Cansons de la terra - Volum II/Don Joan

Aquest text tracta sobre una cançó d'una versió de 1871. Per a altres versions, vegeu Don Joan.

D. JOAN.

La comptesa se passeja—per una molt rica cambra,
los dolors del part li venen,—no la deixan sossegada.
—Qui poguès aná' á parir—al palau de los meus pares,
estaria ben servida—de cavallers y de damas,
ara servida no estich—si pretench beure un vas d' aiga.»
La sogra, la malahida,—tot aixó se ho escoltava.
—Véstenhi, vésten Elena—al palau de los teus pares:
quan Don Joan tornará—li contarè tas paraulas.»
Quan Don Joan va arribar—per sa esposa demanava.
—Ta esposa n' es á parir—á n' al palau de sa mare,
abans d' anarsen d' aquí—m' ha tractat de dona infame,
de perduda m' ha tractat—y á tú de fill de un mal pare.
—Si aixó, ma mare, es veritat—me n' hi vaig ara á matarla.
—Tant veritat es aixó—com la llet que t' he donada.»
Lo compte mana als criats—que al cavall treguin d' estable:
de tant que 'l cavall corria—ne treya sanch per los nassos.
Aixis qu' arriba al palau—ja n' encontra una criada,
li dona la enhorabona—pèl fill que Deu li enviava.
—Jo no vull sabern' del fill—sols vull sabé' hont es sa mare.
—La comptesa n' es al llit—molt débil y fatigada.
—Tant si está débil com no—vull que ma esposa devalli.»
Sas germanas la vestian,—sa mare la consolava.
Aixis que la veu venir—la vol travessá' ab la espasa.
—Detente, detente compte—que de vida n' estich falta.
—No 'm detindrè pas per tú,—ni per tú ni per ta mare.
Passarém per una font—molt fresca y molt regalada
parás de mamar al fill—mentre esmolarè la espasa.»
Ja passan per una font—molt fresca y molt regalada,
mentres dona mamá' al fill—ell esmolava la espasa.
—Detingas, pare, detingas,—no mati á la meva mare,
tres donas hauria mort—per la llenga de ma avia,
la una 's deya Isabel,—l' altra Dona Mariagna,
l' altra fora Dona Elena—qu' es la trista de ma mare.
—Ay válgam lo Deu del cel—y la Verge sobirana
qu' un infant de tan poch temps—haja dit estas paraulas!
¿No' m dirias lo fill meu—quin cástich mereix ta avia?
—¿Quin cástich ella mereix?—Bon Deu ja l' ha castigada.»
Se 'n tornan á son palau,—la troban amortallada.

NOTAS.

Esta cansò es de las que 's cantan ab una gran barreja de paraulas castellanas, arreplegantne moltas versions la hem tornada á la primera llenga en que fou composta, ço es, la catalana. Es una de las cansons romanescas que com de la del Compte Arnau y la del Compte Garí se 'n pot dir de cap d' ala.