Lo dia vuit de Septembre

LO DIA VUIT DE SEPTEMBRE.

—Lo dia vuit de septembre
quan nos varen agafar
allí en lo hostal del sábre
assentats sobre una taula
assentats sobre una taula
ab pollastres en los plats.
 
A una vila nos portaren,
Perpinyá se 'n diu per nóm
que tè unas presons tan foscas
que son sitjas ensitjadas,
que son sitjas ensitjadas,
de dia no hi entra 'l sol.
 
Quan vam se' alli 'l mas del compte
menjá' y beure 'ns varen dar.
Jo no vull menjar ni beure,
ja 'us podéu pensar y creure
ja 'us podéu pensar y creure
lo meu cor com deu estar.
 
A la presò que 'ns portaren
tot son voltas y parets,
per tot hi regala l' aiga
miréu quin estar hi feya
miréu quin estar hi feya
la camisa se 'm podreix.
 
¡Tristas de las nostras mares
y quan ellas ho sabrán
de teni' 'ls fills per las covas

despullats y sense robas
despullats y sense robas
ab manillas á las mans!

Sa mare ja 'l ne va á veure
tota vestida de dol.
—Ay, fill meu quan jo 't criava
tanta alegria que 'm davas
tanta alegria que 'm davas
y ara 'm donas sols tristor!

Ja n' arrenca d' una daga :
—Ay mare véusela aquí,
peguéumen tres cops de daga
traspasséumen las entranyas
traspasséumen las entranyas
que de vos jo vull morir.

—Fill meu si matá' 't podía
temps ha que serias mort.
Recòrdat d' aquella tia
que per nom se 'n diu Maria
que per nom se 'n diu Maria
robadora del amor.»

—La sentencia tinch firmada
y me 'n tinch de consolar.
So de la Torre-d-en-Salas:
lo jutge, me l' ha firmada
lo jutge, me l' ha firmada:
ne tinch de morir penjat.

Escalas de la presò
son totas de gran valor ,
lo dia que van portarme
las vaig pujá' ab alegria ,
las vaig pujá' ab alegria,
ara hi baixarè ab tristor.

Ja sento las campanetas
de la Santa Trinitat ,
ne sento tambè com diuhen :
«Caritat feu per lo pobre
«Caritat feu per lo pobre
«que al suplici tè d' anar.»

Ja tocan la campaneta
ja es hora d' aná' á morir.
¡Ay que depressa 'l temps passa!
Gent que veniu ai suplici
Gent que veniu al suplici
prenéu exemple de mi.

Adéu plá de Barcelona
crech que may mes te veurè.
Pèl amor d' una minyona
que al meu cor gran pena dona
que al meu cor gran pena dona
avuy aqui morirè.»

Quan fou al peu del suplici.
—Ay butxí déíxamho dir ,
déixam dir quatre paraulas
á la gent qu' aquí m' escolta,
á la gent qu' aquí m' escolta.
¿Me perdonéu á n' á mi?»

Tothom li respont:—Si pare.
«Vos perdoném de bon cor.»
—Sent així, Deu vos ho pagui,
reséu un' Ave María
reséu un' Ave María
aixís que jo siga mort.»

NOTA.

D' aqueixa cansò, que 'm podriam posar moltasvariants si valguès la pena , n' hem hagut d' arreplegar moltas versions per poderla donar tal com avuy la publiquém. La lletra es molt lletja. Es una de tantas cansons que se solen fer cada vegada que la justicia dels homes se veu en lo cas de enviar una ánima al tribunal de Deu. No mes li dem cabuda en nostra col-lecciò per la magnífica tonada que tè. Es cansò que, segons diu lo erudit autor del Romancerillo solen los clavetayres cantarla molt sovint tot mentrestant que treballan. Lo mateix qu' acabèm de dir del vuit de Septembre podriam dir de la que mes amunt hem posat ab lo titol Los oficis: son cansons que las salva del oblit la bellesa de sas tonadas. Com nostra col-lecciò es de lletra y de música ; si una cansò es bona en una de eixas dos cosas no podém menys de recullirla y posarla aquí en germanal aplech ab las altras.