El secret de l'or que creix
|
 |
|
El secret de l’or que creix Bram Stoker |
Bram Stoker
HESPÈRIA
Edita: Hespèria
www.hesperia.cat
Disseny i traducció: Jaume Llambrich
Imatge de la coberta: “La duquesa de Alba peinándose”, de Francisco de Goya.
El relat d’este llibre es troba inclòs en el volum titulat “L’enterrement des rats et autres nouvelles”, accessible a la xarxa a la direcció següent:
http://www.ebooksgratuits.com/
Esta és una traducció feta només amb l’ànim de promoure
la coneixença de les obres d’Stoker entre els lectors catalans. Es tracta d’una traducció no professional, pel que és possible que hi trobeu algunes imprecisions.
La present edició es troba sota llicència creative commons 3.0
Quan Margaret Delandre es va instal·lar a Brent's Rock tots els veïns es van desvetllar, alegrats per la perspectiva d'un nou escàndol. Els escàndols provocats per la família Delandre, o pels Brent de Brent's Rock, no eren rars, i si la història secreta del comtat hagués estat completament escrita s'haurien trobat els dos noms ben representats. És veritat que les posicions de les dues famílies eren tan diferents que aquestes haurien pogut pertànyer a continents diferents —perquè fins aleshores els seus camins mai no s'havien creuat. Els Brent es reconeixien per tota aquesta part del comtat en una posició social dominant ben particular i sempre s'havien mantingut per sobre de la classe dels petits terratinents a la qual pertanyia Margaret Delandre —com un hidalgo d’Espanya es manté sobre els seus camperols.
L’arbre genealògic dels Delandre s’enfilava ben lluny en el temps, i per això n’estaven tan orgullosos a la seva manera, així com els Brent ho estaven del seu. Però la família dels Delaindre mai no s’havia elevat per sobre del rang de petits propietaris; i, encara que haguessin estat pròspers en una certa època (als bells temps de les guerres estrangeres i del proteccionisme) la seva fortuna s’havia fos sota l’enlluernador sol del lliure canvi i en «els temps de pau melodiosos». Com tenien el costum de repetir els seus integrants més ancians, «s’havien mantingut a les seves terres», amb el resultat que s’hi havien arrelat en cos i ànima. De fet, havien escollit una vida «de llegums», havien germinat com ho fa la vegetació, havien crescut i havien prosperat a l'estació bona, i havien sofert a la dolenta.
Les seves terres, Dander's Croft, semblaven estar esgotades, talment com la família que hi havia viscut. Aquesta família havia declinat de generació en generació, malgrat que de tant en tant alguns plançons despuntaven sota la forma d'un soldat o d'un marí, els quals havien guanyat amb dificultat graus subalterns al servei armat. I s'havien parat allà, amb el coratge perdut en el moment de l'acció, o bé sota l'efecte d'una causa destructora que afecta en particular als homes sense naixement o sense educació —prenent consciència d'una posició superior a la seva i a la qual no eren capaços d'accedir. Així, a poc a poc, la família declinava, fent-se els homes obacs i insatisfets, cavant les seves tombes amb l'alcohol, les dones desgastant-se en tasques domèstiques, o bé malcasant-se. A la llarga, tots havien desaparegut, ja no hi quedava a Dander's Croft ningú més que Wykham Delandre i la seva germana Margaret. L'home i la dona, respectivament, semblaven haver heretat sota els aspectes masculí i femení les males tendències de la seva raça —encara que manifestant-los de diverses maneres— una mateixa passió sorda per la voluptat i la despreocupació.
La història de la família Brent havia estat alguna cosa pareguda, però les causes de la decadència es mostraven més aviat sota una forma aristocràtica que plebea. Ells també havien enviat els seus plançons a les guerres, però la seva posició havia estat ben diferent i havien merescut sovint distincions perquè, sense excepció, havien estat valents, i les seves proeses guerreres havien estat complertes abans que l'egoisme de la naturalesa dissipada que els caracteritzava hagués soscavat el seu vigor.
