Concepte del Poeta
I. El ritme d'una Vida —una meditadora solitud, una acció de profeta, un sacrifici així— pot ésser una dansa solament. L'eurítmia és en la dansa, diversa i goridora d'immutables destins. I una filosofia pot ésser establerta per mercè de la dansa. Inventar un sistema filosòfic contra els ja preestablerts, els uns damunt els altres, dintre les metafísiques és una solució. No dintre de la vida. La reflexió severa del filòsof que estima rarament perquè coneix el fons del fons de l'home contradiu la veritat, que no pot existir si no és formosa: però el Poeta viu, i no hi ha cap sistema que valgui una conjura del Poeta.
II. Per a ésser Poeta caldrà primerament el desig de lluitar. QUELCOM MÉS QUE NO AIXÒ: la vocació mateixa. Nosaltres, per exemple, tenim ciselladors meravellosos emperò inútilment hem cercat el Poeta: aquest de més avall creu en Déu i no és místic, refusa un plebiscit perquè no s'acompanya dels vils trenta diners; aquest altre no hi creu, ni en déus ni en plebiscits —ja s’acosta al Poeta—, però no és guerrer i tem el judicar dels homes renglerats per tal que són prudents. El Poeta serà, doncs, l'home entusiasta.
III. Un home entusiasta no podrà definir-se ni per la disciplina ni per sa condició dins una disciplina: ex. Dídac Ruiz: Les múltiples facetes són la seva virior. La dansa ja és així. Serà ademés valent, de tota valentia: Walt Whitman, altre ex.
IV. El foc és la paraula i la paraula és: Déu. Aquesta trilogia és el pit i la ment i el braç de tot Poeta. Com una Arquitectura que es dirà Miquel Àngel o Leonardo da Vinci, o Bernard Palissy, o Ramon Llull, o Goethe: àdhuc Nietzsche com Crist, àdhuc Napoleon com Sant Francesc. El Poeta fa vot d'Eternitat i quan es diu Colom la magnitud del món s'és augmentada. Per això és que els Poetes mariden amb la lluna, perquè viuen en un món enlaire d'aquest món. Però no és llur destí ni és la voluntat el que mou els Poetes; és la dansa mateixa, l'optimisme en l'amor, i en el dolor. Per això els assetjats per totes les dissorts són els afortunats de totes les fortunes.
V. Dir Poeta vol dir exultament, sentir goig en copsar el bé de la blasfèmia. El mal no ha existit mai. Almenys els homes lliures, que són els homes forts, no l'han pogut conèixer. Però existeix la nosa, que és la massa ignorant de la civilitat. Aquesta massa enorme, tota la humanitat esporuguida i tonta, qui viu perquè ha establert com norma social la hipocresia, és ço que el Poeta blasma. Per això la reflexió no té un valor tan alt com l'optimisme i d'aquest l'entusiasme.
VI. La manifestació, gràfica, àdhuc moral, de què el Poeta viu és la sinceritat. El Poeta es mou sol entre les multituds i és una meravella en la seva època per tal que és sincer. En el clos del seu puny, que no es jeu mai, té el pervenir de tot. Perquè el Poeta és vate, és a dir: adiví. Aquells qui són al món i no un espai només, però una Eternitat, saben que quan el Poeta obre les mans una Era inconeguda és començada.
|
Aquesta obra es troba en el domini públic en aquells països en els quals els drets de copyright són vigents fins 80 anys després de la defunció de l'autor. (Més informació...) |