Comedia de la gloria d'amor (Cambouliu, 1858)
Aquest text tracta sobre l'edició de 1858 de F.R. Cambouliu. Per a altres versions, vegeu Gloria d'Amor.
A vosaltres jovens, en la memoria dels quals amor continuament habita, los enteniments per la deytat d'amor rellevats, en ohir mos pensaments no siau tarts. Io vull parlar d'un per mi vist jardi d'amor los arbres delqual son de molt bella parença, pero son transpinosos; qui fort los streny sent alguna aspredat de dolor. Los fruyts demostren semblança de gentil color, mes son acetosos en tal forma que l'assetositat lis dona sabor, cum en algunes pomes que si llevada lor era l'agror romandrian dessaborides. Part de delit, per miga del contrari, es fet pus delitós. Aquest jardi dona natural voluntat e inclinacio sens concep, per affectat desig qui d'els hulls principi pren, losquals mostrant lo bell objecte de la desitgada cosa a la anciosa pensa, desperten tan fort la cupiditat, que no poden servar dret orde. Passa los termens de la raho, desaxent se de la natural obediencia, e per les vies de la pensa repassant, ateny lo fi d'el seu nodriment. Esta tal condició: qui mes hi entre de sos delits vol mes sentir. Molts dessabuts per sa parent bellesa, entren en ell no sabent com, fins dins son entrats, volent s'en retraure no poden; perque ab dolorosa vida los cove returar. En lo commençament volent sen despartir es facil cosa mes loque dins s'atança, a tart se troba del allunyar s'en puga. Car lo remey ve tart a la forçada malaltia. Io he vist farida laqual al principi se podia guarir, per tarda medicina haver hagut dan de lonch returar.
O bellissimos jovens, si a ficcions dar volem fer, Jupiter et Febo, deus sobirans, amor los cels a forçats jaquir, e ab vestidures estranyes en les terras conversar. Ab grant estudi mir los demes homens qui s'eforçan dins cella entrar, companyia sercant a llur pensament conforma. Los aucells diverses batalles ne mouen, e dins las ayguas no s'es pogut apaguar lo sentiment d'aquest jardi. No es alguna cosa sensible en lo mon d'ell no prengui sentiment. Les jovens ociosos, encesos per naturals desigs, llurs pensaments e cogitacions varien a la fi, perque'ls par dificil la vida continent. Llansense en aquest jardi d'amor hon dins poch temps com a malats e perturbats de tan sobtos mudament dins llur animo fet, fan diversos lays e complantas de llur tribulada vida: e com tota sparança de remey desigosa sia, alguna volta les solituts cerquen, de que, per los novells pensaments e ayres delitosos, acreix per estranya alegria la llur dolor. Les opinions dels apassionats d'amor los deliten e novells instruiments a tristicia los porten. Car a l'esperit malalt tota alegria es feta anuyosa. Alguns delliberant llunyar e desabitar, desert lexar aquest jardi qui de llur llibertat los ha tan fort transportats, seguir tal proposit no poden. Car natural força los fa retornar ab pus aspres e continuats pensaments qui forçadament los encenen foch qui corre per les venes. O si dolor un poch me relexave, Claudia, quinta de la no cregut castedat, als Romans no demostra sa puritat ab pus ample effecte que de les passions d'amor ab certitut io recitar poria. La minima par d'el meu trist pensament dolor recitar n'om lexar. Un altre Homero a descriure les passions d'amor, com les bellesas de la filla de Jove, pusque necessari fora. Vivint en aquesta semblant, foragitant sparança l'enteniment de tota salut, aparellades les coses necessaries a ma sepultura, ab paraules duptosas diré la derrera dolor en que fortuna e amor me posaren. Oblidant lo plant, com la dolor no ajut a disminuir la pena, qual dolorosa fi a mi seguesca, voluntariament confes amor esser estada causa.
