Canigó/Tallaferro

TALLAFERRO

Lo comte Tallaferrova com lo vent
volant per les alturesdel Pirineu.
Tan bon punt ahí' vespredeixá l'aplech,
seguírenlo'ls fallayresen reguitzell;
son fills d'eixes garrotxes,tots sapadenchs,
germans de les alzinesy dels abets.
Per la Porta Foranabaixa á Castell,
se'n puja á Mariallesy Collet Vert;
tot faldejant la serrade Tretze Vents,
s'atura al hermitatjede Sant Guillem,


Sant Guillem s'está dintre,pregant á Deu,
en creu alçats los braços,los ulls al cel.
Trau lo cap á la portatantost lo sent:
-¡Oh comte Tallaferro!no us atureu,
que'ls sarrahins saquejanElna y Ceret.
Mes veus aquí una espasaque es de bon tremp:
de Castelló en lo sitila duya Otger;

Otger moría en braçosd'un avi meu
que de l'espasa feuligentil present;
reliquies de Sant Jordité dins la creu.
«No la doneu, li deya,sinó á un guerrer
que talle'l ferro vergecom brots de cep.»
Preneula, Tallaferro,no us atureu.—
Lo comte no s'atura,deixa'l bon vell,
que aixeca'l toch solemnede sometent.
La campana ab que hi tocano es de gran preu,
no es de coure, ni bronzo,d'or, ni d'argent,
sinó del millor ferrod'aquells meners;
en ella no s'hi veuhencolps de martell,
sols s'hi veuhen ditadesdel penitent.
Un día aná á la fargade Montferrer:
—Fargayres, bons fargayres,així us guard' Deu
com jo he feta una hermitadintre'l desert;
les portes son de roure,l'altar de teix;
sols me falta una clotxaper son cloquer:
podría en les tempestestocá' á bon temps,
y en les guerres de morosá sometent.
¿Per férmela de ferrome'n donarèu?
—De la fornal prenèusel;está bullent.—
Posant la má á la fosa,lo sant se'l pren;
la pasta com sa terralo terricer,
d'una mitra donantlil'ayre y cayent¹.
Prometença que feya'vuy la cumpleix,
alçant lo coure als moros,com al mal-temps.


Lo comte Tallaferrope'l camí dret
segueix lo Comalada,que embranca ab Tech,
y vora les pedreresde marbre vert,

passa'l Pont de la Verge,puja á Cabrens.
La montanya's coronad'un gran castell,
lo castell de tres torresab sos marlets:
passa ell prop de les duessense dir res;
al peu de la més altallança un renech:
—¡Baixau d'eixes altures,com llamp de Deu,
que puja un riu de morosper Argelès;
si no baixau vosaltres,pujarán ells
á traure d'eix niu d'áligueslos esparvers!—
Diu y ja sent que baixan,baixan corrent,
arrossegant la llança,fent dringar l'elm.
Lo comte no'ls espera,corre més que ells,
corre cap á Custojasper Sant Llorens.
Desde un cim de carenadel Pirineu,
fa ressonar la trompados colps ò tres.
Quant l'aparta dels llabis,ja son desperts
masovers y masfesd'aquells endrets,
y desde la Junquerafins á Bajet
los pobles se remouhenen sometent.
Lo comte no'ls espera,no té pas temps;
ventant esperonada,baixa rabent
desde'l cim de Custojasá Massanet.
Diríau que ab má fortalo vent l'empeny,
lo vent de tramontanacanigonench.


¡Oh, Mangala de ferro,que don Roland
plantá en mitj de la plaçaroja de sanch!
si'l comte no t'arranca,ningú ho fará.
Lo comte té una espasaque més li val,
d'argent té la creuhera,d'acer lo tall;
los moros quant la vejan,tremolarán,

com tremolan les messesprop de la falç.
¡Oh, Mangala de ferrode don Roland!
á qui té aqueixa espasatu no li plaus
y esperona á sos hèroesal crit d'avant.
Lo castell de Cabreralos veu pujar,
com serp que s'aforesta,vers Paniçars.
Dels Trofeus de Pompeyo²passan devall,
que, alçant entre suredesson front gegant,
lo Rosselló dominany l'Ampurdá.
Rocaberti, entre penyesmal-amagat,
vers Requesens l'exèrcitmira enfilar.
Allí'ls abets y alzines,roures y faigs
se creuhan com les llancesen un combat;
lo comte á colps d'espasava obrintse pas,
deixantne grans estesesençá y enllá.
Si'ls moros lo veyessendestralejar,
lo colp no esperaríande sa destral.
Lo comte Tallaferroja veu ses naus,
lluhint la mitja llunadamunt dels pals,
astre de mal auguriper nostres camps,
y exclama ab ulls encesosy braços alts:
—Bon Deu, ¿s'han fet pe'l moroports catalans?—
Aquí'l Pirene altívolabaixa'l cap,
com monstre que s'abeuradintre la mar.
Lo comte Tallaferrotimbes avall
devalla com lo núvoldel temporal,
prenyat de pedregades, de trons y llamps.


