Cap al tard/L'Espurna
Com el panteig de l'ánima dormenta
flotava el verb melodïós; mes, ara
en l'Illa diu quelcom que ja retorna
del secular encantament, y munten
generacions qu'una claror novella
duen als ulls. La joventut es nostra.
La llengua: ella l'ha fet el gran prodigi;
ella ab sos mots regalimants de sava
ens torna la llecor que l'ha nodrida;
ella difón estremiments profètichs;
ella té notes de clarins. Sonemlos;
despertem els titans qu'en l'ombra jauen
de l'esperit; sonemlos; si'ns escupen
els filisteus desde les altes torres,
sonemlos, y caurán. Sota l'immensa
cúpola de blavor ahon se miren
els cims més alts de l'heretat, soleada
pe'l tremolench atzur mediterrani,
soni'l crit de la sanch, bategui'l ritme
de la maternitat, y en ell se bressin,
com eixa mar unísona, vibranta
d'un sol batech desde Pollensa a Roses,
els milions de cors de nostra rassa.
Som nét y fill de catalanes. Elles
ab mots d'anyorament me condormiren,
ab mots d'anyorament que dins el calze
de l'ignocencia gotejant, com perles
de rou, duyen reflexes lluminosos
dels nadius horitzons. Pastors y fades
y dones d'aigua y cavallers y prínceps,
ab la materna melodia als llabis,
baixaven del Montseny y les congestes
del Pirineu, per habitar ma casa.
Y'l regne d'il·lusió, terra promesa
on tots volem anar, per mi tenia
ton nom, oh Catalunya, y ta corona,
oh Montserrat, y ton accent, oh Musa
oblidada llavors, ara vestida
de porpra triomfal. Tu'm bressolares
timidament ab les mateixes notes
qu'avuy, com ressonanta escampadissa,
ab crits de joya a l'avenir se llansen,
y eren, en l'auba de ma vida, un feble
piular come d'aucells que mitx badessin
els ulls, eixint d'un somni de centuries.
Llavors ma joventut volá despresa
de la roca insular pera confondre's
dintre del bull de la ciutat sonora.
Trobava clos el món de mos ensomnis,
y al gest aspriu de la comtal matrona
jo responia ab la supèrbia muda
d'un fosch isolament. Era la boira
qu'assaoná mon cor per que'l somriure
de l'amor hi florís. ¡Oh dolça imatge
qu'en mon camí posà la Providencia!
tu, Beatriu catalanesca, fores
la calor de la patria feta dona!
Y quan victoriós dels vents terribles
qu'afuà la dissort entre nosaltres,
vinguí a l'altar per abrassarte meua,
y al Monastir pelegrinant pujàrem,
y dalt del cim de les sagrades penyes
ens donàrem les mans, y'ns semblà veure,
ab ulls enlluernats per la divina
dard del rite nupcial, difondre's
el misteri d'amor, l'ànima nostra,
sobre la magestat de Catalunya,
y'l mar immens y radïós, y l'Illa
guaitant a l'horitzó,.. llavors mon llabi
trémol te volgué dir, y no podía:
—«¿Veus enfora la mar? ¡Quantes esteles
hi dibuixaren els vaixells que'm duyen!
¡Quantes hores de febre, y de pontarse
mos pensaments de foch damunt les ones!
¿Veus ma terra allá endins? Ella t'espera
pera besarte'l front ab sos efluvis.
Tu ab nova sanch hi nodrirás el vincle
del poble meu ab la materna soca.»
Els fochs de Sant Joan la nit perfumen;
mes de tots els amors, sols un n'alena.
Salten de mont a mont llengües de flama,
dient el pacte espiritual que'ns lliga.
No us allunyeu, memories doloroses.
Si féssiu nosa aquí, quan vench a seure
a la festa payral, jo no hi sería.
May com al beure el vi del entusiasme,
sent tan aprop les anyorades ombres.
Com la valsía en un illot cayguda
en mitx de la rompent, que pera moure
l'ala nafrada y degotant, espera
el raig de la bonansa que l'aixugui,
jo'm sent reviure, agombolat per l'hora
de calor jovenívola que'ns besa.
May els tres rius de llàgrimes vingueren
tan dolsos y tan plens com brollen ara
que'l foch dels esperits se fa visible.
¿Qui d'un afecte viu, per lluny que sia
l'oscur amagatay, dirá la forsa?
Passa la mar un mot de recordansa;
del foch de germanó vola una espurna…
L'espurna ha pres… Els escolans d'un culte
nou y sublim, formiguejant en l'ombra,
de viles y ciutats duen l'ofrena
cap a les pires d'allá dalt; y'ls diuen,
al passar costa amunt, el pi balsàmich,
la mata, el boix, el romaní:—Cullitnos!
L'espurna ha pres. Y d'un en un s'encenen
els cirials del culte de la patria.
Sobre l'immens entrunyellat de serres,
la nit batega de claròs purpuries;
Y dels devots d'aquella escolania
qu'en tots els cims de Catalunya vel·len,
n'hi ha qui miren en silenci, pálits
d'una emoció fondíssima, la fosca
ahon la filla de la mar s'amaga.
—«¿Tendrá un llumet pera nosaltres, una
mirada, un pensament? ¿Está adormida
o sos ulls bada el gloriós insomni?»
Y l'hora fuig y les tenebres callen…
Però, de sobte, un crit vola pe'ls ecos
de les altures de llevant. Oviren
un llumenar… El Puig-Majô saluda.
Es l'estel de Mallorca!