Invocades les déesses d'amor a mon adjutori, passats los aspres camins e carrers, rius d'amor, en una forest d'arbres e flors, pres dun bell castell me trobi. Alsant a pus mirable cosa la testa, no en terra mes pus tot en lo cel me reputave esser. Devant los dubitants ulls mi fon offert una pusque bellissima donzella laqual no humana mes divina pensave. La memoria scilenci als trists pensaments, viu la candida vista dins subtilissimo vel, e de presumpcio, l'amagada font de nobilitat maravellosa. Les belles celles en forme de novella feba no del tot amagades eren vistes. Dos no ulls mes pus tot divines llums parien. Viu l'affilat nas, la boca com de rosa vermeilla, de poch aspay contenta, que mirant havia cobdiciosa força de fer se desigar. Mirave les blanques e petites dents en ordre gracios estar contemplave en lo delicat e candit coll; suspirant dubitave perdre la vista de tanta delectatio. D'aquesta part me saltaren los ulls als devallants brassos, losquals neguna grosseria mostraven en lo vestir, ab plena ma ornada de bellissimos dits estant. Se mostraven les devocions d'els seus pits, les ymages delqual reistint, paria ques volguessen mostrar malgrat de la vestidura. O trist ! perque mestench io a pus mirar la mia dolor ? Cert lo callar pusque lo dir es a mi necessari: car parlant no bast a dir les bellesas que humanas pensas no basten a compendre. Qui poria dir la gran alegria d'ells ulls, la plasentaria de la cara, los varis e ornats moviments de la vista segons la calitat del acte o de la paraula, essent aço offici de natura ?
Verament io pensave moltes voltes que atal dech aparer Dampnes davant los ulls de Febo, o Elena als de Paris; e pus voltes digui: o benaventurat aquell al qual es dat axi noble cose posehir ! Ab passos suaus a les vehinas parts de ella m'accosti, de laqual ab molt contentament d'ella fuy rebut. Per mes parants humilment supplicada, e de moltes varies opinions vençuda, dins lo castell a mi permis entrar. Del pus alt en lo jardi mirant, viu la resplendor d'amor (no assats clarament, per molt que asseguras la vista) acompanyat de clares dones, nobilissimes, jovens. Vehent io la delitosa vida qu'em paria de gloria plena e de consolacio sens alguna cura e fatica mundana, informat sens campanya entrar no se podia, suppliqui la donzella, laqual de benignitat moguda, digne me reputa de companyar. Entrats que fom dins lo jardi d'amor, los uns viu que eternal gloria d'amor sentien, altres complida Venere consentir nol's volia, com les flames d'amor e les segetes de Cupido no licitament servades haguessen. O bellissimos jovens e dones, la memoria del benifici en amor es fragil e de la injuria durabla. Pertant a les piedosas flames d'amor e segetes de Cupido, pus amor la deguda punicio mitigar no vol, per vosaltres sol per un sospir resistit sia e solaçauvos mentre que los verts anys ho consenten. Vassen lo temps en forma d'aygua corrent, les ones de laqual pusque son passades no seran james tornades altra volta. Tot degut temps licitament se pot usar: e perque la gloria dels bons et la pena dels contraris pus amplement vos sia notoria, aquest dictat piadosament per vosaltres llegit sia.
De tot delit privat e d'alegria,
Ple de tristor enuig e pençament,
Ab dolor gran me retrobi un dia,
Dins una vall d'arbres tant dolorosa;
Qu'esmaginant la dolor que sentia,
La pensa trobé la mort desigosa.
Trist, no sce dir l'entrar de ma ventura,
Tant era ple de tristor mon entendre.
Lo dret repos nega ser ma factura !
Eran lo temps quant potestat divina
Crea'ls delits que demostra natura
E en amar Cupido mes inclina.
Flames d'amor Citarea llançava
D'un estrany foch qui dins amor se creha,
Cremant tant fort que remey no trovaba.
Pirrus, Nero e los altres cruels,
Vent mon turment, dolor gran los prenia:
De pietat se obrien los cels.
E sparança qui neix de cosa incerta
Veriejant l'espirit no trovaba,
Ffugint de mi sa natural offerta.
L'enteniment qui tal dolor sentia,
Novell desig lo prengué d'altra forma,
Pusque raho fugint d'ell se partia.
