Cansons de la terra - Volum I/La porqueyrola
Lo rey n' ha fet fé' unas cridas—unas cridas n' ha fet fé'
perqué tots los cavallers—á la guerra hajan d' ané'.
Lo cavaller En Guillem—aquell tambè hi ha d' ané'.
té la muller tan bonica—que no la gosa deixé'.
Ja l' encomana á sa mare—perqué la goberni be,
ó que no li mani feynas—qu' ella no las puga fé',
que li compre filoseta—y l' ensenye de filé'
y tambè didal de plata—y l' ensenye costuré'.
Las feynetas qu' ella feya—son planxá', cusí' y brodé',
si 'l broder no li agrada—que li 'n fassa fer mitjé,
si lo mitjé no li agrada—que no li 'n fassa fer re.
Quan lo cavaller fou fora—porqueyrola la 'n fan sé'.
—Porqueyrola, porqueyrola—es hora d' aná' á avié',
llévat la roba de seda—y pòsat la de borré.
Jo l'en poso set fusadas—y un feix de llenya tambè.
—Ay sogra la meva sogra!—¿ahont anirè á avié'?
—A l' alsinar d' En Guillem—bon alsiná' hi sol havé'.
Al cap d' avall de set anys—lo cavaller ha torné.
Un dia cantant soleta—véu venir tres cavallé'.
En Guillem ne diu als altres:—Caminém á tricoté
que una veu que n' hi sentida—m' apar qu' es de ma mullé.
Deu vos guart la porqueyrola—Bén arrivat cavallé.
—No 'm diriau porqueyrola.—¿de qui son los llorigué?
—Del cavaller En Guillem,—Deu lo guart allí ahont e'.
—¿Me diriau porqueyrola—que 'us han donat per brené?
—M'han dat un xich de pa d'ordi—y encara prou n' hi hagué.
—Aném, aném porqueyrola—que ja es hora de encorté.
—Set fusadas tinch al dia—y las quatra tinch de fé,
y un feix de llenya pèl vespre—que á fé es lo que 'm pesa me'
Se n' arrenca de l' espasa—fa petá' un avellané'
y ab la punta de l' espasa—un feix de llenya li 'n fé';
de tant soroll com ell feya—un porcell n' hi fujiguè.
—Porqueyrola, porqueyrola—¿hont hi hauria un hostalé'?
—Vagi aquí á casa la sogre,—bona vida solen fé'
de capons y de gallinas—y algun pollastre tambè.
—Aném, aném porqueyrola—que ja es hora d' encorté'.
—No aniré á dormir á casa—que be prou me 'n guardaré.
—Si que hi vindrás porqueyrola—que jo te 'n defensaré.
Quan á casa n' arrivaren—li va dir lo cavallé:
—Porqueyrola, porqueyrola—¿que te 'n donan per sopé'?
—Una sopa de pa d' ordi—que prou l' haig de menesté'.
—Hostalera, la hostalera—¿qui vindrá ab mi á sopé'?
—Que hi vinga la nostra jove,—ma filla la 'n guardaré.
—Set anys no hi menjat en taula—y altres set me n'estaré:
menjaré al cap de l' escala—com si fos un ca llebré.
—Hostalera, la hostalera—¿qui fa llum al cavallé?
—Que 'n fassa la nostra jove,—ma filla la 'n guardaré.
—Hostalera, la hostalera—¿qui vindrá ab mi a cuixé'?
—Que hi vinga la nostra jove,—ma filla la 'n guardaré.
—Abans jo no hi aniria—de finestra 'm tiraré.
—Set anys no he dormit ab home—ni á nit que no hi dormiré,
sino á la bora del foch—com si fos un gat cendré.
Ja l' agafa per un bras—y al quarto se la emporté.
A la porta de la cambra—un anell li entreguè.
Ja van girar la clauheta—y al llit se varen fiqué'.
L' endemá á la matinada—la sogra ja la cridé.
—Llévat, llévat, porqueyrola—que 'ls porcells ja grunyen bè.
