Deu y lo mon
——
——————
Primera part
1¿Com puch dir ¡trist de mí ¡res en just lláu
Del Deu que feu lo mon y feu lo cèl,
Del Deu, que per qui el ven ab bes de páu
Hòm se fá y mòr y viu baix lo blánch vèl?....
¡Çell á qui el lláu dels Sants tan sòls li pláu
Y lo cant dels Nòu Còrs dolç com la mèl!
Mes si la veu de l'áu fins al cèl vá
¿Com no la veu de l'hòm que lláu li da?
9Dam la Fé qu'en un punt á Sen Páu feu
Gran de gich, bò de mal y de flach fòrt;
Bé tan alt y tan gran que no té preu,
Llum qu'en mig de la mar nos trau à pòrt,
Dò que dú els ulls de l'hòm cab á son Deu
En tan qu'en lo mon viu y fins la mòrt....
Y plé tot lo sprit meu del teu Sant fòch
Vaig á dir cuant val Deu y el mon cuant pòch.
17Tot cuant es y há de ser tot fon no res;
Fon qui diu:—«Soch qui soch»—qu'es Deu tan sòls,
Y el sòl y cuant hia baix, tot tan pòch es,
Que Deu ab un sòls buf ho pòt fer pols....
Son pa Deu mils de ayns un jòrn no mes
Y l'hòm en son curt juí creu que son mols....
Y los monts y los mars que tan grans creu
Son tan gichs que de llunt Deu sòls los veu.
25Y es tan curt lo seu juí que á lo mon vé
Y tot ho veu tan fosch com nit de tròns....
No sab lo qu'es el sòl, ni que lleis té;
No sab si hiá un sòls mon, ó hiá molts mons;
Ni com es que lo cèl de llums es ple;
Ni com li du lo vent bronchs ó grats sons;
Ni com es que de un glan, qu'en la polç mòr,
Naix un tronch de vèrts rams ab frut y flòr.
33No sab per que no té mes que dos mans,
Ni per que tan tòst mòr y mes no viu,
Ni per que vé hui al mon y no vé ans,
Ni per que trist es plány, y foll ja riu,
Com es qu'es fan tots polç els gichs y els grans,
Com es que lo que sent, cuan vól ho diu,
Com es que al còs diu—«Ves»—y el seu còs va,
Qu'es lo que mòu son peu y mòu sa ma.
41Qu'es çò tan gran que bull dins del seu còs,
Que no es veu y un ser té tan rèl y ver;
Ser que no es ni la sanch, la carn ni l'òs;
Ser fosch que no té parts y un tot deu ser;
Ser qu'en tant que l'hòm dòrm, ell no te pòs;
Ser tan pur que no mòr, ni es pòt polç fer;
Ser que ab l'hòm jorn y nit vá en tant que viu,
Y no sab ni qui es, ni com se diu.
49No sab per que no vòl ni per que vòl,
Com es que se veu gich y se creu gran;
Ni com es que los plòrs li fan tan dòl;
Ni com es que los cánts tan gòig li dan;
Com lo sprit, que tan alt pòt dur lo vòl,
Pres ab lo còs sos ulls per lo baix van....
Sòls sab que mór, que fins son nòm de cèrt
Com un riu es que al fi en la mar se pèrt.
57Qui té pòch seny diu molt y.... no diu res;
Tot qui l'òu d'ell se riu, fins el mes ruch;
Mes qui sab, cuan un punt un pòch fosch es,
Diu molt greu: "-No veig clar; tan sòls dir puch
Qu'es lo mon un breu pas, un buf no mes;
Que á l'hòm mes tés, mes fòrt, li pòt un cuch;
Que la polç de los gichs y de los grans
Cap, de cèrt, en lo buit de mes dos mans" -
65Al que no sab ni sent sòls tot li plàu,
Puix res de bó ni mal son còr li diu;
No sab que el cèl que vém ni es cèl ni es bláu;
Mes llunt del nas no veu, y á son gust viu:
Per un gran gólf no veu que vá en sa náu
¡Náu que á tombs dú lo vent! de tot s'en riu....
¡Ay! d'ell si de la Fé n'òu lo crit sant
Y es riu, cuan al just Deu sòls mòu lo plant!
73En cuant hiá baix del cèl no hiá res nòu:
Un hòm molt alt y gran.....á cents n'ham vist;
Un cèl fosch tròns y llams.....fá temps que plòu:
Hu qu'es riu de no res.... á mills s'han rist:
Hu qu'es playn sens per que.....¡cuant plòr no s'òu
Hu que ment per que ment.... ¡ja no te gist!
Sòls es nòu en lo mon y may se veu
Hu que se mòr de fam si creu en Deu.
81Deu que brins li da á l'au pa lo seu niu;
Deu que á lo lir del prat lo vist de blanch;
Deu que pals bòns y els mals—«Ix»—al sòl diu;
Deu que á tots nos fá un llòch en son alt banch;
Deu que cuan trists nos veu diu al cèl:—«Riu»—
Deu que per grans y gichs vá dar sa sanch;
Deu qu'es tan dolç que há dat á la flòr mèl;
Deu qu'es tan bò que há dat al mon lo cèl.
