Del meu tros - Un porter
UN PORTER
D'ensà que la tropa no porta xarreteres, l'ofici de tirador d'or ha anat per terra.
Quan veig als militars ab les estrelletes y'ls galons a les mànigues, ¡tant se val! tinch de distreurem ò girar la vista a algun altre indret, per que comenso a encaparrarme, a pensar ab l'ofici y ab lo canutillo, que més de quatre cops (sinó qu'ara'l castellà se m'ha rovellat) m'han vingut ganes d'empendre algun oficial y dirli:«Tot es hu'l goig que feyan abans ab aquell bassal d'or que se'ls escorría per les
espatlles, que per poch ayre que's dongués la persona, ja teníam lo serrell balandrejant a una banda y un'altra ab una magestat qu'allò sol parexía que volgués dir: ¡paso que
viene el garbo d'Espanya!. .. ò'l qu'ara fan ab aquestes estrelles solitaries y encastades que nos bellugan, ni acabo de entendre'l significat que portan.»
Un assistent, ab qui'm vaig franquejar, me va dir: (era andalús) «Las estreyas sinifican sereniá. Me comprende V., maestro?» «Nó que no ho entench,li vaig respondre, té, fuma, qu'axò'm sembla qu'anirà llarch.» «Quià, en un berbi-gracia lo ve usted mas claro que si fuera de bulto.
Hàgase V. cuenta que si en el cielo conforme es de noche y sereno tiene
V. allí estrellas para otro ejército que se presente, y en cuanto esté
cerrao el tiempo no ve V. una, ni con el tiliscopio de vara y pico, nosotros los militares, quiere izir, vamos por comparanza, que si allá arriba falta la sereniá en algunas ocasiones, á nosotros no nos falta jamás el requisito ni de día ni de noche, esté sereno ó nublao, ni aun que caiga el agua como si la soltaran con barriles sin tapaeras.» «Pleguèm, Bermúdaz, ja'm dono, vaig tenir de respòndreli, però'l cert es qu'aquesta invenció m'ha tirat per portes; y per mi, quan veig algun dels teus sense les xarreteres, ¿què vols que't diga? potser es una etzegallada, però'm sembla que van massa escarits de les espatlles.»
Y no hi va haverhi més; vaig tenir que buscàrmela per un altre cantó. Ab empenyos y fent parlar a moltes persones, me va sortir aquesta portería. Jo'n dich l'escaparata, per que tot son llistonets y motllures; rès, un cau de pols, que si per netejarlo no m'hi fes ab la regadora, tot lo día'l passaría fregant mostatxonis y encreuamentes. Oh, y tan esquifida, que no més hi cabem la tauleta y jo. De manera que la dòna quan
me porta'l dinar, té privada la entrada; que si ella volgués menjar ab
la meva companyía, tindríam que parar la taula al replà de la escala y
un cop assentats, per no pujar y baxar, fernos servir la minestra pel
correu. Valga que, tant l'un com l'altre, ja no estem per romansos; però algun temps, a casa nostra, l'hora de dinar era l'hora de la bulla.
Jo li tirava una molleta de pà, un pinyolet de cirera, etz. Ella feya'l cremat y'm deya: «Estèm.» Li tornava a tirar, y com més volía estar sèria, més li escapava'l riure. Al últim, agafava un got plè d'aygua: jo'n prenía un altre ab una mica de vi. «Míra que't batejo,»'m deya: «Míra que't remullo,» li responía, balandrejant lo vas com si li anés a tirar.
Ella's feya enrera; llavors m'axecava, y al acte que's posava'l bras devant de la cara y feya'l xiscle creyent que'l vi li anava per demunt, jo me'l bevía y s'acabava'l jòch.
Tornant a lo que deyam, una vegada li vaig dir al amo: «Home, Don
Meliton , axò no es una portería; més aviat sembla unagavia per conservar vianda. Aquí dins, si una persona hi vol estar conforme, s'hi te d'amagrir per forsa; y si vol tenir modos, li trencarà un vidre cada cop que fassi la cortesía als estadants. ¿Que no ho veu, que si'm vull treure la gorra haig de sortir a fòra? encara no faría'l cartabó ab lo colze, ja m'hauría exit per l'altra banda. Míri, per governarli'ls interessos, no prench rapè de ningú, per que'm
sembla qu'alguna ocasió, ab l'estremitut no més , encara no tindría temps de donarme'l Deu te valga, ja haguera fet trinquis, y tota aquesta requincalla de vidrets y llistons se'n anava a parar al mitx del carrer.»
