Crònica de Bernat Desclot/Capítol CXLIX

CAPITOL CXLIX

Com lo rey En Pere de Arago tench consell ab los barons e cavallers en la vila de Peralada.

L

o rey d'Arago que veu que axi era, conech que no seria bo que ell se aventuras de estar en aquell lloch pla, e si per desastre se prenia, que ell fos perdut e puix tota la terra per ell; e apella tots sos cavallers e sos barons que y eren, ço es assaber: lo comte d'Urgell e lo comte de Pallars, e En Ramon Folch vescomte de Cardona, e En Dalmau viscomte de Roca-Berti, senyor de aquella vila de Peralada, e En Ramon de Moncada, senyor de Fraga, e En Guillem de Moncada, senescal de Catalunya, e En Pere de Moncada, senyor de Aytona, e En Berenguer d'Entença, senyor de Mora e de Falset, e En Berenguer de Pug-alt, En Ramon de Cervera, senyor de Guneda e de Castell de Seu, e En Ramon Berenguer e En Guillem de Anglesola, e gran res de altres richs homens e cavallers de Catalunya qui eren aqui ab lo rey; e el rey parlals e dix axi:

«Barons, tots temps he haguda ma fe en vosaltres, axi com a naturals vassalls meus, e se, quant yo us demanas de consell, quel me darieu tal, que seria a vos e a mi e a tota la terra util e profitos. E ara es mester quel me donets. Vosaltres vets com som aci en aquest logar, yo e vosaltres, hon es tota Catalunya, per ço com yo son lo rey e senyor, e vosaltres capdals e senyors apres de mi de la terra. E vets encara com nostres enemichs nos son ja a les portes ens combaten regeament, ens han ja combatuts el lloch. Aquest no m'es vigares que sia tal que a la longua se puxa tenir al rey de França e a tan gran poder com ell ha ab si amenat. Per que, si vosaltres ho tenits per bo, reconegam la força. Si y ha prou vianda, e sis pot stablir a mig any de la vianda que y es, aventurem nos, e lexem hic aquelles companyes qui mester hie sien, e nos façam e partixcam nos d'aci, que nons devem metre a hun punt de perdre; que no seria ardiment, ans seria follia. E si per aventura

vehem e conexem que no hic pugam tenir stablida, per defalliment de vianda, desemparem tuyt lo logar e façam ço que millor nos sia de fer. E no us cuydets que u digua per flaquea de cor; que, si us volets, no hic ha negu qui mils se aventur n'en git tot a hun punt com, yo u fare. Mas no seria bo; que en tota guerra a mester saviesa e seny».
Quant lo rey hac dites aquestes paraules, estigueren tots los richs homens pensius; e hagueren llur acord qui parlaria per tots. E donaren la paraula al comte de Pallars. E el comte de Pallars parla llavors, e dix per ell e per tots los altres al rey:

«Senyor, molt som tuyts pagats de vos, ens tenim a gran honrament car volets enantar en aquest fet ab nostre consell, jatsia gran raho que axi ho façats. Ara, senyor, no es mester que moltes paraules façam de aquest fet, que no havem temps. Per que yo us responch sus axi, per me e per tots los altres que aci son: que tenim per bo ço que nos havets dit; mas pregam nos tuyt, que vos, sus ades, vos hic ixquats al pus tost que porets, e us ne anets a Castello, o lla hon vos placia; e nos romandrem aci e reconexerem ço que vos havets dit. Que ben sapiats que, aytant com hic havets estat nos deplau molt, car vos no us devets tant aventurar com nosaltres. Que si la major partida de nosaltres, o encara tots cells qui aci som, eren morts, gens la terra per aço no seria perduda. Mas, ço que Deus no vulla! si de vos esdevenia als, nos e tota la terra seriem perduts; per que, ja us siats vos hun hom sols, la vostra persona, en tot loch hon sia present anant, mes es e fa mes de enfortiment que dos milia cavallers, e encara mes, que fossen ab nos en ajuda. Per que, senyor, vos pregam altra vegada e altra vegada: que us hi ixquats, que nos llevarem de aço nostre deute que dit havets.

-E com aço! dix lo rey: no y puix yo aventurar a tota res axi com vosaltres?

-Senyor, dixeren tuyts, no! que no u devets fer; que en vos esta tota nostra salut. E al menys si no us en volets lexar, per amor de nosaltres, pregam vos homilment que us ixquats ara».

Ço dix lo rey: «Pus que de consell vos he demanat, e vos altres me deyts aço consellant e pregant, debades vos ne havria demanat si no feya ço quem consellats. E puix axi es, fare vostra volentat».
E tuyt besaren li la ma e agrayren lo molt. E mantinent ixques lo rey de Peralada ab si terç de cavallers, e vench s'en a Castello d'Ampuries. Mas, ans que s'en ixques, dix als richs homens qui romanien en Peralada: que pus no volien nels plauya que alli aturas, que volguessen que N'Amfos, son fill major, romangues aqui ab ells. E tuyt dixeren: que no calia. Mas lo rey no s'en volch lexar per ells; e mana á N'Amfos que romangues aqui ab ells; e mana al comte de Pallars que ell fos sobre tots, e guardas ço que millor seria de fer e pus profitosa cosa.