89Se creu l'hòm ser molt gran ¿y qu'es? no res;
Si al pas no va, se cau de cap ó lòs;
Vint anys viu, y dòrm dèu.... si no dòrm mes;
Creu que es seu tot lo mon, y sòls té... un fòs;
Creu que té òr.... y el òr á éll lo té pres;
Creu que en los gusts be viu.... y no té pòs;
Se creu lo Rey, que ho venç tot ab sa lley,
Y la mòrt, lley de Deu, lo venç al Rey.....
97La nàu que la mar romp, pèrt lo seu rem;
Ja es vist lo cèl de blau, ja es vist de dòl;
Lo mes bell se fa lleig y polç ho vem,
Y fins la flòr mes suau al fi mal òl;
Huí es sent hu bò, da un crit y lo mon trem,
Fèrm mòu son pèu y fier va per hon vòl,
Y en breu punt mut es ja lo seu crit bràu
Y vòl dar un sols pas y.... en lo tumb cáu.
105¡Oh! cuan l'hòm te pòchs anys, tot bell ho veu;
Del mon per lo vast camp al tròt se'n vá;
Dels gusts tan breus, tan vans, sòls òu la veu,
La sanch li bull, y ho veu tot llis y plá....
Mes ¡ay! que pòch á pòch blanch com la neu,
Y cuan l'hòm menys ho creu, son cap se fá;
Y já ni flòrs té el camp, ni llums lo cèl,
Y es lo mes dolç del mon pal seu gust fel.
113Vell ab los mals del mon me vaig yo fent;
He vist molt, y per tant res em fá gòig,
Tinch lo meu còr ya sech, y per res sent,
Y per res em puch fer ni gròch, ni ròig;
Oix gran em fá fins lo que em sé....no ment:
Lo prat veig èrm, de rams y de flòrs mòig;
El cèl trist, el sòl fósch.... y ho fan els anys,
Lo fart que em veig del mon y dels seus danys.
121¿Que res cuant faç m'ix dret? es que m'ix tòrt:
¿Que tinch molt temps, molts anys? es que soch vell:
¿Que soch molt ruin, molt fluix? no puch ser fòrt:
¿Que soch mes lleig que un llòp? no dech ser bell:
¿Que per sòrt vixch yo huí? puix no me he mòrt:
¿Que soch prim, flach, sens carn? tinch òs y pell:
¿Que no tinch juí, y soch rich? puix vixch molt tòu:
¿Que no mes tinch tres cuèns? puix tinch un sòu.
129¿Que tot me fá molt bé? res me fá mal:
¿Que no sé pòch ni mólt? soch un gran llech:
¿Qu'es tot dolç pal meu gust? prench fèl ó sal:
¿Que un ull sòls tinch? soch tòrt, mes val que cech:
¿Que no es bò lo que tinch? es que pòch val:
¿Qu'em plau lo ví y no tinch? puix no ne bech:
¿Que no soch rich? plá vist y frach no duch;
Y en fi per res me fas al còll un nuch.
137Que trau ben pòch per cèrt qui es frig la sanch,
Y qui en sa sòrt no es plau té molt mal gust;
Que çell que sab qu'el mon es pòlç ó fanch,
En son Deu tan sòls creu y viu sent sust:
Si dels tirs de lo cèl yo soch el blanch,
¿Quin hom pòt dir á Deu que no es bò y just?
Si em va be, may m'en ixch de lo meu cáu;
Que sòls viu bé en lo mon qui viu en pau.
145La pau es sòls el bé que del mon trach
De res mes, si Deu vòl, li he de fer furt;
¡Val tot tan poch! Buit d'or tinch lo meu sach
Que per ser curt en tot, de mans soch curt.
¿Qui de còr un pòch alt té tan vil flach?
Del mon ixch net en tan qu'el fur brut surt....
Y tan bé, com yo sé, tot lo mon sab,
Que de furs, en lo cèl no n'hiá cab.
153Qui bens no té y té pau ¿qué mes bé vòl?
Tan trist viu qui té molt, com qui poch té,
¡A tots nos da cuan ix la llum del sòl,
Y la mòrt pas á pas cab á tots vé...!
Mes hiá qui fuig la páu de lo seu sòl,
De sonys vans com lo vent lo seu cap ple,
Y á fer sa sòrt s'en vá dret al Nòu-Mon
Hon creu qu'es òr la polç y richs tots on.
161Sen vá crent, qu'en sa má té ja la sòrt;
Mes ¡ay! que de la mar se veu en mig;
Té baix de los seus pèus, el trist, la mòrt;
Y á la llum de los llams lo seu fi llig.
Lo vent dú á còlps sa nau.... llunt es lo pòrt...
Ni drap, ni rem li val.... mes si la rig
Deu y de tan mal pas el tráu en bé,
Com molts, tan buit com va, de la mar vé.
