Cansons de la terra - Volum II/Introducciò


Poch nos creyam nosaltres al publicar lo primer volum de las nostras Cansons de la terra que ellas fossen rebudas pél poble del modo que ho han estat. Los molts exemplars que de las mateixas s’ han venut, las ofertas de alguns poétas y músichs de ajudarnos en nostra comensada empresa, los artícles, judicis crítichs y cartas de coneguts trovadors que enviantnos la enhorabona hem llejit, nos han donat la certesa de que be haviam fet en comensar nostra publicació y mal fariam en no seguir endavant. Perçó publiquém lo segon volum mes aviat del que teniam pensat ferho.

En mostra de agrahiment y en obsequi á las mateixas cansons no 'ns volém privar del gust de posar aqui en primer terme la carta ab que 'l Mestre en gay saber En Victor Balaguer ha saludat des de Fransa la aparició de aquesta obra y lo ben escrit article, ab que las ha donadas á coneixe á la provincia de Tarragona lo estudiós poéta de Reus En Francisco Bartrina ; tant mes quan carta y article escritas están en la mateixa llenga en que ho son las falagueras Cansons de la terra.
També reproduhim, á seguiment del que acabém de dir, una carta del conegut y aplaudit mestre compositor Sr. En Francisco A. Barbieri pera ferli constar que agrahím sa enhorabona y per fer mes públich cert concell que dona als compositors catalans, concell que naltres ja estém cansats de donarlo á tants quants n' hem conegut y coneixém.

Veuse aqui ara la carta d' En V. Balaguer.


Sr. D. Francesch Pelay Briz.

Avinyò (Provenza) 18 de Desembre de 1866.

Si ab no poca satisfacciò , mon amich , he rebut l' exemplar de las Cansons de la terra que ha tingut á be enviarme , ab gran plaher , ab gran contentament l' he llegit.

De tot mon cor li dono las gracias per l' envio del llibre , pus assó m' ha probat que encara hi ha en eixa terra,

 may com avuy al cor y als ulls hemosa,

fidels y consoladors amichs que 's recordan del pobre Trovador de Montserrat, á qui ja hi ha temps que negra sort porta errant per terras estrangeras, lo cor ple de dol y d' anyoransa de sa patria, de sas llars, de sa familia!

Y gracias li dono tambè per haverme procurat lo delitòs plaher de sa lectura. Aqueixas cansons han vingut á portar com un rich perfum de la terra á la posada hospitalaria que 'ls nobilissims trovadors de la Provenza han donat avuy al expatriat poéta; ab ellas ha vingut un ressó de passadas alegrias, un eco de jorns mes afortunats y alegres, un recort dels dolsos temps de ma infantesa, una alenada de nostras vellas históricas montanyas; y ma solitaria cambra, hont sols regnava una atmósfera de tristesa , s' ha sentit de prompte tota purificada y embaumada ab los flayres d' aqueixa rica toya de mon allunyat pais, depositada en ella per la má consoladora d' una amistat antiga.

¡Ben vingudas sian eixas Cansons, missatgeras d' amor que 'm portan l' alé de la patria! Me sembla que ab ellas ja no estich tan sol com avans estava. Me sembla que ab ellas ha vingut colcom de mon pais pera rejohir la soletat en que vivia. Me sembla que ab ellas mon esperit pot mes fácilment transportarse á las costas pintorescas d' aquella marina, á las frescas ubagas d' aquellas valls, als centenaris boschs d' aquellas montanyas , hont tantas vegadas ¡ ay ! las he sentidas!

Mes, deixant assó de costat, crech que, verament, ha prestat un bon servey á las lletras catalanas ab aqueixa publicaciò que jo esperava d' un instant al altre, pus be 'm recordo quantas voltas m' havia parlat de la cullita y aplech que estava fent d' antigas cansons catalanas pera publicarlas acompanyadas de sa música, y quantas voltas tambè jo l' havia instat á no abandonar lo que jo creya una felis idea.

No s' ha contentat avuy en realisar solzament la idea, que ja de temps me tenia anunciada, de dar á conéixe las cansons ensemps ab sas hermosas tonadas populars, sino que, publicant lo llibre ab introducció notas, observacions y variants, ha fet un treball literari que pot esser mol profitòs pèls qui 's dedican al estudi d' una rassa, d' una llengua y d' una literatura que, menyspreadas un jorn, avuy, gracias al bon Deu que resucita als Llátzers, reviuhen ab tota la sava de sa secular fortalesa , y venen, sometent y bandera en má, á reclamar lo lloch que de dret mereixen ocupar en lo camp clos de las nacionalitats, de las llenguas y de las lletras.