El cap actual de la família —si és que es pot parlar de família ja que no quedava més que un hereu en la línia directa— era Geoffrey Brent. Era el representant modèlic d'una raça, fent prova en certs casos de les qualitats més brillants, mentre que en d'altres ho feia de la degradació més total. Hom podria comparar-lo amb equitat a un d'aquests nobles italians de l'antiguitat que els pintors ens han conservat i el valor dels quals, l'absència d'escrúpols, el refinament en la luxúria i la crueltat els fan verdaders voluptuosos i dimonis potencials. En veritat que era formós, amb aquella bellesa obaga, fina, autoritària, que les dones, en general, reconeixen com a dominant. Amb els homes, era distant i fred; però tal comportament no dissuadia mai les dones. Les lleis insondables del bell sexe són tals que una dona tímida no tem un home feroç i altiu. Així s'explica que no hi hagués cap dona, o gairebé, sense importar quina sigui la condició, a les rodalies de Brent's Rock, que no alimentés una mena d’admiració secreta per aquest atractiu llibertí. La gent que l’admirava n’era molta, perquè Brent’s Rock s’elevava abruptament enmig d’una regió plana, i sobre una extensió de cent milles, en què es perdien a l’horitzó les seves altes i velles torres, les seves teulades punxegudes que tallaven la línia uniforme del bosc i del poble, i dels casals escampats en la llunyania.
Les temporades que Geoffrey Brent es distreia a Londres, París i Viena, lluny de tota mirada i dels rumors de casa seva, l’opinió de la gent se silenciava. És fàcil escoltar ecos llunyans sense emocionar-se, i es poden tractar amb incredulitat o encara amb menyspreu o desdeny —o amb qualsevol actitud de fredor. Però quan l’escàndol es va acostar ja va ser un altre assumpte, i els sentiments d’independència i d’integritat que es troben al si de tota comunitat que no és completament aviciada van ser afirmats i van exigir que s'expressés una condemna. Encara existia una certa reticència en cadascun, i no es prenia nota dels fets existents més del que va ser absolutament necessari. Margaret Delandre havia actuat d'una manera tan poc espantadissa i tan oberta —considerava justificada la seva posició de companya de Geoffrey— i d'una manera tan natural que la gent, que havia acabat creient que s'havia casat secretament amb ell, va creure sensat de mantenir tancada la seva boca per por que el temps li donés raó i no fes també d'ella un adversari seriós.
La única persona que, per la seva intromissió, hauria pogut aixecar el dubte, va ser impedida per les circumstàncies d'ingerir-se en l'assumpte. Wykham Delandre havia discutit amb la seva germana —o, potser era ella que havia discutit amb ell—, i no solament existia una mena de neutralitat a la defensiva, sinó que un odi amarg alimentava les seves relacions. La discussió havia precedit la marxa de Margaret cap a Brent's Rock. Ella i Wykham gairebé s'havien barallat. Hi va haver amenaces dels dos costats; i finalment, Wykham, inflamat pel seu furor, havia ordenat a la seva germana anar-se'n de la casa. S'havia aixecat immediatament, i fins i tot sense esperar a llançar en una maleta les seves coses personals, havia sortit per la porta de la casa. Al llindar, s'havia parat un instant per llançar a Wykham una amenaça plena d'amargor: es lamentaria, en la vergonya i la desesperació, fins a la última hora de la seva vida, de l'acte d'aquesta jornada. Després que hagueren passat algunes setmanes es deia en el veïnatge que Margaret havia anat a Londres quan, bruscament, va aparèixer passejant-se en una calessa amb Geoffrey Brent, i tot el món dels voltants va saber, abans de la caiguda de la nit, que s'havia instal·lat a Brent's Rock. Ningú no s'havia sorprès per la tornada inesperada de Brent perquè tal era el seu hàbit. Ni tan sols les seves pròpies serventes no sabien mai quan esperar-lo, perquè existia una entrada privada al castell de la qual només ell en tenia la clau, i per la qual entrava de tant en tant, sense que ningú de la casa sabés que era allà. Allò era el que feia habitualment, aparèixer després d'una llarga absència.
