Odes d'Horaci

Llibre primer

4. Soluitur acris hiems

Versió original

Versió en català.

Soluitur acris hiems grata uice ueris et Fauoni trahuntque siccas machinae carinas, ac neque iam stabulis gaudet pecus aut arator igni nec prata canis albicant pruinis. Iam Cytherea choros ducit Venus imminente luna iunctaeque Nymphis Gratiae decentes alterno terram quatiunt pede, dum grauis Cyclopum Volcanus ardens uisit officinas. Nunc decet aut uiridi nitidum caput impedire myrto aut flore, terrae quem ferunt solutae, nunc et in umbrosis Fauno decet immolare lucis, seu poscat agna siue malit haedo. Pallida Mors aequo pulsat pede pauperum tabernas regumque turris. O beate Sesti, uitae summa breuis spem nos uetat inchoare longam Iam te premet nox fabulaeque Manes et domus exilis Plutonia, quo simul mearis, nec regna uini sortiere talis nec tenerum Lycidan mirabere, quo calet iuuentus nunc omnis et mox uirgines tepebunt

El punxent hivern es desfà pel grat retorn de la primavera i del ponent i les naus duen les quilles eixutes, i ja el ramat no gaudeix a l'estable o el pagès al foc ni el prats blanquegen amb les blanques neus. Després de sortir la lluna, Venus guia la dança de les Gràcies agafades per les mans, ara amb un peu, ara amb l'altre, mentre l'ardent Vulcà esguarda els laboriosos tallers dels Ciclops. Ara convé guarnir-se el formós cap amb la verda mitra o amb la flor, la qual la terra desglaçada dóna. Ara convé en els ombrívols boscos oferir sacrificis a Faune sigui que demani un anyell, sigui que prefereix un cabrit. La pàl.lida Mort trepitja amb semblant peu les tavernes dels pobres i les torres dels reis. Oh feliç Sesti. La breu durada de la vida ens prohibeix tenir llarga esperança Aviat la nit t'oprimirà a tu i als Manes de les llegendes. I a la pobra morada de Plutó, a la qual només s'hi va una vegada ni et jugaràs als daus el títol del rei del convit ni podràs contemplar la gràcia de Licida, per a qui ara crema de passió tota la joventut i aviat les noies s'enamoraran.

11. Tu ne quæsieris

Versió original

Versió en català.

Tu ne quaesieris (scire nefas) quem mihi, quem tibi finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios temptaris numeros. Vt melius quicquid erit pati! Seu pluris hiemes seu tribuit Iuppiter ultimam, quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare Tyrrhenum, sapias, uina liques et spatio breui spem longam reseces. Dum loquimur, fugerit inuida aetas: carpe diem, quam minimum credula postero

No vulguis, és pecat saber-ho, quina fi a mí, quina a tu els déus ens donaran, Leuconoe, no cerquis el futur en els nombres Babilònics. Molt millor serà patir qualsevol cosa! tant si Júpiter en envia més hiverns com si aquest és el darrer, el que ara debilita el mar Tirrè contra les roques foradades: tinguis seny, purifica els vins, i en la curta vida, talla la llarga esperança. Mentre parlem, el temps haurà fugit: aprofita el moment, i poc confiis en el que vindrà.

14. O navis, referent

Versió original

Versió en català.

O nauis, referent in mare te noui fluctus. O quid agis? Fortiter occupa      portum. Nonne uides ut      nudum remigio latus, et malus celeri saucius Africo antemnaque gemant ac sine funibus      uix durare carinae      possint imperiosius aequor? Non tibi sunt integra lintea, non di, quos iterum pressa uoces malo.      Quamuis Pontica pinus,      siluae filia nobilis, iactes et genus et nomen inutile: nil pictis timidus nauita puppibus       fidit. Tu, nisi uentis      debes ludibrium, caue. Nuper sollicitum quae mihi taedium, nunc desiderium curaque non leuis,      interfusa nitentis       uites aequora Cycladas.