Jo te 'n poso set fusadas—y un feig de llenya tambè.
Llévat, llévat, porqueyrola—que te 'n tens d' aná' á avié'.
—Féuhi anar la vostra filla,—ma muller la 'n guardaré.
Si no fosseu mare meva—jo 'us faria cremé'
y la cendra que 'n fariau—mereixeriau venté.
Eix romans es molt antich y fill mes ó menys directe de la cansó bretona los dos germans. De esta cansó los provensals ne feren una ab lo titol la pourcheireto y d' eixa isqué lo nostre cant. Las terminacions en é no es lo que 'ns fa creure que sia tret del provensal, res de aixó; mes si 'ns ne fa estar certs la igualtat casi literal dels dos cants. Posarém al peu d'aquesta nota la traducciò del cant Bretó y l' original del cant de la Provensa, y tothom podrá jutgar per sí mateix. Lo personatge que representa al marit en la versió provensal, tè per nom Guillem de Beauvoire; en la bretona passa l' acció al castell de Fouet. En la cansó catalana també porta per nom Guillem lo compte, si be es veritat que en certs indrets se li dona tambè 'l nom de En Francisco de Flores.
—Si me 'n vaig á la guerra , com penso ferho, ¿ahont ficarè ma muller? ¿A qui deixarè ma dolsa amiga pera que me la guardi? — Enviéula á casa, germá meu! Si 'm voleu fer content, enviéula a casa y s' estará ab mas fillas que son de bona familia!
Poch temps despres feya goig de veure 'l pati del castell de Faoüet tot plé de cavallers , tots ab la creu roja sobre l' espatlla, á dalt de cavall, y ab son penó cada un d' ells: venian á cercar al senyor del castell per anar á la guerra.
Tot just havia aquest eixit del castell, quan ja tots, grans y petits, comensaren á dir á la jove esposa : — Trayéuvos lo vestit de roba bermella y poséuvosen un de roba blanca: poséuvos un vestit blanch qu' aniréu á guardar béns.
Set anys de carrera la pobre dama no feu altre cosa que plorar : passats que foren los set anys li va vindre un xich d' alegria y encara un poch de ganas pera cantar.
Y un jove cavaller que tornava de la guerra sentí de lluny sa dolsa veu que cantava.
—Atúrat! patge pren las bridas del cavall: sento aquí dalt de la montanya una veu dolcíssima que canta , y eixa veu avuy fa set anys que la vaig sentir per primera vegada.
—Bon dia, pageseta : ja hauréu dinat, tota vegada que cantéu tant , no es aixi?—Lo meu dinar , gracias á Deu, ha sigut un tros de pa sech que m' hi menjat aquí mateix.
—Digáume , hermosa donzella , ahont podrè trobar hostal per' mí y bona herba per' mon cavall?
—Cavaller, anáu á casa mon conyat y trobaréu un bon llit; anéu á casa mon conyat y vostre cavall tindrá herba fresca.
—Gracias, joveneta; y digáume ¿es ofici vostre, lo tindre que guardar béns?—Mon marit es á la guerra, y eixa es la rahó perqué 'm fan ser pastora.
«Era un jove molt guapo 'l meu marit, y tenia uns cabells tant rossos com los vostros, cavaller.— Miráume, miráume be, donzella, y potser me coneixeréu.»
Quan arribá á casa de son germá digué:—Bon dia y bona sort per aquesta casa. Germá meu ¿hont es ma muller que 'us vaig encarregar?
—Guapo y valent com sempre! Sentáuvos, germá meu. Ha anat á Kemperlé ab las damas: anat á Kemperlé ahont hi ha una gran festa: quan torni la trobaréu aqui.
—No , respon lo cavaller , ella no es fora : l' he trobada á la montanya que guardava béns y es darrera de aquella porta que está plorant.
«Germá, ets un perdut! Si no fos per respecte á la casa de mos pares ja hauria regat ab ta sanch lo llindar d' aquella porta.
N' es Guilhem de Beauvoire—que se voou maridar,
la pren tan jouveneto—se saup pas courdelar.
