Crónica del rey d'Arago en Pere IV lo Ceremoniós, ó del Punyalet/Prólech
Contan del nostre Rey En Fernando 'l Católich que haventli explicat que Lluís XII de Fransa deya d' ell molt ressentit : — Tres veces me engañó el fementido, respongué molt fresch : — Miente el bellaco, que le engañé más de doce.
Si Maquiavelo, que en son llibre Il Principe cita y alaba tant sovint lo geni diplomátich del Rey Fernando hagués estudiat la vida y fets de son antecessor En Pere del Punyalet, sens dupte no li hauría regatejat las lloansas que tant de bon grat prodiga als qui converteixen la paraula en disfressa del pensament y la cara en máscara d' una ànima cautelosa.
Una diferencia hi ha entre 'l Rey Fernando y 'l Rey En Pere, diferencia que certament no fa gran favor á aquest en lo punt de vista moral, y es que En Fernando 'l Católich procurava amagar sos designis portant enganyats als polítichs de son temps y sacrificant la sinceritat al bon éxit de sas grans empresas, mentres que En Pere 'l Ceremoniós pretenía enganyar fins al cel y á sa propia conciencia.
Aixís, al menys, deu pensarho qualsevol que llegeixi ab un xich d' atenció las cartas familiars y la Crónica de aquest monarca que per sa insaciable cobdícia, per sa aparatosa devoció, per la inflexible fermesa de son geni y l' aixutesa esgarrifosa de son cor tant se sembla al rey Lluís XI de Fransa. Fins sa lluyta ab lo malhaurat En Jaume de Mallorca 'ns porta á la memoria la del monarca francés ab Cárles lo Temerari, duch de Borgonya, puig en abdós rivalitats hi veyem combatre l' astucia de la guineu ab la impetuositat del lleó y 'l valor caballeresch víctima de la perfidia calculadora. Per altra part, aquella gavia de ferro ahont feu tancar al pobre Infant de Mallorca dins del Castell Nou de Barcelona, 'ns recorda aquella en la qual estigué onze anys cautiu lo cardenal La Balue per ordre de Lluís XI en lo següent sigle.
En abdós prínceps s' hi troba la mateixa ostentació de creencias religiosas barrejada ab los excessos d' una crueltat refinada; abdos atropellan sens cap mirament totas las lleys divinas y humanas pera tirar á terra l' obstacle que 'ls fa nosa en lo camí de sa política ambiciosa; mes no solen atacar de front al enemich que 'ls destorba. L' astucia y la calumnia son poderosos auxiliars pera aquestos esperits inmorals y tortuosos quals insidias y paranys no es capás de preveurer l' enemich lleal que sols confía en sas llegítimas forsas y en la justicia de sa causa.
De vegadas prou coneixía 'l Rey En Pere que tots los sofismes de la dissimulació y totas las arts de la hipocresía eran impotents pera esborrar la sanch inícuament vessada. Llavors escrivía á sos més íntims familiars planyentse ab greu dolor dels falsos testimonis que la pravetat del mon li aixecava. Es de creurer que aquells qui 's veyan afavorits ab semblants confidencias se mostravan molt entristits y escandalisats de la depravació dels homens, perque si sempre es perillós duptar de la paraula de un Rey hi ha pena de mort en creurer en lo crim de un tirá.
Mes quant apartat del terratrémol de la guerra y de las animadas discussions de las Corts y del Consell Reyal se trobava sol en sa cambra en aquellas horas misteriosas de la nit en las quals la conciencia del assessino veu alsarse las ombras de sas víctimas emplassantlo devant de Deu... ¡Oh! llavors la freda suhor del remordiment devía banyar lo front del Reyal Cronista, sos dits devían tremolar crispats per un terror invencible, sos ulls esferahits devían mirar en torn com si 'l Comte d' Urgell, l' Infant En Fernando y 'n Bernat de Cabrera deguessen eixir de sota terra pera precipitarlo ab sos brassos de calavera en los abims més fondos del infern...