Wykham Delandre es va posar furiós en sentir aquestes notícies. Va jurar venjar-se i, per mantenir la violència del seu furor en el seu esperit, maleí més que mai. Va buscar diverses vegades la seva germana, però ella es negava amb menyspreu a trobar-lo. Va intentar tenir una entrevista amb Brent que li va ser negada, també. Després va intentar interceptar Brent a la carretera, però sense èxit, perquè Geoffrey no era home que es parés contra la seva voluntat. Els dos homes es van creuar diverses vegades i molt altres vegades van estar a punt de trobar-se, i es van evitar. A la llarga, Wykham Delandre es va instal·lar en una acceptació taciturna i venjadora de la situació.
Ni Margaret ni Geoffrey no eren d'un temperament pacífic, i molt de pressa van esclatar baralles entre ells. Un pretext qualsevol en podia fer aparèixer un altre, i el vi fluïa a doll a Brent's Rock. De tant en tant, les discussions s'enverinaven i les amenaces s'intercanviaven en un llenguatge que deixava estupefactes els criats. Però tals baralles, habitualment, acabaven, com tots els altercats domèstics, en la reconciliació i el respecte recíproc de l'energia invertida en consideració a la seva importància. Barallar-se per barallar-se és considerat en el si de certes classes de la societat, al món sencer, com d'un interès absorbent, i no hi ha raó per pensar que les condicions domèstiques en redueixen la intensitat. Geoffrey i Margaret s'absentaven de tant en tant de Brent's Rock, i en cadascuna d'aquestes absències, Wykham Delandre marxava també. Però en general, s'assabentava d'aquestes absències massa tard perquè fos útil, i tornava a casa cada vegada amb un estat d'esperit més obac, i més descontent que la vegada anterior.
Finalment, va arribar un dia en què Brent's Rock va estar desert durant més temps del que era habitual. Pocs dies abans d'aquesta sortida havia esclatat una baralla que havia superat en violència totes les que l'havien precedit; però aquesta baralla havia estat seguida d'una reconciliació, i es va parlar d'un viatge al continent davant els criats. Alguns dies després, Wykham Delandre també va marxar i no va tornar fins després d'algunes setmanes. Se'l va veure confiat, amb una seguretat nova; satisfacció, exaltació —era difícil de dir. Va tornar immediatament a Brent's Rock, va exigir veure Geoffrey Brent, i, tot assabentant-se que aquest encara no havia tornat, va declarar amb un to sever amb què els criats es van fixar:
— Tornaré. Les meves notícies són ben certes, poden esperar!
I se’n va anar. Les setmanes van passar, després els mesos, després el rumor es va estendre, certificat més tard, que un accident s’havia produït a la vall de Zermatt. Tot travessant un passatge perillós, el cotxe on es trobaven una senyora anglesa i el cotxer havia caigut en un precipici, mentre que el cavaller del grup, M. Geoffrey Brent, es va salvar feliçment perquè seguia la carretera a peu per alleujar els cavalls. El senyor Brent va donar les senyes de l’accident i es va començar a investigar. La guia trencada, la carretera deteriorada, els rastres dels cavalls que havien lluitat sobre la vora abans de caure finalment al precipici del torrent, tot va confirmar la trista notícia. Era una estació humida i hi havia hagut molta neu aquell hivern, tanta que el riu havia sobrepassat el seu cabal habitual, i els remolins del corrent anaven carregats de blocs de gel. Totes les cerques possibles van ser dutes a terme, i finalment les restes del cotxe i el cos d'un cavall van ser trobats als remolins del riu. Més tard, el cos del cotxer va ser trobat sobre una platja sorrenca on el corrent l'havia dut, prop de Tasch; però el cos de la senyora com el de l'altre cavall havien desaparegut i sens dubte estaven —almenys el que en quedava en aquell moment— en els remolins del Roine, que segueix el seu camí fins al llac de Ginebra.