Oh nau, les onades et llençaran novament a la mar. Oh, què fas? serva’t amb força al port. No veus, un costat ja sense rems, el màstil destruït pel lleuger llebeig, com les antenes gemeguen i sense cordes amb prou feines la quilla podrà resistir la mar brava? No tens ni el velam sencer ni déus, als quals en la cruel dissort puguis novament demanar ajuda. Per molt que et vantis de ser filla noble dels boscos del Pont i ostentis un llinatge i un renom inútil: El prudent mariner no confia d'una popa guarnida. Tu, vigila sinó vols ser joguina dels vents. Un dia em vas causar preocupació i angoixa ara em dónes desig i una delicada cura. Fuig dels mars que banyen les formoses Cíclades.

24. Quis desiderio

Versió original

Versió en català.

Quis desiderio sit pudor aut modus tam cari capitis? Praecipe lugubris cantus, Melpomene, cui liquidam pater      uocem cum cithara dedit. Ergo Quintilium perpetuus sopor urget? Cui Pudor et Iustitiae soror, incorrupta Fides, nudaque Veritas      quando ullum inueniet parem? Multis ille bonis flebilis occidit, nulli flebilior quam tibi, Vergili. Tu frustra pius, heu, non ita creditum      poscis Quintilium deos. Quid si Threicio blandius Orpheo auditam moderere arboribus fidem? Num uanae redeat sanguis imagini,      quam uirga semel horrida, non lenis precibus fata recludere, nigro compulerit Mercurius gregi? durum: sed leuius fit patientia       quicquid corrigere est nefas.

Qui no s'avergonyiria de deixar de sentir l’absència d’aquesta estimada persona? Ensenya’m els tristos cants, Oh Melpomene, a qui el pare donà una tendra veu i la cítara. Aleshores, un perpetu somni oprimeix Quintili? Quan la Decència, la germana de la Justícia, la Fe incorrupta, la nua Veritat trobaran un d’igual a ell? Vas morir planyut per molts bons homes, ningú no els va plànyer més que tu, Tu inútilmente demanes, Alas!, als déus que retornin Quintili d’aquest mal fat. Doncs no és la teva música que hom escolta entre els arbres millor que la del Traci Orfeu? ¿La sang no tornarà a la buida imatge, la qual amb el seu temible bastó, Mercuri, innexorable en véncer els fats, la va recloure amb el negre ramat? Que n’és de dur: però el que és irremediable es torna lleu gràcies a la paciència.

37. Nunc est bibendum

Versió original

Versió en català.

Nunc est bibendum, nunc pede libero pulsanda tellus, nunc Saliaribus      ornare puluinar deorum      tempus erat dapibus, sodales. Antehac nefas depromere Caecubum 5 cellis auitis, dum Capitolio      regina dementis ruinas      funus et imperio parabat contaminato cum grege turpium morbo uirorum, quidlibet impotens      sperare fortunaque dulci      ebria. Sed minuit furorem uix una sospes nauis ab ignibus, mentemque lymphatam Mareotico redegit in ueros timores      Caesar, ab Italia uolantem remis adurgens, accipiter uelut mollis columbas aut leporem citus      uenator in campis niualis       Haemoniae, daret ut catenis fatale monstrum. Quae generosius perire quaerens nec muliebriter      expauit ensem nec latentis      classe cita reparauit oras, ausa et iacentem uisere regiam uoltu sereno, fortis et asperas      tractare serpentes, ut atrum      corpore conbiberet uenenum, deliberata morte ferocior: saeuis Liburnis scilicet inuidens      priuata deduci superbo,      non humilis mulier, triumpho.

