Crònica de Bernat Desclot/Capítol XXXIX

CAPITOL XXXIX

Com lo rey d'Arago sabe quel rey serray era tornat en la ciutat, e com se acunsa hun rich Moro de les muntanyes ab lo rey d'Arago.

Q

uant lo rey d'Arago sabe quel rey serray e sa gent eren tornats en la ciutat e que no s'en eren apercebuts, fo li molt greu, mas no y poch als fer. E feu venir trabuchs e d'altres ginys, e feu los dreçar per tirar en la ciutat. E aixi cascun jorn combatien la ciutat ab ginys e ab ballestes, si que gran res del mur havien enderochat; mas no valia res, que la ciutat era molt be murada de totes parts de dos murs, e era vallegada tota en torn de valls molt grans e pregons.

Mentre quel rey stava axi e tenia asetiada la ciutat, levas hun Serray molt gran rich hom e honrat qui stava en les muntanyes, e havia nom Ben-Abet. E vench s'en al rey d'Arago, e dix li que ell havia huyt cents alberchs de Serrayns qui staven en les montanyes e volien haver pau e treves ab ell, e que li donarien bons ostatges, e que aportarien a la ost pa e civada e carn e formatges e gallines e bestiar a vendre, e que poguessen anar e venir sals e segurs. Quant lo rey hac aço entes, plach li molt; e assegura los Serrayns. E los Serrayns donaren li bons ostatgers de llurs fills e de llurs filles. E puix d'aqui avant los Serrayns venien cascun jorn en la ost, e aportaven pa e civada, bestiar e gallines, e fruyta; e feyen assaber al rey tots los ardits quels Serrayns volien fer en la ciutat; si quels crestians guinyaren molt, de aço quels Serrayns los feyen assaber.
Sdevench se quel rey serrahi trames cavallers e servents fora la ciutat a les montanyes, que ajustassen totes les gents de la terra de Mallorques, e que assetiassen la ost dels crestians, e que, a hun jorn sabut, que ferissen en la ost ab aquells de la ciutat atresi. Mas tot aquest ardit sabe el rey d'Arago; e feu aparellar la sua ost, e ordenar, e guaytar al mils que poch. Quant vench hun jorn, tots los Serrayns de la ost de la terra

foren ajustats a cavall e a peu, e foren be huyt milia, e vengueren s'en a hun puig qui era a miga legua de la ost dels crestians, e aqui ells se atendaren. El rey de Arago sperava ques partissen de aqui e que venguessen combatre la ost. E axi stigueren deu jorns que no s'en mogueren. E trencaren la aygua qui venia a la ost.

«Barons, dix lo rey d'Arago, prenam consells, que aquells enemichs qui en aquell lloch se son posats, quels ne façam llevar. -Senyor, dix lo comte En Nuno, bo es ço que vos deyts. Yo ire molt volenters ab docents cavallers e ab dos milia servents, e per companyo lo comte de Ampuries, e si a ell li plau anar; e vos, senyor, ab l'altra gent guardarets la vostra ost, e starets aparellats quels Serrayns de la ciutat no us poguessen soptar».
Ab tant lo comte En Nuno e lo comte de Ampuries se aparellaren ab docents cavallers e ab dos mil servents, e anaren s'en vers los Serrayns. Lo comte de Ampuries cavalca celadament per un vall, e mes se en aguayt ab cent cavallers en hun olivar, entre ells e la muntanya. El comte Nuno vench abrivat vers ells. Els Serrayns quels veren venir, aparellaren se e van se mesclar ab ells. El comte de Ampuries exi del aguayt e feri d'altra part, si quels Serrayns foren tots morts e presos; que non scaparen que dos milia quen fugiren per les muntanyes e lexaren lurs tendes e llurs armes.
Quant los crestians hagueren vencut los Serrayns, prengueren les tendes e ço que dels Serranys era, e ab gran alegria feren gracies a Deu e tornaren s'en vers la ciutat. Mentre quels dos comtes foren fora de la ost, els Serrayns de la ciutat hagueren vist que aquella cavalleria era exida de la ost, tengueren la ost per guanyada; e aparellaren se tots a cavall e a peu; e acordaren se que ferissen de dues parts en la ost; e axi desbaratarlos hi en. Ab tant exiren de la ciutat de dues parts, de ponent e de llevant, los Serrahins per cor de ferir en la ost. Quant lo rey els altres de la ost, qui eren guarnits e aparellats los veren venir de dues parts, feren se dues mans dels cavallers e de la gent; exiren de les tendes e corregueren vers los Serrayns de dues parts. E los Serrayns, quant los veren venir nols gosaren sperar, ans fogiren tro als portals de la ciutat. Els crestians speronaren vers ells, e retengueren ne hun Serray a cauall, e puix tornaren s'en a llurs tendes alegres e pagats.
Ab tant los dos comtes ab llurs companyes foren tornats a la ost ab gran guany. Axi aquella nuyt reposaren alegrament e en pau. E havien ho ops be, que molt havien aquell jorn treballat.