Wykham Delandre va realitzar totes les recerques possibles, però no va poder trobar cap rastre de la dona. Va trobar, no obstant, als registres de diversos hotels el nom de «Sr. i Sra. Geoffrey Brent». I va fer erigir una estela, a Zermatt, a la memòria de la seva germana, amb el seu nom d’esposa, i va fer posar un exvot sobre un dels murs de l’església de Brette, parròquia on Brent’s Rock i Dander’s Croft eren situats.
Gairebé un any s’havia escolat, els rumors de l’assumpte s’havien esmorteït, i els veïns havien reprès els seus antics costums. Brent era de nou absent del poble, i Delandre estava més ebri, més taciturn i més vindicatiu que mai.
I aleshores hi va haver una nova emoció. Brent’s Rock es preparava per a una nova mestressa. Va ser anunciada oficialment per Geoffrey mateix en una carta al rector : s’havia casat, feia alguns mesos, amb una senyora italiana, i en aquest moment emprenien el camí de tornada. Tot seguit un exèrcit d’artesans va envair la casa; es van sentir els sorolls de martells i ribots, i una olor de cola i de pintura es va estendre en l’ambient. Una ala de la vella casa, la que donava al sud, va ser completament refeta. Després tot l'equip d'obrers se'n va anar, deixant només els materials necessaris per a la decoració del vell rebedor, que seria feta quan Geoffrey Brent tornés, perquè havia ordenat que es fes sota el seu control. S'havia emportat amb ell dibuixos precisos del rebedor de la casa del pare de la seva esposa, amb la intenció de reproduir per a ella l'indret al qual estava acostumada. Com que totes les motllures havien de ser refetes, algunes bastides i taules van ser posades i arrenglerades sobre un dels costats del gran rebedor, així com una enorme galleda de fusta destinada a barrejar la calç que contenien les bosses deixades aprop.
Quan va arribar la nova mestressa de Brent's Rock, les campanes de l'església van repicar i hi va haver una alegria general; es tractava d'una noia bonica, plena de la poesia, del foc i de la passió del Sud; i les poques paraules angleses que havia après eren dites d'una manera tan culpable, però tan dolça i bonica, que es va guanyar els cors de la gent gairebé tant per la música de la seva veu com per la bellesa límpida dels seus ulls melangiosos.
Geoffrey pareixia més feliç del que havia estat mai; però la seva cara havia pres una expressió obaga i ansiosa, desconeguda fins ara pels seus familiars, que fins i tot ell va arribar a sobresaltar-se per moments, a causa dels sorolls que sentia quan es trobava sol.
Els mesos van passar i corria el rumor que finalment Brent's Rock tindria un hereu. Geoffrey era molt tendre amb la seva dona i la nova relació que els unia semblava suavitzar el seu caràcter. Va prendre un interès més actiu amb la vida dels grangers i amb les seves necessitats, com mai ho havia fet abans, i no se n'estava de fer actes caritatius, talment com feia la seva jove i dolça esposa. Semblava haver posat totes les seves esperances en el nen que arribava i, ataüllant més lluny en el futur, l'ombra negra que cobria la seva faç semblava dissipar-se lentament.
Durant tot aquest temps, Wykham Delandre meditava sobre la seva venjança. Un desig de revenja havia germinat en el fons del seu cor, i esperava l'ocasió de cristal·litzar-se i de prendre una forma definitiva. La seva vaga idea estava dirigida, d'una manera o d'una altra, contra la dona de Brent, perquè sabia que el podria colpir millor a través de l'estima, i els temps que s'apropaven semblaven proveir-li l'ocasió que tant desitjava. Una nit es trobava assegut sol al saló de la seva casa. A la seva manera havia estat una bonica habitació, però el temps i l'abandonament havien fet la seva feina, i ara no era res més que una ruïna, privada de tota dignitat i de tot caràcter pintoresc. Bevia sense parar, i estava mig begut, quan va creure sentir un soroll, com si algú piqués a la porta, i va aixecar el cap. Va cridar salvatgement, però no hi va haver resposta. Murmurant una blasfèmia, es va servir de nou. Llavors va oblidar tot el que l'envoltava, es va enfonsar en un somnieg, però bruscament es va despertar per veure, dempeus davant ell, un ésser, o una cosa, que era com el doble destrossat i fantàstic de la seva germana.