Despartant me Febo se declinava,
Decahiment son movimen prenia
E l'espirit fosca nit reduptava.
Volti los ulls al cel com oratori,
Dient als Deus Apollo e Mercuri:
«Vullau en mi operar adjutori.
De dolors tres io pass aspre turment:
Gran desfavor e poch voler d'aymia,
Pays estrany dins agre pensament.»
Totas enssemps eran per turmentar
Sens pietat, pero vench a la fi
La desfavor qui volch totes sobrar,
Ffent me contar a cascu qui no sent
Alguna part de mes folles amors,
Per lo cami de mon trist pensament.
Si com l'agro sentint mal temps venir,
Ffugint, se met als arbres per repos;
Naffrat d'amor, io trist comansé dir,
Dins lo cansat pensament doloros.
Amor qui ve d'un natural suspir
D'el llach d'el cor perteix son nodriment:
Mort m'ha sens mort e morint puch guarir.
Trist! esparant lo be que desig veure
Lo foch m'encen ab grans flames la pensa;
Qui tal no sent, ma dolor no pot creue.
Si com lo temps qui ve ab tal fortuna
Que dels arbres les fulles s'en aporta,
No tot justat, mes una apres una,
Ne pren a mi per sentir major pena
D'un petit dan; crexent en pus alt munta:
Una dolor una altre pus fort mena.
Perço puch dir que sent pus fort tristura
Que Pyramus quant Tisbe no trovaba
Pres de la font de Nino sepultura.
Donchs, Venere, hon es la tua menta
De pietat? hon son les tues flames
Del cubert foch qui los amants turmenta?
Hon son los dons e delits que affermes
Secrets d'amor als amants qui't serveixen?
Dones turment e de dolor enfermes.
Quanta dolor, quanta sent io pena!
Quanta tristor io sent en mon trist viure!
Vulles, amor, als meus dans fer esmena,
E per remey de ma trista complanta
Ab dolç sospir sercaré lo teu regne.
Ver es en part qu'el perill m'en espanta:
Mes lo desig de io Cupido veure
Tot altre dan me gire en alegria,
Sol que d'amor Venus me volguès creure
E, demostrant part d'el mal que io sent,
Supplicar le inclin lo seu entendre
En lo desig d'el amat pensament.
Car sens amor tot mon treball es pena,
E vivint muyr, e a mort dara amor terme,
Com per la jorn la nit pert la serena.
E pus leyal mon dan poré mostrar,
Fforçadament ella sera forçada
Venir ho dar e mon mal remeyar.
Car segons trob el bon Seneca ha dit:
«Amor d'amor s'apagua ab son semblant
E al amant qui aura leyal servit.»
Axi estant maravellat,
Essent me io quasi tornat
Lo portal viu voltant ubert,
D'hon salti pres d'aquell desert,
Alegre tot de mon pensar
Cuydant que dins pogués entrar;
Mes fon deffes, o maravella,
Per la part de una donzella
Qui en la porta fon saltada
Deffanent ne a mi l'entrada,
Vestida de un negre drap,
Los cabells lonchs, sens res al cap,
Ab deu entorxes be cremants
De sa color portant infants
Mils cantant, a mon avis,
Que angels de paradis
Una canso de dol e plors
Que'm paragué d' el angoixos.
Apres alçar de continent
Viu io lo pont qui fon d'argent,
Per loqual se ha d'intrar,
Ne hi ha passar ni retornar.
De que io vist l'aculhiment
Qual ella'm feu, de continent
Lexé finar «cuer dolors»
Qui es la fi d' el angoixos;
E acabat ells de cantar,
Io comensi trist de parlar,
Lluny de delit e de conort
Com lo qui veu son mal a tort:
Vostre espirit de piedos suspir
De res en mi maravella no senta;
Venus, sabent la causa que'us turmenta,
Mana que io a vos degués exir;
Ffent vos d'amor una semblant valença,
Demostrant vos la sua dreta via,
Dant vos primer no d'el tot alegria.