Perque al cap de vall lo Rey En Pere era home y un home supersticiós. Al arrivar al punt culminant de la tragedia tant fredament conduhida, al contar la catástrofe que devía omplir d' esglay á tantas generacions, sa ploma 's resisteix á escríurer mentideras expressions de dol y de recansa, passa lleugera com sobre ferros ruents per demunt d' aquells fets tremendos, quedantne tant sols una relació núa, descarnada y glacial que fa pell de gallina.
Quant més asvolotats estavan sos Regnes per la revolta de la Unió que havia humiliat sa superbia imposantli tant duras condicions ; quant en las Corts de Saragossa acabava de tenir ab son germá 'l Comte d' Urgell un altercat tant terrible que aquest obrí la porta y sortí demanant ajuda al poble en tant que 'l Rey eixía ab los seus ab las espasas desenvainadas, En Pere sembla oblidar tot seguit ab magnánima indulgencia la escena de l' Aljafería y 'ls agravis de la Unió acapdillada per l' Infant. Veges ab quína senzillesa explica cóm se tornaren á veurer:
« ... apres poch temps vench alli lo dit infant En Jaume, fort mal apparellat de malaltia, en tant que com Nos li isquem a reebrel, com entravem en la ciutat, un hom fahía jochs per alegria, que passava e anava de part a part del carrer per un fil prim, e Nos li diguem: — Frare ¿veets aquests jochs? E ell dix : — Senyor, no veig res. E tantost com fo en la posada sua gitás en son llit e a cap de alguns jorns reté la anima a nostre senyor Déu.»
Dit aixó ja no torna á esmentar al seu germá ni pera vessar una trista llágrima sobre sa tomba, ¡Pobre Comte d' Urgell! Quant estava sa vista tant enterbolida, ja tenía 'l cos lo veneno que li rosegava las entranyas.
En Bernat de Cabrera fou per molts anys son conseller íntim, son valido, com diríam en castellá, y home tant expert en la guerra, que al congregarse en 1353 un parlament en Vilafranca del Panadés, per causa de l' ajuda que 'l Rey necessitava pera fer la guerra al Duch y al Comú de Génova, 'l bras popular s' oferí en tot y per tot ab la sola condició de que fos nombrat almirall de l' armada En Bernat de Cabrera.
Al cap d' alguns anys ja no 's fía d' ell, ja 'l te per traydor y 'l mana processar, dihent ell mateix que : « rebuts testimonis y altres proves suficients y bastants, trobam quel dit mossen Bernat de Cabrera era digne de mort y de perdició de tots sos bens... » Y més endevant afegeix : « Y lendemá que fou divendres, lo dit mossén Bernat fou menat a la dita plaça, en hora de tercia, publicament y en vista de tota la ciutat, en la dita plaça, palesament fouli tallat lo cap... Y applicámnos sos bens, axí com a bens confiscats per lo dit crim. E donant lo cors a sepultura, fo a Nos trames lo cap...»
No li bastava al Rey saber que havían decapitat á aquell home qual existencia s' havía consagrat á la gloria y engrandiment de sos regnes. Volia saborejar lo bárbaro plaher de contemplar esgroguehits per la mort aquells llavis que tants consells li havian donat... ¿Quín misteri hi havia al fons de aquesta espantosa tragedia?
Lo cert es que aquesta passá en l' any 1364 y que en lo de 1381, no obstant tots aquells testimonis y altres proves sufficients y bastants, lo Rey En Pere retornava 'l vescomtat de Bas al net del malhaurat Cabrera, recordant los eminents serveys que aquest li havía prestat y confessant que havía sospitat de sa lleal honradesa.
No cal dir quanta ni quina diferencia hi ha entre la crónica de 'n Pere del Punyalet y la de 'n Jaume 'l Conqueridor. Aquest era un cavaller y un cristiá en tota la extensió de la paraula, que comptava 'ls fets tals com los presenciava, sas emocions tals com las sentía, sos designis tals com los meditava, deixant al judici de la posteritat la calificació de sa conducta. Lo Rey En Pere, pel contrari, era un retórich artificiós ab pretensions de jurista y teólech que, en lloch d' escríurer sas Memorias ab lleal ingenuitat, fa la crónica de son regnat ab intenció preconcebuda, no parant compte en que per forsa han de trahirlo sas reticencias, sas habilitats y 'ls mateixos documents oficials de la Régia Cancillería que, ab lo trascurs del temps, havian de anar á parar en mans dels qui devian jutjarlo.