Durant alguns instants, una mena de temor l'envaí. La dona que era davant d'ell, amb els trets deformats i els ulls brillants, amb prou feines pareixia humana; la única cosa que li recordava a la seva germana tal com havia estat abans era l'abundància dels seus cabells daurats, però ara eren estriats de gris. La dona s'encarà fixament al seu germà amb una llarga mirada freda. I ell també ho va fer. I mentre se la mirava es començà a adonar de la realitat de la seva presència i va sentir com l'odi que ella li havia tingut tornava de nou al seu cor. La mateixa negra fúria de l'any anterior va semblar que li tornava a la veu quan ell li va preguntar:
— Per què ets aquí? Estàs morta i enterrada.
— Sóc aquí, Wykham Delandre, no per amor a tu, sinó perquè odio un altre home, més encara del que t'odio a tu.
Una gran còlera irradiava els seus ulls.
— Ell? va preguntar en un xiuxiueig tan feroç que fins i tot la dona es va estremir un instant, fins que es va tornar a calmar.
— Sí, ell, va respondre, però no t'equi-voquis, em correspon a mi venjar-me. Et necessito només per ajudar-me a complir la meva venjança.
Wykham Delandre va demanar bruscament:
— Es va casar amb tu?
La cara deformada de la dona es va eixamplar, com la d'un espectre que vol somriure. S'hauria pogut dir que era una mena de burla horrible, perquè els trets desfets i les cicatrius marcades de punts de sutura van prendre de sobte estranyes formes i estranys colors, i estranyes línies blanques van aparèixer quan els músculs tensos es van amuntegar sobre les velles cicatrius.
— Ah! Ja t'agradaria saber-ho! Afalagaria el teu orgull pensar que la teva germana va estar vertaderament casada. Però bé, no ho sabràs! És la meva revenja cap a tu, i no tinc la intenció de modificar-la ni un sol pèl. He vingut aquí aquest vespre només perquè sàpigues que sóc viva, perquè si em fan mal allà on vaig, hi hagi un testimoni.
— A on vas? va insistir el seu germà.
— És el meu problema, i no tinc la menor intenció de fer-t'ho saber.
Wykham es va aixecar però, begut com estava, va trontollar i va caure. Estès a terra, va anunciar la seva intenció de seguir la seva germana, i, en una explosió d'humor biliós, li va dir que la seguiria en la nit, guiat per la llum dels seus cabells i per la seva bellesa. «Com ell ho farà, va xiular, perquè els meus cabells encara hi són, encara que la meva bellesa hagi estat destruïda. Quan va retirar la guia de l'eix, i ens va precipitar al torrent, ell no somniava gaire amb la meva bellesa. Potser la seva bellesa hauria estat destruïda com la meva si hagués giravoltat com jo ho vaig fer entre les roques i hagués estat pres entre els blocs de gel del corrent del riu. Però que no es descuidi! la seva hora ha arribat!» I amb un gest feroç, va obrir bruscament la porta i va desaparèixer en la nit.
Més tard, aquella mateixa nit, la Sra. Brent, que no dormia bé, es va despertar bruscament i va dir al seu marit:
— Geoffrey, no has sentit el soroll de la balda de la nostra finestra?
Però Geoffrey —encara que va pensar que també l’havia sentit, el soroll— semblava totalment adormit i respirava profundament. De nou, la Sra. Brent s’adormí; però es va tornar a despertar i va trobar el seu marit aixecat i mig vestit. Estava pàl·lid com la mort, i quan la llum de la làmpada que tenia a la seva mà va caure sobre la seva cara, es va espantar per la resplendor dels seus ulls.
— Què passa, Geoffrey? Què fas? va preguntar.
— Calla, estimada!, va respondre amb una veu del tot estranya i aspra. Dorm. Estic nerviós perquè vull acabar un treball que he deixat a mitges.
— Porta’l aquí, estimat meu, digué la dona; em sento sola, i tinc por quan no ets prop meu.