Per totas aquestas rahons, al mateix temps que dona las gracias al amich, envia sa felicitaciò al colector

son ver amich
Víctor Balaguer.



BIBLIOGRAFIA.


Cansons de la terra.—Cants populars catalans, recullits y col-leccionats (lletra y música) per En Francesch P. Briz y armonisats per En C. Candi.


Lo renaixement literari del catalá toca á son terme.

Sembrada la llavor en bon terreno no tarda en grillar y ferse planta : si 'l temps li es favorable y 'l conréu l' ajuda, aquesta aviat floreix; y passat lo temps de la cayguda de la flor, flayrosos penjolls d' hermosa fruyta engarlandan la planta, dant enveja als aucells del vehí boscatge que s' hi tiran á vols.—A la manera de la humil llavor, la semensa de la nova literatura catalana, posada en bon terreno y conreada cuydadosament pèls verdaders aymadors de la llengua patria, s' ha fet ja frondòs arbre y dòna daurats fruyts. A las mágicas paraulas de Patria, Fides, Amor, llansadas pèl primer consistori dels Jochs Florals, un aplech de poétas ha brotat de repent de nostras serras, de nostras ciutats, de nostras platjas, y composicions bellíssimas engendradas al foch del amor patri, han vingut á donar evident testimoni de lo que pot y de lo que val nostra fins avuy menyspreada llengua.
Emperó, desprès de la acertada restauraciò dels Jochs Florals; després de la publicaciò del Calendari; despres del extraordinari nombre de obras que han vist la llum pública escritas y dictadas per un esperit eminentment catalá, la apariciò dels Cants populars catalans s'esperava ab impaciencia, y ab impaciencia per cert justificadíssima, si s' atent á que tot poble, lo mes preciat joyell que guarda com herencia gloriosa dels sèus antepassats son los cants populars , eixas composicions plenas de sentiment y de tendresa que ressonan en lo cor de tot bon fill de la terra com un eco sagrat dels passats temps.

Nos móu á parlar així la publicaciò de las Cansons de la terra, aplech de cants populars catalans, recullits y col-leccionats, lletra y musica, per En Francesch Pelay Briz , y armonisats pèl professor Sr. Candi. Deixant des de ara lo ocuparnos de la part musical de la obra,—tant per ser profans en la materia , com per considerar dita part complement de la col-lecciò— entrarém á parlar d' aquesta, considerantla solzament com obra literaria.

Pochs en veritat serán los pobles que com lo catalá posseheixi un tan rich aplech de cansons populars, d' aqueixas cansons que , nascudas dels mes purs sentiments, son la verdadera síntessis del carácter del poble que 'ls ha donat vida; lo manancial d' hont brollan los mes dolsos plahers, los consols mes inefables; lo arxiu sagrat de las nacions[1]; lo testimoni vivent de la religiositat, de las hassanyas y dels amors dels nostres avis.

Catalunya, aqueixa provincia—un jorn poderosa naciò—tan mal compresa, pot envanéixes' de tenir una poesia popular tan bona com la millor de totas las nacions del Nort d' Europa, y si hi há encara algun il-lus que sostè acaloradament que nostres cants populars deuhen son orígen als romansos de Castella, y si no falta tampoch qui menyspreant la verge poesía de las nostras montanyas se compláu en motejarla de imitadora; vejis lo que diu, tractant d' aquest mateix assumpto, lo eminent literat En Manel Milá y Fontanals en una de sas mes eruditas obras:

