Crònica de Bernat Desclot/Capítol VII
Com lo comte de Barcelona ana en Alamanya sol ab hun caballer per companyo, per scusar la emperadriu de Alemanya.
Sobre aço anaren se al emperador e digueren li:
«Senyor, nos no us volem celar nulla cosa que dan ne desonor fos vostra. Per que us fem assaber, que madona la emperadriu, segons que nos altres havem apercebut, es enamorada de aytal cavaller e ques fan entresenyes ab dos. D'aqui avant nos no sabem si y ha altre avançat. E per tal que mils ho cregats, prenets vos en esguarda e conexerets que nos vos diem veritat».
Ab tant lo emperador se pres sguarda de aquella cosa; e viu e conech que aquells li havien dit veritat de aço que ells li havien dit. E feu se venir l'emperadriu; e quant fo devant ell, axi com a irat e despagat que era, per ço com ell la amava molt mes que nulla res, parla li molt fellonament.
«Dona, dix l'emperador, molt son irat vers vos; que yo cuydava haver la millor dona e la pus lleal que fos al mon e a son marit; mas parme que nom val honor ne tresor ne paratge ne enfortiment, que vos no ho hajats tot menyspreat e desonrat. E, certes, vos sots venguda al punt que, segons costuma del emperi, vos ho comprarets car, si donchs no havets qui us en deffena per batalla. Certes, dix mes l'emperador, yom son apercebut del vostre fet, que vos amats a tal cavaller. D'aqui avant crehem que del fe haga enantat.
-Certes, dix la emperadriu, salvant la vostra gracia, no es pas ver: Vos podets dir com a senyor ço que us volets, mas si null hom altre ho diu, e sia qual se vulla, ell ment falsament e deslleal que hanch no hagui en cor ne en volentat de nulla res que a tant gran desonor tornas a vos».
Sobre aço vengueren aquells barons que aço havien manifestat al emperador, e dixeren li:
«Senyor, aquesta cosa que nos vos havem dita es vera, e nos combatrem ho a dos cavallers per dos, que ella no s'en pora escondir.
-Dona, dix lo emperador, de ço que yo he a fer so molt despagat. E sapiats que, si d'aqui a hun any e hun dia no havets trobats caballers que de aquesta cosa vos desenculpen per batalla, vos serets cremada devant tot lo poble.
-Senyor, dix la emperadriu, yo prech Deus que mi ajut, que, de aço que aquests falsos llausengers me acusen ab vos, yo no mir mal».
Ab tant lo emperador la feu metre en una cambra e ben
guardar. La dona feu cercar cavallers que la desenculpassen per batalla, e non podia trobar qui per ella se volgues combatre. E havia molts cavallers grans dons donats e gran honor feta; e en aquella saho tots la desconegueren.
Esdevench se que en aquella cort del emperador havia hun juglarets molt avinent hom. E quant veu que la emperadriu fo en preso e que no atrobava cavaller que la volgues desencolpar, fon molt irat, e ixques de la cort, e ana de cort en cort, dient com la emperadriu de Alamanya havien falsament reptada de aytal cosa; tant que vench lo juglaret en la noble ciutat de Barcelona; e presentas devant lo comte, e estech com á hom irat e despagat. Lo comte demana li quin hom era.
«Senyor, dix ell, yo son juglar; e son de molt longa terra vengut, per la gran nomenada que de vos he oyda llonch de temps ha.
-Amich, dix lo comte be siats vos vengut. E prech vos quem digats per que hi sots e per que stats aixi consiros.
-Senyor, dix lo juglar, si vos sabiets la raho, ja no us maravellariets de mi com son consiros.
-Amich, dix lo comte, prech vos que m'ho digats; e si yo vos hi puch aydar en res, yo ho fare molt volenter.
-Senyor, dix lo juglar, yo so stat longament en la cort del emperador de Alamanya; e ara falç llausengers han acusat a madona la emperadriu ab lo emperador, ab un cavaller qui es en la cort del emperador. Per que ell la ha mesa en preso e ha li donat terme de hun any e hun dia que haja atrobat qui la desenculpe per batalla de dos cavallers per dos, sino que la fara cremar. E ha ja passat sis meses, e no troba cavaller qui per ella se combata. Per que yo, senyor, ne son molt despagat, car molt es bella, e franca, e covinent, e de gran linatge, filla del rey de Boemia, e cella que ha fet gran be e gran honor a molts cavallers e a juglars. E null hom no pot dir mal d'ella. Mas, per enveja e per mal voler al rey de Boemia, e que aquells que la han acusada son dels pus honrats homens de Alamanya, null cavaller no la gosa deffendre, per paor d'ells.
-Guarda, dix lo comte, que sia veritat aixi com ho dius.
-Certes, dix lo juglar, que vull perdre la testa si aixi no es». Ab tant lo comte de Barcelona mana corts e ajusta sos cavallers:
«Barons, dix lo compte, yo he oides novelles, que la emperadriu de Alemanya es encolpada per richs homens de Alamanya de hun cavaller del emperador, per enveja e per mala volentat, e deu esser cremada, si no ha trobat a hun any e un dia cavaller que la deffena per batalla. E no troba qui la'n deffena. E vull hi anar ab hun cavaller solament, aquell que yo demanare. E coman vos la terra e mos infants, quem guardets e ho salvets, axi com vosaltres mateix.