Lo meu nom es d'els amants conaxença.
Perque veniu a mi, mostrar vos he
Amor que'us tol ço que natura te.
Io, vent las axi congoixar,
Molt prop vengui trist d'espatar
De llur turment;
E la causa d'el accident
Plagué fort a mon pensament
Que io sabes.
Conaxença sens dir li res
Vent qu'estava io tat repres
Dix sens cridar:
«Citarea las fa passar
Aquest turment perque'n amar
Foren cruels:
Car la lley vol qu'ab les infels
Servada sia com als fels
Llur igualtat.
A Deu desplau la crueltat
Mes que no tot altre peccat
Que's pugue fer.
Les que tu veus tot llur voler
Es estat, no de satisfer
Llurs amadors,
Ans ne pagua de llurs amors
Lis donaren cruels dolors
Sens pietat;
E los serveys han oblidat
Que llurs amants han praticat
Per llur amor:
Perço ara lo Deu d'amor
Les fa penar ab gran dolor
E passio;
Perque senten punicio
De llur mala intencio
En que han viscut.»
Las mirant, viu prop sa reyal cadira
Per ordre estar tres dones molt insignes,
Totes volent ço que d'amor nos mira.
Eran nues, d'el mon foragitades,
Que si mes temps hi returassen viure
De final mort no foren escapades.
Llur neximen fon ans que la de Sem
E cantavan ab veu melodiosa:
Dona nobis semper amor pacem.
E io passant apres una gran cinta
De torrangers, arbres molt delitosos,
Semblança tal de carmesina tinta,
Viu dins un temps tant estranya crescuda
D'enamorats, que james no pensara
D'amor n'agues una tal part venguda.
E retornant, que cosa no dubti?
E conagui, segons llegit havia.
Alguns d'aquells que amor no falli.
Entre losquals lo bell Paris io viu
E Elena per qui tant mal vingue
Al rey Priam, segons Dares escriu.
Com un roser acabat de florir,
Semblant io viu la reyna amazona
Qui a la mort se vingue offerir
Ab noble gest e reyal continent:
Ab ella enssemps moltes dones donzelles,
Que per si sol era cosa exellent.
No per amor d'el poder que portava,
Sol les virtuts de tant excellent rey;
Sol l'espirit d'ella molt lo forçava.
Girant me trist al so d'un gran turment,
Io viu Jason qui Madeya oblida
E fon ingrat d'amor, desconaxent,
Desfavorit cridant: perdo, amor!
Un temps plorant et l'altre sospirava,
Apres, cridant, dix ab aspre dolor:
«Be deu penar l'aymador
Que remey no li's deu dar,
Pus es amat per amor
E sa aymia vol lexar.»
Io vent Jazon son mal tant veriar,
Mire'l un poch, apres tire avant
Per no al trist sa passio doblar.
Pensant ab mi lo turment et dolor
Qu'els desleyals en delit d'amor passen,
Mirant fuy prop d'una gran resplendor,
Hon viu estar Achilles en la flamma
D'amor, tant fort com lo sol qui's demostre
En lo bell temps, si boyra no l'enrama.
Tant com es pus la voluntat perfeta
Amor encen pus fort al amador
Sentir d'amor piedose constreta.
E retornant parlar io commenci:
«Lo teu delit, Achilles, me conforta
D'els grans traballs que d'amor io passi.
Mes dins lo temps del delitos sospir,
Lahon ne com tu conaguist Amor
Per loqual sens complir lo teu desir?»
Ell me respos: «Mirant la sepultura
D'Ector, io fuy d'amor tant sobrepes
Que d'el recor en mi no agui cura.
Io per esguard d'aquella Polyxena
Lexi honor perqui en Troya vengui,
Tant gran et fort d'amor io senti pena.
Burlat io fuy al temple que venia;
Amor e mort en un temps conegui:
No'm digues pus que mot no't respondria.»
E io callant, volti per una strada
Hon viu en mig una ampla fossa torta
Que del mirar l'anima fon turbada.
