Cansons de la terra - Volum III/Enuig de Sant Joseph
Aquest text tracta sobre una cançó d'una versió de 1871. Per a altres versions, vegeu L'enuig de Sant Josep.
ENUIG DE SANT JOSEPH.
Joseph y Maria—van á passejar.
En una font fresca—varen reposar.
Joseph se la mira,—la 'n torna á mirar.
—Qué miréu, Joseph,—que tant rehulláu?
—Jo miro, Maria—que prenyada estáu.—
Joseph pren la roba,—Amor, á Dèu siáu.—
Pel camí que anava—un ángel trobá.
—¿Ahont 'néu, Joseph,—que la roba portáu?
—Maria es prenyada.—vull mudar d' hostal.
—Torneusen, Joseph,—al vostre palau.
Parirá María—la nit de Nadal,
parirá María—un Dèu eternal.
Mateix assumpto, si be diferent metro y tonada, te la següent versió, de la qual sols ne posem la lletra en rahó á ser lo mes notable de las dos cosas.
Joseph ve de la llaurada
molt cansat y molt felló,
troba l' esposa prenyada
que no sap qui ho ha fet, no.
De la soca naixia la rama,
de la rama naixia la flor,
de la flor naixia la Verge,
de la Verge 'l Redemptor.
Joseph pregunta al mosso:
—Mosso, ¿qu' es estat aixó?
—No 'm paguéu pas la soldada
per darvos tanta rahó.—
Joseph pregunta á Maria:
—Verge, ¿qu' es estat aixó?—
La Verge, vergonyoseta,
no n' hi sap donar rahó.
Joseph pren la carbassa,
la carbassa y lo sarró.
Diu: «¿A Dèu siau, Maria!
may mes nos veurem los dos!—
La Verge, vergonyoseta,
va darrera 'l sèu espos.
En sent á mitja costeta:
—Joseph, cansada estich jo.
—Sentéuvos aquí, Maria,
sota d' aquest pomeró.
—Joseph, havéume una poma.
—Maria, havéuvosla Vos.—
Las branquetas s' abaixavan
per virtut del Redemptor.
Ja se n' hi agenolla als peus
y li demana perdó.
—Ara si que veig, Maria,
que portéu lo Redemptor.
En provensal existeix la següent versió. Es de notar que las dos catalanas tenen cada una d' ellas part de la provensal; lo que 'ns fa creure que las nostras son dos reminiscencias d'aquella, la qual, aventaja á las nostras, precis es confesarho.
Tant aquesta cansò com la que la segueix, son de las que 's cantan per Nadal en los pesebres: y es tanta l' abundó que n' hi ha d' aquesta classe, que prou se 'n podria fer un volum. Segons tenim entés no manca qui tracta de ferho.
San Jausé eme Mario—se 'n van tous dous proumenar.
Dins lou jardin que proumenon—un tant bel aubre l' y a.
La Viergi li prend envio—de soun fruit voudrie mangear.
La Viergi ausso ses manetos—lou poumier s'es abeissat.
Sant Jausé n'en voou tant faire,—lou poumiers'es enaussat.
—Aro iou coneisse, Viergi,—que siatz, Viergi, en verita.—
La Viergi li prend envio—á Bethelem vou anar.
Quan neu es vers les ounz'houros—la Viergi voou enfantar.
—Sant Jausé aro t' en pregue—cerco gens per m'assistar.
—Ah! Mario touto puro,—ounte iou me fau anar?
—Vai enco de l'houstagiero—touto la nuech l'y au cantat.-
De long soun camin rescontro—uno filho senso bras.
—La Viergi eila te prego—que la vengues assistar.
—Coumo vouretz que l'assiste—siou no filho senso bras.-
An pas marchat un quart d'ouro-que la filho aguet ses bras.
Aco es lou proumier miracle—que Jesuchrist ague fach.
En La Fuga in Egitto, de la col-lecció publicada per G. Pitrè (Canti popolari siciliani) s' hi troba també 'l miracle del arbre, si be ab mes propietat dut á joch.
...Sutta un peri di parma s' assittaru,
Maria ddi belli frutti risguardava
e riguardannu ddu locu umili e caru,
quattru di ddi frutti addisiava.
Ascuta e senti stu máculu raru:
la stissa parma li rrami calava;
li gratuli á Maria cci apprisintau,
Maria li cogghi e la parma s' arzau.