Cansó dels Ángels

CANSÓ DELS ÁNGELS.

Matí primer d'Abril,
matinadeta hermosa,
los Angelets á vols
baixavan de la Gloria,
cantant cansons del cel,
semblant lliris y rosas.
Son vestidet n' es blanch,
sa cabellera rossa;
qui porta un violí,
qui porta una viola,
qui un cistelló de flors
que pels jardins aboca.
Baixan del paradís
pel camí de l' aurora:
—¿Hont van los Angelets?
¿Sas alas d' or hont volan?—
Volan á Montserrat

á fer música dolsa.
—Anáuhi, 'ls Angelets,
que ja 'ls aucells ne tornan,
dihent en sa cansó
que 'l Milenar s' acosta.—
Una volada mes,
arriban á la porta,
la Verge es al altar
y 'ls escolans la enrotllan,
ab ciris á las mans,
ab cántichs á la boca;
lo cántich es tan dols,
que als Angels enamora.
—Tornémsen, Angelets,
que ells s' han llevat mes d'hora,
y hont cantan los infants
los Ángels son de sobra.—
—No son de sobra, no,
respon sa Reyna hermosa;
que canten ells á dins,
vosaltres dins y fora,
en cada mitx de bosch,
y en cada cim de roca,
y dintre l' camaril
hont jo 'us escolto sola.—
Encara no 'ls ho diu

ja hi es la alada cobla,
cantant cansons del cel,
sembrant música dolsa.
Lo pelegrí la pren
per veus d' una arpa eólia,
lo pastoret per cants
del rossinyol que hi glosa.
Si son cántichs d' aucell,
l' aucell es de la Gloria;
si veus d' una arpa son,
un Angelet la toca.