«A primera vista y ab aparent rahò se diria que la nostre poesia popular deguè son origen als romansos castellans, ja que aquests, si be en llenguatge corromput, alternan indistintament ab los nostres provincials, ja que fins molts dels últims estan sembrats de mots de la parla nacional, y ja que en tots se usa l' assonant y en alguns l' octassílabo y giros poétichs molt semblants als de la poesía popular castellana; mes no es dificil aminvar la forsa d' aquests reparos, y sentar pèl de prompte que 's conservan en Catalunya antichs romansos de Castella, la influencia dels mateixos y, mes que tot, lo desig de donar á las relacions un ayre heroych y peregrí, motivaren la introducció d' algunas paraulas castellanas, la qual es las mes de las vegadas accidental y arbitraria y no constant en totas las versions de una mateixa composiciò, mentres que en algunas altras se percibeixen certs ressavis de llengua francesa. En tals materias abans déuhen admétres lo contacte y la barreja de dos poesías que la producciò de una per l' altra; y semblantment se podria notar en los mes antichs romansos castellans algun vestigi de llengua francesa ó provensal, sens que per aixó sian menys espanyols. La semblansa de maneras y giros poétichs no es tanta que no 's puga reduhir bona part de ella á las comuns analogías del género; l'assonant deguè naixe aquí com allí del antich sistema de versificaciò monorrima y l' octassílabo si no es tan essencial á la frase catalana com á la castellana, en manera alguna repugna á la primera, existint de la época provensal alguns versos ab l' ayre y l' energía de nostras redondillas nacionals. A mes de que tením, en Catalunya molts romansets de hemistiquis de sis y set sílabas (poch comuns los primers, y enterament estranys los segons á la poesía popular narrativa castellana), monorrims de nou sílabas y altras combinacions de hemistiquis, derivats sens dubte, de la versificaciò dels poémas heróychs y de las que se 'n separa poch la del Mal haja qui s' en irà-encara ni encara del rey Ceremoniòs. Y notis com en temps de Bergadá y d' aquest monarca s' anomena encara cansò tota poesía cantada y tradicional, reservantse lo nom romanso pera 'ls plechs venuts pèls cechs y en los cantons. Per últim en las nostras composicions populars se respira induptablement l' ayre provincial y sens que estigan massa carregadas de modismes y giros locals, mostran lo tall y las maneras de dir propias y distintivas de la parla á que perteneixen.
«L' ayre provincial y 'l carácter del pais animan tambe sa música, es á dir, las tonadas ó melodías ab que s' acompanyan, y ellas solas, quan no hi haguès altra prova, nos la donarian completa de la existencia de una poesía original é indígena. Que aquestas melodías son del tot provincials, ho asseguran no sols las indescifrables armonías qu' existeixen entre 'l carácter de una música y la manera de sentir de un poble, sino tambè carácters no mes reals pero mes fácils de senyalar, es á dir, la conveniencia de la idea musical ab la forma prosódica de las paraulas, ab la entonaciò general de una llengua determinada y ab las inflexions especials de que 's val cada poble pera expressar sos diversos sentiments »

Y ara deixant ja per sentada la indisputable originalitat dels nostres dolsos cants, nos ocuparém un poch del llibre que 'l Sr. Briz, plé del mes noble entussiasme, ha donat al públich: graciòs ramet de flors silvestres qual deleytòs aroma nos plau y 'ns embadaleix.

Trenta tres son las cansons que componen la obra, de las quals podem dir que no n' hi ha una sola que no sia ben popular. Totas van acompanyadas de variants, notas y versions en llenguas estrangeras , lo que , com es de suposar, dòna un interés á las poesías que sens aquest requisit deixarian de tindre. Ademés, per via de introducciò lo Sr. Briz ha enriquit sa obra de un erudit estudi sobre la poesía popular, estudi brillantíssim que dòna á compéndre ben á las claras los especials coneixements que l' espressat Sr. posseheix de la literatura catalana.
Entre las trenta tres composicions de que segons deixém dit se compon la col-lecciò , figuran las notabilíssimas de Lo Compte Arnau, La dama d' Aragò, Los estudiants de Tortosa, Lo fill del Rey, La dida del Infant y L' aucellet. De algunas d' aquestas cansons—y de varias altras que no mencioném—ne dòna lo Sr. Briz diferentas variants. Vejis, sinó, lo comensament de la sentida balada Lo Compte Arnau, desconegut fins ara.


La comptesa está malalta
 ¡viudeta igual!
La comptesa está malalta
 al sèu palau.
Se li presenta á la cambra
 ¡válgam Dèu val!
Se li presenta á la cambra
 lo compte Arnau.
Tot cobert de rojas flamas
 ¡ay quin espant!
Tot cobert de rojas flamas
 ¡válgam Dèu val!


De la bellíssima poesía La dama d' Aragó ne posa lo Sr. Briz la següent versiò que reproduhim íntegra.

A Fransa n' hi ha una dama—n' es rossa com un fil d'or tè la cabellera llarga—que li arriba á ne 'ls talons.

 De la vila de Liò
 adios, princesa,
 de la vila de Liò
 adios , amor!

