Cansons de la terra - Volum I/Lo mariner
A la bora de la mar—n' hi ha una donzella
que 'n brodava un mocador—qu' es per la reyna.
Quan ne fon á mig brodat—li faltá seda:
veu vení' un bergantí y diu:—¡Oh de la vela!
Mariner, bon mariner—¿que 'n portéu seda?
—¿De quin color la voléu—blanca ó bermella?
—Bermelleta la vull jo—que es millor seda.
—Entráu dintre de la nau—triaréu d' ella.
—Quan es dintre de la nau—la nau pren vela.
—Mariné 's posa á cantar—cansons novellas.
—Ab lo cant del mariner—s' es dormideta;
ab lo soroll de la mar—ella 's desperta.
—Quan ella s' ha despertat—ja no 'n véu terra;
la nau es en alta mar,—pèl mar navega.
—Mariner, bon mariner—portáume á terra
que á mi 'ls ayres de la mar—me 'n donan pena,
—Aixó si que no 'u faré—qu' heu de ser meva.
—De tres germanas que som—so la mes bella.
L' una es casada ab un duch—l' altra es princesa
y jo pobreta de mí—so marinera.
L' una du faldillas d' or—l' altra de seda,
y jo pobreta de mí—'n duch de estamenya.
—No n' es d' estamenya, no,—que n' es de seda
no sou marinera, no,—que 'n seréu reyna,
qoe jo sò lo fill del rey—de l' Inglaterra,
y set anys que vaig pèl mar—per vos donzella.
Variants.
Vers 2.
Que broda d' un mocador—la flor mes bella.
Vers 4.
Veu venir un mariner-pèl mar navega.
Vers 6.
—¿De quina seda voléu—blanca ó bermella?
Vers 13.
Quan ella s' ha despertat—pèl mar navega.
Vers 21.
La una tè un vestit d' or—l' altra de seda.
Entre 'l vers 22 y 23 se hi acostuma afegir dos versos mes, que naltres hem separat perqué no segueixen ab igual assonant y 'ls creyém ó corromputs ó pertanyents á una altra cansó que pot ben bé tindre 'l mateix argument, pero que, si es fundada nostra sospita, déu esser rimada ab altres assonants. Diuhen aixis los dos versos:
L' una va ab un cotxe d' or—l' altra de plata
y jo pobreta de mí—ab una barca.
NOTAS.
Eixa cansó es la mes popular y la mes coneguda
en tots los paisos. En Suecia dú per nom Lo nauixeret, y acaba aixis:
«La nina esclamantse, diu:—«Ay! que desgraciada sò! quin mal casament me veig obligada á fer!»—Lo nauixeret se hi acosta tot jugant ab sa espasa:—«Farás un casament tant bo, que desditjarne de millor no pots.—Jo no sò nauixer. So fill del mes brau rey de l'Inglaterra»
Il corsale.
—Oh marinar de la marina—oh cante-me d' una canson.
—Monte'bela, su la mia barca—la canson mi la canteró.
Cuand la bela l'è stajta'n barca,—bel marinar s'büta cante'.
L'han navigá pi d'sincsent mia,—sempre cantant cula canson.
Cuand la canson l'e'sta' fürnia,—la bela a ca'n'in völ torne'.
—Sejgiä lontan pi d' scincsent mia—sej già lontan da vostra eá.
Il marinaro.
—Son leva'-me na matin—bin da bonora.
Son andajta ant' ël giardin—cöje d' rosëte.
Mi rivolto anver al mar,—i' e' tre barchëte;
una l' era carià d' or—e l' auta d' seda,
una l' era d' röse e fjor,—l' e' la pi bela.
—Oh veni, bela, sül mar—à eampre' d' seda.
—Mi sül mar n' a vöj pa 'nde',—ch' i hai nen de moneda.
—Oh veni, bela, sül mar—faruma credit.
Cuand la bela l' e' sül mar,—largo la vela.
—Marinar, bel marinar,—tire'-me a riva!
—A riva pös pa tire',—che 'l mar s' artira.
—Marinar, bel marinar,—tire'-me a sponda!
—A sponda pös pa tire',—l' mar s' asprofonda.
—Marinar, bel marinar,—tire'-me a gjajra!
—A gjajra pös pa tire',—che 'l mar s' aslarga.
—Se me pare al lo savejs,—faria la guera.
—Se vos pare lo savejs—faria pa guera;
che mi son e' l fjöl dël re—de l' Inghiltera.