)
Que està feble, vostè?
Qui? Ella, feble? Es que s capfica i que s'emociona. Cada cop que ve un client nou, se ns emociona..., com pot notar, i es té de sostenir per no caure. Passi per aquí...
Voluntariament, passo!
Ai, Don Felip, quin daltabaix!
Ja s calmarà; ja s calmarà!
Es clar que sí; pero ens matarà, abans.
A mi, tampoc; però no és trist que, en aquet món de miseries, un no pugui ni dejunar de gust? Que un no pugui ni no menjar am pau i tranquilitat?
Tant bé que estavem, verdejant, i ara ens arriba un troç de carn..., que això no és un home: és... una llupia! N'hi hà pera donar-se a la beguda!
Sitiem-lo per silenci! Un home aixís, si no l'escolten, no ho pot aguantar: mor de quietut.
Es pot probar.
Es segur. Jo ho havia probat am l'esposa.
I li va anar bé?
Ja torna.
Apa, a probar-ho!
Ah, no! (Anant-sen.) Jo soc de parer d'anar-men!
I jo, de retirar-me!
Té mal genit! Jo no tinc salud, i un mal pas em podría malmetre les poques peces bones que m queden!
Estarem a la mira.
(Sen van els quatre al seu quarto, al moment que entren Don Pere i la Senyora Flora.)
Don Pere i Senyora Flora
Sí, senyora; el quarto m'agrada, i quan li dic que m'agrada, m'agrada.
Sí, senyor.
I on s'ha quedat el seu marit?
S'ha quedat a fer el llit.
Ell fa els llits?
Els llits, el quarto i quasi la cuina. Aquí, és l'unic que té dalit.
I vostè... què?
Ai, ai, ai!... Quin empantano! No fa pas pel meu genit, això.
Sí; ja he vist que'l té fort.
Soc una pólvora.
Ditxós vostè!
S'equivoca. Un natural com el meu, no và enlloc, per... massa pressa. Amb els homes, menos mal: un renyeix, es pega i en paus; però am les dònes és terrible!
Es clar, som febles...
Ja és desgracia!
Que si ho és? Que això no és viure, senyora! Arriba un moment de confusió, que ja no sé per quina decantar-me.
Sí que és tenorio!
No, senyora. No és pas que sia tenorio. Es el cor que m fa la bullida. Quan se m tornen ells ulls blavosos, segons m'han dit les declarades, no hi hà més: em tinc de declarar! No ls hi tinc pas, ara?
No, senyor.
Doncs, no temi.
Ai, pobra de mi!
Suposo que aquí...
No suposi. La faria quedar malament. Encara no haurà passat mitja hora que sia an aquesta dispesa, que ja hauré abraçat la minyona, o alguna visita, o vostè.
Soc casada!
Pitjor pera mi, perquè m declararé, em donarà un xasco, vindrà el marit, i vagi-li a fer entendre a un marit que soc un temperament! No n volen, de temperaments!
Ell el curarà.
Am prou feines.
De més terribles n'ha amansit! A mi, per exemple.
Que si en tenia? Que ho digui ell, si en tenía. No haviem disputat mai, que no hi hagués algun desperfecte. En tenint raó, ho trencava tot, i en tenia sempre, de raó. Amb això, compti, la vajilla... També era un caracter, jo! Però, per penes molt fondes, vaig anar defallint... defallint..., i ara (plorant), romàntica... i trista... i no faria més que plorar, i si no ploro més sovint és que ja no m queden ni llàgrimes..., ni esma..., ni sentiments... (Arrencant un gran plor.) Soc molt, molt desgraciada!!
Senyora: no plori, per Déu, que les llàgrimes em sobressalten!
Em vull morir!
Dic que m sobressalten... i quan estic sobressaltat perdo la brújula i dic lo que no voldria dir, sense mirar que sia casada, ni marits, ni drets adquirits! Digui-m què té i... millorem-ho.
Un indici, Carmen...
Flora.
...O Flora. Un indici...
Que tinc una pena, no sé on, però que ha d'esser fonda, molt fonda!
Vostè deu aborrir el marit.
No, senyor!
Li pega?
Mai!
Li falta?
Doncs, li sobra.
Tampoc! El mal em ve de mi mateixa, d'un no sé què que no m deixa viure; perquè... m'arriba la meva hora!
No s desmaïi, i fassi-s carrec, senyora, que l seu mirar, el seu planyer-s i el desmai, em treuen de pollaguera, i que no li diré lo que voldria... perquè no trobo paraules, però trobaré fets. Soc home d'acció!