169No vull l'òr del Nòu-Mon, la mar no em plau;
Qui vòl ser rich, vòl pleits y mal de cap.
Viu llunt del mon y quiet dins lo teu cáu,
Que fins un Rey es.... [1] res, y es mòr al cap.
El que vá per los alts es el que es cau:
No fa cas del òr vil tot hòm que sap:
Un hòrt vull, plé de flòrs; un cast, dolç bes;
Un tròç de pá, un bòn fill, y no res mes.
177Sòls el que viu, com dich, y tem á Deu
Es el que mes á gust en lo mon viu;
Cuant ix lo sòl ¡ab quin gòig sa llum veu!
¡Cuan grats son als seus ulls lo mont y el riu!
S'òu ab lo cant de l'áu lo dolç cant seu
Y dels richs y dels grans del mon s'en riu;
Y cuan ya vell, com qu'es en la fé fòrt,
Lo cèl de par en par veu en la mòrt.
185Cèrt que qui no naix rich, mòrt es pal mon,
Mes llum no té, que la qu'el sòl li dá:
Buit d'òr, les mans al cap ¿hòn va el trist, hòn?
La gent fuig de éll, que es llop que á tots pòr fá.
El mon sòls ven sos gusts als que richs son
Y al nu li da cuant mes un troç de pa....
Mes si té gran lo còr, y creu en Deu
En mig del mon mes rich que tots se veu.
193Que al fi ¿qui sens creu viu? yo cap no sé.
Si qui en alt llòch se veu, diu:—«Yo»—ab fiert tò;
Y qui té cuant òr vòl:—«Yo sòls vixch bé»—
Dich Yo: ¿té fé en sa sórt? no té el cap bò.
Y tú, rich, ¿no tens pòr á qui res té?
¿Ni may té fá mal res? ¿dòrms á bòn sò?
¡Si creu dú, qui té fam y qui té pa,
No dich yo mal, cuan dich que cap bé hiá.
201Dú creu el que sab menys y el que sab mes;
Dú creu el baix y el alt, el gran y el gich;
El que es bòu sôlt y el que en lo llaç es pres;
El que no té ni un sòu, y el que es molt rich:
El sá, y el que cáu mal á un dos per tres,
Y fins l'hòm mes bò y sant que dú creu, dich;
Y cap pòt dir en fí que no dú creu,
Cuant l'ha dut en lo mon el Fill de Deu.
209Al punt que veig la llum ya tot son plòrs;
De cap ó tòs me caich, si fer pins vull;
Mòr el fluix, mòr el fòrt, muich yo y tú mòrs,
¡Que ens fá á tots tir la mòrt y té bòn ull!...
Vists de llunt son els gusts bells com les flòrs
Que de pròp sanch li fan al que les cull....
¿Hon vixch que sòls veig mals, y sòls bech fèl?
—«¡En lo mon, vall de plant, car dú á lo cèl!»—
217¡Fals y va es tot cuant hiá baix de lo sòl!
Lo Rey qu'en mig sa còrt tan alt se veu,
Y lleis dá á tot lo mon y fá cuant vòl,
Y mes fòrt y mes gran que tots se creu,
Y vent qu'es seu cuant hiá de pòl á pòl
Plé de fum ya lo cap se creu un Deu;—
Mòr.... y el que pòr nos feu, gran dull nos dá;—
Que qui cau de mes alt mes mal se fá.
225Viu ¡Rey! en lo teu tròn ab d'òr llarch mant;
Viu ¡rich! ab los teus ulls sòls en tos bens;
Que á tú ¡oh rich! los teus bens t'han de dar plant.
Y es lo teu mant ¡oh Rey! de mòrt trist llens!
¡Cuánt mes val que ser Rey ni rich, ser Sant!
Si tens pòch en lo baix, en lo alt molt tens;
Y es lo cèrt, que al que viu de bens mes curt,
Cuant la mòrt vé per éll, li fá menys furt.
233Si pèrch lo pòch que tinch, se me dá pòch;
Nu vé hú al mon, cuant té de lo mon es;
Sé que tinch, si soch bó, en lo cèl alt llòch,
Y si yo vaig al cèl ¿pa qué vull mes?
Deu me va dir:—«Naix, hòm»—y vixch, y en mòch:
Deu m'ha de dir:—«Muy, hòm»—y he de ser res:
Deu vist al que en lo mon se veu cru y nu:
Y puix Deu me dú al mon, Deu me sen dú.
241Dòl y plant ment lo mon cuan mòrs ab bens,
Hiá un gran bull bull.... tants vots per tú á Deu fan,
Que deus de ser molt mal si cèl no tens;
Puix si es vá al cèl per vots, les gents t'el dan....
Mes ¡ay! ni un vòt per tú si mòrs sens cuens
Lo plòr curt y lo clot set pams de gran....
¡La sòrt qu'el vòt de Deu es el vòt bò
Y no s'el sòl en dur el hòm de prò!
249¡La preç! brill fals: ¡lo nòm! llam que llum ment.