Com a resposta, es va conformar amb una abraçada i va marxar, tancant la porta darrere d’ell. Va continuar desperta un moment, després la naturalesa va reprendre els seus camins i es va adormir.
De cop es va sobresaltar completament desperta amb, a les orelles, el record d'un crit ofegat vingut d'una habitació veïna. Va saltar del llit, va córrer a la porta i va escoltar, però no hi havia cap soroll. Començava a tenir por pel seu marit i va cridar: «Geoffrey!»
Després d'alguns instants, la porta del gran rebedor es va obrir i Geoffrey va aparèixer, però sense la seva làmpada.
— Calla, digué en una mena de xiuxiueig, i la seva veu era dura i severa. Calla, et dic. Torna al llit. Treballo i no vull ser molestat. Dorm, i no despertis la gent de casa.
Amb el cor gelat, perquè la duresa de la veu del seu marit li era ben estranya, va tornar al seu llit i s'hi va quedar, tremolosa, massa espantada per plorar, i va escoltar atentament cada soroll de la casa. Hi va haver un llarg moment de silenci, després el soroll d'algun instrument de ferro colpint a cops sords. Li va parèixer sentir el ressò d'una pedra pesada que queia, seguit per un jurament silenciat. Després el so d'algun objecte arrossegat pel terra, i després de nou el soroll d'una pedra contra una altra pedra. Durant tot aquest temps va continuar mort de por i el seu cor bategava espantosament. Va sentir com un curiós gratar, i va tornar el silenci. Aleshores la porta es va obrir suaument i Geoffrey va aparèixer. La seva dona va fer-se la dormida; però amb els ulls mig clucs, el veié desenganxar de les seves mans alguna cosa de blanc que s'assemblava a calç. Al matí, no va fer cap al·lusió a la nit anterior i va tenir por de formular-li la menor pregunta.
A partir d'aquest dia, una ombra semblava flotar sobre Geoffrey Brent. Ni menjava ni dormia com feia abans, i li va tornar la seva vella mania de girar-se sobtadament, com si algú li dirigís la paraula. Semblava tenir una mena de fascinació pel gran rebedor. Hi anava diverses vegades a la jornada, però s'impacientava si algú, fins i tot la seva dona, hi entrava. Quan el contramestre de l'empresari va venir per preguntar per la continuació dels treballs, Geoffrey havia marxat de passeig ; l'home va entrar al rebedor, i, quan Geoffrey va tornar, el criat el va advertir de la presència de l'home i li va dir on trobar-lo. Amb un jurament espantós, Geoffrey va apartar el criat i es va precipitar al vell rebedor. L'obrer el trobà gairebé a la porta; com que Geoffrey entrava precipitadament a l'habitació, va topar contra ell. L'home es va excusar:
— Li demano perdó, senyor, però he vingut per veure com anava el treball. Havia ordenat que es portessin dotze bosses de calç i no en veig més que deu.
— Al diable les deu bosses, i les dotze també!
Tal va ser la seva resposta grollera i incomprensible.
L'obrer es va sorprendre i va intentar canviar de conversació.
— Acabo de veure, senyor, que la nostra gent ha causat un petit dany, però el patró de l'obra, és clar, vigilarà que tot sigui reparat de la seva butxaca.
— Què vol dir?
— Aquesta pedra de la llar de foc, se-nyor; algun idiota s'ha degut posar a sobre de la bastida i l'ha trencat en tota la seva longitud; malgrat tot és tan espessa que s'hauria pogut pensar que hauria resistit.
Geoffrey es va quedar callat una bona estona, i després va dir amb una veu incòmoda i d'una manera molt més dolça:
— Digui a la seva gent que, de moment, no continuo els treballs al gran rebedor. Vull deixar-lo tal com és durant algun temps encara.
— Molt bé, senyor. Enviaré alguns dels nostres xicots per treure aquesta bastida i aquestes bosses de calç, i per a netejar una mica l'habitació.