Ell prou me va dir qu'ho faría mirar per l'arquitecte. «¡L'arquitecte! vaig dir entre mi; si'm volgués creure, lo millor fora anar a trobar l'aucellayre del carrer de Montession, que potser ho apariaría per uns quants canaris.»
Y encara tot axò son flors y violes, per que, petit ò gran, l'armari, no hi hà remey, lo tinch de pendre com siga; però lo que més m'amola és ser lo criat de tothom. Quan hi hà un pis desocupat, ja tremolo: si per desgracia es lo de dalt de tot, «¡ay Pere, penso, quína feyna se't gira.» De bon matí ja's presentan llogaters. «Dígame V., portero; (les que preguntan son, per exemple, una mare y filla, qu'a la primera llambregada ja veig que tot ho portan tenyit y que van per pochs) ¿es muy caro este cuarto piso?» «Deu duros.» «¡Canario!» Elles diuen «canario», y jo dich «penjada»; ja ho sabía que no faríam rès. «¿Será muy grande, eh?» «Ja veurà, grande, grande... si no fossin les parets, si qu'hagueran pogut guanyar terreno.» «<¿Qué dice?» pregunta la vella dirigintse ab veu baxa a sa filla. «Que, nada, una necedad; ese tío tiene cara de pocos amigos. Vamos, mamà.» «¿Y no sería menos?» insisteix la mamà. Espérat, qu'ara t'enjegaré la grossa, penso entre mi. «No, senyora, que's paga per trimestres avansats.» ¿No ho deya jo? encara no senten lo dels tres mesos, s'enretiran baix de l'acera, axecan lo cap per tornar a mirarse'l pis, com
si li enviessin espressions, y se'n van sense dirme rès.
Que m'entra un militar molt decidit, com tenen per costum. Jo, en
vegentlos, no hi puch fer més; ja sé qu'ells no hi tenen cap culpa, però
vèurels ah los galons y les estrelles, veig la meva ruina y les sanchs me
bullen. «^Maestro, á àver, tiene V. las llaves de ese cuarto?» «¿De quín quarto?» «Tóma, del que está por alquilar.» «Ja está llogat.» «Pues
cómo, si tiene seña!» «Oh, què vol que li digui..?» «Entonces, haber
quitado los papeles y no vendría nadie á hacer el tonto.» «Jo li diré:
l'estadant que l'ha llogat no'ls ha volgut treure; ]a veurà, ell es a casa seva y pot fer lo que vulgui, jo no m'hi puch ficar...» «Valiente papanatas serà el estadante ese.» «No senyor, mi teniente, es un comandante.» «Comandante?»'m pregunta arronsant les ceyes, mirantme de fit
a fit, però enrahonant ab menos fueros, ¡Com jo ja sé qu'axò sempre'ls
hi fa efecte! y després, l'amo no'n vol de tropa, per que may hi fan estada llarga, y'm té dada carta blanca; axís es qu'aviat tinch patollada la mentida. «Comandante, ha dicho usted? hombre, en un cuarto cuarto!... ¿Díga V., de qué regimiento?» «Si vol que li digui la veritat, no m'hi vaig enfondar, per que no'portava uniforme y no sé si era de peu ò de cavall.» «Sería de reemplazo.» Y anantsen cap al llindar de la porta,
s'atura per mirar si porta'l calsat lluhent, y parlant tot sol sento que diu: «Que capricho, venir ahí arriba à no ser que ese majadero.,..» y
saludantme ab lo bras, desapareix carrer amunt. Com que ja m'ho pensava qu'al últim en dexaría una de seca... Però jo penso: míra...