Sa mare la pentinava—ab una pinteta d' or,
Sa germana li trenava—los cabells de dos en dos,
Cada cabell una perla—cada perla un anell d' or.
Son germá se la mirava—ab aquell ull de l' amor.
—Si no fossem germans propis—nos casariam los dos.
Ja l' agafa ab sas mans blancas—y la munta á ne l' sillò.
Se la n' ha portada á vendre—á la fira de Liò.
Ne demanaren cent onsas—ne tragueren cent y dos.
Lo jove que l' ha comprada—ja s' en tè per tot ditxòs.
No la deixa anar soleta—ni á misa ni á sermò.
L' endemá n' era diumenge—á missa anaren tots dos.
Al entrarne de la Iglesia—los altars lluhiren tots.
Al pendre l' aygua beneyta—los anells li cauhen tots.
Los criats que la acompanyan—los cullen de dos en dos.
Quan las damas la han vista—promptament li han fet lloch.
Las damas séuhen en terra—y ella en cadireta d' or.
Capellá que diu la missa—n' ha perduda la llissó.
Per dir Dominus vobiscum—diu et cum espiritu tuó.

La enérgica balada Los estudiants de Tortosa la continúa 'l Sr. Briz en sa obra tal com la coneixém fa alguns anys. Hem sentit, no obstant, alguna variant de la mateixa, pero tan prosáica que creyém s' ha fet molt bè de no insertarla en eixa col-lecciò.

Lo mateix que de la anterior balada podém dir de la titulada Lo fill del Rey[2].

De la cansò histórica La dida del infant hi posa tambè alguna variant que no continuém per ser da poca importancia.

La hermosa poesía L' aucellet la reproduheix lo

Sr. Briz tal com la havém sentit cantar no fa molt temps , anyadintli , empero , las següents variants:

 Qui no pot viure delitòs
 viu d' amoretas,
 qui no pot viure delitòs
 viu del amor.

 ¿Ahont posaré 'l meu banch?
 Sota la flor del lliri, lliri,
 sota la flor del lliri blanch.

Figuran ademès en lo volum de que 'ns ocupém las bonicas composicions, Lo romeu, La mort, Lo rossinyol, La esquerpa[3], Lo mariner y moltas altres, totas seguidas, com las que deixém mencionadas, de diferents variants y de notas. La tonada de totas las composicions que constitueixen lo tomo ha sigut recullida escrupulosament de la boca del poble pèl expressat Sr. Briz y trasladada al paper pèl professor En Candi Candi [4].


Lloable y digne de recompensa es lo treball que 'l Sr. Briz, conseqüent en son noble propósit de tornar á las lletras catalanas son perdut llustre, ha portat á cap. Gracias á sos generosos esforsos y á sa incansable actividad possehim ja las novas edicions d' Ausías March y Jaume Roig;—obras notabilíssimas que 'ns recordan la época d' esplandor de nostra literatura—y gracias á sa entussiasta iniciativa contém tambè ab un aplech de joves poétas que donarán dias de gloria , de llegítima gloria á sa estimada Catalunya.

Fassi Dèu que aixi sia , y que l' arbre sant de la literatura patria estenga en breu per tot son magestòs ramatge, dant fresca y saludable sombra als que , dignes descendents dels antichs trobadors , s'afanyan per tornar la perduda grandesa al poble que'ls ha donat vida als acorts melodiosos de sas arpas.

Reus , Janer de 1867.

 Francisco Bartrina.

 __________


Madrid 12 de enero de 1867.

 Sr. D. Andrés Vidal y Roger.