— No, no! va dir Geoffrey, deixi-ho allà on es troba. El tornaré a cridar quan hagin de continuar la feina.
El contramestre va marxar, i va fer aquest comentari al seu patró:
— Enviaré igualment la factura, senyor, perquè els treballs ja estan gairebé acabats. Em sembla que els diners falten una mica, en aquella casa.
Una vegada o dos, Delandre va intentar parar Brent sobre la carretera, i, comprenent a la llarga que no podria atènyer el seu objectiu, va perseguir el cotxe tot cridant:
— Què ha passat amb la meva germana, amb la seva dona?
Geoffrey va fuetejar els seus cavalls al galop, i Delandre, veient la seva cara pàl-lida i la seva dona esfondrada, gairebé a punt d'esvair-se, va comprendre que havia aconseguit el seu objectiu. Es va allunyar amb un aire enfadat i un somriure maliciós.
Aquella nit, en el moment en què Geoffrey entrava al rebedor i passava prop de la xemeneia, va retrocedir bruscament amb un crit ofegat. Després, amb esforç, es va asserenar, es va allunyar, i va tornar amb una làmpada. Es va inclinar sobre la pedra de la llar de foc trencada per veure si el clar de lluna que queia en plomada per la finestra l'havia espantat. Amb un crit d'angoixa, va caure de genolls.
A través de la clivella de la pedra trencada sortien una multitud de cabells daurats amb prou feines tenyits de gris.
Va ser molestat pel grinyol d'una porta, i, tot girant-se, va veure la seva dona dempeus al marc. En un sobresalt de deses-peració, per procurar amagar el seu descobriment, va encendre un llumí amb la làmpada, es va inclinar i va cremar els cabells que sortien per la pedra trencada. Després, aixecant-se amb tanta tranquil·litat com li era possible, va fingir sorpresa en veure la seva dona prop d'ell.
La setmana que va seguir l'incident va viure amb una por atroç. Fos coincidència o no, mai no es podia trobar sol al rebedor durant molt de temps. A cadascuna de les seves visites, els cabells creixien a través de la clivella, i es trobava obligat a vigilar-los estretament perquè el seu terrible secret no fos descobert. Es va posar a buscar una caixa al parc per tancar-hi el cos de la dona assassinada, però sempre era interromput. Un dia que sortia del passatge privat, la seva dona el va trobar i es va posar a preguntar-li, sorpresa de no haver tingut coneixement de la clau que li ensenyava a contracor. Geoffrey estimava apassionadament la seva dona, però la possibilitat que pogués descobrir el seu horrorós secret, o fins i tot que alimentés respecte d'ell alguna sospita, l'omplia d'angoixa. Malgrat tot, dos dies més tard va haver de reconèixer que, almenys, sospitava alguna cosa.
Aquell vespre, de tornada del seu passeig, va entrar al rebedor i el va trobar assegut, taciturn, prop de la xemeneia buida. Li digué de seguida:
— Geoffrey, aquest individu, Delandre, m'ha parlat, i m'ha dit coses horribles. M'ha contat que fa una setmana, la seva germana va tornar a casa, què no és més que les restes i la ruïna del que era, que no ha conservat més que els seus cabells daurats com en el passat, i li ha anunciat la seva intenció de venjar-se. M'ha preguntat on és, i oh! Geoffrey, ha mort, és morta! Com pot, doncs, tornar? Oh! Estic espantada, i no sé a qui adreçar-me.
Per tota resposta, Geoffrey es va esplaiar bramant un torrent de blasfèmies. Maleí Delandre i la seva germana, i tota la seva raça, i va deixar anar una andanada de juraments contra els seus cabells daurats.
— Calla! Calla!, digué, i després ella ma-teixa es va callar, tement al seu marit quan va veure l’efecte de la notícia sobre el seu humor.
Geoffrey, en la violència de la seva còlera, es va aixecar i es va apartar de la llar de foc; però de sobte es va parar, quan va veure l’expressió de terror als ulls de la seva dona. Va seguir la seva mirada i ell també va tremolar, perquè sobre la pedra trencada de la llar de foc es manifestava una faixa daurada de cabells les puntes dels quals s’aixecaven a través de la clivella.