Dins ella viu Briseyda molt trista
Tota a cavall sobre un Minotauro,
Nua, cruel e d'espantable vista.
E a l'entorn los Centauros venian,
Molt ben armats de veri e segetes,
Tals quals al mon abans viure solian;
Tirant li fort sens pietat alguna,
Tant que son cors de crespi ressemblava,
Los uns justats, altres una apres una.
Io trist mirant un tant aspre turment,
Tant de amor com de novell misteri
Pres gran espant lo meu trist pensament.
«Digues a mi, io't prech, mestressa mia,
Io commenci per voler esser cert,
D'aquesta amor tant pobre d'alegria.»
Ella respos: «Lley imperial dona
Que tot peccat pena mereix sostendre:
Merit es just e per virtut ressona.
Ingratitut compren en si tot vici;
No dona a Deu ni a gent son degut,
Perque l'ingrat cau en extrem supplici.
Bryseida fonch en amor veriable,
Prompta en amar e mils en desconeixer;
Mar o panell al vent no es tan mudable.
Tots los ingrats dolor gran d'amor tasten:
No es amor si viltat si comporta;
Ingratitut son vermens qui la gasten.
Amor no's pot sens ficio comprendre,
Car neix de lloch e part incomprensible;
Sol praticant ne pot cascu aprendre.»
Digui io: «Donc totes les veriables,
Desconaxents, estaran en tal pena?»
Ella'm respos: «Oc e pus espantables.
Ira d'amor, pus lleyaltat lexaren,
Lis dara lloch de tenebros estatge,
Penant tostemps pus a tots enganyaren.»
De crit en crit venguem en alegria
De molts amants virtuosos en vida
Qui dins amor gosan fen companya.
Cerca un flum tals delit io mirava,
Gran com lo Po, perque io maturi
Veure el secret que d'amor espirava.
E viu entre ells Ulisses e Filleno,
Dido, Mando e Pando e Fulgenci:
Diomedes d'amor io . . . . . . . . . . lleno.
Estranys delits e gloria sentian;
Diversament amor los delitava.
Apres ne viu molts altres qui venian.
Conaxença dix: «Guarde aquella estela
Que sobre tots aquells amants clareja:
Irena es.» Cert no volti la cella.
En son delit per gran temps contempli;
Senti dolor com parlar no'y gasava,
Tant pe'l delit com pe'l turmen de mi.
Essent despert del pensar que pensava,
Venir io viu ombres d'homens paria
En nombre tal quel comptar meu tirava.
De gran estat paria tot llur esser,
Unes planyen, altres cantant venian;
Io m'aturi per llurs actes coneixer.
Quant foren prop digui a la mia guia:
«Es de seguir lo que pensar me força?»
Ella, entes ço que io dir volia:
«No'ls diguis res si primer ells no't forcen;
Menys pot errar en callar que no en dir.
Ffes lis honor que noble gent se mostren.»
Junts tots enssemps per via cortesana,
Inclini'ls ulls a les baxes juntures
E tots lo cors, ab pensa fort humana.
Lo primer d'ells mostrave gran sumptura;
Mirant a mi conech tot mon desig,
D'hon tot cortes me dix lexant tristura:
«Home qui mir en lloch sens final terme!...
Qual potestat d'amor vol consentir?
Tu ser aci sens mort raho m'enferme.»
Io qui'l parlar total raho'm fugia,
Quasi voltant reguarde Conaxença;
Ella qui may failli a qui's devia
Promptament dix: «Amor loqual transforma
Los bons amants segons vos altres sou
Permet aquest sia entrat en tal forma.»
Ell: «Aturar eternal no hi poria
Car lo finit infinit no's pot fenyer.
Ell veura amor, apres tindra sa via.»
«Per contestar part d'el seu pensament
Molt te supplich demostres tu qui eres,
Recitant a ell d'amor ton estament.»
Com lo malalt ans de parlar sospira
Per alleviar part de sa gran dolor
(L'arch descollat dan no fa encars fira),
Viu io semblant a l'ombra tan estranya
Dar tal repos per alleujar sa pensa.
