Sou a «Las balladas»
Cansons de la terra - Volum II



LAS BALLADAS.


%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%
% PARÀMETRES INICIALS %
%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%
\version "2.14.2"

\header {
  % Eliminar el peu de pàgina predeterminat de LilyPond
  tagline = ##f
}

\layout {
  \context {
    \Score
    \remove "Bar_number_engraver"
  }
}

global = {
  %Elements globals
  \set Score.tempoHideNote = ##t
  \tempo 4 = 100
  \key c \major
  \time 3/4
  \partial8
  \override Staff.Rest #'style = #'classical
  \override Staff.KeySignature #'break-visibility = #'#(#f #f #f)
  \override Staff.Clef #'break-visibility = #'#(#f #f #f)
  \override Staff.TimeSignature #'break-visibility = #'#(#f #t #t)
  \override Score.SystemStartBar #'collapse-height = #1
  \override TupletBracket #'bracket-visibility = ##f
  \override Stem #'neutral-direction = #-1
}

%{Variable per esborrar el warning de col·lisió de pliques
al posar les lligadures de fraseig en acords diferents %}
ignore = \override NoteColumn #'ignore-collision = ##t

%%%%%%%%%%%%%%%%%%%
% NOTACIÓ MUSICAL %
%%%%%%%%%%%%%%%%%%%
% partitura ma dreta
dreta = \relative c'' {
  \global
  % La música comença aquí.
  \autoBeamOff
  g16 g
  c4. b8 c d \break
  c4 b8 r g8 g
  c4. b8 c d \break
  b4. r8 c g
  e4. c8 d e \break
  f4 a8*2 a8 a
  g4. e8 f d \break
  \time 2/4
  c4 \bar"||" g'8 g
  \times 2/3 {c g e} \override TupletNumber #'transparent = ##t \times 2/3 {c d e} \break
  f8 a a a
  \times 2/3 {g8[ a g]} \times 2/3 {f e d}
  c4^\fermata r \bar"|."
}

% partitura ma esquerra
esq = \relative c {
  \global
  \stemDown
  % La música comença aquí.
  r8
  \repeat unfold 2 {
    \repeat unfold 3 {<c e>8[ g']}
    \repeat unfold 2 {<d f>8[ g]}
  }
  \alternative{
    {<g, b d> g'}
    {<c, e> g'}
  }
  \repeat unfold 3 {<a, c e>[ a']}
  \repeat unfold 2 {<d, f>[ a']}\stemUp <f, a> d'
  \repeat unfold 2 {g,[ <c e>]} g[ \stemDown <b d g>]
  c[ g'] <e g> c'
  <c, e g>4 <c e g bes>
  <c f a>4 q
  g8 <c e g> g <b d g>
  c8 <c e g> \stemUp <c, c'>4
}

%%%%%%%%%%
% LLETRA %
%%%%%%%%%%
lletra = \lyricmode {
  A la plas -- sa ba -- llan 
  co -- cas be m'hi dei -- xa -- rèu a -- nar
  com que sò tan bo -- ni -- que -- ta
  ba -- lla -- dor no'm fal -- ta -- rá
  flor de lli -- ri, cla -- vell y vio -- le -- ta
  lo tèu_a -- mor m'ha de ma -- tar.
}

%%%%%%%%%%%%%%
% DINÀMIQUES %
%%%%%%%%%%%%%%
% dinàmiques de la mà dreta
dinD = {
  s2*11 s8 s4^\markup{\italic{Tornada} }
}
% dinàmiques de la mà esquerra
dinE = {s}

right = <<\dreta \dinD>>
left = <<\esq \dinE>>

%%%%%%%%%%%%%
% PARTITURA %
%%%%%%%%%%%%%
\score {
  \new StaffGroup \with {
    instrumentName = \markup {
      \center-column \bold {ALLEGRETTO}
    }
    systemStartDelimiter = #'SystemStartBrace
  } <<
    \new Voice = "right" \with {
      midiInstrument = "acoustic grand"
    } \right
    \new Lyrics \lyricsto "right" {
      \lletra
    }
    \new Staff = "left" \with {
      midiInstrument = "acoustic grand"
    } { \clef bass \left }
  >>
  \layout {
    indent = 40
    %    ragged-last = ##t
    line-width = 125
  }
  \midi {}
}

A la plassa ballan cocas—be m' hi deixaréu anar
com que sò tan boniqueta—ballador no 'm faltará.
Flor de lliri, clavell y violeta
lo teu amor m' ha de matar.

A la primera ballada—ballador ja va trobar.
A la segona ballada—sa mare la va cridar.
—Puja, puja, Catarina—que ton pare 't vol pegar.
—No 'm pegará lo meu pare—ja tinch qui le 'n guardará.
—Puja , puja , Catarina—que 'l cavall 'ns portará,
no tingues por de ton pare—que ni tan sols nos veurá,
perque no 't veji la cara—mon sombrero 't tapará,
si 'l sombrero no hi abasta—la capa hi abastará,
y si la capa no basta—lo meu amor bastará.
—Puja, puja, Catarina—que ton pare 't vol casar.
—No 'm casará lo meu pare—casadeta sò temps ha.

Variants.
Vers 1.

A la plassa fan balladas—mare deixáumehi anar.

NOTAS.

D' aquesta cansó hem trobat una variant en la obra que ab lo titol Las calles de Barcelona publica don Victor Balaguer (tomo II pág. 326). Diu aixis:

Las donzellas.

