Cansons de la terra - Volum I/Cansò de Nadal
Aquest text tracta sobre una versió de 1866. Per a altres versions, vegeu Cançó de Nadal.
Lo desembre congelat
confus se retira,
Abril de flors coronat
tot lo mon admira,
quan en un jardi d' amor
naix una divina flor
d' una rosa bella
fecunda y poncella.
Lo primer pare causá
la nit tenebrosa
que á tot lo mon ofuscá
la vista penosa,
mes en una mitja nit
ve lo sol que n' es eixit
de una bella aurora
que 'l cel enamora.
Quan l' aurora haguè parit
lo sol que ja eixia,
ab gran amor li ha dit:
«Veniu, vida mia,
prenéune diví Senyor,
aquest caldo de licor
d' una mamelleta
que per vos es plena.»
Tenint la Verge en son pit
la prenda tan rica
que bo fora de sentir
quan li cantaria
una lletra molt galant
per alegrar al infant
de una dolsa boca
obra de Deu tota.
Arribaren los tres reys
ab gran alegria
adorant lo rey del cel
en una establia,
oferintli tres presents
com son or, mirra y encens
á la Mare pia
la Verge Maria.
Quan al temple lo portá
la Verge Maria,
un bon vell se n' alegrá,
cosa qu' admira,
tenintne lo diví infant
«non dimitis» va cantant
d' una vida santa
tan gran alabansa.
Ab gran contento y amor
celebrém lo dia,
puig que lo diví Senyor
naix ab alegría.
Si no tenim mes tresor
oferímli nostre cor,
tota la finesa
de nostra firmesa.