Cap al tard/Miramar
| ← Ave-María | Miramar Cap al tard |
Anacreòntica → |
Sempre visquí vora del mar,
mes fins avuy no'l coneixía;
soptadament, a Miramar,
m'ha revelat sa fesomía.
Sembla somriure y alenar,
com una verge qui somía;
de món a món sembla passar,
com una immensa correntía.
Vénen la flota y el fibló,
y del fantástich horizó
no s'interromp la pau eterna.
Sols, a-n els ulls del pelegrí,
vibra quelcom de gegantí
quan passa l'ombra de Blanquerna.