Ajudi-m a anar-men.
Ah!, no, senyora!... Vostè no sen anirà d'aquí, sense que li digui una cosa.
Què vol fer?
Fugir am vostè.
Interinament.
Que no ho veu que no m puc valguer?
Digui-m que sí, i la duré a bras. Del traslado no sen preocupi.
Per què m diu això?
Perquè l'estimo.
Ja?
Era fatal. Guapa, llàgrimes, temperament i veure-la desgraciada, havia d'acabar... còm acaba. Digui-m que sí, que està resignada, i deixo correr la verdura, el tractament i els miraments!
Doncs em declaro aquí mateix, encara que s'ofengui el seu marit i hi hagi un trastorn a la casa. (Besant-li les mans.) Perquè jo l'estimo, Flora! L'estimo, com una pantera..., com un lleó..., com un bruto...!, i vostè m correspondrà.
Concientment, mai; defallida, sí.
Sia còm sia, jo l'estimo, perquè...
(Li va besant les mans. Entra el Senyor Rafecas i, al sorpendre-ls, es queda al peu de la porta. Don Pere s'alça. La Senyora Flora es queda mig desmaiada.)
Els mateixos i Senyor Rafecas
Què és, això?
Ja el tenim aquí.
Què es, això, pregunto?
Què vol dir, això?
Que què significa, aquet pas, aquest acte, aquet desliz?
Ja li esplicaré...
No...! Ho veig prou clar!
Li dic que ja li esplicaré.
I jo li dic que ho veig prou clar! Li dic que ho veig massa clar!
Vostè, no... Ella!... Aquí, la que ha de parlar, és ella. Vostè és un cas.
Sí; conforme. Però jo també hi estic compromès.
Que és un cas, li torno a repetir. Vostè retiri-s i ja parlarem. Necessito conferenciar.
Obligant-me, no men aniré.
Li prego.
Pregant-me, em retiro. (A la Senyora Flora.) No t'abandonaré! Ja torno. (Sen và dignament al seu quarto.)
Senyor Rafecas i Senyora Flora
Ai, Rafecas! Que ja no soc d'aquet món..., que ja no sé on soc..., que sonambulejo! Ja me la veia venir! La feblesa m'ha tornat bleda.
El bledo soc jo, Flora, jo. En aquets casos amargs de síntomes d'adulterio, el bledo es sempre el marit.
No, Rafecas!
Còm, no? Que no és adulterar-me el deixar-te besar per un altre?
No l veia.
I jo, que no l'he vist? Que no us he trobat ben infragantis? Que està bé el trobar-te infragantis?
No era jo, Rafecas, no era jo!
El meu estat. No tinc un no, perquè no tinc esma, i no tinc esma, perquè no tinc força i sense força no puc defensar-me! Dona-m caldo i em donaras la raó.
A mi em goses parlar d'aquet... liquid?
Doncs perillem; es dir... perilles.
En quin sentit?
En el pitjor! Amb el meu descoratjament, se m'endurà qualsevol! El qui et vulgui enganyar a les males...
Sabs que m'estas dient unes coses que n'hi hà per pendre-s'ho malament? Es dir que estic amenassat. Que se men ve el desdoro al damunt?
Si tu en dius desdoro, d'això...
Doncs, dona-m caldo.
Dali amb el caldo! I d'ont el treuré? Que no ho sabs que aquí és contrabando?
Seria una altra. El cor m'ho diu. Tindries una dòna fiel fins a les portes de la mort. (Es mig desmaia.)
Però d'ont el trec, jo; d'ont...?
Caldo...! Caldo...! Caldo...!
(Ramoneta, que acaba d'entrar, ha sentit les darreres paraules.)
Els mateixos i Ramoneta
Si no m'haguessin de renyar...
Que si no m'haguessin de renyar i essent pera refer la senyora, jo en trobaría una taceta.
Ara, tu?
No veu que s morirà?
Ja quasi ho soc!
Em poseu en el compromís més gran de la meva vida! Si és el seu sino, porta-l i veurem. Es dir, veurem: beurà ella, i que m'ho perdoni la ciencia.
Mercès, Rafecas! Veig que m'estimes i que vols salvar la teva dòna i el teu honor, que creu que perillava.
Aquí el tenen, i es fet exprés, per un jove que també em vol bé.
(mentres la Senyora Flora beu i agafant un altre paquet que també du Ramoneta.)
I això, què és?
Vedella.
