Canigó/La fossa del gegant

LA FOSSA DEL GEGANT


Lo comte Guifre encarad'ira está foll,
plantat dalt de la cimade Canigó;
entre'l cel y la terrase veu tot sol,
puix una boyra negrad'ales de corb
ab lo verger abrigalos Estanyols,
palaus y palacianes,aucells y flors.
Passeja la miradape'l Rosselló,
lo cel li sembla rúfol,lo pahís horch;
de moros no n'ovira,sols veu la pols
que en los camins aixecan llurs esquadrons.
Del llevantí Colliurese gira al port,
ne surt una fumeraque tapa'l sol.
¿Será als vaixells ò al pobleque's cala foch?
Quan pensa ab Tallaferros'ho esplica tot;
dels sarrahins ha encesoslos galiots,
mes ay! mentre ell estimbason fill hermós!
Sos ulls aixís que ho veuhensemblan de boig,
sa cara se trasmudacòm de qui's mor.

<poem>Llavors se dona comptedel seu pecat,

lo coneix y s'esglaya;mes ay! ja es tart. Plantat dalt de la cimacom para-llamps, ne demana un als núvols,no'n baixa cap! Com qui cerca metzinesal fons d'un vas, mira'l fons del abismedesesperat, negra gola de monstreque'l va xuclant. ¿Se llevará la vidacom un covart, seguint lo hermós cadavrecórrechs avall? ¿Se tirará al feréstechgorch de Balaig? Bé ho farán prou los morossi's vol matar, no'ls mancan cimitarres,los sobran darts, y de llances se'n veuhentot un canyar. Ja baixa de la cimatot esvarat, donant ensopegadescom embriach. Part d'amunt de Valmanyafa ressonar la trompa que son aviduya al combat. No trigan á respondreper les afraus los jóvens capcinesos,los vells cerdans, aucells que á la tempestas'han esbullat. Cami de Serrabona¹va atravessant los rierons que reganl'hort de Vinçá; oásis que eixes serrestenen tancat perque no'ls lo marcescal'ayre de mar. Del Canigó los Aspresson l'arrelam de serres que entrelligacap á llevant; en llur derrera onadas'alça un toçal, que té'l nom y la formad'un camellás² entre'ls puigs y la planamal ajassat. En sa gropa se'n pujanmolts cristians en seguiment de Guifre,que'ls va aplegant.

D'aplegadisses llancesquan té un bon ram,

al Rosselló devallacom una allau
que creix ab lo que trobatot rodolant.
Quant trobe a Tallaferro,los dos germans,
de moros, si no fugen,bé'n xafarán!

Aixís que Tallaferrode l'aygua surt,
los ballesters arribande Besalú,
ab los archs á l'espatlla,lo dart al puny.
Se'n pujan y aspilleraná dalt d'un puig,
coronat d'olivarda,grèbol y bruchs,
per rebre als de Mahomaposantse á punt,
posantse á punt de bátrelsò ser batuts.
Los moros que corríanab gran esbull
de la Salanca als cinglesde Queribús,
vers lo port de Colliurequant veuhen fum
aquell que menos corresembla que brunz.
Los mena un gegant negremolt rabassut,
lo nom que'ls seus li donanes de Gedhur.
Quant veu les naus en flama,la sanch li bull.
Les abelles quant veuhencremar lo rusch,
del fogayner se tiraná aixams damunt,
aixís l'aixam de morosse tira al puig.
Quína bellugadiça,quíns crits, quín bruyt
de sagetes que cauhencom calabruix!
lo Pirineu ressonafins á Banyuls.
Los ballesters del comteforman un mur,
un mur de carn humana,llances y escuts;
mes los murs també cauhensi'l colp es dur,
y com los colps del moro,may n'han plogut.
Los sarrahins son trenta,trenta per un,
y es ¡ay! ferit lo comteque més los puny.

Quan ja's veu sense forces,alacaygut,
per cel y mars y terrespasseja'ls ulls;
alçant los ulls oviraquelcom que llu,
serpent de ferro que entremontanyes surt.
Si es gent del gegant moro¡Deu nos ajud'!
si son soldats de Cristo,Cristo los du.
No son soldats del moro,puix aquest fuig,
son los del comte Guifre,comte volgut.
Los que Gedhur comandano son poruchs,
sos cors son més de roureque de sahuch,
reberen les besadesdel Simoún
y ab fers lleons y hienestots s'han batut;
mes entre-mitj veyentsed'espasa y mur,
ans que d'un colp l'aixafen,prudent s'esmuny
per entre'ls dos exèrcitslo Tech amunt.
Amunt á negres núvolsvan com lo fum,
ja passan vora'l templede la Mahut³,
ja pe'l bosch de La Roca,sota'l Portús.
Si poden á Cerdanyapujar segurs,
desde Cerdanya á Lleydalo Segre hi du;
allí serán los morosá casa llur;
mes ay! la font del Segrequé n'es de lluny!