Al extrem de la serrade Puigneulós,
punt al cap d'una ratlla,s'alça un turó,
un turó que centuriesguardará'l nom

del comte que'n devallafet un lleó,
Fallayres lo segueixen,aufranys y corps
que ja de carn humanasenten fortor.
Lo comte diu al vèurels:—N'hi haurá per tots,—
y baixa per un córrechde dret al port.
Los sarrahins que hi trobano son pas molts;
lo primer colp que ventasembla sortós;
apar que'l moro fuja,les naus y tot.
Qui pot ferir de soptefereix dos colps;
mes ¡ay! no era ell qui ho feya,que era'l traydor.
Del puig de Tallaferrogermá bessó,
un puig alça la testasota Salfort,
que es repeu de la torrade Madeloch.
Cada nit los diableshi tenen cort
y avuy ab ells pujarenmoros y tot.
Quant lo comte donavalo primer colp,
ardits per ses espatllesli feyan foch
ab fletxa enverinadaque asseca'l cor.
Los cristians lluytarená esclat de mort;
mes prou que poquejavanforen més pochs,
quedantne molts d'estesosen lo revolch,
los uns ferits en terra,los altres morts.
Per tot moros arribaná glops, á glops,
á núvols; enviantlosfletxes y rochs;
arrriban com zumzadesd'una maror
d'alfanchs y cimitarres,de vius y morts.
Com més lo comte lluyta,més se veu clos;
son corcer s'entrebancay esclaman tots:
—Al pujar á mitj díalo sol s'es post;
¡oh comte Tallaferro,Deu te perdó!—

Del Canigó'ls fallayresson de pedreny,
tots s'han batut ab ossosdel Pirineu,
mes sense Tallaferro,¿què poden fer?
¿què poden fer sens testales mans y peus?
Tan prompte'l veuhen caurecom cauhen ells,
aterrant á renglereslos agarens.
Los abets son los cedresdel Pirineu,
parassol per lo cingle,mural pe'l vent,
alzinars y pinedeslos diuhen reys;
sos tronchs umplen la coma,sa brosta'l cel;
mes, quant de vora'ls núvolscau lo més ferm,
bé n'aixafa de murtesy pinatells.
Los lligan colze á colze,com bandolers,
y'ls duhen entre llancescap als vaixells.
Dintre'ls vaixells s'hi sentenplors y xisclets:
minyones son que ploran,les del Vernet,
les que sardanejavanahí' al aplech.
Catives quant les troban,mes ¡ay! com ells,
les llágrimes que ploranbé son de fel!
—Cantau, cantau,—los deyamoro burler,—
les cançons que entonavauvora la Tet.
—¿Còm cantarèm, lo moro, còm cantarèm,
si sols tenim cadenesen mans y peus?
¡Moros de Morería,mal llamp vos crem!—


No es mort lo comte encara,sols es ferit,
es ferit de l'espatllaper arma vil;
no la manejan nobles, sinó assessins.
No tant com la feridasent lo despit,
quant tots los seus veu caurey entre enemichs;
quant veu que se'ls ne duhen,pensa morir!

Catorze moros negres,bons per butxins,
ab cadenes lo lligan,com un mastí.
Al alçarse de terrallança un sospir:
—¡Malehida la fletxaque m'ha ferit!
¿per què'l cor no'm passavade mitj á mitj?—
A l'aygua se l'en duhen,mes aygua endins.
¡Ay poble de Colliure,qué n'ets de trist
pe'l comte Tallaferroque tens catiu,
catiu dintre una barcade sarrahins!
Negroses son les ones,negra la nit,
puix núvols d'ales fosquesla van cobrint,
y está més negre encarason esperit,
son esperit que ploradintre aquells llims.
Aixeca'ls ulls en l'ayre,plorant á rius:
—¡En aquesta hora aydáunos,¡oh Jesucrist!
ans que ser de Mahoma,volèm morir!-
Al dir eixes paraulesson cor reviu,
d'una estrebada trencaferro y cordills
y á les vehines barquesenvía un crit:
—¡Fallayres, á les fallesde Sant Martí!—
Los moros no l'entenen,están tranquils;
qui vetlla en la cobertadel comte's riu,
qui dorm dintre la popasegueix dormint;
no dormirán pas gayre sirestan vius.
D'una pedra foguerase veu l'esquitx
que encen un cap de fallabellugadíç,
alada serp que volad'esquif á esquif,
de serps en cada barcatrobant un niu
que's creuhan per los ayresen trebolí,
com estrelles que cauhenen negra nit,
com en dança nocturnamals esperits.
Quant los moros despertanal gran cruixit

de les naus que s'inflamancom polvorins,
se troban sense espasesy entre enemichs
que ja damunt ses testesles fan lluhir.
Les ones, que eran negres,vanse aclarint,
tornantse enormes llosesd'un cementir
ahont moros cabuçaná cents y á mils,
enterrats abans d'hora,de viu en viu,
mentre'ls fallayres nadan,nadan fugint,
ab la pregaria als llabis,l'espasa als dits:
—En aquesta hora aydáunos,¡oh Jesucrist!—
Jesucrist los ajuda,ne van sortint
les nines casadoresy sos fadrins.


Quant arriban á terral'aurora hi riu:
á sa claror enrotllanlo fort cabdill
á qui la sanch degotade fil á fil.
Ab la sanch, lo bon comtepert lo delit,
mes no pert, no, 'l coratgede paladí.
Un vell fallayre senyason dors ferit;
per damunt la feridapassa los dits,
com si tragués á foralo mal de dins,
y fent tres creus exclama:Tall fet, tall vist,
tan aviat guareixte,com jo t'ho dich:
guareixte en nom del Pare,Fill y Esperit.—
Mentre'l pastor lo cura,llança un sospir,
alçant á la montanyalos ulls humits:
—Bon comte,—li demana,—¿vos faig patir?
—De nafres com aquesta,pastor, me'n rich;
dinou mon cos ne duyay ara'n duch vint.
No es per mi si sospiro,que es per Gentil,
quant penso, ¡pobre pare!¿què fa'l meu fill?—