Diàlegs I - Notícia preliminar (Eutífron)

Sou al capítol «Notícia preliminar (Eutífron)»
		Diàlegs I
	Critó		Sumari (Eutífron)

NOTÍCIA PRELIMINAR

I. Personatges, temps i lloc de l'acció

 Sòcrates i Eutífron són els únics personatges de l'acció. Aquest Eutífron del demos de Prospalta, ens és conegut únicament per Plató. Ultra ésser personatge del diàleg del seu nom, Eutífron és citat al Cratil, on Sòcrates deriva el seu coneixement de la interpretació dels noms dels déus, d'Eutífron.^[1] Devia ésser un personatge conegut a Atenes, home que es tenia per extraordinàriament entès en matèria de religió i hàbil a endevinar el futur per mitjà de la interpretació de certs signes. Plató ens el presenta com un home ple de presumpció que, armat de les seves concepcions mitològiques, es creu amb dret de procedir d'una manera singular que a la resta de la gent semblaria equivocada i injusta. Fora d'això, el diàleg mateix deixa prou veure quin era el caràcter d'Eutífron. El temps en què es suposa desenrrotllada l'acció és l'any 399, en el temps que va anar des que Meletos deposità la seva acusació fins al judici. Cal fer notar un probable anacronisme. La mort d'un treballador del pare d'Eutífron tingué lloc ώς ἐγεωργοῠμεν ἐν Νάξῳ;^[2] ara bé, a Naxos des de 404 no existia la κληρουχία atenesa. Per tant, el fet del qual Eutífron acusa son pare tingué lloc abans del 404. No és probable que si Eutífron acusà realment son pare ho fes cinc anys almenys més tard d'esdevenir-se el fet. Plató, però, per conveniències de composició, fa contemporànies l'acusació contra Sòcrates i la d'Eutífron, situant aquesta, per tant, en l'any 399.
 Quant al lloc on s'esdevé l'acció és sota el pòrtic del rei^[3] o sia al local on el segon Arcont, anomenat «rei», distribuïa justícia en matèria religiosa i també en les acusacions d'assassinat.