¿Qué es fins lo lláu als mòrts? es ¡ay! trist flòr,
Que viu un jòrn, y se la en dú lo vent;
Flòr que al pèu del vas naix... cuant hú se mòr.
¿Y qué trach yo del lláu, cuan ya no el sent?
Lo lláu lo vull cuan vixch, cuant bat mon còr;
Que cuan muich, ni lo llau ni res ya cal;
Sòls ser bò y ser de Deu es lo qu'em val.
257Y veu l'hòm que s'en vá lo seu temps breu
Com lo fum, cuant fá vent, á lo cèl va,
Y á cólps vá en tots per un si es teu ó meu,
Y en la sanch de sos fills se tiny la ma!...
Molt mes fòrt y mes brau que un bòu se creu,
Y ab èll un gra de polç en lo tumb da:—
La veu del cór li diu lo que deu fer,
Que te un pèu en lo mon, y ú en el no ser.
265Mes l'hòm es com un foll, .... de res fá cas....
Sab qu'en un vát[2] sen vá, y lo seu temps pèrt;
Sab que al còll, ab los gusts se fá un fòrt llas,
Y li plau mes lo mal, que lo bò y cert.
Té oits, y ulls té; mes ni òu, ni al dret dá un pas;
Lo fòsch veu clar y fins lo que es ròig, vèrt;
¿Mes qué dich yo de nòu? ¿no es molt vell ja
Que l'hòm se riu de tot y el seu gust fa?
273Mes cuan cáu lo sprit fòrt en lo llit mal
A fé que pòch se riu; pèrt lo seu brí....
Jòch feu de tot lo sant ¿y qué li val
Si tan gran pòr li fá lo seu trist fi?
Ya los ulls mig en tèl y lo front pál
Sent qu'el còr li diu—«¡Trem de Deu lo juí!»—
Y veu clar en la mòrt, mes que la llum
Que tot cuant hiá en lo mon es polç y fum.
281Sé que se me pòt dir á veu en crit:
¿Cóm tot polç? ¿cóm tot fum? ¿Y el blau del cèl,
Y el rum rum de les fònts, el sòl, y el llit
Tan vèrt, tan fresch dels camps, no es bell y rèl?
¿Es que ja no sents dins de lo teu pit
El ¡ay! de la que vòls, dolç com la mèl?
Mal gust té qui tal diu sens tó ni sò....
Tot lo que Deu há fet es gran y bó.
289No se si es mal ó bò lo gust que tinch;
Mes de cuant veig, bo ó mal, no fas gens cas;
Per mig del mon sens plaers yo vaig y vinch,
Y es pa mi, nit de tròns, jorn clar y ras:
Tant me dá si tinch sis, com si tinch cinch;
Si un temps al tròt, hui vaig tan sòls al pas;
Y com ho veig ja tot baix de cèrt punt,
De tot gust y tot gòig me veig molt llunt.
297Ni cuan de nòu me vist, vaig yo ya tòu;
Ni em fas per res de gust un pam de greix;
Ni en lo llit el jip jap m'es grat, cuan plòu;
Ni em plau cuant en la mar dá salts el peix;
Ni lo frut del teu hòrt ya á mi me mòu;
Ni lo cèl del sòl pòst cuant la nit creix;
Ni els camps de blat que son de llunt com l'òr;
Ni fins tot lo qu'em diu la que am de còr...
305Res del mon em fa gòig, res ¡trist de mi!
¿Qué som tots y qu'es tot? ¡Res, si be es veu!
Çells que lo ser m'han dat ¿hon son ja hui?
Y de tants mils de nats ¿qu'es lo qu'es feu?
Se sab que tots han mòrt... ¿y de llur fi
Qu'es sab? ¿fon mal ó bò? Sòls ho sab Deu;
El hòm mes gran se pèrt en tan fosch punt
Y qui mes veu... res veu de pròp ni llunt.
Segona part
313A no ser per lo cèl qu'es un alt fi
Y un llárch dó qu'el bòn Deu á l'hòm ha dat,
Si em dius «—¿Te pláu ser nat?—no et dich que sí
Que no val tot lo mon un tan mal rat....
¿Quin hòm tan mal gust té? ¿qui pòt ser, qui?
Vens al mon, per un ser lo còr te bat
Y cuan ja un pòch á gust no mes vius tú,
O á tú ò al que tú vòls la mòrt s'en du.
321Y dich: ¿qué vinch yo á fer al fi en lo mon?
¿A qué naix hú, y se mòr, y ve, y sen vá?
¡Els bens! ¡els gusts! ¿qué son, ni pa qui son
Si del sér al no sér sòls un pas hià?
¡Si lo sòl del gòig ix, al punt se pon!
Lo front, en tant que viu, süa l'hòm pel pá...
May veu ¡trist! als seus mals ni llum ni pòrt
Y cuant mes bò se sent ¡tòch! ¡tòch! ¡¡¡La Mòrt!!!...
329Y ¡oh gláy! ja pòch á pòch vé cab á hú
Ab un sach buit al còll que s'en du plé...
Pren el mant de lo Rey y els draps del nu
Y el òr del rich y els cuèns de qui pòch té...