Ara, companys, cal beure, ara amb peu lliure cal petjar la terra, ara cal guarnir el llaç dels déus amb els banquets dels Salis Abans no era permès treure el Cécubo dels cellers dels nostres avis, mentre la Reina maquinava amb una munió contaminada d’homes impotents la destrucció del Capitoli i la destrucció de l’imperi, afavorida per la dolça fortuna i la nostra feblesa. Però un vaixell que escapà de les flames apaivagà la seva fúria, i César omplí sa neuròtica ment, embriagada amb vi egipci, de veritables temors quan la capturà a força de rems en sa fugida d’Itàlia com el falcó captura els covards coloms o el lleuger caçador la llebre en les nevades planes d’Aemònia, per lliurar a les cadenes aquest fatal monstre. La qual desitjant una mort més generosa ni va témer l’espasa tot i ser dona ni amb lleuger vaixell es retirà a amagades ribes. Contemplà impàvida el seu palau enderrocat, i agafà amb fermesa esquerpes serps, per lliurar al seu cos el negre verí, Així és més valenta amb una mort premeditada: rebutjant de ser transportada en les cruels naus dels Liburns, muller tan noble, empresonada, hauria augmentat el triomf de César.

38. Persicos odi

Versió original	Versió en català.
Persicos odi, puer, apparatus, displicent nexae philyra coronae, mitte sectari, rosa quo locorum      sera moretur. Simplici myrto nihil adlabores sedulus, curo: neque te ministrum dedecet myrtus neque me sub arta      uite bibentem.	Nen, detesto el luxe persa em desplauen les guirnaldes que s’entortolliguen en el teix, deixa-hi de cercar les roses tardanes. Només desitjo que em guarneixis amb la senzilla murtra: sota l’ombrívola parra la murtra igual t’acull en servir-me com m’empara en beure.

Llibre II

3. Aequam memento

Versió original

Versió en català.

Aequam memento rebus in arduis seruare mentem, non secus in bonis      ab insolenti temperatam      laetitia, moriture Delli, seu maestus omni tempore uixeris seu te in remoto gramine per dies      festos reclinatum bearis      interiore nota Falerni. Quo pinus ingens albaque populus umbram hospitalem consociare amant      ramis? Quid obliquo laborat      lympha fugax trepidare riuo? Huc uina et unguenta et nimium breuis flores amoenae ferre iube rosae,      dum res et aetas et Sororum      fila trium patiuntur atra.              Cedes coemptis saltibus et domo uillaque, flauus quam Tiberis lauit,      cedes, et exstructis in altum      diuitiis potietur heres.            Diuesne prisco natus ab Inacho nil interest an pauper et infima      de gente sub diuo moreris,      uictima nil miserantis Orci; omnes eodem cogimur, omnium uersatur urna serius ocius      sors exitura et nos in aeternum      exilium impositura cumbae.

Recorda de conservar l’ànim impertorbable en els moments difícils, a l’igual com el conserves temperat en la joia inesperada, oh Deli, que has de morir, Tant si vius afligit tot el temps com si et rabeges, reclinat en un prat solitari, durant els dies festius, bevent el vell vi de Falern. A quina fi l’ample pi i el blanc pollancre formen una ombra acollidora amb les seves branques ? Per què l’aigua fugaç s’afanya a córrer en el tortuós riu? Fes-t’hi portar les flors de les belles roses efímeres i els vins i els perfums, mentre les circumstàncies, l’edat i els fils de les tres Germanes cruels no es trenquin. Deixaràs els boscos que vas comprar, la casa i la vil.la que el rogenc Tíber rega, marxaràs, i deixaràs a l’hereu les riqueses acumulades a pler. Tant fa si sota el cel et perllongues rIc, descendent de l’ antic rei Inaco, o pobre, descendent d’ humil llinatge, mentre no siguis víctima del misserable Orc. Tots ens retrovarem, la sort de tots gira dins una caixa destinada tard o d’hora a sortir, i ens conduirà cap a la barca de l’exili etern.

10. Rectius vives

Versió original

Versió en català.

