El pobre viudo - Acte Primer
| Sou al capítol «Acte Primer» | |||||
| El pobre viudo | |||||
|
Pòrtic | Acte Segon | 
| ||
L'escena passa en el menjador de Villa Ramona, o sía en una torre d'un poble d'aprop de Barcelona. Es una d'aquelles torres riques i carrinclones, que ja coneixem. Mobles bons, però desaparionats i de mal gust. Una taula. Un bufet. Aquell negrito de porcelana, aquelles boles de vidre, etc., etc. A la dreta, dugues portes que donen a dormitoris; a l'esquerra també dugues portes, la d'un dormitori i la de la cuina, i al fons, una galería amb vidres de colors, veient-se, darrera, el jardí.
(Don Joaquim seu i porta una gasa al braç de la americana. Colom està dret.)
Vaja, no hi pensi més amb la difunta. Reposi, i no s'hi enfundi tant.
Es que avui fa tres mesos que és morta. Tres mesos! Diguem un trimesari. I sembla que era ahir, la pobre! Talment sembla que era ahir!
¿Però no hi va fer lo que va saber-hi?
Tot! Se li va fer tot!
¿No va tenir abundancia de metges?
Fins en sobraven. Ja ho vas veure.
¿No li va fer un enterro de primera?
Sis cavalls, i tots sis negres. I el cotxe negre, i jo… més negre que'l cotxe. I la corona que era de vidrets, que no sé si te'n recordes. Tu esposo que te llorará! i un Espérame a l'altre llaç. Les flors i els llaços no'ls hi vaig plànyer.
I doncs ¿què hi vol fer-hi si es va morir?
¿No la va pas matar vostè?Això sí que no, Colom. Més aviat hauría cregut que ella m'hauria mort a mí! Perquè els primers vintivuit anys, diguem-ne… de aclimatació, van ésser dolents. De molt mal passar. Però els darrers… ja ho sabs els darrers.
Vaja, vaja. Resignació! {{TD4|don joaquim|No sé pas si podré tenir-la. Són molts anys, trenta anys de… compendre's, de contacte, de tacte, de compenetrar-se. Amb… tanta compenetració, arriba un moment que un s'avesa fins an el crit, i fins an el mal genit. Perquè de mal genit en tenía. Ja ho sabs que en tenía.
Sí, senyor.
Però era el seu natural, la pobre! Perquè això sí, era un genit sobtat. Aixís que s'havía esbravat rompent lo que fós, que una cadira, que una sopera, que un quinqué, passava tres o quatre hores que era… una anyella, una… moltoneta. Després hi tornava, naturalment. ¿Però amb què s'havía de distreure, si no havíem tingut familia? I no és pas que no féssim passos, però no vàrem tenir-ne.
Essent ric com és, prou que'n sortirà de familia.
No'm queda ningú!
Jo crec que'ls quartos en críen de parents. Senten la farum.
No, Colom, no, M'he quedat ben sol. No'm queda ningú. Ni un trist fill natural. Res… natural. M'he quedat orfe, als cinquanta anys.
Encara és jove, home.
Però és com si no ho fós. Perquè has de sapiguer que jo seré un viudo convençut. Li vaig jurar al peu del capsal, i no he faltat mai a la paraula! Seré un viudo a perpetuitat, com el ninxo on ella reposa. S'ho mereixía tot
aquell angel!Això és cert.
També l'estimaves, perquè crec que l'havíes vist néixer.
Tant com veure-la nèixer, no, senyor. Perquè ella va nèixer a l'alcova, i jo era a la sala de confiança.
Però d'això se'n diu haver vist nèixer.
Essent aixís, sí, senyor.
Déu t'ho pagui!
Escolti, senyor, hauria de dir-me què
voldría avui per sopar.Si no estic per nutrir-me, Felipa.
Però bé ha de sopar!
Es clar que sí. Hi té obligació.
Aquesta pobre la va assistir fins que va dir… que ja no va dir res. ¿Te'n recordes quan vares portar-li la darrera taça de caldo?
Se'l va pendre tot. Tot, eh?
Ai! Bon profit! Doncs, bueno. Primer em portes caldo. Me'l pendré, perquè jo ja m'entenc, però m'hi tiraràs una torrada. Li agradaven tant les torrades, que me les menjo com un record. Després dos ous per beure. Pobre Ramona! El llomillo me'l fas amb patates, ben fregidetes, però que no's cremin. Tal com li agradaven tant an ella! Després verdura. La vui seguir amb tot i per tot.
Res, que venien per un testament...
El farem als brindis. Això rai!
Sí. Als brindis! Als brindis.
Que dugui la sopa.
Les sopes! Les sopes!
Que duguin les sopes, filles meves. I
mengem, i patim, i anem tirant, que la bona avi-
nença i armonía, treuen les ànimes de pena.
(Girant els ulls enlaire.) I tu, feste'n càrrec,
àngel de Déu, i recorda't d'aquella cinta que
diu «Espérame», i espere'm.
Entra la criada amb les sopes. Cada dona abraça al que té al costat. Totes criden i baixa el
TELÓ
| Sou al capítol «Acte Primer» | |||||
| El pobre viudo | |||||
|
|
Pòrtic | Acte Segon |
| ||