Muy estimado senor mio: A su debido tiempo recibí el tomo de Cansons de la terra, que he leido con extraordinario gusto, por ser como soy entusiasta por este género de publicaciones, que son por decirlo así, el espejo en que se refleja el corazon de los pueblos, con mas vivos colores que los empleados en esas historias que se escriben solo para narrar batallas ó hechos de Príncipes, los cuales nunca, ó cuando mas pocas veces, dan al filósofo una verdadera idea del carácter de los pueblos, tan justamente como la dan esas delicadas flores que llamamos Cantos populares. Cataluña en particular, puede con razon estar orgullosa de su brillante historia , pero esta debe á los trovadores y juglares sus mas bellas páginas , pues sin esas poesías y esos tonos musicales que repite el eco de las montañas , mal podria apreciarse toda la ternura y todo el idealismo poético que bajo su ruda corteza atesoran los catalanes. Considerado bajo este aspecto el nuevo libro de los Sres. Pelay Briz y Candi Candi , tiene una grandísima importancia, porque sirve de mentís á los que hasta ahora han creido á los catalanes aptos solo para heróicos hechos de armas ó para las especulaciones de la industria y el trabajo. No fuí yo nunca de los que tal creian, porque, aunque solo de paso he visitado á Cataluna, en cambio tengo muy trillado el camino de la poesía y literatura catalanas , con que me recreo de continuo ; y me honro además con la amistad de algunos poetas , dignos herederos de la gaya ciencia de Ausias March. Pero sí ya me eran conocidas algunas de las poesías que contiene el libro de las Cansons de la terra , no me sucedia lo mismo respecto á su música encantadora , que veo por primera vez , y que merece se haga sobre ella particular y detenido estudio , que no era para este momento ; sin embargo , leyéndola me ha ocurrido hacer una reflexion respecto á los distinguidos compositores de música que honran al Principado, y es la siguiente: ¿Cómo estos sábios artistas no se aprovechan de tan divinas melodías para sus composiciones con mas frecuencia? ¿Cómo no estudian la parte estética de tan preciosos cantos , para impregnar en ella sus óperas?... Si tal hicieran , conseguirian lauros inmarcesibles; y en lugar de contentarse con hacer imitaciones, aunque felices , de las escuelas italiana, alemana ó francesa , crearian una escuela catalana que tendria un sello especial y una belleza comparable á la de su poesía , que haria la gloria del país y la de los compositores , cuyas obras serian buscadas y estimadas por todo el mundo. A este fin puede conducir tambien el libro de las Cansons; sobre el que solo me resta decir á V. que se sirva dar en mi nombre la mas cordial enhorabuena á los Sres. Pelay Briz y Candi Candi ; y V. no descuide enviarme el segundo tomo , en cuanto se dé á luz , con lo que dará mucho placer á su afectísimo servidor y amigo, Q. B. S. M.

 Francisco A. Barbieri.

________


Tampoch lo bo , dols y llorejat poeta Lluis Roca, dès de Lleyda deixá de saludar la nostra publicació y nos deya en una carta, fentnos mes favor del que 'ns pertoca y omplintnos de elogis que no acceptém sino com á fills de la bona y ferma amistat que 'ns lliga.
«Gracias! gracias pèl exemplar de las Cansons de la terra rebudas de part de V. per mans del mateix Sr. Vidal. Son molt ben arreglades, molt tendres, molt bonicas! y la judiciosa quant erudita ressenya que las hi serveix de introducció val á fe de nores!—que diuhen aquí—una bona serenata. Jo no dupto pas de que 'ls que han fet aquest llibre haurán recullit no pochs aplausos; jo 'ls dono de tot cor los meus en lo poch que valguian , mes al de dita brillant introducció li faig un tal repicament de mans que dupto poderhi ja tenir fret en lo que d' hivern nos resta. Bravo , Briz! Vosté sempre treballant , y sempre ab mes ardor y mes profit per nostre estimada llengua! Oh! com devém agrahirli—y envejarli al mateix temps—los que aturdits per la nostra incapassitat y pèls onatges de prosaisme que en nostra vida ordinaria 'ns rodejan estém condempnats al rem , y al rem tosch de una petita llantxa!»

L' autor d' aqueixa carta al escriure eixas últimas paraulas , de segú que no 's devia recordar de que ab aqueixos rems y aqueixa llantxa per mes de tres voltas, travessant la mar d' or de la dolsa poesía, havia abordat á la illa hont creixen falagueras y enbaumadas las ricas flors per las qui sospiran tots los poetas catalans cada cop que ve la Primavera, y tampoch devia recordarse de que d' ellas se n' ha fet una ben grossa y ben rica toya. Qui aixó logra, no es pot donar jamay lo humil tractament de remayre que 'l autor de la carta 's dona.


  1. Herder.—Volksteider.
  2. Quan anavam á estampar aquest article á vingut á parar á nostra mans una versiò de lo fill del rey en la que hi hem trobat una variant y una adició dignas de esser tingudas en compte. Héuselas aquí:
    Vers 15.

    N' agafa la cistelleta—(mes ay!) y se n' hi va.
    Al esse á mitja costeta—(mes ay!) sent tocá' á morts.

    ADICIÓ.

    Vers. 21

    Candeleros de plata—(mes ay!) llantia d' or.
    Aquest vers nos diu que la reixeta devia esser la de una porta d' una capella, capella que sobre l' altar hi tenia candeleros de plata y al davant de la imatge una llantia d' or.

    Nota del col-leccionador.)
  3. Eixa es una cansò preciosa que no la volém reproduhir pera no perjudicar al col-lector de las Cansons de la terra que ha estat lo qui primer nos la ha dat á coneixe.
  4. Lo tomo segon que está ja en prempsa, ha sigut col-leccionat pel Sr. Briz y pèl reputat professor En Joseph Saltò.