Rectius uiues, Licini, neque altum semper urgendo neque, dum procellas cautus horrescis, nimium premendo      litus iniquom. Auream quisquis mediocritatem diligit, tutus caret obsoleti sordibus tecti, caret inuidenda      sobrius aula. Saepius uentis agitatur ingens pinus et celsae grauiore casu decidunt turres feriuntque summos      fulgura montis. Sperat infestis, metuit secundis alteram sortem bene praeparatum pectus. Informis hiemes reducit      Iuppiter, idem summouet. Non, si male nunc, et olim sic erit: quondam cithara tacentem suscitat Musam neque semper arcum      tendit Apollo. Rebus angustis animosus atque fortis appare; sapienter idem contrahes uento nimium secundo      turgida uela.

Si vols viure més feliç, Licini, ni has de navegar sempre per alta mar, ni, tampoc, per por de les turmentes, massa prop de la perillosa costa.  Aquell que estima la daurada mitjania ni viu en una miserable cabana, ni en l’esplèndid palau que tots envegen. L’alt pi és agitat sovint pel vent i les altes torres s’enderroquen amb més soroll i els llamps colpegen les altes muntanyes. Un pit ben ple guarda esperança en l’adversitat, tem la prosperitat. Júpiter retorna els cruels hiverns i ell mateix se’ls emporta. Si ens perjudica ara, no ho farà l’endemà: de tant en tant Apolo amb sa cítara desperta l’adormida Musa, no sempre tiba l’arc. Mostra’t en les circumstàncies adverses coratjós i fort; De la mateixa manera sàviament abaixes les veles massa inflades pel vent favorable.

Llibre III

12. Miserarum est

Versió original

Versió en català.

Miserarum est neque amori dare ludum neque dulci mala uino lauere aut exanimari     metuentis patruae uerbera linguae. Tibi qualum Cythereae puer ales, tibi telas operosaeque Mineruae studium aufert,    Neobule, Liparaei nitor Hebri, simul unctos Tiberinis umeros lauit in undis, eques ipso melior Bellerophonte,      neque pugno neque segni pede uictus; catus idem per apertum fugientis agitato grege ceruos iaculari et celer arto      latitantem fruticeto excipere aprum.

Malastrucs dels que no poden lliurar-se al joc amoròs ni poden retar-se les galtes amb dolç vi o tremolen aterrits amb el crit d’un oncle sever. El bell Hebrus de Lipari, com l’alat infant de Citerea, et fa oblidar , Neubola, del cistell , dels teixits, i de l’afany de l’industriosa Minerva, alhora que es renta els seus elegants braços a les ones del Tíber, monta a cavall millor que el mateix Belorofont i mai no es derrotat ni pel puny ni per l’abaltit peu. Astut, a camp obert fereix el cèrvol que fuig del torbat ramat i, veloç, caça el senglar amagat entre l’espesa bardissa.

13. O fons Bandusiae

• 
  Fons Bandusiae

Versió original

Versió en català.

O fons Bandusiae splendidior uitro, dulci digne mero non sine floribus,      cras donaberis haedo,      cui frons turgida cornibus primis et uenerem et proelia destinat. Frustra: nam gelidos inficiet tibi     rubro sanguine riuos     lasciui suboles gregis.'' Te flagrantis atrox hora Caniculae nescit tangere, tu frigus amabile      fessis uomere tauris     praebes et pecori uago. Fies nobilium tu quoque fontium me dicente cauis impositam ilicem      saxis, unde loquaces      lymphae desiliunt tuae.

Oh, font de Bandúsia, més resplendent que el vidre digna de donar en ofrena vi dolç i corones de flors           demà rebràs un cabrit,      la front llisa del qual té les banyes a punt de néixer destinada al combat i a l’amor Tot és en va: el descendent de l’alegre ramat          t’enterbolarà el fresc corrent           amb sa vermella sang La cruel hora de la càlida canícula no t’afecta, ofereixes als braus        cansats de la rella i al bestiar        errant una amable frescura Tant de bo estiguis tu també entre les nobles fonts mercès al meu vers com l'alzina que creix     damunt les gorges, per on les teves xerraires     limfes saltironegen

30. Exegi monumentum

Versió original

Versió en català.