— Mira! mira! va udolar. És el fantasma de la mort! Marxem! i, agafant el seu marit per la mà, amb el frenesí d'una boja, se'l va emportar fora de l'habitació.
Aquella mateixa nit va tindre una febrada. El metge del comtat va anar immediatament a la capçalera del seu llit, i va reclamar de seguida per telègraf ajuda de Londres. Geoffrey estava desesperat i, angoixat pel perill que la seva jove dona corria, va estar a punt d'oblidar el seu propi crim i les seves conseqüències. Cap al vespre, el metge va haver de marxar a vigilar altres malalts, i va deixar a Geoffrey que s'ocupés de la seva dona. Les seves últimes paraules van ser:
— No ho oblidi! Faci tot el que li demani fins a la meva tornada demà al matí, o fins que un altre metge s'ocupi d'ella. El que cal prevenir ara és una altra commoció. Vigili la febre del seu cos, no hi ha res més a fer.
Ja tard, quan tota la resta de la casa es va haver posat al llit, Margaret es va aixecar del llit i va cridar el seu marit:
— Vine, digué, anem al vell rebedor. Sé d’on ve l’or. Vull veure’l créixer.
Geoffrey va pensar impedir-ho però, tement per la seva vida o pel seu estat mental, tement també que no es posés a cridar la seva horrible sospita, i tot veient que era inútil intentar parar-la, la va embolicar amb una manta calenta i la va acompanyar fins al vell rebedor. Quan van haver entrat, es va girar, va tancar la porta i va empènyer la balda.
— No volem gent forana entre nosaltres tres aquest vespre, xiuxiuejà amb un somriure pàl·lid.
— Nosaltres tres! Però només en som dos!, digué Geoffrey tremolant. (Però va tenir por de dir res més.)
— Asseu-te aquí, digué la seva dona, abaixant la llum, asseu-te, aquí, al costat de la llar de foc, i mira l'or que creix. El clar de lluna argentat n'està gelós! Mira com creix, l'or, el nostre or.
Geoffrey, mirant amb un horror creixent, es va donar compte que durant les hores passades els cabells daurats havien crescut més a través de la pedra trencada de la llar de foc. Va intentar amagar-los tot col·locant els peus sobre l'esquerda; la seva dona, va agafar una cadira i s'hi va asseure a prop d'ell, es va fixar en els cabells, i va posar el cap sobre la seva espatlla.
— Ara ja no es mou més, estimat meu, va dir. No ens moguem d'aquí i mirem. Així descobrirem el secret de l'or que creix.
El va envoltar amb el seu braç i va continuar callada; i mentre el clar de lluna avançava sobre el terra, es va adormir.
Geoffrey tenia por de despertar-la; així que va continuar assegut, silenciós i miserable, mentre les hores passaven.
Davant els seus ulls, plens d'horror, els cabells daurats de la pedra trencada creixien i creixien; i com tal i com anaven creixent el seu cor es refredava cada vegada més, fins que finalment ja no va tindre força per moure's, i va continuar estant assegut, amb els ulls plens de terror, fixes en el seu destí.
Al matí, quan el metge de Londres va arribar, no va trobar ni Geoffrey ni la seva dona. Van buscar per totes les habitacions del casal, però sense èxit. Finalment, es va tirar a terra la gran porta del vell rebedor, i llavors es va oferir a la vista un espectacle sinistre i aflictiu.
Allà, prop de la llar de foc, jeien Geoffrey Brent i la seva jove dona, freds, blancs i morts. La cara de la jove dona pareixia tranquil·la i els seus ulls estaven tancats per la son; però la cara de Geoffrey tenia una expressió que va fer tremolar tots els que la van veure perquè, sobre aquesta cara, hi havia un aire d'horror indescriptible. Els ulls estaven oberts i fixaven la seva mirada vidriosa als seus peus, al voltant dels quals s'enrotllaven unes trenes de cabells daurats, sembrats de gris, que sortien de la pedra de la llar de foc trencada.