El dret a llegir

El dret a llegir

logo Viquipèdia

Informació sobre el text

Pres de "La ruta cap a Tycho", una col·lecció d'articles sobre els antecedents de la Revolució Lunar, publicada en Lluna City, en l'any 2096.

El camí cap a Tycho va començar per a Dan Halbert en la Facultat, quan Lissa Lenz li va demanar que li deixés la seva computadora. La seva s'havia avariat, i si no la hi demanava a algú no podria acabar el projecte semestral. Ella no s'hauria atrevit a demanar-se-la a ningú, excepte a Dan. Això va situar a Dan davant un dilema. Havia d'ajudar-li, però si li prestava la seva computadora, ella podria llegir els seus llibres. A més de poder anar a presó durant molts anys per deixar que algú llegís els seus llibres, la mateixa idea de fer-lo li va escandalitzar al principi.

Igual que a tot el món, li havien ensenyat des del parvulari que compartir els llibres era repugnant i equivocat, una mica que només faria un pirata. I era molt probable que la SPA (Programari Protection Authority, Autoritat per a la Protecció del Programari) els agafés. Dan havia après en la seva classe de Programari que cada llibre tenia un delator de copyright que informava a la Central de Llicències de qui, on i com ho llegia. (Aquesta informació s'utilitzava per a agafar a pirates de la lectura, però també per a vendre perfils d'interessos personals a comerciants).

La pròxima vegada que la seva computadora es connectés a la xarxa, la Central de Llicències seria informada. Ell, com amo d'una computadora, podria rebre el càstig més sever, per no prendre mesures per a prevenir el delicte. Per descomptat, podria ser que Lissa no volgués llegir els seus llibres. Podria voler la computadora només per a escriure el seu projecte. Però Dan sabia que ella era d'una família de classe mitja, i que amb prou feines podia pagar la matrícula, i menys encara les quotes de lectura. Pot ser que llegir els llibres de Dan fos per a ella l'única forma d'acabar els estudis. Sabia el que era això: ell mateix havia hagut de demanar un préstec per a poder pagar els articles d'investigació que llegia. (El 10% dels ingressos per aquest concepte anava a parar als investigadors que havien escrit els articles. Com Dan pretenia dedicar-se a la investigació, tenia esperances que algun dia els seus propis articles, si eren citats freqüentment, li proporcionarien els diners necessaris per a pagar el préstec). Més tard Dan va saber que havia hagut un temps en el qual qualsevol podia anar a una biblioteca i llegir articles de revistes especialitzades, i fins i tot llibres, sense haver de pagar. Havia estudiants independents que llegien milers de pàgines sense tenir beques de biblioteca del Govern. Però en els anys noranta tant els editors de revistes sense ànim de lucre com els comercials havien començat a cobrar quotes per l'accés a les seves publicacions. Cap a l'any 2047 les biblioteques que oferien accés lliure a la literatura acadèmica eren un record llunyà. Naturalment havia formes d'enganyar a la SPA i a la Central de Llicències. Eren, per descomptat, il·legals. Dan havia tingut un company en la classe de Programari, Frank Martucci, que havia aconseguit una eina il·legal de depuració, i l'havia utilitzat per a saltar-se el codi del delator de copyright quan llegia llibres. Però l'hi havia contat a massa amics, i un d'ells li va delatar a la SPA per a obtenir una recompensa (els estudiants molt endeutats eren fàcilment temptats per la traïció).

En 2047 Frank estava en la presó, no per practicar la pirateria de la lectura, sinó per posseir un depurador. Dan va saber més tard que va haver un temps en el qual qualsevol podia posseir eines de depuració. Fins i tot havia eines de depuració lliures, disponibles en CD, o en la xarxa. Però els usuaris normals van començar a utilitzar-les per a saltar-se els delators de copyright, i va arribar un moment que un jutge va estimar que aquest s'havia convertit en el principal ús dels depuradors. Això va provocar que passessin a ser il·legals, i s'empresonés a qui els desenvolupaven. Naturalment, els programadors encara necessitaven eines de depuració, però en l'any 2047 els venedors de depuradors només distribuïen còpies numerades, i només a programadors amb llicència oficial, i que haguessin dipositat la fiança preceptiva per a cobrir possibles responsabilitats penals. El depurador que va utilitzar Dan en la classe de programari estava darrere d'un tallafocs especial perquè només ho pogués utilitzar en els exercicis de classe. També era possible saltar-se els delators de copyright si s'instal·lava un kernel modificat.Més endavant, Dan va saber que havien existit kernels lliures, fins i tot sistemes operatius complets lliures, cap a la fi del segle anterior. Però no només eren il·legals, com els depuradors, sinó que no es podien instal·lar sense saber la contrasenya del superusuario del sistema. I ni el FBI ni el Servei d'Atenció de Microsoft anaven a dir-te-la.