Fins vedella, eh? (Menjant-ne.) Sí que ho és! (Prenent-ne un altre bocí.) Es clar que ho deu ser! Vina aquí. (Prenent-ne més.) Men vull cerciorar. Són metzines, però és apetitosa! (Donant-ne a la Senyora Flora.) Té: medica-t.
Ja vaig siguent una altra. Un tallet més.
S'ha acabat, senyora.
Ai, pobra i trista de mi! Ara que ja anava per bé!
No et descoratgis i vaig al colmado. Essent pera salvarnos de l'afront, ten vaig a cercar. No vull que diguis. Abans que l'alimentació, és l'honra de les families!
(Sen vá corrent. Torna a entrar Ramoneta, amb una copa de vi.)
Beguda, senyora.
I que m trobo bé! Quina escalforeta! Quin benestar! Ara men aniria a peu a Montserrat o a la Rabassada. No soc la mateixa, Ramoneta.
Però si el menjar és una gran cosa! Totes les culpes de la dòna ens venen de la debilitat. Una és més forta quan va ben tipa. (Don Pere treu el cap per la porta.) El foraster.
Don Pere!
Vol que jo... l'aturi?
Ara rai!... Deixa-me-l pera mi! Vesten, que m trobarà refeta.
Senyora Flora i Don Pere
Ja està sola?
Sí, estic sola. Apropi-s.
Ja ha tornat en sí?
Ja he tornat en sí, i en mi, i ara... tornaré en vostè! Tornaré en vostè, pera dir-li que no té miraments, ni vergonya!
Senyora! Què ha dit? Què diu?
Lo que li dic, cara a cara, és que vostè volia abusar d'una pobra vegetariana!!
Parla amb una dòna ofesa!
I vostè és la víctima d'abans? I no l'han cambiada?
Sí, senyor; ja soc carnívora, i ben carnívora!
Carnicera, hauria de dir.
Còm vulgui; però ja no necessito el meu marit pera defensar-me. Ara hi soc jo, entén?, i jo... soc jo, i voldria que s propassés, pera donar-li un jòc de bofetades, que allò seria tractament! Li juro que, an aquesta casa, no n menjarà pas de verdura!
Vostè és senyora, i em retinc; tinc genit, però tinc miraments. Homes, vull jo, pera esbravar-me! Que vinguin homes, si és que n'hi han! On son els homes, pera defensar-la? (Cridant.)
(Surt Don Ambròs, a poc Don Pasqual, després Don Felip i per fi Don Segimond.)
Els mateixos, Don Ambrós, Don Pasqual, Don Felip i Don Segimond
Què criden?
Quin disturbi!
Què passa?
Que aquet senyor m'ha insultat.
Oh!, prou, prou! També ens insultarà a nosaltres!
Els insultaré i els insulto! A tots quatre els vull, a tots quatre!
Gent feble i escanyolida!
(Entra el Senyor Rafecas i al darrera Francisquet amb una safata plena de menjar, i desseguida Ramoneta.)
Els mateixos, Senyor Rafecas, Francisquet i Ramoneta
Què són aquets crits?
Que m maltracten i no hi hà ningú que m defensi!
I què han de defensar, els angels de Déu, si els he deixat sense substancia; però ara els duc la voluntat.
Més manies?
Que ho diu de serio?
(posant la safata a la taula.)
Apa, aquí, a menjar!
I no ns farà mal?
Probem-ho. Cambio el sistema de la dispesa. M'hi anava la pau de l'hogar! Amb això, Don Pere, cambii de pis, que aquí s'hi han acabat les bledes.
Vostès no són conseqüents!
Si n'arribem a esser més, ens morim tots.
No hi fa res!
Que no hi fa res; perquè l'home que té una idea, ha de morir per l'idea. (Anantsen.) Apòstates! Renegats! (Desapareix.)
Vagi al dimoni, a pendre sarsa!
(al Senyor Rafecas, parant el plat.)
Dongui-m vedella!
A mi, pernil!
A mi, costella de bè!
En què s'assembla un bè a Don Pasqual, i Don Pasqual i el bè a un ciri?... En que l ciri pot ser Pasqual, i Don Pasqual pot ser un bè, i un bè, Pasqual, i un Pasqual...
Mateu-lo!
No, que és meu!
En què s'assembla una vaca a un vegetarià, doncs?
Que calli!
En que la vaca fa vedells i el vegetarià fa badalls.
Bravo! Molt bé! Molt bé!
Res, que triomfa la carn! Doncs, que visca la carn!
Déu ens en dongui, per carn que sia!
(desde la taula, com si brindés, al public.)
ha ofès sagrades costums,
que ns tirin bestia rostida,
però... no ns tirin llegums.