II. Època en què fou escrit

 Schleiermacher considera l'Eutífron com un diàleg inferior entre la producció de Plató. Atribueix aquesta inferioritat a la barreja del contingut científic amb la tendència apologètica i a la pressa amb què fou compost en el temps de l'acusació contra Sòcrates. Aquesta tesi segons la qual l'època en què fou escrit el diàleg fóra la mateixa en què té lloc l'acció, ha estat represa per altres investigadors, entre ells recentment Ritter.^[4] Al contrari, altres investigadors, basant-se en l'aparició de mots com εἶδος, ἴδεα, παράδειγμα que corresponen — jassia amb significat no plenament desenrotllat — a la teoria de les idees, opinen que cal col·locar l'Eutífron en una etapa més avançada del pensament de Plató. Sembla confirmar aquesta idea el fet que l'ὅσιον és considerat en el nostre diàleg com una espècie del gènere δίκαιον, mentre al Protàgoras i al Gòrgias ὁσιότης i δικαιοσυνη són coordinades, i en canvi a la República desapareix la ὁσιότης d'entre les virtuts fonamentals. Així hi hauria tres temps en el pensament de Plató amb referència a la seva concepció de la ὁσιότης: 1) ὁσιότης és coordinada a δικαιοσύνη (Protàgoras, Gòrgias); 2) ὁσιότης és subordinada a δικαιοσύνη (Eutífron), i 3) ὁσιότης no és considerada ja com una virtut fonamental (República). Així s'hauria de posar l'Eutífron després del Gòrgias i abans de la República. Opinen així Gomperz i Räder.
 Però els arguments de Schleiermacher i dels investigadors que el segueixen són molt lluny de constituir una prova. La simplicitat no ha d'ésser atribuïda necessàriament a la pressa. Plató pot perfectament haver escrit el diàleg en qualsevol època de la seva vida com un treball secundari, o bé pot haver-lo escrit en els primers temps de la seva vida, poc després del Critó, per exemple, que no és pas més complicat que l'Eutífron. En qualsevol dels dos casos s'explica la simplicitat sense la pressa. Tampoc no és convincent l'argument de Ritter segons el qual o bé cal acceptar l'Eutífron com escrit abans de la mort de Sòcrates o molt després, car l'actitud de Plató és tan resignada que no s'explicaria poc després de la mort del mestre. Donat que hi ha moltes raons contra això darrer, cal acceptar, segons Ritter, el primer extrem del dilema. Evidentment l'actitud de Plató en escriure l'Eutífron no és la mateixa que la de l'Apologia ni tampoc que la del Critó. Plató parla amb molta més de serenitat, té prou calma per a pintar el caràcter de Sòcrates i d'Eutífron i discutir problemes lògics. Però això no vol dir que Plató no vibri encara d'indignació. La indignació de Plató, del Critó a l'Eutífron, no ha desaparegut, s'ha atenuat simplement, com s'atenua de l'Apologia al Critó. La ferida es va cloent, però no és closa encara.
 Contra la tesi de la identitat del temps en què fou escrit el diàleg amb el del fet que s'explica, hi ha, ens sembla, un argument molt fort. Plató escrivint en el moment de l'acusació contra Sòcrates no es podia proposar sinó una cosa, tractar d'evitar la condemna. Ara bé, tots els raonaments del Sòcrates de l'Eutífron més aviat reforçarien que no pas esvairien als ulls de la gent que l'havia de jutjar, el parer que Sòcrates no creia en els déus de la ciutat. (Vegi's principalment 6b, que és una de les dues parts de l'acusació). Sòcrates és justificat per Plató als ulls de les persones intel·ligents; però als ulls de la plebs que l'ha de jutjar, la defensa és com una acusació. Ara bé, és lícit a l'amic i al deixeble d'escriure una justificació que essent objectivament justa, pot, però, perjudicar la posició de l'acusat davant dels jutges? Crec que no. Mort Sòcrates, Plató pot perfectament haver escrit aquest diàleg. Però abans del judici no hi ha ningú que tingui dret a despreocupar-se de l'efecte que produiran uns mots o un escrit en l'ànim dels que han de jutjar Sòcrates, llevat de Sòcrates mateix.
 Quant a la tesi segons la qual l'Eutífron deu ésser un diàleg escrit relativament tard en la vida de Plató, Lutoslawski ha provat que l'ús dels mots εἶδος, ἴδεα, παραδειγμα no difereix de l'ús corrent d'aquests mots, que es troba en escriptors anteriors a Plató; per tant, l'existència d'aquests mots sense el significat tècnic que després en la teoria de les idees els serà atribuït, no pot provar res.
 Quant a l'argument basat en la relació entre ὁσιότης i δικαιοσύνη, cal recordar amb Prächter^[5] que tant la concepció coordinant com la subordinant es basaven en idees populars. El fet d'adoptar després ocasionalment la concepció coordinant és probablement degut a voler valer-se de conceptes corrents en moments que hom no aspirava a una distinció tècnica precisa.^[6] Altrament, ha dit v. Arnim,^[7] si per aquesta raó l'Eutífron ha d'ésser col·locat darrera el Gòrgias també s'hauria de posar darrera el Menó, cosa absurda. Afegim pel nostre compte que si es pogués provar que l'Eutífron és posterior al Menó, no hi ha manera de sortir-se de l'argumentació de Natorp contra l'autenticitat de l'Eutífron.
 En resum, doncs, l'Eutífron ha d'ésser posat immediatament darrera l'Apologia i el Critó amb els quals té en comú l'aparició del motiu dels darrers temps de la vida de Sòcrates, però amb un objectiu menys directament apologètic que les altres dues obres.