Al que cáu en la lit en trunf s'en dú
Y á pòch dá al que venç mat y per ell vé....
Mòr la náu, qui la feu y qui la rig,
Lo meu cant, yo, trist vat, y el que me llig.
337¿Qué val, puix, lo vil òr, ni lo rich mant,
Ni el trunf de çell que fier venç en la lit,
La náu qu'al mar fá front, ni lo meu cant,
Ni lo gòig que per res sent lo teu pit?
¡Si un punt el hòm se riu tòst vé lo plant
Com ab lo jòrn mes grat vé la trist nit
Y al fi se clòu el ull y el cánt mut es
Y ho fá tot polç la mòrt y ho du á son res!
345Y el que es mòr may veu ja la llum del sòl;
Ni les flòrs de lo prat ni los cèls veu;
Que per mes que á lo còr del hòm li dòl,
Pèrt tot cuant té, del tumb á lo trist peu;
Sos fills, sanch de sa sanch, pért, que tant vòl;
Pèrt l'òr el rich, y el nu lo trist drap seu.
Els clars ulls que per bells dich:—«Sòls»—de cèrt
Son com el sòl qu'es pòn y sa llum pèrt.
353La que lo meu còr vòl ¡ay! polç se fa,
Ses buels de brill com l'òr polç son no mes
Polç lo cèl de son front y polç sa ma
Y lo seu peu tan breu polç no mes es.
Dins d'un clòt son lint còs ab [3] los cuchs vá
Y may ja ¡trist de mí! me pòt dir res....
Que sen vá com lo fum.... yo no sé hon....
Y em veig sens la que vull en mig del mon....
361La que feu tan gran bruit, la que als seus peus
Fon un jòrn de grans Reis per drap lo mant;
La que ab un còlp tan sòls de los ulls seus
Un foll ó un pèch va fer del hòm mes sant;
La que de trunf en trunf en sos jòrns breus
A plaer vá dur als còrs, ja gòig, ja plant;
La que fon brill del mon;—òix del mon es,
Y es.... que va dar lo tems un pas no mes.
369Y vent son bell cos mòrt, á veu en crit
Ple de gláy y de dull diu huí lo mon:—
¡Com tu la qu'en tòt l'òrb feu tan gran bruit!
¡De tes arts, de tos trunfs al fi qué fon!
¡Com la que va ser jòrn, ja huí en la nit!
¡Com tes ulls darts de mòrt ja sens llum son!
¡Pál ton front, òs ja y pell, llunt fuig de tú
Fins lo qui mes te vòl y al camp te du....
377Y clòs ab pany y clau jau junt als morts
Ton fret còs lla hon del mon no vá el bull bull;
Camp sant hon son tots uns els flachs y els fòrts;
Camp trist hon fruts de plant la mòrt sols cull,
Reyn hon tan de les vils com les grans sòrts
La mòrt que polç les fá, se riu ó es dull;
Llòc hon per fi la mórt sa dòm te dá;
Dòm hon se met lo pèu y no s'ix ja.
385Tal es de tots els nats lo trist cèrt fi:
¡Bell y lleig, gran y gich, sét pams de llòch!
¿Y qué se trau del mon? L'hóm que te juí
Diu que no res.—¿No res? ¡puix es ben pòch!
¡Qui sab, si es pòn el sòl pal que naix hui!
Per punts se'n van els vius; res á fe soch:
Y com ja may diu res el que se mòr
No sé lo qu'es la mòrt y li tinch pòr....
393—¿Com, si no sabs lo qu'es, tems á la mòrt?
¿Com es qu'el just no's plany de tan trist pas
Y als mals fa front?—«Es qu'ell, en la fè fòrt,
Del mon, que val tan poch, no fá géns cas.»—
¡Sòls qui viu poch y bé té en lo mon sòrt!
Tin fé que si en Deu mòrs al cèl dret vas....
¡Gran dòm d'òr y de llum de lo Gran Ser
Que lo mon y lo cèl y l'hòm va fer!
401Mes hiá qui diu que el mon s'ha fet éll sòls;
Que la llum, los blaus cèls, élls sòls s'han fet:
Que l'hòm, de cèrt, es polç, mes no mes pols,
Y que lo mon, no Deu, del fanch l'ha tret;
Y que la ma de Deu no rig los sòls;
Y que el mon no vá tòrt per que.... vá dret,
Que es l'hòm, dit gran.... un tròç de carn no mes,
Y que pòch mes ò menys lo que un gos es.
409Que dar el cèl als mòrts es.... bò pa dit....
Mes que com no lo hiá, no se pòt dar;
Que per que es pòn el sòl se fà de nit,
Y que per qu'ix el sòl, se fá tot clar;
Que el crit del còr del hòm es.... sòls un crit;
Que sòls per que fá vent, se mòu la mar;
Que naix l'hóm, viu y mòr, y polç se fá,
Y que llunt de lo mon no res mes hiá.