Au bout de cinch semanos—á la guerr' es anat.
A sa dono de mero—la vai recoumandar:
—Vous recoumande, mero,—de li ren faire far;
la fetz pas an' à l' aiguo,—ni fierar, ni pastar,
mandetz-la á la messo,—fassetz-la ben dinar;
emé les autros damos—mandetz-la proumenar.
Au bout de cinq semanos—les pouercs li à fach gardar.
S' en vai sur la mountagno—et s' es mes' à cantar.
De tant que elo cantavo—fai resclantir la mar.
Et Guilhem de Beauvoire—qu' es deiá de la mar:
—Semblarie qu' es ma fremo—que s' es mess' à cantar?
Oh! pagi, moun beou pagi,—la fau anar trouvar;
mete la sello rougeo,—les estrious argentats;
iou passarai par terro,—tu passarás per mar.
A travassat montagnos,—montagnos et la mar.
—Digatz, la pourcheireto—me fariatz pas goustar?
—Ai que de pan d' avoino—à-n-un cruveou passat,
et de trempo pourrido,—mes pouercs l' ant refusad'.
—Digatz, la pourcheireto—vous voudriatz retirar?
—Mes sept fuayos de soyo—soun encar' à fierar,
et moun fagot de verno—es encar à coupar.
Derranco soun espelo—soun fagot li à coupat.
—Digatz, la pourcheireto,—¿qu me retirará?
—Anatz veire l' houstesso—que vous retirará.
—Bon soir, damo l' houstesso—me voudriatz retirar?
—Dins uno belo chambro—iou vous farai couchar.
—Digatz, damo l' houstesso—l' y a degun per soupar?
—L' y a que la pourcheireto—que vau pas l' esperar.
—Fau que sie pas grand cavo—se vau pas l' esperar.
Venetz, la pourcheireto,—venez-vous dounc sopar.
En se mettent à tauro—elo fai que plourar.
—Qu' avetz, la pourcheireto.—que fetz ren que plourar?
—L' y a sept ans qu' à la tauro—iou n' en ai plus soupat.
—Digatz, damo l' houstesso—l' y a degun per couchar?
—L' y a que la pourcheireto—¿se la vouretz menar?
Eou la pren et l' embrasso,—em' eou la fai mountar.
Doou liech à la fenestro—elo se vai gitar:
—Oh Guilhem de Beauvoire,—que sies delà la mar,
se Diou te fai ta graci—de pousquer retournar,
ta cruelo de mero—m' a ben abandounat.
—Oh! laizets-vous madamo,—siou ce que desiratz.
—Ah! moustretz-me la baguo—que iou vous ai dounat.
Quand ven lo matinado—lou jour per se levar:
—Levo te pourcheireto,—los pouercs vene gardar,
sount darrier la gamato—que fan ren que renar.
—Anetz-ly vous, ma mero,—que les a proun gardats:
se n' eriatz pas ma mero,—vous fariou pendourar.
Mai coumo siatz ma mero—iou vous farai murar,
entre les doues muralhos—l' aiguier l' y ralhara.
Vejis ara si es ó no casi lletra per lletra eixa cansó igual á la catalana. Ab una sola cosa 's diferencia y es en los assonants. Los d' eixa son en a y 'ls de aquella en e. Aixó que sembla ser una prova en contra de nostra sospita es un argument á favor de la mateixa. Si be es cert que la versió provensal que hem copiat acaba en a, en Provensa també se 'n coneix una altra en que l' assonant es en e, y en honra de la veritat tenim que dir qu' eixa darrera es la mes antiga de las dos versions provensals.
N' es Guilhem de Beouvoire—tant jouyne à pres moulher,
la pren tant jouveneto—se saup pas cordeler etc.
A mes, ¿las paraulas couixè, brodè, tricotè, sopè, emportè, y 'l mateix nom de Beauvoire, suprimit en la versió catalana , no 'ns dihuen ben á las claras l' origen provensal de aquest cant?