Discurs del president de la Mesa d'Edat (2018)

El president de la Mesa d'Edat (Ernest Maragall i Mira)
Molt bon dia a tothom. Un cop iniciada la sessió constitutiva amb la lectura del decret de convocatòria per part del secretari general, com a president de la Mesa d'Edat, i d'acord amb l'article 2 del Reglament, declaro oberta aquesta sessió.
Diputats i diputades, autoritats que ens acompanyeu, senyores i senyors assis­tents, treballadors del Parlament i dels mitjans de comunicació que cobreixen aques­ta sessió, moltes gràcies, els desitjo molt bon dia a tots i a totes.
Jo hauria de començar aquesta sessió dient, també, bon dia...., haig de dir «bon dia, president Benach, president Rigol, presidenta Carme Forcadell, eh?, i gràcies per ser aquí, per honorar aquesta sessió». Però hauria de dir, també, «bon dia, presi­dent de la Generalitat, bon dia consellers del Govern de la Generalitat». Però ja ho veuen: ni el president de la Generalitat ni els membres del seu Govern seuen al lloc que els pertocaria, eh? Els uns presoners, els altres a l'exili, la resta destituïts. (Veus de fons.) Espero que em perdonin, doncs, si abans de continuar amb el procediment d'elecció dels membres de la Mesa expresso algun dels sentiments que, imparables, m'omplen el cap.
Vindran dies per actuar, per pensar, tots nosaltres, tots vostès, senyores i senyors diputats, amb dedicació i responsabilitat en la nostra condició de representants dels set i mig milions de catalans i catalanes. El que sento avui, en canvi, prové més del cor que del cap, més de l'experiència viscuda que de la reflexió tranquil·la. I el que sento és, per una banda, una acumulació d'indignació enfront a les agressions que cada dia vivim, però també, els ho asseguro, una creixent suma de raó i de raons, de convic­cions afermades sobre el present i el futur del nostre país, d'aquesta Catalunya que no es rendeix, que no es resigna, que vol seguir sent el que és, el que ha sigut sempre, per poder construir el país nou, lliure, just i digne que volem ser.

Mirin, avui jo no hauria de ser aquí. Sense aquestes eleccions imposades des de l'Estat, a l'empara de l'article 155 de la Constitució, jo no seria aquí. Podria seguir sent un ciutadà políticament compromès, això sí, però més espectador que actor, més assistent a manifestacions o a debats que no pas representant d'aquests manifes­tants o d'aquests ciutadans. Diguem-ho clar, qui hauria de ser avui aquí són preci­sament els que no hi són: el president Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras, els consellers Joaquim Forn, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Toni Comín, els..., Jordi Cui­xart i Jordi Sànchez, que ens podrien acompanyar des de la llotja, ben certament, i hauríem d'estar fent un altre debat, que no aquest, hauríem d'estar fent un debat, diguem-ne, aquest sí, ordinari. I quin hauria de ser aquest debat? No el que estem obligats a fer avui, sobre qui té dret i qui no té dret, sobre les condicions dels nos­tres representants i les seves situacions i els seus drets individuals com a ciutadans i com a representants dels ciutadans. Hauríem d'estar tenint, crec jo, un debat sobre la taula de diàleg que s'hagués hagut d'obrir entre tots nosaltres i la representació de l'Estat; una taula de diàleg per avaluar la situació sorgida a partir de l'1 d'octubre i per arbitrar, de comú acord, les vies per a la verificació democràtica de la voluntat dels catalans i catalanes.