Ab tot y aixó, aquesta crónica te un interés extraordinari, tant per lo que diu, com per lo que calla y 'l que deixa endevinar. Á despit de totas sas precaucions, lo rey En Pere s' hi retrata en ella d' esperit enter, si 'ns es lícita la frase. Ab un poch de coneixement del geni y las costums de la época y del carácter de aquest famós monarca, 'l lector acaba per llegir entre las ratllas la confessió ofegada per la hipocresía. Aixó prescindint de que no sempre te interés lo cronista en amagar ó adulterar la veritat dels fets y de las intencions y que llavors enriqueix sa narració ab un luxo de detalls que li dona un colorit molt agradable y proporciona una pila de datos utilíssims no sols pera estudiar los fets més importants de son turbulent regnat, sinó fins pera ferse cabal de la significació, esperit y trascendencia de no pocas institucions y costums de aquella remota centuria.
Aixís veyem al sinistre monarca, escrivint ab una minuciositat extremada son Libre de les ordinacions de la real casa Darago ahont reglamenta las atribucions de tots los oficials de sa cort y de las ceremonias que en los actes de aquesta deuhen observarse; aixís lo veyem entretenirse en compondrer lo Tractat de la cavallería de S. Jordi de la creu vermella ó modo de armar cavallers; aixís li veyem fer devegadas unas coblas tant joyosas com pogués concebirlas lo més aixerit donzell de sos regnes.
Mes ahont se troba 'l rey en son element es en las Proposicions ó discursos del Trono que dirigía als brassos congregats en Corts. Allí 's veu l' home familiarisat ab las lletras sagradas y profanas: erudit, sentenciós, argüint ab la sotilesa del jurista, perorant ab l' art del orador, buscant los efectes y empenyantse en convencer y conmourer á son auditori com procura ferho 'l predicador en sa trona ó l' advocat en sa tribuna. Perqué 'l rey En Pere, lo mateix parlava en la esglesia que en l' Assamblea: la oratoria era un detall de son paper de monarca y 'l Ceremoniós estava sempre en escena, y era prou fret pera no tenir distraccions.
Llegint sa crónica y sa correspondencia 's veu que en aquesta part hi tenia En Pere una verdadera flaca. Li agradava que 'l tinguessen per erudit y eloqüent, y á dir veritat, sas pretensions no eran pas injustificadas. Lo que hi ha es que en aquest home essencialment polítich, en lo sentit més maquiavelich de la paraula, tot era fill del cálcul, de la premeditació y del egoisme. Aquest home tant terrible que moltas vegadas no gosavan los cortesans anar á trobarlo si per endevant no 'ls enviava un guiatge que 'ls garantís la llibertat y la vida; aquest lleó que d' una urpada s' emportava un regne y que ab tanta facilitat treya del mon als homens que li feyan nosa, era un anyell tractant ab los estaments de la terra y fou sens cap dupte l rey més parlamentari de la Edat Mitjana.
En Pere del Punyalet, lo butxí del Infant Fernando, de 'n Jaume de Mallorca, del Comte d' Urgell y de 'n Bernat de Cabrera, sempre fou suau, afectuós y condescendent ab las Corts de la terra; sempre trobava accents de paternal tendresa pera tractar ab las universitats ó municipis del bras reyal. Tenia massa talent pera no compendrer que no era tant fácil destruir los furs ó públicas llibertats de sos sotsmesos com tallar lo cap á un cortesá caygut en desgracia. Llavors l' individuo agraviat per la infracció de un dret colectiu, podía alsarse cridant: — ¡Som llegió! Y en efecte la llegió s' alsava fent seu l' agravi. Aquesta unió dels individuos feya la forsa de las corporacions, y aquesta mena de forsa es la que imposa y amohina més als tirans.
Molt podría dirse sobre aquest tema ; mes no volém abusar per més temps de la paciencia dels lectors. Las observacions que deixém lleugerament apuntadas bastan pera que obren ab interés aquesta crónica aquells qui may l' han llegida. Afegir més reflexions á las ja fetas, sería anticipar las que 'l lector de sobras sabrá fer sens inspiració agena.