III. Objecte i contingut del diàleg

 Hom discuteix sobre l'objecte de Plató en escriure aquest diàleg. Per uns es tracta de defensar Sòcrates; d'altres veuen en les discussions lògiques la part més important del diàleg; d'altres creuen que Plató volia descriure la moral dominant en l'època que Sòcrates fou condemnat.
 L'objectiu que posa el mateix diàleg és la definició de la pietat. El tema, però, fou suggerit a Plató per la condemna de Sòcrates acusat d'impietat. I no hi ha cap dubte que es filtra en el diàleg un propòsit apologètic en oposar la fina sensibilitat moral de Sòcrates i la coherència que té i que exigeix, al confusionarisme bàrbar del saberut Eutífron que li fa adoptar actituds moralment reprobables.
 El diàleg, com molts diàlegs de la primera època de Plató, transcorre aparentment sense resultat. Però evidentment el resultat existeix. Plató es proposa de demostrar que la moral té una fonamentació independent de la religió atenesa i tria precisament aquella part de la moral, la pietat, on la demostració és més difícil.
 Els resultats són:
 1)  El contingut de la moral no és dependent de cap caprici dels déus.
 2)  El contingut de la moral es determina per ell mateix, té una fonamentació autònoma.
 3)  Davant del contingut de la moral els déus no tenen altra cosa a fer sinó reconèixer-lo unànimement.
 Gomperz ha citat, parlant d'aquest diàleg, Kant. Hom recordarà també en llegir-lo les tesis de Sant Tomàs i de Duns Scot a propòsit de si la moral reposa en un acte d'intel·ligència o en un acte de voluntat de Déu.
 La polèmica medieval té, però, certament característiques diferents del contingut del diàleg platònic. El problema és pres en aquella en un pla superior. L'antropomorfisme religiós i el politeisme no són ja problemes a discutir. Però resta encara el problema: la moral actual és ordenada per Déu gràcies a un acte d'intel·ligència, és a dir, de reconeixement de la validesa d'unes normes, o bé ho és en un acte de llibertat, talment que si hagués plagut a Déu la moral hauria estat tota una altra?
 Plató no arriba a una formulació tan precisa del problema. A Plató li cal primer eliminar la possibilitat de morals diverses imposades pels déus diversos i la possibilitat d'una moral basada en un acte diví de pura arbitrarietat (i no de llibertat), cosa pensable donat l'antropomorfisme de la religió oficial. Un cop resolt aquest punt, es dedueix del contingut del diàleg que tampoc una moral basada en un acte de llibertat divina no és reconeguda per Plató.
 La moral, doncs, si és ordenada pels déus, ho ha d'ésser unànimement i pel seu valor en si. (Noti's com aquest diàleg és un dels moments de la filosofia platònica en què Plató està més aprop del monoteisme).
 En la polèmica de Sant Tomàs i Duns Scot, evidentment Plató estaria al costat de Sant Tomàs. Ara, si Plató faria una passa més enllà i es posaria al costat de Kant contra l'Escolàstica, quant a la necessitat de l'existència prèvia de Dèu per a l'existència de la moral, és cosa que el diàleg que comentem no dóna dret a decidir.
 La part del diàleg relativa a la utilitat dels sacrificis, es limita a rebutjar unes quantes opinions falses, sense que del seu contingut pugui deduir-se una teoria positiva i precisa.
 Molt interessants són els aspectes lògics del diàleg. El concepte de definició per gènere pròxim i diferència específica, per exemple, es troba a 12d quan diu: εἰ μερος τὸ ὅσιον τοῦ δικαίου, δεῖ... ἐξευρειν τὸ ποῖον μέρος.

1. Cratil, 396d; vegin-se també els altres llocs del Cratil on es parla d'Eutífron: 399e, 407d, 409d, 428c.
2. 4c. Vegi's Wilamowitz, Platon, II, p. 76
3. Eutífron, 2a.
4. Plató, I, 368, confirmat darrerament en la revista de Bursians Jahresberichte, p. 140.
5. Ueberwegs Geschichte der Phil. des Altertums, Berlin 1920, p. 251
6. Vegi's Wilamowitz, Plató, II, p. 77 i seg.
7. Platos Jugenddialoge, p. 152.