417Tal diu qui no te fè.... el hòm qu'es mal;
Mes ¿qui no se plany de éll, si per sòrt l'òu?
Yo crech que á tan foll dit no res dir cal;
Que es fá de un foll tant cas com de.... cuan plòu.
Es cèrt que al que no es bò li plau dir tal,
Puix com veu son mal fi, la pòr el mòu....
Mes ¿quin hòm, cuan ho diu, de còr ho sent?
Null hiá en lo mon.... qui ho diu, bé sab que ment....
425Com sé que qui tal diu, ó no te juí,
O que ho diu, sòls per dir, mes no de còr,
Dir no cal que cuan véu de pròp son fi
A veu en crit—«¡Deu meu!»—diu....—¡Qué! ¿Te pòr?
Un foll tan gran com éll ¿qui l'ha vist, qui?
¿Cóm es que veu lo cèl, cuan veu qu'es mòr?
Es que fins l'hòm mes mal de tot còr creu
Que sòls la ma, cuan cau, li pòt dar Deu.
433Mes hiá qui es en lo mon tan pèch, tan foll
Que un mich vòl ser, no un hòm...; no creu en res
Y en mig de lo mon viu com en un toll,
Brut de fanch fins al còll y.... no hiá mes;
Sab de cert, que té el cap.... dalt de lo coll;
Es tot lo mes que creu que.... ú y dos fan tres,
Y cuan òu dir:—«¡Hiá un Deu!»—diu ab gran gist
—«Pòt ser, no dich que no; mes ¿qui l'ha vist?»—
441Dins lo fosch mon no es veu ¿mes quin pit fèl
No sent que tot cuant es—«¡Deu!» á crits diu?
¡Deu! diu lo prat, la fònt, lo fòch, lo jèl;
¡Deu! diu lo vent, la mar, lo sò del riu;
¡Deu! diu lo llam, lo trò, la llum del cèl;
¡Deu! l'àu, lo brut, lo peix, cuant es y viu....
Y un "no se que" molt gran que hia dins mi,
La veu de lo meu còr, mon ser, mon fi.
449¿Qui es el que vist els camps de fruts y flòrs
Y dá la veu al trò, lo brill al llam,
Y veu lo que hiá dins de tots los còrs,
Y tot lo gran del òrb sab pám per pám?
¿Qui es el que òu del hòm trist, els crits, els plòrs,
Y fònts li dá en sa set, blat en sa fam?
Sòls Deu, lo Bò, lo Gran, qui de no res
Feu lo mon; feu lo cèl; cuant fon; cuant es.
457Als teus pèus caich ¡oh Deu! que un temps fiu jòch
De tot lo que no veu lo meu juí clar.
Mes ¿qui es el que li dá la llum al fòch?
¿Y qui el que lo bráu sò li dá á la mar?
¿Y qui el que mòu lo vent, y es en tot llòch
Y pal que creu, té el cèl de par en par?
Y de ser bò y ser sant, al fí ¿qué pèrt
El que creu, com se deu, lo qu'es tan cèrt?
465¿Com tu qu'en la nit vius, cuan veus lo cèl
No veus clar ab la llum de tants de sòls;
Als teus peus un gòig fals, en l'alt gòig rèl
Baix tot fèl, tot tant brut, tan ple de pols
Y en lo alt tot tan pur, á rius la mèl?
Si puix no et plau la fèl y si lo dols
Fuig del mon que fèl es; pren lo vòl alt,
Que lo dolç y lo bò Deu ho te dalt.
473¡Véu lo cèl, si tens ulls, véu cuant de bé
Al mon fill seu, y fill tan mal, éll fá;
Mills de rius, mills de fonts pa sa set té;
Y vèrts camps, richs de flòrs y fruts li dá;
De cent àus de bell cánt li dá el vent ple
Mars ab peix; boschs ab bruts; cuant que dar hiá.
Y un cèl dá el Cèl al mon.... mills sòls per llum....
Y el mon ¿qué li dá al Cel? sòls polç y fum.
481Son curs al sòl li dá de Deu lo dit;
Sòls per la má de Deu lo mon se mòu;
Per Deu tú vius, per Deu bat lo meu pit;
Per Deu lo pas del temps fá vell lo nòu,
Y per Deu naix la llum y es fá de nit
Y per Deu se fá ras; cau neu y plòu:
Si es dur ser y no ser, res que dir hiá;
Que deu de ser ben fet cuan Deu ho fá.
489Mes l'hòm en los seus ulls té com un tèl:
¡Tròb el mal y en el bé no puch may dar!
Clòs lo sprit dins del còs, qu'es tan dens vèl,
El hòm en tant que viu no veu may clar:
Sóls al raig de la Fé, llum de lo cèl,
Veu á Deu y los cèls de par en par;
Car bé sab lo qu'els bens y los mals son
El que viu pròp de Deu y llunt del mon.
497Tot hòm que del còr seu lo fòrt crit óu
Sent que fill es de Deu y un fí té alt,
Y si á la llum del cèl sos ulls no clòu
Li ho diu cuant es y veu per baix y dalt;
Que Deu li ha dat son ser, que viu y es mòu
Sent tot hòm que de seny no té el cap falt
Y es lo mes gran en l'hóm que sab qui es
Y el brut y l'au y el peix res sab de res.
