Cap al tard/Anyoransa

Anyoransa

 Pensaments qui volen come caravanes
de fulles empeses pe'ls mateixos vents;
si fossen visibles els meus pensaments,
passar els veurien les Quatre Campanes.
Des que se'n anaren per aquell camí
les qu'abans de l'hora de l'adeu etern
feyen el viatge de la vida ab mi,
en aquesta vida m'hi trob un estern.

 Mes no donaría mos jorns de tristesa
pe'l camí de roses de ma jovenesa
d'abans de trobar-hi el bé qu'he perdut,
perque fins llavores no havia viscut.

Una imatge nova, un mot de promesa,
el temps senyalaren de la plenitut.

 Jasmilers, acacies, caminals d'arena,
 xiprer adormit
 qu'ab la rama plena
d'ales invisibles passaves la nit,
y a l'auba semblaves torre d'harmonía:
fulles escampades de la flor mostía,
 ombres qui plorau,
soledat, silenci, qui m'agombolau,
 parlant a mon cor
 ab la melodía
 de tot lo qui mor;...
quan la mort arribi, poch en gaudirá
de la vida mia, lo millor ja ho té;
pensaments qui volen, fulla de rosé
la flor de ma vida, tota s'en hi va.

 De les primaveres qu'al món esclataren,
sols unes poncelles qu'aquí se badaren
 y ara se podreixen
a davall la terra,... per mi no se fonen;
 son les qui coronen
les imatges pures qui me compareixen
 y no m'abandonen,
dolsa companyía de ma soledat.

 Vénen y s'asseuen a devora mi;
el xiprer me parla d'immortalitat,
y de la celistia baixa a n'el jardí
 dolsa claretat.