Quan venen nuvis ò parelles acompanyades qu'estan a punt de casarse, es curiós de sentirlos; tot son rialletes y pessiguets y mirades d'aquelles que'l blanch dels ulls sembla que's mengi tot lo negre; ¡ay, Senyor! esperan la felicitat, la tenen, y no se'n adonan! Sempre son amables, y'l mitx-riure que seguidament se dirigexen també arriba fins al pobre porter quan li diuen alguna cosa. «¿Escólti , s'avansa a preguntar la noya, qu'es molt xich aqueix pis qu'està per llogar?» Jo, que no hi hà
rès que m'amansexi tant com una persona que'm tracti ab bondat,
passo endevant, y'ls convido a vèurel. Tinch observat ab aquexa quitxalla que s'estiman , que sembla que's burlin de la gent. Pugem la escala, per exemple; hi hà quietut, ningú diu rès, per que, ab tants esglahons, una de dos: ò's calla ò no's pujan; y a lo millor, sense saber còm , se senten unes rialletes!..... Si no que un hom fa'l tonto, per que quan ells hi van jo ja'n torno! «¡Ay, qu'es bonich!» esclama la senyoreta entrant al pis y veyent aquella estesa de sol que's fica fins al corredor. «Espéris, li contesto, que quan hi haurà'ls testets en la finestra y un canari aquí en lo menjador, ja podran sortir a passeig tots los vehins de la casa, que vostès may estaràn sols ni tristos.» Y ella, del modo que li brillan los ulls mirant al seu promès, sembla què li vulgui dir: ¡que'n
deu ser de bon home aqueix porter! Jo'm tombo, per que aquella alabansa que no's diu, però que s'enten, me penetra y'm commou tant, que m'haig d'axugar les llàgrimes que m'espurnan dels ulls.
La seva mare, que per ser tan crossa va molt pesanta, encara es per
lo replà y tot esbufegant sento que diu: «Es massa amunt, noya; axò es
un desterro.» Mentrestant, los joves recorren les habitacions; destinan lo
quarto de la sogra, que per un regular me l'atrassan a la part de derrera,
distribuhexen los mobles, fan càlculs, ell ab lo bastó pren amplaries, y l'un pany de paret li resulta xich per la llibreria, en l'altre no més hi cap
una calaxera; les cadires no sab ahont ficarles, lo sofà menos, y, en aqueix apuro,fa de memoria l'inventari dels mobles que tenen, guaytan al cielo raso com si volgués enquibir allí dalt los que li sobran. La mare, ab un cop d'ull ja ha vist que no hi cabia rès (sense adonarsen qu'ella ja era dins,) y fa'l desmenjat, tot ho troba esquifit, y al últim se m'encara per preguntarme'l preu. Quan sent que's pagan deu duros, se tomba d'esquena en rodó y se'n va cap a la porta; la noya's posa seria, 'l jove baxa'l cap, y trayent comptes mira a terra, com si hi tingués los quartos escampats per les rejoles, y a la fi, me'l llogan ò nó; però ja dich: m'hi encanto al sentirlos; la joventut atrau y sembla qu'encomani la ditxa y l'alegría que'ls sobrix en la mirada, en la conversa y en la vivesa de tots los seus moviments.
Si havía de parlar no més que de la meytat dels que venen per llogar pis, de lo que diuen y de lo que jo noto, no enllistiríam pas. Y si fos
cert lo que aquestos anants y vinents diuen de la casa, tampoch la llogaríam may. Axís que saben lo preu, tots m'esplican les tares que hi troban. Los del primer pis voldrían lo saló més gran ò un'altra arcoba pel llit d'estat; l'un demana banyera, l'altre safreig no més que per ells... jo, que conech que tot son passatemps y brou de llengua,'ls hi dich: «Ja ho veuen; hi hà tot lo que van posar; lo demés es fòra de casa, per que al sostre mort l'amo no hi vol carregaments. »Y axí'ls despatxo, pel terme malitar; poques rahons y de frente.
¡Y lo que'm tinch d'axerivir per conèxer aquells llogaters que més
s'estiman comprometres que no pas pagar! Quan troban moltes tatxes a la habitació y la llogan, penso: malu! aquests s'hi volen estar de franch, que deuen ser d'aquells que, pagat lo primer trimestre, 's pensan que'ls hi han venut la casa; y m'ho faig venir tan just y'ls embitllo tal mentida, que fins la dòna, que'm coneix de tants anys, també se les empassa com si fossen ensucrades. «Oh, que vostè me l'havía mitx comprmès, que cesta que ballesta, que patatim patapam.» «No sé què li digui: ja està llogat al notari de les diputeques.» «¡Però si encara hi hà'ls paperots!» «Paperots ò no paperots, hi son del altre vespre que va ploure, y s'axugan.» «¿Quan va ploure? si d'antes d'ahir que me'l va comprometre, sempre ha fet sol.» «A n'al seu carrer, si per càs, qu'aquí de nit no hi toca.» «¡Míri ab què surt, ara! Jo'l que li dich, que sempre ha estat serè.» «Donques, aquí va fer un ruxat; debía ser un cap de núvol; y després, què's neguiteja ara! no me'n cuydo jo d'allí dalt: plou quan li dona la gana y ahont li vé be.» «Què m'esplicarà a mi! que's pensa que tinch llana al clatell?» «Ja veurà, mestressa, ò senyora, segons; jo no m'he allargat tant de paraules; vagi a trobar l'amo, y hèguisseles ab ell.» Com que l'amo, enviantlhi, ja veurà la munta y li donarà'ls despatxos ab tants modos, qu'axís que's distregui ab les cortesíes, la goma de la mampara li tancarà la porta tan sobtadament que's trobarà fòra del despaig sense sapiguer per hont ha sortit...
«Hi hà estaments més infelissos que'l teu,» me diu un company
d'obrador qu'ara està retirat... al hospici. «A tu no't falta aquexa, que es lo principal; tu no tens de basquejar per roba, qu'es molt avens... tu, lloguer de casa no'n pagas , tu...» «Jo, jo! li salto desseguida sens dexarli dir rès més; encara si algú't sent podrà creure que puch dexar moneda a la Seca! ¿Què vol dir que no'm tinch d'amohinar per roba? ¿per
que'm veus ab pessa llarga? fa més de dotz'anys que cap sastre no m'ha
pres la numeració de l'esquena ni d'enlloch; y desde llavors ja no sé si
so dret ò esguerrat, per que tot lo que'm donan m'ho engipono. A vegades penso: si't poguessis veure les butxaques del derrera estich cert que
tot lo día'l passarías arrambat a la paret com aquell qui juga a amagar esquenes. Té, aqueix paltó era de don Fernando; vès si n'es de gros, que
si's fiqués dins de la garita, quan voldria exirne sortirían plegats ell y les vidrieres. Donses la dòna'm va dir: Pere, te va pintat; deu ser per l'istil de les pintures qu'ella fa ab una escombreta de dos, un cossi de cals y un quarto de terra groga; si vols, tallaré'ls faldons y semblarà una americana d'aquestes qu'ara's portan... Fúig d'aquí, ximple, li vaig respondre;'l portaré tal com s'escau: ¿no veus que sempre 's conexería qu'ha sigut un paltó qu'ha tornat a menos? Y míra, del hort a l'olla: tal com lo va fer lo sastre Llausàs, jo m'hi encabexo; no hi puch perdre rès: aquí dins sempre hi hà més esbarjo qu'a la llotgeta del empleyu. ¡Si té unes mànigues que semblan uns calsots de moro! té: pròba de donarme un pessich, ¡ca, has de trobar lo bras! lo tinch a la part del derrera. Si'm cordo, (però no puch, me sembla que vaig bolcat y no goso a seure per que no sé ahont cau la giragonsa de les cames,) si'm cordo, donchs, ni's veuen los peus: repàra, lo mateix que si caminés ab pollera. Y donchs? que no es una vergonya qu'un home de be, haja d'anar sempre com un carnestoltes y que no pugui tenir lo logro de ferse ni una prenda; que si una vegada al any vol posarse un drap a sobre, siga al menos fet segons
regla y mida del indivíduu? Ja ho pots dir que tinch rahó. ¿Quí té humor d'anar a donar una volta ab aquesta disfressa? ¿Que vols que m'apedreguin? ¡Vatua'l món! ¿que no es prou delicte l'esser pobre, qu'encara un se tingui de veure avergonyit pels matexos pobres, per que ha trobat una bona ànima que no ha volgut que patis fret? ¿Y donchs? Si no m'haguessen arruïnat l'ofici, jo aniria com cal y al meu gust; ara, gracies qu'en lo món hi haja richs que's recordin del que ho ha de menester.»
Abans, prou tenía afició a llegir los diaris, per veure si ab un pronunciament tornavan les xarreteres al exèrcit. ¡Peró, ca! les bullangues servexen per altra cosa avuy al díia; si jo hagués tingut influjo allí dalt, a Madrid... però's coneix que hi hà qui punxa: ara ja m'han arruinat a mi; demà arruïnaràn un altre ofici; no'n volen de treballadors; volen no més que ganduls, y axis ningú'ls destorba. ¡Vès quina carrera he fet jo! ara, al peu d'una porta; demà, tancat a la
Casa de Caritat.