Don Jaume en Sant Jeroni
D. Jaume en Sant Jeroni
Per veurer be Catalunya
Jaume primer d'Aragó
pujá al cim de Sant Jeroni,
a l'hora en que surt lo sol;
¡quin pedestal per l'estàtua!
¡pe'l gegant quin mirador!
Les áligues que hi niaven
al cap demunt li fan lloch;
sols lo cel miravan elles,
éll mira la terra y tot;
¡qué gran li sembla y que hermosa
l' estimada del seu cor!
Té en son cel aucells y ángels
en sos camps vergers y flors,
en sos aplechs l'alegria
en ses families l'amor;
té guerrers en ses muralles,
naus veleres en sos ports,
naus de pau y naus de guerra
frisoses de pendre el vol.
Les ones besan ses plantes,
l'estrella besa son front,
sota un cel d'ales inmenses
que es son real pabellò
En son trono de muntanyes
té'l Pirineu per redós,
per coixí verdosos boscos
per catifa prats de flors,
per hont jugan y s'escorran
rieres y rierons,
com per un camp d'esmeragdes
anguiles de plata y or.
Del Llobregat veu les ribes,
les marjades del Besós
que coneix per les arbredes
com les roses per l'olor.
Los vilatges a llur vora
semblan remats de moltons
que abeurantshi a la vesprada
hi esperan la llum del jorn.
Llena li parla de Lleida
que'l graner de Roma fou,
Albiol de Tarragona
tan antiga com lo mon.
Puigmal de dues Cerdanyes,
talment dos cistells de flors,
Montseny de Vich y Girona,
Albera del Roselló
Cardona de ses salines,
Urgell de ses messes d'or,
Montjuich de Barcelona
la que estima més que tot.
Tot mirant a Catalunya
s'ha sentit robar lo cor:
— ¿Qué puch fer per ma estimada?
— va dient tot amorós,—
si del cel vol una estrella
desde ací l'abasto jo.
— No vol del cel una estrella
— una veu dolça respón,—
la més bella que hi havía
se li es posada al front.
Tórnali dues germanes
que prengué'l moro traïdor,
l'una anant a cullir perles
vora la mar de Montjó,
l'altre nadant entre'ls cignes
prop d'hont volava 'l voltor.—
Ell gira els ulls a Mallorca,
l'ovira com un colom,
nadant entre cel y aigua,
vestida d'un raig de sol;
a Valencia no l'ovira,
més ovira sos turons
que del hort de la sultana
son muralla y mirador.
Se'n arrenca de la espasa
y aixeca sa veu de tró:
— ¿Germanes de Catalunya
y encare portau lo jou?—
Rey moro que les tens preses
jo't vull veure a mos genolls.—
Si l'ovirassen los moros
les deixarían de por,
com deixaren Catalunya
quant d'Otger entre'ls lleons,
Rotlant los tirá la maça
desde'l cim del Canigó.
Quant torna 'ls ulls a la serra
cerca aquell qui l'ha respost:
dintre l'ermita més alta
te la Verge un altar d'or,
no hi ha ningú a la capella
y ella té'l llavi desclós.
Posant a sos peus l'espasa
cau en terra de genolls:
— A rescatar les captives,
María, guiaume vos,
a mon pit donau coratge,
a mon bras força y braó,
y si'l pujar a la serra
avuy me deiyen hermós
quant tornaré a visitarvos
me dirán Conqueridor!
JACINTO VERDAGUER