505Lo mon, los cèls, s'han fet de Deu al dit;
Mes l'hòm es lo seu buf, fet per sa má....
Per l'hòm se pòn el sòl, y es fá de nit,
Y per l'hòm ix el sòl, y al òrb llum dá;
Cuan dòrm els llirs del camp son lo seu llit,
Que sòls per l'hòm feu Deu tot cuant fet hiá;
Rey l'ha fet de lo mon, mes crent qu'es pòch,
En lo cèl com á fill li ha fet un llòch.
513Si l'hòm tal creu y sab ¿per qué mal viu?
¿Per qué no vá á son Deu qu'el vòl tan bé,
Com ple de gòig, fent sò, á la mar vá el riu,
Y els grills romp ab que pres la carn lo té?
¿Com no fá lo que Deu y el còr li diu?
¿Com no ix del golf del dany y á bon pòrt vé?
Si diu que no ho pòt fer y pròu li dòl.....
Ment, que un sant se pòt fer qui de fé ho vòl.
521¡Oh Rey del cèl! dá un buf de fé al meu pit,
Que al cèl l'hòm que té fé sen vá á pèu plá;
Fam y set de Tú tinch; òu puix, lo crit
Que de dins del meu còr dret á Tú vá
Dam ta llum, que res veig en mig la nit.....
Trau me del fanch del mon ab ta gran má,
Tú, que li has dat al cél tans mills de sòls,
Tú, que pòts fer, que fas tot lo que vòls!
529Yo crech en Tú, Deu meu, Gran, Sant y Fòrt,
¡Oh! Tú, Llum de la llum, Sér del meu sér;
Tú, que tens en ta má de tots la sòrt,
Y que tens ton gran braç res se pòt fer;
Tú, que en la mar del mon als bòns un pòrt
Lis das de un gust sens fí, sant, pur y ver;
¡Lo cèl! hon plens de gòig van els teus fills
Cuan la Mòrt, á ta veu, romp los seus grills!
537¡Tú, que has dit:—«Naix ¡oh llum!»—y la llum fon;
Tú, Sum Ser, que no has nat, ni may tens
Y Tú, que de no res has fet lo mon,
Y si vòls tot cuant es, polç ho fas huí!
¡Oh cuán grans y cuán vasts tots los juins son
De Deu y Hòm Vèr, de Deu á un temps Hú y Trí;
Del que òu el crit de fé de tots els còrs,
Y dá als bòns en lo cél un llit de flòrs!
545De tá llum ¡oh Gran Sér! els òrbs son plens,
Los teus ulls com lo jòrn mes clar y ras;
¡Oh, Tú qu'el mon y el cèl baix dels pèus tens;
Tú, que ab un buf lo sér á tots ens das;
Tú, que tots los mals das y tots los bens;
Tú, que ab los llams, los tròns y ab los vents vas;
Tú, dels Sants el mes sant; Tú, dels Reis Rey,
Que ni la polç se mòu, sens ser ta lley!
553Cuan Tú te rius ¡Deu meu! el bòn temps vé;
Es molt mes grat als oits el sò del riu;
El vent mut es, la mar ab un fòrt fré;
No hiá ni llams ni tròns, l'hòm en pau viu;
De flòrs y fruts el pràt, el camp es plé,
Que tot cuant yá en lo mon, si rius, se riu;
Y molt mes dòlç el cant es de les áus,
Y molt mes clar el sòl, els cèls mes bláus.
561Mes cuan Tú frunys lo front, lo mon se fón,
Als mes alts pins de cuall els trau lo vent:
Un ¡pum! se òu, que fá pòr..... lo sòl se pòn.....
Lo sò dels tròns mes fòrt que may se sent.
Un llach la mar vòl fer de tot lo mon;
En mig dels llams á mars plòu...., trem la gent.....
Lo cèl de dòl, les áus dins dels seus nius,
Los camps ya no son camps, son uns llarchs rius.
Conclusion
569Riu te, puix ¡oh, bon Deu! y tot es pau,
Riu te, puix ¡oh, bon Deu! y viu tot hòm,
Riu te y de lo seu niu sens pòr ix l'áu
Y en lo mont y en lo plá s'òu ton sant nòm;
Riu te y llunt de lo mon baix del cèl blau,
Ab gran pòs, á lo peu d'un vèrt fresch óm,
En souys tan purs com l'òr se pèrt ma ment
Y se dòrm lo meu còr al sò del vent.
577Sòls Deu es gran que dalt del seu front d'òr
El eix de lo mon rig ab tan alt art,
Qui té en sa ma lo plany ó el gòix del còr,
Els jòrns de l'hòm y de la mòrt lo dart:
Gran y Bò es Deu, mes Just; tin li puix pòr
Qu'et pòt dar un trist fí, com del cèl part;
Qui vòl per bò cuant tem per Just á Deu
Bé pòt dir en lo mon que lo cèl veu.