Ab suau gest parla sens altre manya:
«Los meus costums, cremant d'el foch de Fedra,
Portaren mi a la mort ansqu'el dan:
Dir no volgui, ans calli com a pedra,
Sino vençut lo gentil sentiment.
D'el fisch meu d'el tot io ia moria.
En mi ell feu un tal esperiment.
Vi'l jorn venir aspre com s'ha de veure
Essent malalt per l'espirit debatre:
Ultra cascun mon dan hagui a creure.
Essent d'amor e callant io pensava
De que, vengut el rey Solento, dir;
Ver ell troba ço qu'el fisich posava
Roma io fuy, el dret nom d'Antiotxa
A mi fon dat e tan servi amor
Que no's pot dir; james li fis reprotxa.
Cipio vent un tant doloros acte,
Dellibera esser commençador;
L'espirit meu retorna per tal pacte.
Quantat virtut per si cascu mostraven!
Per un gran temps honor lluyta ab amor;
Fflames d'amor la pietat sobraven.»
Les ombres grans de nos se despertiren,
E restant sols, mes d'el ver desigos,
Cuytat de mi tals paraules eixiren:
«Qual raho vol, o quals poders sobraren
Los nostres ulls clarament no comprenguen
L'habit d'aquells qui'b nosaltres parlaren?»
«Tot cors huma tant la carn los ensegua,
Respos a mi, qu'els devots cel ignoren;
Mundana llum divina los denegua.
Aquests d'amor a dreta forma corren.»
Per la verdor d'una gran prederia
Mes dins lo clos la vista Conaxença,
Mon espirit apres qui la seguia:
Entrats que fom d'un alt io viu descendre
Quatre homens bells, los tres d'una semença;
Lo quart parech Petrarcha en son entendre.
Quant foren prop juntats se returaren
Ab ordre gran e , lexant felonia ,
D'amor enssemps entre si disputaren
Qual mils d'amor los secrets coneixia
E per amor senti mundana fama
E de tots ells escrit qual mils havia
Estranys dictats e poesies belles ?
Los bons amants! Cascu d'ells no duptava
Dir ne contar d'amor grans maravelles.
Llurs rahons grans viu esser infinides,
Mes a la fi io viu qu'el de Florença
Ffrança vence per diverses pertides.
D'un bon desig qui d'amor fon estable
Prova d'ells tots no ferm llur pensament:
Pena d'amor fer no'l poch veriable.
La guia'm dix: « Retorna ço que pensas ,
Veu lo segons delit que aquells senten :
Tots han a mal fer en amor offensas. »
Com arbre gran qui te longua radice
En terra baix, viu dins lo foch d'amor
Lo sabent Dant con sua Beatrice.
Ço que'n senti lo parlar demostrave :
A amor plague tot lo que'n escrivi.
Vert xipellet d'amor veig que portave.
. . . . . . . . . . . . . . . . . .
Parlant axi, fom pres d'una gran porta
Hon viu escrit al pus alt de son cercle
Paraules tals, sens io fer hi estorta :
« Dins mi estant en delit perdurable
Ardolies, Irena e Liessa ,
E Alissandre en lloch molt delitable ,
Ab les quatre desenas de donzelles.
Io son lo clos monastir de Irena;
Vesten qui'm llig sercar tals maravelles.
Sols per virtut se pren aquesta via;
Los espirits que son en via terna
Ab pau e be dins mi fan companya.
Pochs son aquells qui merescan mi veure. »
Axi com cells qui terra volent veure
Munten en l'alt de llur fusta llatina,
Perque d'alli veritat poden creure
N'ha pres a mi, qui viu tant en l'entendre
D'alt io mirant ço quel voler duptava.
Digui per mils los fets d'amor comprendre:
« Qui force dol la hon delit ature,
Conaxença, tant cruel com io sent?
Car dos contrasts enssemps guasten mesure.»
Ella'm respos: « Segons lo teu concepte
Io parlaré; que si l'escusar fos
Licit a mi, callara tal effecte.
Tu sias cert part d'amor es ventura;
Car son delit neix de dos pensaments
Conforms en hu e dir pus no fretura.