-Senyor, digueren los cavallers, molt volenters! Feu foll assaig que aixi anets ab hun companyo solament; que vos seguirem ab cincents o ab mil cavallers a nostra messio; e fareu la batalla dos per dos, o deu per deu, o cent, per cent, o axi com vos manets.
-No placia á Deu! dix lo comte; que ja ab mi no ira mes de hun companyo e deu scuders quim serveixquen. E si a Deu plau, yo sere el jorn de la batalla, e combatrem per ella. E no vull que hi sia conegut».
E si volets saber qui fo lo cavaller qui ana ab lo comte per companyo, ell havia nom En Bertran de Rocha Bruna, e fo de Prohença de honrades gents, e bon cavaller de ses arnes; e l'emperador havial exellat de sa terra, per tal com li fo acusat que era estat a la mort de hun senescal que stava en Prohença per l'emperador.
Quant lo comte fo aparellat, cavalca ab son companyo e ab deu scuders, e a grans jornades molt cuytosament, que grand pahor havia que no fallis al jorn de la batalla. E cavalca tant que fo en Alamanya, en una ciutat que havia nom Colunya. E aqui fo l'emperador. E lo comte mes se en un rich hostal. E depuix que fo aqui no havia anar al jorn de la batalla pus de tres jorns; e ancara la emperadriu no hac atrobats cavaller que la desenculpen per batalla.
El comte, quant hac reposat hun jorn, lendema ana a parlar ab l'emperador, ell e son companyo; mas no vol que null hom sabes qui era ell, que ell n'havia castigada sa companya. E quant fon devant lo emperador, saludal; e lo emperador acollil molt gint, per tal com li semblava hom honrat.
«Senyor, dix lo comte, yo son hun cavaller de Spanya. He oit dir en ma terra que madona la emperadriu era reptada de hun cavaller de vostra cort, e si a hun any e hun dia no havia trobat cavaller qui la defenes per batalla, que seria cremada. E per lo gran be que yo he oyt d'ella dir, so vengut de ma terra ab mon companyo per fer la batalla per ella.
-Senyer, dix lo emperador, be siats vos vengut! Certes, gran honor e gran amor li havets feyta; e no y haviets ops pus a tardar, que de aci a dos jorns devia esser cremada, segons costum del imperi.
-Senyor, dix lo comte, digats aquells cavallers que la han reptada ques aparellen e que sien al jorn de la batalla; que gran peccat seria per llur parlar fos aytal dona cremada, ans costara mes a la huna part o a l'altra. E prech vos, senyor, quem lexets parlar ab la emperadriu, que yo conexere be en les sues paraules si mir mal en aquesta cosa. Que certes, si ella es culpable en aquest fet, yo ja nom combatria per ella. E si yo conech que ella no y mir mal, yom combatre ardidament, nos dos per altres dos cavallers quals sia vullen de tota l'Alamanya.
-Senyer, dix lo emperador, bem plau».
Ab tant lo comte ana parlar ab la emperadriu, e mes la en rahons de aquell fet de que era reptada.
«Madona, dix lo comte, yo son vengut de longa terra ab mon companyo per vos a deffendre, per lo gran be que yo he oit dir de vos. Per que yo us prech quem digats la veritat de aquest fet, e yo us promet, per la fe que yo deig a Deu ne per la cavalleria que yo he rebuda, que yo no fallire a la batalla, ne serets dexellada per mi.
-Senyor, dix la emperadriu, be siats vos vengut! Prech vos, senyor, quem digats vos qui sots ne de qual terra.
-Madona, dix lo comte, si fare, sols que vos nom dexelets, menys de ma voluntat.
-A bona fe, dix la dona, no fare.
-Yo son hun comte de Spanya a qui dien lo comte de Barcelona».
Com la emperadriu entes que ell era lo comte de Barcelona, del qual ella havia oit parlar moltes veus, per la gran noblea que en ell era, fo molt alegra e pagada, e confortas mol; e mes mans a plorar molt fortment. E dix ella:
«Senyer, yo null temps no us pore guardonar aquesta honor e aquest servey que vos me havets fet. Be es ver que hun cavaller havia en la cort del emperador, molt prous e agradable en tots sos fets, e de gran linatge. E per la prohea qui en ell era, certes, amaval molt, sens mal enteniment e sens null altre fet que no y ha hagut ne parlat. E dos cavallers, consellers del emperador m'han acusats. E per ço com ells son homens honrats e nobles cavallers, negun cavaller no m'en gosa scondre.
-Madona, dix lo comte, certes, bem plau aço que vos me havets dit, e en son molt alegre. Estats segurament; que, si a Deu plau, nos lo farem desdir. E prech vos, madona, que tingua algunes joyes vostres, per tal que yo sia vostre cavaller.
-Senyor, dix ella, tenits aquest meu anell, e tot quant vullats de mi.
-Madona, dix lo comte, gran merces!».
Ab tant torna s'en lo comte al emperador, e dix li:
«Senyor emperador, yo he parlat ab madona la emperadriu e son molt pagat de ço que m'ha dit. E sens tota falla yo puch fer ardidament la batalla per ella, e retre morts o vencuts, ab la volentat do Deu o ab la sua drecera, aquells qui falçament la han encolpada.
-Senyor, dix lo emperador, molt son pagat de ço que vos me deyts; sol que aixi sia. E dema siats aparellat de la batalla».