Dan acabà per concloure que no podia deixar-li la computadora a Lissa. Però tampoc podia negar-se a ajudar-li, perquè estava enamorat d'ella. Li encantava parlar amb ella. I el qual li hagués escollit a ell per a demanar ajuda podia significar que ella també li volia. Dan va resoldre el dilema fent alguna cosa encara més inimaginable: li va deixar la computadora, i li va dir la seva contrasenya. D'aquesta forma, si Lissa llegia els seus llibres, la Central de Llicències creuria que era ell qui els estava llegint. Encara que era un delicte, la SPA no podria detectar-lo automàticament. Només s'adonarien si Lissa l'hi deia. Per descomptat, si la Facultat sabés alguna vegada que li havia dit a Lissa la seva pròpia contrasenya, seria el final per a ambdós com estudiants, independentment de para quins l'hagués utilitzat ella. La política de la Facultat era que qualsevol interferència amb els mitjans que s'usaven per a realitzar seguiments de l'ús de les computadores per part dels estudiants era motiu suficient per a prendre mesures disciplinàries. No importava si s'havia causat algun dany: l'ofensa consistia a haver dificultat el seguiment per part dels administradors. Assumien que això significava que estaves fent alguna altra cosa prohibida i no necessitaven saber què era. Els estudiants no solien ser expulsats per això. Almenys no directament, Se'ls prohibia l'accés al sistema de computadores de la Facultat, pel que inevitablement suspenien totes l'assignatures. Posteriorment Dan va saber que aquest tipus de política universitària va començar en la dècada dels vuitanta del segle passat quan els estudiants universitaris van començar a utilitzar massivament les computadores. Anteriorment, les Universitats mantenien una política disciplinària diferent: castigaven les activitats que eren nocives, no aquelles que eren simplement sospitoses.

Lissa no va delatar a Dan a la SPA. La decisió de Dan d'ajudar-li els va conduir al matrimoni, i també a qüestionar-se els ensenyaments que havien rebut de petits sobre la pirateria. La parella va començar a llegir sobre la història del Copyright, sobre la Unión Soviètica i les seves restriccions per a copiar, i fins i tot la Constitució original dels Estats Units. Es van traslladar a Lluna City, on van trobar a uns altres que també s'havien apartat del llarg braç de la SPA. Quan la revolta de Tycho va començar en 2062, el dret universal a la lectura es va convertir en un dels seus objectius principals.

Nota de l'autor: El dret a la lectura és una batalla que es lliura en els nostres dies. Encara que poden passar 50 anys fins que la nostra forma de vida actual se suma en la foscor, moltes de les lleis i pràctiques descrites en aquest relat han estat proposades, ja sigui pel govern de Clinton, a EEUU o per les editorials. Només hi ha una excepció: la idea que el FBI i Microsoft tinguin (i ocultin) la contrasenya d'administració de les computadores. Aquesta és una extrapolació de les propostes sobre el xip Clipper i altres propostes similars de custòdia de clau (key-escrow) del govern de Clinton, i d'una tendència que es manté des de fa temps: els sistemes informàtics es preparen, cada vegada més, per a donar a operadors remots control sobre la gent que realment utilitza els sistemes. La SPA, que en realitat són les sigles de Programari Publisher's Association (Associació d'Editors de Programari), no és avui dia, oficialment, una força policial. No obstant això, oficiosament, actua com a tal. Convida a la gent a informar sobre els seus companys i amics. Igual que el govern de Clinton, promou una política de responsabilitat col·lectiva, en la qual els amos de computadores han de fer complir activament les lleis de Copyright, si no volen ser castigats. La SPA està amenaçant a petits proveïdors d'Internet, exigint-los que permetin a la SPA espiar a tots els usuaris. Molts proveïdors es rendeixen quan els amenacen, perquè no poden permetre's litigar en els tribunals (Atlanta Journal Constitution, 1 d'octubre de 1996, D3.) Almenys un proveïdor, Community Connexion de Oakland, Califòrnia, va rebutjar l'exigència i actualment ha estat demandat. Es diu que la SPA ha abandonat aquest plet recentment, encara que pensen continuar la campanya per altres vies. Les polítiques de seguretat descrites en el relat no són imaginàries. Per exemple, una computadora en una de les Universitats de la zona de Chicago mostra en la pantalla el següent missatge quan s'entra en el sistema (les cometes estan en l'original en anglès): "Aquest sistema només pot utilitzar-se per usuaris autoritzats. Les activitats dels individus que utilitzin aquest sistema informàtic, sense autorització o per a usos no autoritzats poden ser seguides i registrades pel personal a càrrec del sistema. Durant el seguiment d'individus que estiguin usant el sistema inadequadament, o durant el manteniment del sistema poden ser seguides també les activitats d'usuaris autoritzats. qualsevol que usi aquest sistema consenteix expressament aquest seguiment i és advertit que si aquest seguiment revela evidències d'activitat il·legal o violacions de les ordenances de la universitat, el personal a càrrec del sistema pot proporcionar les proves fruit d'aquest seguiment a les autoritats universitàries i/o als agents de la llei. Aquesta és una aproximació interessant a la Quarta esmena de la Constitució d'EEUU: pressiona a tot el món a la bestreta perquè cedeixi en els seus drets.

Copyright 1996 Richard Stallman. Es permet la còpia literal sempre que s'inclogui aquesta nota. Aquest article va aparèixer en el nombre de febrer de 1997 de Communications of the ACM (volum 40 numero 2).