Col·loqui dels Borbons
DELS
BORBONS.
per Nelo el de Foyos ¨[1].
Que portará als tribunals al qu'el reimprimixca sinse la sehua llisensia·
Era la nit tormentosa
cuant la só Sabel del brás
pasechaba en Huiso el Brabo
per lo saló prinsipal
de la casa-aloixament
que prengué en San Sebastian.
Els dos miraben l'alfombra
plena de trons y rellams,
mes mustios qu'el moc d'un pavo
cuan l'acaben de matar.
Ella prengué la paraula,
y en tó molt sentimental
li digué: ¿con que el negosi
tan tort el veus, tros de carn?
— Mes tort el vech, Isabel,
ca ton tio Sebastian,
y en proba de lo que dic,
sápies que'u tinc arreglat
pa allargarme en tot lo fil
aon no me puguen peixcar.
— ¡Y em deixes!
— Pues ya se vé;
vols que deixe arribe el cas
de cumplirse alló de marres,
y em vecha el poble penchat?
— Cregues tú m'alegraria,
pues tan mal t'estás portant,
que volguera qu'en tú feren
tot alló del Guiri-gay.
¡Mal ministre! ¡gos d'achuda!
valent, cuant no ya dabant
mes que partits indefensos;
y cuan ya perill, cobart.
¡Malaida l'hora siga
que tant te deixí robar!
Pero en ca tinc qui m'ampare,
¡ola¡ que venga enseguida
el Capitá cheneral
y Marforio.... – Mira, chica, |
En un rincó de la cuina, arreglant un lleu en salsa, |
—¡Si home yo fora!...
— Sabel,
ni la caritat mos salva.
No ya homens, ni chagants,
cuant la Península en masa
en graneres, capa fora
com un drap bell mos agrana.
—¡Y al estrancher! yo soc prou,
si desenvaine la espasa,
d'acabar en los guilopos
de dins y de fora España.
D'esta manera Paquita
fet una furia parlaba,
mentres Marforio y Sabel
s'empuchaben á la andana
á ficar en un baul
del seu reinat la ganansia.
En tan grata ocupasió,
en ocupasió tan grata,
ella torna á preguntarli
si habia alguna esperansa.
—Ninguna, chica; no plores
y fica dins deixa calsa
les halaixes y els millons,
perque allá mos farán falta.
Si tu magueres cregut
cuant te diguí en confiansa
que li donares mulé
á eixe tio de la pancha.
yo maguera encarregat
dels destinos de la patria,
y els dinés mos sobrarien
pa fer d'España una falla.
No feres cas, y em deixares
com al que á la lluna lladra,
y huí no ya atre remey,
filla meua, que fer randa.
¡Qué desgrasiada nasí!
—¡Desgrasiada! ¡Desgrasiada!
¿no me tens al teu costat?
¿Qué vols mes? Digues, demana.
—¡Ay! que apataes mos tiren
y no puc pendre vengansa!
—Déixalos estar, no penes,
que plena duc la bolchaca
d'or español, y farem
lo que mos done la gana
—¡Y no poderme vengar!
—No tindrem mala vengansa
si la chusma alborotá.
ans d'anarnos mos atrapa.
Anemsen, que mes despay
despues de pasar la ralla,
pensarem si mos convé
enrecordarmos de España.
Caminant en un vapor
en la congoixa en lo pit,
els ulls tots plens de magañes
y del poble malaits,
van fent rumbo capa Fransia
la dona, els homens y els fills.
Resa el pare Clarinet
Pater-nostres vintisinc,
y la moncha milagrera
unfla á Paquita á pesics.
Els chics menchant castañola
y algun changlot de raim,
li escupixen les sabates
que lligaes du en un fil,
al valenton D. Marforio,
Gobernador de Madrit.
Isabel el mira trista
en aquells ulls de cabrit,
mentres que Paquita pega
cuatre punts á un calsetí.
Ningú chista; sols Marforio
á parlar fort s'atrevix,
asegurant que s'encontren
fora ya de tot perill.
Entonses la gran Paquita,
posanse del barco al mich,
á Marforio dona un ¡viva!
en tota sa veu de grill.
Ningú li va contestar
segons dihuen per ahí,
lo que proba el entusiasme
de la chentola servil. Sols Marforio digué grasies
rellinchat com un rosi,
y va ser perque Isabel
li donà cuatre bescuits.
—Marforio, no m'abandones,
al mateix temps li va dir,
no m'abandones, Marforio,
y sen bocá un got de vi.
—¿Yo abandonarte? no ú penses;
ans m'has de vore morir.
¿No saps tú, que sinse tú
ya haguera dit ¡viva Prim!
Si homens com Huiso el Brabo
sols pensaren en fuchir,
ficanse sinse cumplidos
en un tren del ferro-carril.
Yo, que me diuen Marforio
y soc, d'esprá y de matí
el terror d'eixos perduts
que huí se burlen de mí;
pero qu,ans á bofetaes
els he tratat en Madrid,
donant una proba mes
de lo bestia que naixqui,
ni puc deixarte, ni vullc,
esquivar el compromis.
—Marforio, eixes paraules
me tranquilisen el pit,
per lo tant, en los teus brasos
á discresió me rendisc.
Y diuen que desde entonses
viuen els dos molt units,
fent manifests y proclames,
eixersisis de fusil,
bones paelles d'arros,
prinsipis y sofrechits,
pasant els dos una vida
com se sol dir, hasta allí;
la moncha es crema y patecha,
y á la Paquita, infelis,
li deixa el nas, á tirons,
de la facha d'un setrill.
Ell li cura aquelles llagues
de almánguena ó de carmin,
y ensayen els dos á fosques
el milacre del bolich.
¡Quina moncha! per aixó
may com ara podrem dir
els milacres que esta fasa
que me los claven aquí.
y resa el pare Clarete
y es revolca per lo llit,
y s'agafa de cremat
á mosos en lo coixí,
y els chics busquen á son pare,
y el pare no veu als chics....
¡qué familia! ¡qué familia!
Españols, digau en mi,
qu'el dimoni sels amporte
si tornen mes per asi.
S'ACABAT.