585Per Bò y Just, vull á Deu y crech qu'un tròs
De lo cèl per lo menys lo sprit veu ya....
Mes ¡ay! per mig del mon vá lo meu còs,
Y el ull trist no veu mes que lo mon vá....
Lo mon que cuan tinch fam no'm da ni un mòs,
Lo mon que cuan yo caich ni'm da la ma....
Si puix Deu es tan bò y el mon tan fier
No vull yo ser del mon; de Deu vull ser.
593De Deu, de Deu, qu'el mon un jòrn te fí,
Jòrn ¡oh, glay! en que trem lo còr dels mals
Cuan á la veu de Deu la llum del juí
Ha de fer clar lo vèr y lo qu'es fals:
Jòrn, en que ya de cèrt se sab qui es qui,
Y si tens pur lo pit, tot cuant tú vals:
Jòrn en que Deu en mig de llams y tròns
Al fòch á los mals dú, y al cèl als bòns.
601Yo et tem, just Deu, ¿mes com á Tu no em mòch
Y vixch en lo mon vá de cap y peus?
¿Per qué dels gusts no fuixch com de lo fòch
Y soch cast y soch sant y soch dels teus?
¿Per qué de tan greu punt, foll, fas un jòch,
Dur de còr als teus dons, sort á tes veus?
Es la carn, es lo mon, es lo Sprit mal,
Als que no puch fer front si Deu no em val.
609Cuan en la nit els ulls al alt cèl duch,
Y el veig tan rich de llums, ab tan de sòl,
Y em veig en lo fósch mon com un trist cuch,
Que vá per mig del fanch, me muych de dòl;
Rómp lo sprit, buf de Deu, del còs lo nuch,
M'en fuigch com de lo mon y en alt breu vòl
Em pèrch llá, molt mes llunt de lo blau vèl,
Y me tròb en un punt dins de lo cèl.
617Y en mig dels Sants al Deu de cèls y mon
El veig dalt de un tron d'òr tot ple de llum....
No veig Reis, grans ni richs.... veig que uns tots son,
Que lla no hia mes Rey que lo Ser Sum:
Veig un sòl clar y bell que may se pòn,
Y no veig en lo cèl ni pòlç ni fum,
Y may se fá el cèl fósch, plòu, ni fá vent,
Ni es veu lo brill del llam, ni el trò se sent.
625La pau viu en lo cèl: ¡Llòch pur y sant
Hon un jòrn hia sens nit que may fi te!
No es veu dòl en lo cèl ni s'òu trist plant
Que mòrt ni mal no cab hon tot es bé;
Sòls s'òu de los Nòu Còrs lo grat dolç cant,
De un gust vèr sant y pur lo cèl es ple,
Ni fam ni set se sent, sens fi se viu
Y lo còr vent á Deu de gòig se riu.
633¿Qui fa cas de lo mon cuan lo cèl veu?
¿Qui en lo mon viu á gust? no hiá un sòls nat
¡Ple d'òr và y lo còr buit, qu'es fill de Deu
Y per lo cèl, son llòch, lo pit li llat!
¡Lla viu l'hòm, y te ple tot lo còr seu,
Junt als seus fills y als que á la llum l'han dat;
Llá al que ha dat ser á tots y á tot veu l'hòm,
Gòig tan gran y tan pur que no te nòm!
641¿Qui, puix, en los alts cèls no pren son llòch?
Si es sòls el mon hon vich al cèl breu pas
¿Com pèrch temps que tant val y llest no em mòch
Y tot lo que vòl Deu al punt no fas?
Si tan gran llum me da ¿com veig tan pòch?
¿Per qué de la trist nit del mon faç cas
Y no faç lo que tants de sants han fet
Y sent tan bò com élls al cèl vaig dret?
649Tú, que Deu tens per nòm, y òus lo crit ver,
Que al fí plé ya de fé lo meu pit dá;
Tú, que al mes mal si vòls, sant el pòts fer,
Si em pèrch en lo fòsch mon, dam ta gran má;
Y, puix, per tos alts juins m'has dat lo sér,
Fes lo que per un fill, qu'es vòl, se fá...
Ou los pregs del meu còr... dam un bòn fí,
Ya que has dat en la creu ta sanch per mí.
657Y tú, llòch de lo Cit, á qui tant vòl
Lo meu còr ¡oh! ¡quin gòig si et plau mon cant!
Tú el prat per tos fets, tú á qui el cèl sant
A mills les flòrs te dá y un tan clar sòl,
Y als peus la mar y et ciny ab son blau mant...
Lláu dá al Deu que pa tu tan bò y dolç fon;
Lláu á Deu jòrn y nit lo cèl, lo mon.
Benito Altet y Ruate.
Correcció d'errates modifica
El Pensamiento de Valencia. Revista política, religiosa, científica y literaria, Tomo 2 (desde 1 de enero á 31 de mayo de 1858), Valencia, 1858, Imprenta y Librería de D. José Mateu Garin. Pàg. 600: