Del meu tros - La esclava d'Alí-Babau
LA ESCLAVA D'ALI-BABAU
ORIENTAL
Som en terra de moros, terra càlida, ardenta, terra que sembla que'l sol l'haja presa de cap d'esquila, segons envía en ella sos raigs ardents. L'arena s'hi calzina, y'ls homes s'hi
torran; de modo que les castenyeres, si n'hi hagués, no més tindrían qu'heure'ls fruyts y cridar «calentes y grosses».
Cap moro en aquelles terres es capàs de gastar dos quartos per anar a veure un lleó; allí s'hi crían; y al costat (es dir, un poquet lluny) d'aqueix noble y arrogant animal, que
es lo rey del bestiar, hi naix també el mico, el pallasso dels animals. En sos immensos boscos hi fan estada les panteres y'ls tigres; y allí també la graciosa palmera, ab sos elegants desmays, creix lleugera y esbelta, cautivant ab la elegancia de son brandejador plomero vert, y ab la pròdiga abundancia dels seus melosos dàtils. Finalment, y per arrodonir la descripció d'aqueix país: es la
terra de les sangoneres.
Els homes son valents y temeraris; les grans passions y les grans barbaries hi tenen son bressol. Un moro gelós es terrible; ses venjanses portan cataclisme y rius de sanch. El brau lleó es manso com un gosset
d'aygues, si'l volen comparar ab un moro engelosit.
Allí hi hà home que si convé anirà sense camisa, y no's planyerà un
llensol per embolicarse'l cap. Y en comptes de Bazars de prendas hechas, n'hi hà de dones casadores; y axís com nosaltres nos podem estalviar qu'un sastre'ns amidexi, allí per altre estil els homes no tenen que fer l'aprenentatge de marits, per que ja's troban les mullers a punt.
Alí-Babau es un moro poderós, respectat dels seus vehins y temut
de sos esclaus y odalisques... Es un moro petit y groxut, ab tanta amplaria com llargada; podría comparàrsel ab un truch, ò dirse d'ell, com d'un cèrcol, que totes ses distancies son equidistants del seu centre. Ses galtes plenes, que la salut pinta ab colors forts, donan enveja al mangre. ¡Oh capritxosa naturalesa, que d'estranyeses crías en tos ratos de mal humor! ¡Oh humanitat versàtil! A la Xina, aquest home haguera sigut guapo y hauría inspirat amoroses y vehementes passions, quan en sa terra, per estrany, era anomenat, en lo pintoresch llenguatge àrabe, «lo magatzem del greix».
Alí-Babau no està tranquil; fa díes que sospita una trayció, y un
rosech li ennegreix la sanch. Es qu'entre ses odalisques n'hi hà una de tan maca, tan gentil y galana, qu'ell la recata y la cela com son més rich tresor, y aquesta precisament es la que tem qu'algun moro li fassi l'aleta.
Zaida s'està sentada vora l'ajimez. Es una mòra tan bonica, qu'encisa d'amors al vèurela. Sos cabells negres y ondosos, armonisan ab l'òval y moreno rostre; sos ulls resplandorosos y brillants, fan la rata pinyada encara no guaytan al sol. Sos llavis frescos y carminosos, entreoberts ab carinyós somrís, dexan veure unes dents tan menudes y boniques, qu'han de ser de gust molt desitxat ses mossegades.
Zaida està pensativa, y en sa melancòlica anyoransa ama sa tristesa
per que li evoca amoroses recordanses. Recostada ab indolencia sobre molls coxins, vaga distreta la brillant mirada en simpàtica companya de sos pensaments. Sa postura y sa somnolencia li donan tanta hermosura y atractiu tal, que, més que vil esclava, sembla la filla d'una casa de
senyors. Sa vida's concentra en lo pensament, y son pensament se fixa ab amorosa terquedat en lo moro Majamet. «Ja no't canto cansonetes, moro meu, diu Zaida a l'imatge del moro, que sa fantasia li manté perenne en lo cor. ¡Les ninetes dels meus ulls estan tristes per que no't veuen; y a mi la tristesa'm manté, els sospirs me distrauen, y les llàgrimes mos ulls arrasan d'ensà qu'estàs ausent, poncellet de mon amor! Y tu, Majamet, ¿ahont deus fer goig, què fas mentres Zaida's consum y en tu pensa, alterat el pols per la febre y defallit mon cor per els pesars? Companyeret dels meus ulls, ¿que no sents a Zaida qu'està quexosa de sa tristesa d'ensà que no pot vèuret...? Solet daurat, tu qu'estàs tan alt, dígam si'l veus per aquí fòra... ¿no'm respons, rey de llum?... Brises que beseu les roses, siàu compassives, y portàume en vostres tènues ales missatges de son amor. Aucellets cantarins que pobleu l'espay, cantèuli tendres cansonetes ab vostres bechs melosos; busquèumel, y digàuli que sa Sultana's frisa d'anyoransa y de volguer. Pintades papallones que xucleu l'ambrosía dels ramells, besàuli sa boqueta, y que la dolsor del vostre
present, siga memòria carinyosa del meu amor. Anèu, volèuhi capritxoses al seu entorn, brises, aucells y papallones. Anèuhi totes ab recado meu; enjoyèulo ab tantes caricies,
ab cants tan fins y dolsors tan delicades, que son cor tendre's banyi
extasiat en ones de delicies, en gustosíssims recatats dons del meu afecte cast... Sol garrit, tu qu'ets la vida y l'adorno de la terra, tu que mantens les plantes y perfumas les flors y alegras els aucells y ets font d'eterna vida, daura ab tos raigs el ratllat alquicel y la morena cara del moro meu; que si les flors t'elevan sos perfums y'ls aucells te cantan y
la terra't somriu a ta naxensa, de mi tindràs ¡oh sol brillant! l'afecte, y aquexa móra esclava't saludarà sempre com a son senyor.»
Y la móra somriu de ditxa; sos ulls apassionats se tancan peresosos, y un bes prolongat, ardent, amorós, es llensat al espay com testimoni d'agrahiment qu'envía als qu'ha escomès. Les ilusions la bressan, y en llànguida somnolencia s'entrega arrobada a pensaments tan purs com carinyosos. ¡Oh! y que bella es, desfets els copiosos rissos de sos cabells, tancats sos ulls, dexant veure per petita escletxa sa negra brillantor, frescos, humits els rojos llavis, y envolta ab elegancia entre les sedes de son moruno trajo...!
Quan més ensimismada estava en ses galanes memories, una remor de llunyes trepitjades torbà'l silenci; la mòra s'axecà ab vivesa, y apartant les negres ones de sos cabells que li acariciavan sa bella cara, exclamà ab passió:
— Majamet, lo moro meu, ¿es ta magestat la que contemplo? no
m'enganyan els meus ulls?
— Sultana de la terra, joya de pedres fines, amoreta del cor meu,
so jo, Majamet, l'esglay de les panteres, lo rival dels lleons, lo moro
de la por, més valent que tothom, y tan prendat de ta hermosura, que,
audàs y coratjós com so, a tu'm rendexo, a tu, qu'ets més dèbil qu'una
convalescencia; a tos peus m'ajach, com s'ajauría un manso cabridet.
— Càlla, càlla, moro valerós; tant d'amor m'embriaga, tanta humilitat me rendeix... ¡no veus, ingrat, que no tindré rès que darte, si tu contrapuntas el teu amor ab l'amor
meu! Ja no puch estimarte més, delicies dels meus ulls, y'm quedaré
grogueta com un poncem y pansida com un muxarnó, si veig que ta voluntat es més forta que la meva. ¡Oh! àlsat prompte dels meus peus;
no tan humil y rendit; àlsat ja, fieresa africana. Axís te vull jo; qu'hermosura més arrogant la teva! ¡Qu'ets alt y bon mosso! la terra deu patir y esquerdarse condolida baix lo pes de ta planta ferma. ¿No es veritat, carinyo meu?...
— Sí, sultana; so un moro molt fiero; quan vaig sol, fins a mi mataix me faig por. Però,dígam, tortoreta enamorada, si ab mi fuges, ¿no
anyoraràs el luxo que't rodeja, y aquexes sedoses glasses, tan recamats velluts, tan costosa argentería, ni'ls bons bossins qu'Alí-Babau t'envía?
— ¡Jo anyorar el luxo y'ls bons bossins! Més garbosa'm veuràs ab
un vestit d'indiana de pesseta y quatre, qu'ab aquexes sedes cares, y
més sabrosa'm serà una arengadeta qu'una bona costelleta.
—¡Bresca de mel! ¡Sultana meva! quan te sento parlar axís, m'entendrexo tant que sembla que m'hajan perbullit.
—¡Pinyolet pelat! ¡Dolsor de dàtil! no es tan gustós el such del coco com lo piu piu cantarí de tes paraules.
—¡Oh! nó, ¡puresa del lliri! tu m'obsequías. Mes espressions son aspres com pedra tosca, qu'un moro valent y batallador no pot gastar
confitures en ses paraules. Però mon cor per tu, filla de les Hurís, es més fluix qu'una esponja y més tou que pa del día; per tu, per tu sola, invenció de l'hermosura!
—¡Naxensa del amor!
—¡Ay!
—¿Què tens, moro meu?
—Rès, tonta, que sospiro.
—¿D'estimació?
—Nó; d'amor únich y firme.
—¿Y sempre seràs axís, sospiraràs sempre?
—Sí, maca, sempre. Dormint, menjant, fins que se m'acabi'l vent.
—¡Qu'ets tendre!
—¡Qu'ets tova!
—Te tiro un petó, ¿vols?
— Sí; tén compte no'm toquis. ¡Ay! ¡quants gustos té! Jo te'n tiro quatre. —
Y'ls dos amants en lo cim de la seva ditxa, exhalan un espansiu sospir, exclamant tots dos a l'una:
— ¡Axò es estar al món! —
Sa felicitat fou prompte interrompuda. Alí-Babau feya rato que'ls espiava, y al veure al moro al peu del ajimez, la sanch se li pujà al cap, y's quedà indecís un rato, pensant si'l mataría sense dir rès, ò si l'avisaría de primer. Un instant lluytà ab sa feresa, fins que's decidí per l'últim, y ab veu ronca d ira cridà al moro. Però Majamet se contenía, gracies als prechs de sa estimada, y resolgué no respondre y tenir calma.
Alí-Babau sentí bullir sa sanch al veure'l paper de senyor Mariano
que li feya l'altre, descendí ab pena de son cavall, y fent de ses mans un
corn, s'acostà al moro, y a cau d'orella repetí'l crit ab més coratge. En
Majamet se girà ab mentida calma y li digué:
— Company, sou molt silvestre: més veu teniu d'ase que de persona. Jo crech que m'haveu reventat l'estadant de l'orella ab vostres brams. ¿A quí crideu?
— A tu't crido.
— Oh, rabia! ¿a mi cridavau moro? ¿Que us penseu que so algun gos? Plorèu de sentiment, qu'us vaig a treure de la terra.
— Càlla, criatura; enfrèna exa llengua, y no aumentis la còlera
que'm rosteix tota la part de dins. Més cert qu'exa llum de sol, qu'has
de morir en les meves mans. Però, espérat; déxa que'm rabegi primer en la ira que m'inunda, qu'ella es tanta que per satisferla haig d'esmicolar ton còs com grava de carretera.
— Està be, Babau; m'ha agradat el vostre parlament. Fèune'l que
volgau del meu còs, però abans... — y Majamet estrenyé les dents ab rabia,
com un sabater quan el nyinyol se li encalla; — us vull espatllar la maquineta de la respiració. Alí-Babau, sou moro y sou gelós, axò us abona;
però, teniu una esclava a qui jo estimo, y cada amenassa vostra no fa més qu'englatir ma venjansa. No sou mort per que respecto vostres anys, y per que veig que sou un moro de per riure.
— ¡Moro de per riure, jo! Gran Profeta, tal injuria no la colo. ¡Ay, xeval! fúix, que si jo mateix no m'aguantés, ja haurías viscut prou.
— No'n faig càs de vos. Si sou un moro de pantomima! l'escarni
d'aquest reyalme. Preguntèu, sinó, als cristians qu'us han retratat en
una xocolatería.
— ¡Axò més! Oh, espurnes de foch y mistos encesos! Esmóla'l teu alfanch y defensat prompte.
— Està be. —
Y'ls dos moros cercaren dos palets y's posaren a esmolar ses eynes. Zaida, esporuguida, aterrada, li crida al seu moro que'l perdoni; mes, encegats els dos rivals en sa feyna y pensant en la venjansa, eran insensibles a tot lo que'ls rodejava.
— Quan vulgau. Alí.
— Ja estich. —
Y'ls dos moros s'empaytan ab violencia, brandan els corvos acers, que produhexen un xich xach aterrador, descrivint en l'ayre paràboles y semicírcols, micírcols, que'ls brilladors alfanchs tocats per els raigs del sol li hagueran semblat a algun sombristla les fascinadores revoltes de la estrella brillant. La lluyta s'anima, creix y s'ageganta; trossos d'atzabara y punxaguts esbarzers rodan per l'ayre. Els combatents han obert un círcol en mitx de les mates y bardisses, desembrassant lo terreno; tots els cops no han fet més que tronxar ignoscentes figues de moro y abatre orgulloses atzabares. Ja's coneix que son valents, ¡ay del qui caygui ò's destorbi! que ja està llest.
Més aviat ho hagués dit. Alí- Babau vacila, son alfanch no roda; se
posa les mans a la faxa, fa un badall, y rodola per terra com un fardo...
Majamet s'axuga'l suhor, munta a cavall, s'acosta al ajimez, y diu a Zai-
da que tregui un llensol, que la salvarà.
Zaida treu pressurosa'l llensol, el ferma en la columna y s'escorre
cap avall per caure en els brassos del seu moro.
— Fugím, Majamet, fugím, — li diu, — ¡ay! els remordiments ja'm
perseguexen.
— Nó, Zaida; si es mort, l'he mort llealment; me robava'l meu amor, y sa llengua m'ha ofès. Fugím, per axó; però, nó perseguits per remordiments, sinó alentats per nostre apreci. —
Y'l moro esperona'l cavall, que's dispara, saltant brenyes y serrals, pujant rambles ò saltant abismes; lleuger, volador, axecades les crins, alsat de cap, absorbeix l'ayre, rodejat d'un núvol capritxós, format per el sol alquicel del moro y per la pols que sa marxa arremolina...
{gap}}Alí-Babau entretant se revolcà per terra; quan ho hagué fet prou, s'axecà aguantantse la faxa, y veyent fugir als dos amants, els amenassà ab un peu (per no desamparar la ferida) y'ls hi cridà: — Fugíu, fugíu, cobarts! Majamet, m'has ferit a la panxa per que'm morís de fam. Es una vilesa; però, espérat. — Donà ses ordres, y l'endemà'ls nuncis d'aquelles terres ompliren els vents ab els ressons de ses trompetes, avisant qu'agafessin als fugitius. Tarea vana, puix que's perderen, y may més s'atansaren per aquells llochs. Mes, no falta en Espanya qui assegura haverlos vist fer les forses en lo torin.
Alí-Babau logrà curarse les ferides a copia de pegats d'estopa. Y quan sos pensaments li recordan l'hermosa esclava fugitiva, llàgrimes amargues li rodolan galtes avall, y elevant al cel los ploricosos ulls, murmura: «Tururut, qui gemega ja ha rebut».