Exegi monumentum aere perennius regalique situ pyramidum altius, quod non imber edax, non Aquilo inpotens possit diruere aut innumerabilis annorum series et fuga temporum. Non omnis moriar multaque pars mei uitabit Libitinam; usque ego postera crescam laude recens, dum Capitolium scandet cum tacita uirgine pontifex. Dicar, qua uiolens obstrepit Aufidus et qua pauper aquae Daunus agrestium regnauit populorum, ex humili potens princeps Aeolium carmen ad Italos deduxisse modos. Sume superbiam quaesitam meritis et mihi Delphica lauro cinge uolens, Melpomene, comam.

He erigit un monument més perdurable que el bronze més sublim que la majestuosa elevació de les piràmides que ni l’assoladora pluja, ni el poderòs vent del nord, o la incomptable sèrie d’anys i el pas del temps podran demolir. No moriré del tot i gran part del meu ésser escaparà Libitina; Mentre el pontífex pugi el Capitoli amb la silenciosa vestal jo renaixeré en els futurs precs. Allà on el violent Aufidi brami i i on l’eixut Daune governa gent rústega Jo, malgrat el meu humil origen, seré reconegut com el primer que va adaptar el vers Eòlic a les formes italianes. Melpomene, accepta la merescuda glòria i de bon grat corona el meu cap amb llorer.

Llibre IV

7. Diffugere nives

Versió original

Versió en català.

Diffugere niues, redeunt iam gramina campis      arboribus comae; mutat terra uices et decrescentia ripas      flumina praetereunt; Gratia cum Nymphis geminisque sororibus audet      ducere nuda chorus. Inmortalia ne speres, monet annus et almum      quae rapit hora diem. Frigora mitescunt Zephyris, uer proterit aestas,      interitura simul pomifer autumnus fruges effuderit, et mox      bruma recurrit iners. Damna tamen celeres reparant caelestia lunae:      non ubi decidimus quo pater Aeneas, quo diues Tullus et Ancus,      puluis et umbra sumus. Quis scit an adiciant hodiernae crastina summae      tempora di superi? Cuncta manus auidas fugient heredis, amico      quae dederis animo.              Cum semel occideris et de te splendida Minos      fecerit arbitria, non, Torquate, genus, non te facundia, non te      restituet pietas; infernis neque enim tenebris Diana pudicum      liberat Hippolytum, nec Lethaea ualet Theseus abrumpere caro      uincula Pirithoo.

La neu ha fugit, han tornat les herbes al camp i les fulles als arbres; canvia la fesomia de la terra i els rius minvants tornen a llurs ribatges; La Gràcia amb els Nimfes i ses germanes bessones gosa conduir nua el cor. No esperis l’eternitat, t’ho diuen l’any i l’hora que s’enduu el dia. Els freds calmen el Cèfir, l’estiu ,que també haurà de morir, rellevarà la primavera desprès que la generosa tardor lliuri els fruits, ràpidament torna la boira inerta. Les faces llunars prestes esmenen els dolors del cel: i nosaltres quan baixem on estan el pare Enees, i Anci i el ric Tuli, serem pols i ombra. Qui sap si els déus suprems afegiran més dies als que fins ara hem viscut? Tot el que hauràs negat al teu plaer s’ho enduran les cobdicioses mans de l’hereu. Quan hagis mort i Minos hagi fet de tu un judici justíssim. Ni els teus orígens, oh Torquat, ni la teva eloquència ni la teva religió podran retornar-te a la vida; Diana no va poder lliurar de les ombres al púdic Hipòlit, ni Teseu va trencar les cadenes del Leteu al seu estimat Piritoo.