Natura vol e ab gran força estreny
Que cascun hom deman sa bella aymia
Feta a son grat, furnida de bon seny.
Similitut ab dissenblant persone
Dona delit de formar companya,
E dura molt si ab virtut ressone.
Axi mateix natura vol les dones
Esser pus fort en amor inclinades
Tals qui'b virtut tinguen costumes bones.
E no es res tenint anima viva
Que no desig semblant de sa natura;
Car soledat tota cosa l'esquiva.
Los qui d'aço se tenen per contents
Sirvent leyals los drets de bona amor,
Virtut e seny los fa viure contents.
Aquests aytal dins lo jardi passagen,
Cantant, dançant, oblidant pansament;
Estan ben richs pusque mes no cobejen.
Algunes son deffaltes en natura
E vergnoyant de publicar al abte
Prenen tot ço que'ls dona llur ventura.
Mes la gentil d'angel participant,
Clar espirit e forma molt alegre,
Perquè l'hom pech vol tenir per amant?
Tot ignorant ab si lo dan aporte,
Volent fartar lo corrupt apetit;
Seria abans llur vil natura morte.
Lexant amor de part intellectiva
Prenen desig de apetits brutals;
De tal amor fan llur pensa cativa.
L'home sentit de lluny veu los delits,
Si be la carn lo fat desig cobeje,
Llur discret seny tempre los apetits.
Tot desig d'hom pren terme facilment
E d'elles no, ans tots temps multiplique.
. . . . . . . . . . . . . . . . . .
Perço james amor en dona atura;
Llur amor es apetit natural
E sens la fi d'el hom james no cura.
Si com als bons es gran ajust de be
Veure d'els mals llur pena eternal,
Aquests d'amor cascu son degut te.
Entre los mals amor molt poch hi dura,
Car llur amor es sols comprar e vendre;
Complit desig, d'amor no han pus cura.
Mes los leyals ahont que d'amor hagen
Complida amor desigen conservar,
Los bens d'amor observen hon que vagen.
Pena mortal perseguira aquelles
Qui, variant llur apetit difforme,
Van cambiant ab molt grans maravelles.
Enamorats oblidan los absents
E desigant que Venus lexas Xipre,
Acullen la en casa ab los presents.
Tots aquells talls prenen un trist deport.
En llurs trists pits amor molt poch atura,
. . . . . . . . . . . . . . . . . .
A alguns llurs fets e vida depravada
Cremen llur cor e rozeguen llur pensa;
Ffuig los amors com a gent reprovada.
A amor li plau, com veus segurament,
Que'ls bons e'ls mals hic sien aculhits
Qui d'amor han hagut llur compliment;
Perço qu'els bons trobant se premiats,
Penant los mals, senten major delit;
Los altres tots de be son admirats.
Tot gran delit es fet pus delitos
Quant es posat cerca d'un gran turment:
L'altre confus, resta pus delitos.
Tota dolor es sols la differença
D'el mal o'l be en los actes d'amor.»
Ella callant, torni a amor la pensa.
E respongui com hom cansat qui's posa:
« Donzella, cert a mi'm par qu'el diable
E nosaltres tots siam una cosa.»
Ab tant passi ab gran enuig e affany
Per la gran gent qu'en multitud estava
Com mils pogui: car trobave'm estrany
Vent fels d'amor qu'el dir callar forçava.
... Arribam en un bras de marina,
E regardant d'el pus alt d'una riba
Ella fon cert d'Elespont ser vehina.
De un castell que Abydo's dehia
Ver nos vingué l'affortunat Leandro
Per un carrer tant longh com hom vehia.
Apres que junts e mesclats fom enssemps,
Leandro moch la veu fort amorosa
Dihent: « Seguin e no dubtau lo temps. »
Pus de las mans cascuna te donada
Comença entrar, Elespont l'i feu via;
Axi passam la perillosa strada.
Quant à la fi d'Elespont pres la via,
Nos vem exir d'el bel castell de Sesto
Ero gentil, ab grans cants d'alegria.