Tu que d'una gambadapassas lo Tech,
obre ton ull de pedra,pont de Ceret⁴,
que de fills de Mahomano'n veurás més.
Ja la Balma del Morofugir los veu,
fugir envers la Caixa,sota'l Palet⁵,
lo que Roland tirava,jugant ab ells,
de montanya en montanyape'l Pirineu.
¿Quin monstre es eix que baixacap al riu Tech

desde'ls aspres relleixosde Tretzevents?
Atravessa la planacom un serpent,
entafurat entre herbes,boscos y grenys,
per engolir los morosá cents, á cents.
La Fo'ls pastors ne diuhen,y es un avench
ahont turbants s'enfonzanarreu arreu,
cimitarres, ballestesy ballesters,
senyalers y senyeres,poltro y jenet.
Sos ulls no l'oviravandesde Reynés
pujant per les garriguesde Monferrer.
Los que'n surten, demananales al vent,
fugint dels que'ls segueixencom tro al llampech,
com al ferro que aixafalo martinet.
Més enllá de Coll d'Aresy Font de Tech,
Roca-Colom blanquejacom una neu;
los colomins que hi níanfugen esquerps,
fugen á voladuriesay! com fan ells.
Abans de gayre passansobre Ull de Ter,
ningú s'hi atura á beure,tots tenen set,
los cristians, los morosy llurs corcers,
y sols cau de sagetespluja batent,
sagetes que corsecancom llamps en sech.

Si tenen set que'n tingan,prompte beurán,
mes no glopades d'aygua,sinó de sanch,
de sanch de guerrers morosy cristians.
Ja al comte Tallaferroli'n va rajant,
reobríntseli la nafradel día abans.
Veyent que se li adolla,son cor decau:
—¡Oh Guifre, 'l comte Guifre,mon bon germá!
atúrals tu y fereixlos,ara si may.—

Lo comte es de Cerdanya,los camins sab,
los camins de les cabresy dels isarts;
enfila una dresseravers Carrançá,
com si girás les ayguesper recular.
Tot seguit l'avantatgelos ha segat,
y al crèurel ells derrera,los surt davant:
—Entrégat,—crida al moro,—y ets perdonat.—
Lo moro per respostali fa enviar
en seca pedregadacòdols y darts.
Llavors lo comte esclamamolt enujat:
—De mi no vols la vida?la mort tindrás.—
Son destrer esperonadret al gegant,
la llança en sa má dreta,l'escut al braç;
se donan falconadacom dues naus,
al trángol de les onesdels guerrejants.
Lo comte Tallaferroho está mirant,
com áliga ferida,desde un toçal.
Los primers colps que's ventanno son en fals,
á estellicons les llancescreuhan l'espay.
L'un s'arranca l'espasa,l'altre l'alfanch
y's mossegan pe'ls ayresguspirejant,
ab les guspires saltangotes de sanch.
Los pastors de Setcasasy Tragurá,
que de lluny los escoltan,no saben pas
si's donan colps de sabresò colps de malls,
si son los colps tronades,los sabres llamps.
La cimitarra morasembla una falç,
feta á fer caure testescom brins de blat;
cercant la del bon comtc,damunt li cau;
lo partirá, si'l troba,de dalt á baix,
l'osberch de fèrrea malla,com l'elm daurat,
les armes y la sella,comte y cavall.

Mes Guifre se n'adona, lo colp rebat,
y abans que'l moro aixeque l'arma y lo braç,
sa espasa l'atravessa de part á part.
Com un abet que baixa tot rodolant
de timbera en timbera, quant Gedhur cau,
ressona ab terratrémol tota la vall.

D'ençá que'l moro hi queya, fa noucents anys,
bé hi deixaren exércits petjagolall,
passanthi á rufagades, á foch y sanch;
bé n'hi passaren d'ossos, cabres è isarts,
d'estius ab ses tempestes y pedregams,
d'hiverns ab ses nevades, torrents y allaus,
y encara s' diu la Fossa⁶, la del Gegant.