A la plassa fan balladas,—mare, deixáumehi anar,
que jo que som boniqueta—ballador ne trovarai.

Las mares.

Per fer com la Pepa[1]—que son bel galan,
mentres que dansava[2]—la montá á cavall.
La sella n' es verda—lo cavall n' es blanch.
Pèls carrers d' Auleta—se 'n va tot plorant.
—¿De que ploras Pepa—de que ploras tant?
—mon pare y ma mare,—¡quan ells ho sabrán!
Cridarán la Pepa,—no la trovarán,
ne son gent sentida—d' açó morirán.

Las donzellas.

Si 's moren que 's moran—los enterrarán,
las campanas grossas—bè ne tocarán,
tambè las petitas—ne repicarán,
las tombas son novas—las estrenarán.
Hi ha mes de cent anys—que un lion[3] airat
es aquí restat.—Nos ha deliurat—y als cors es restat.

Diu en Balaguer, unas quantas ratllas abans de aquesta cansó en son llibre, que 's canta cada any en una romería que en los Pirineus Orientals fan en una capelleta que 's troba en un lloch erm y solitari entre 'l poblet de Molig y Nantilia; diu que la tonada d' eix cant serveix de cobla als romeus, y cantantla los quins no ballan, fan la bona obra de que pugan ballar la sardana 'ls que no la cantan.—¿Ara be devém dir nosaltres lo que 'ns sembla eixa versiò? A nostre juhí no es altra cosa que un compost de tres cansons. Las primeras dos ratllas son de la cansò que du la present nota; las 12 ratllas que segueixen son de La Pepa, que forma part del primer volum de aquesta nostra col-lecciò, y las ratllas darrerencas pertanyen á algun altre cant antich y que res tè que veure ab la cansò á la que serveix de cua. La diferencia y fins afegidura se véu ben be entre lo vers 4 y 5 que es alli hont la cansò cambia de mesura. Las dos diferentas tonadas de la cansò, tonadas que no poden servir sino per lo tros que han sigut compostas, (pus inútilment se tractaria de cantar lo vers á la plassa fan balladas ab la tonada de la Pepa y mes imposible fora encara cantar la Pepa ab la tonada de á la plasa etc,) acaban de aclarir aixó y fer veure que 'ls poblets aquells de qui 'na parla l' il-lustrat poéta En Víctor Balaguer fan una barreja de mil dimonis,—com diu la gent del poble,—cada vegada que aqueixa cansò se posan als llavis.


A la plassa ballan cocas.

Es costum en molts pobles de la montanya lo dia de festa major al eixir del ofici ballar ó be un ciri, ó be un bano ó be un ram , ó be una coca. Cada cosa d' aquestas tè lo seu ceremonial. Parlem del de la coca. Al eixir de missa major , á la plassa ja hi ha amanida la cobla y llavors tot lo jovent se posa á punt de ballar. Al compás de la música surt an ab una plata plena de cocas. Ningú pot ballar que no haja ballat la coca la qui tréu ball y per traure ball hi ha de haver un ballador que compre una coca (que á vegadas se paga á un preu molt crescut) y la regali á la que ell mes estima. ¿Se 'm dirá com pot ser que una coca valga tants diners? Molt senzillament. Succeheix á voltas que una noya tè dos ó mes pretenents, y per emportarsen la coca (com que 's ven á qui 'n dona mes) un per altre 'n donan lo que no valen ni tres dotzenas de cocas plegadas. Un pich un d' ells se la fa seva pagantla mes que 'ls altres, vá y la regala á la qu' ell vol, llavors eixa ab la coca á la má dona un tom per la plassa y balla la dansa coneguda ab lo nom de ball rodò.
Quan eixa dansa es acabada entran llavors al ball tots los altres del poble. Malaurosament ara en molts pobles despres del ball clássich-catalá que 's balla ab la coca ó 'l ram, se senten tocar, y son los ab mes afany esperats per lo poble, polkas, schotiscks, walsos y altres balls que de tot tenen menys de catalans. En Caldas de Montbuy fins ara fa poch se hi ballava lo ram, ara segons tenim entés á n' als de la població no 'ls agrada y 's donan á altre classe de balls nos dol y de veras. Per fortuna tres horas mes amunt de Caldas hi ha un altre poble que s' anomena San Feliu del Pinyò, que no se 'n dona vergonya de conservar los balls antichs y cada any balla sos rams á la plassa acabat l' ofici. Y es cosa que dona gust de veure á las felihuencas la gracia ab que ballan son ram de seda.


  1. Vejis volum primer de Las cansons de la terra.—pag. 229.
  2. En la nostra versió de la Pepa dia rentava.
  3. La tradicion quiere que esta fiesta , especie de romería á la capilla de Molig tenga lugar en el sitio en donde aquella supone que murió un leon que habia sido enviado por Dios para esterminar las bandadas de animales feroces que asolaban el país; pero, prosigue diciendo la tradicion , un dia todas las fieras se unieron cayendo sobre el leon al cual devoraron. Si hay que dar algun crédito, despojándole de ciertos detalles puramente novelescos á la historia de March del Castanyer, el leon de la tradicion no es otro que el caudillo del Lloch-Franch. (V. Balaguer.—Calles de Barcelona.) Qui vulia enterarse de tot lo que pertany á eixa tradiciò llegesca lo capítol de Las calles de Barcelona que du per titol Simon Oller.