Ab grans delits e gran festa amorosa
Los dos amants din Sesto s'en entraren,
E nos restam ab pensa dolorosa.
Devant nos fonch ab sa bella figura
Amor, segons en l'entrar vist l'haviem,
Cubert vers mi ab blancha vestidura.
Novells delits mos espirits sentien
Tant quels passats en obli io meti,
Desigant mort si fallir no'm sabien.
Passant vers ell, trobam moltes donzelles
Depres amor jugant ab molts delits,
Dones gentils, cantant a maravelles.
Entre lesquals Ginebre estech dençant
E Ariadna, Madea e Gismunda,
Al mig tenint la Ffrancescha del Dant.
Com rossignols cantant en la verdura
Ffedra io viu et Blancaflor estar,
Ffilocolo e Guiscard sens rencura.
Benechint deu Amor e llur ventura
Causa per qui tant be los consentia,
In excelsis cantaven sens mesura.
Alsant los ulls io viu quasi torrat
Estar d'amor N'Rambau de Vaqueres
E Beatrix nobla de Montferrat.
En llur delit amor se delitave
Tant que de cert mostrave Conaxença
Esser aquells los mils qu'amor amave.
A l'altre part estech Joffre de Blaya
Molt delitos, e comptessa de Tripol;
En ben amor algu d'ells no s'esmaya.
Sobre tots alt Jupiter io viu seure
Lo foch d'amor sentint amant a Leda ,
Europa apres, d'altres no pogui veure.
Tant contempli per discernir la norma
D'amor, que viu si Cupido no fos
Deu, fora Arnau Daniel en sa forma.
Ffeba parech ab estranya alegria
Dins los estrems d'el pus alt lloch d'amor,
Dampnes ab l'aur que en lloch fosch paria.
Los llums, los fochs que d'amor io miré
Tants son, tant bells los secrets que mostraven
Que lo pensar al dir dupte reté.
. . . . . . . . . . . . . . . . . .
lo retornant divers amor la pensa,
Ginolls ficats lo un d'altre difforma
Per gran honor e per ma gran temensa;
E quant fom pres teme la voluntat
De mes passar e lexant Conaxença
Al Dèu d'amor dix ab humilitat:
« Juste clement, denota pietat,
Cupido, fill de Venus, Deu d'amor;
A tu present aquest bon servidor
Qui ben amant pert de sa llibertat.
Lo gran turment d'amor ab si aporta
E sos desigs ingratitut ensegna.
Dins lo gran mar d'amor l'espirit negua.
Si donchs per tu Venere no'l conforta
Part de son mal, es que no sentiria
Amor loqui en dol viure faria. »
«lo sent delit en sas faules novelles
Tant qu'a mi plau tos dits ben acceptar
E d'els secrets d'amor ell comentar.
Si's serve dret ab dones e donzelles
Donchs sia'l dat, pus ve ab lleyallat,
Tot lo que io tinch en ma potestat. »
Axi estant lo Deu Cupido, pres
D'el seu bell arch una segete d'aur
En laquat fon tot mon delit compres;
E donant la a dama Conaxença:
« Vesten ab ell, li dix, seguint son pler
E fir ne'ls pits de la que li's deffensa.
E no't llunys d'ells fins a tant que temps sia,
Fent los enssemps tals delits praticar
Que so hon so per ells glorios sia.»
Com pelegri de promesa forçat
Tot son desig es en tornar hon era
Ne pres a mi, desigant ser tornat
La d'hon parti per contar ma ventura,
Aconortant los turmentats d'amor:
Car tal me viu, ple de dol e tristura.
Ab blanch sinyell e forma magrentina
Sacerdotals sos apetit contenta,
Flames ardents d'amor se disciplina
. . . . . . . . . . . . . . . . . .
Call me de tu, noble Feba comptesse,
Que poch parlar io poch qui de tu parle:
Vicis d'amor t'han muntat ser deesse
. . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ella'm respos ab cara vergonyosa
« En flor de llir e vipra blasonant
Son propri nom femini bell reposa.