Aquesta seria la normalitat acceptable, eh?, la que ens..., una normalitat a la que no renunciem ni renunciarem; una normalitat sorgida del mutu respecte i del reco­neixement de la nostra condició de societat amb dret a existir per ella mateixa, de subjecte polític equipat per governar-se, per expressar projectes col·lectius, per di­buixar i construir el propi futur. Avui és, efectivament, un dia per mirar endavant, per començar una nova etapa, però és també un dia per recordar d'on venim, per entendre per què som avui aquí.
Mirin, és el primer cop, en totes les legislatures, des de l'anomenada «transició democràtica», que el Ple de constitució d'una legislatura es celebra amb el banc del Govern buit. Com em recordava en Gerard Gómez del Moral –és bo saber-ho i re­cordar-ho–, el president Tarradellas va presidir la sessió de la constitució del primer Parlament el 10 d'abril del 1980. La va presidir des d'aquí, inicialment, i després hi va assistir a tota la sessió, com va assistir igualment, a la d'investidura. I el president Tarradellas, aquell dia, com durant tots els anys en què va ser president de la Gene­ralitat a l'exili, representava la legitimitat i la continuïtat històrica de les institucions catalanes. Era una institució que enllaçava directament amb la Generalitat republi­cana, enderrocada i dissolta el 1939, de la mateixa manera que, rebuda de Josep Irla, la presidència de Tarradellas era la continuïtat institucional de la presidència de Lluís Companys, afusellat a Montjuic el 1940 per la dictadura franquista.
Deixin-me dir que tinc també ben viva la imatge potent d'aquell 30 de setembre del 2005, quan aquell mateix Parlament, amb un govern sota la presidència de Pas­qual Maragall, votava, gosava votar un text estatutari, una nova proposta que, ben explícitament, representava una mà estesa a l'Estat espanyol. Buscaven, en aquell temps, un acord amb profunditat amb l'Estat, un acord basat en la lleialtat i el res­pecte mutus, però que donés genuïna resposta també federal a l'aspiració catalana.
Preteníem –quina ingenuïtat, diríem avui– substituir els acords entre elits i el mer­cadeig permanent per una entesa de fons, per una entesa que donés satisfacció a Ca­talunya al mateix temps que permetia la plasmació d'una Espanya reconciliada amb ella mateixa, respectuosa i convençuda de la riquesa derivada de la diversitat dels po­bles i nacions amb els que compartir futur.
Però aquella mà estesa, tots ho sabem, va ser, un cop més, rebutjada. L'Estat espa­nyol, sembla, no en sap ni en vol saber res, de reconciliació ni de sobiranies compar­tides. El poder es posseeix i no se'n cedeix ni un bri a ningú, menys encara a Cata­lunya.
L'Estat espanyol, ho sembla, no sap guanyar, sap derrotar; no sap compartir, sap imposar, humiliar i castigar. El 2010 la societat catalana va reaccionar per necessi­tat, per instint de supervivència, front a l'evidència que l'Estat espanyol havia decidit completar un projecte d'estat que incloïa l'assimilació definitiva de Catalunya com a realitat política econòmica i social diferenciada.
L'acció col·lectiva d'una part molt significativa d'aquesta societat catalana ha es­tat formidable al llarg d'aquests anys i s'ha convertit en l'experiència democràtica europea més significativa de les últimes dècades. Això és el que ara l'Estat sembla que no admet, no entén ni vol acceptar.
L'1 d'octubre va ser la confirmació, la culminació d'aquest període. Serà recor­dat –els ho ben asseguro– com el dia en què la ciutadania es va fer mestra del seu destí. Avui, per molt que el Tribunal Constitucional anul·li la comissió creada per es­brinar i delimitar responsabilitats del que va succeir aquell dia, no el podrà esborrar de la nostra memòria col·lectiva. Potser per això l'Estat prescindeix ara de qualsevol fórmula basada en el diàleg i el respecte. Ja no importa, sembla, «que se note el em­peño», no importa.

Nosaltres seguirem. N'hem après. Coneixem bé les nostres forces i mesurem mi­llor les de l'Estat. Sabem el que podem esperar d'Europa i el que no podem esperar dels seus grans estats, però som Europa i serem part activa de la regeneració europea.

El vot del 21 de desembre –i vaig acabant– és la confirmació de l'1 d'octubre (aplaudiments), és també..., el vot del 21 de desembre és també un bon mapa de la societat catalana d'avui, diversa, complexa, una societat que aquest Parlament haurà de saber expressar, amb el màxim respecte, a tots i a cadascú, amb la imprescindible sensibilitat i proximitat.
No abandonarem la via democràtica. Assumirem el repte del contrast viu i direc­te amb la ciutadania catalana en el camí d'un projecte per a tots els catalans i cata­lanes, un projecte que, si fos contra o sense els ciutadans, perdria tot el sentit –sense tots ells–; un projecte al que molts anomenem república, però que també podria dir-se llibertat, justícia, equitat i progrés.
Amb en Jordi Sànchez hem coincidit molt sovint en actes i en diverses oportuni­tats compartint uns versos d'El cant de la senyera que serveixen també com a defi­nició del país i del moment; són molt breus, diuen: «Dona veu al teu cantaire / llum als ulls i força al braç»; és a dir, dona la veu i el vot al poble, dona intel·ligència als que han de prendre decisions, a les institucions, al Govern i al Parlament, i dona re­sistència, fermesa, tenacitat al capteniment col·lectiu de la ciutadania catalana, la resistència i la intel·ligència que caldrà per guanyar la llibertat d'Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i per accelerar el lliure retorn de Car­les Puigdemont, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Antoni Comín. Aquest país serà sempre nostre.
Moltes gràcies. I visca Catalunya.
(Aplaudiments forts i perllongats.)