Crònica de Bernat Desclot/Capítol LXXXIII
| ← Capítol LXXXII | Capítol LXXXIII Crònica de Bernat Desclot |
Capítol LXXXIV → |
Dels ardiments que feyen les gents del rey En Pere de Arago estant a Alcoyll.
vila en hun puig qui es devant la vila, el comte de Urgel ab ell e ab llurs companyons e llurs barons de la ost, los almugavers vengueren al rey e digueren: «Senyor, pus tant s'es que aci som venguts, vullats que vegam qui esta dins en terra, ni si y esta bestiar, que puxam refrescar nos e nostres terres. -Barons, dix lo rey, bem plau ço que deyts. E partire los barons de la ost per albarans; e segons l'albara si y yra cavalcada de docents cavallers e quatre milia almugavers».
Quant lo rey hac ordenats los barons, dona primerament hun albara al comte de Pallars e al comte de Urgell que fessen la primera cavalcada ab trecents cavallers e ab tres milia almugavers. E l'altra cavalcada dona a'n Pere de Queral e En Ruiç Eximenes de Lluna; e l'altra cavalcada a'n Pere Ferrandes e a'n Pere Arnau de Botonat; e l'altra cavalcada a'n Bertran de Bellpuig e a'n Sanç d'Antillo; e l'altra cavalcada a'n Blascho d'Alago e a'n Galceran Pinos. E axi lo rey parti sos cavallers, mas nengu no gossava passar lo vall per campejar ne per combatre ab los Serrayns, sino ab volentat del rey; e cell qui gosava passar lo vall, lo rey lo castigava si fortment que james no li venia en cor que s'i tornas. E axi lo rey capdellava ses gents molt saviament e be, per tal que no prenguessen mal ne dan en bades.
Sdevench se hun jorn que, abans que neguns dels cavallers anassen cavalcar, feu aparellar lo rey mil almugavers: «Barons, dix lo rey, anats dema, ans del jorn, dins terra e vejats la ost dels Serrayns si es luny d'aci, e la terra si es plana ultra les montanyes; e yo fare star huna guardia en aquella montanya; e si multitut de Serrayns vos saltejaven, prenets la montanya, e fets hun senyal, que sempre nos vos serem en ajuda».
Quant los almugavers hagueren oit, sempre lo mati pensaren de entrar dins la terra dels Serrayns. Quant foren be dintre, ells veren quels Serrayns se eren atendats en hun vall dos milia homens a cavall. E quant los Serrayns veren los almugavers, vengueren los al encontre; e los almugavers quels veren venir ajustaren se tots, mal grat dels Serrayns, e muntaren s'en en hun puig, e feren senyal a la guardia de la montanya sobre Alcoll; e la guardia feu senyal a la ost. E aytantost lo rey feu armar tota la ost a peu e a cavall; e muntaren vers aquella
part hon los almugavers eren en la montanya, quels Serrayns hi havien enclosos. E hanch los Serrayns non saberen res, tro que tota la ost fo ab ells; si que pochs ne escaparen dels dits Serranys, que no fossen tots morts. Puix lo rey ana avant be tres llegues. E troba molta bella vila desemparada, e molt bell castell, e molta bella garbera de fortment e de lli; e meteren foch a tot, si no a la roba de seda e al aur e argent e a bells matalaffs, e a bells cobertors de seda, e roba laugera de preu, la qual poguessen aportar. Quant hagueren cremat tot ço que hagueren atrobat, e fo passat mig jorn, totes les muntanyes foren plenes de Serranys a cavall e a peu, mas no gosaven devallar al pla. E lo rey feu tornar tota sa ost; e amenaren be dos milia bous e be vint milia entre moltons e bochs, et molts Serranys presos, e molta roba, e molt arnes, que hanch no trobaren defencio. E quant foren a Alcoyll, foren molt alegres e pensaren de matar bous e moltons, e meseren en ast e en calderes, e soparen alegrament aquella nit, que gran abundament hi havien de pa e de vi e de tot ço que havien mester; quel rey los en donava prou, e molt que trobaren a comprar, e gran merchat, que be xixanta lenys hi havia, carregats de pa e de vi e de viandes de Mallorqua, e de Barcelona, e de Valencia, e d'altres llochs. Puix cascun jorn los d'amunt dits barons feyen cavalcades ab cavallers e ab almugavers, e entraven tres llegues o quatre dins terra, amenaven gran guany de Serrayns presos, e bestiar, e molta bona roba que trobaven per casals e per montanyes. Pero cascun jorn venien los Serrayns devant ells a cavall e a peu, tants plans e les montanyes n'eren cubertes, e feyen grans speronades. Mas quant hagueren provat lo portament de nostres cavallers e dels almugavers, nos volgueren acostar a la ost axi com solien, ans, com los veyen exir fora de la vall, s'en lunyaven e los feyen lloch.