Cançons al vent/Ja les veremes són arribades

← Dins les entranyes de les vinyes mortes

Ja les veremes són arribades
Cançons al vent

Versió sonora interpretada per Ramon Falcó, Margarida Gubern, Joan Solé, Daniel Baldrís (origen: QRuta Arús)

II

Ja les veremes són arribades
com una ofrena de la Tardor.
Com si oblidessin que despullades
seran de tota llur esplendor,
riuen les vinyes assoleiades
amb l’estridència de llur verdor,
prô els raïms tempten, amb les mirades,
les mans avares del vrêmador.
Ja les veremes són arribades
com una ofrena de la Tardor.

Vibren pels aires cançons serenes
sota els celatges blaus i serens
on el sol fúlgid, que encén les venes,
és com un Bacus de riure immens.
Van per les comes i les carenes
—elles com nimfes i ells com silens—
les vrêmadores de formes plenes
i els aspres rústecs d'ardències plens.
Vibren pels aires cançons serenes
sota els celatges blaus i serens.

Cap a les vinyes exuberantes
on s'ofereixen fruits collidors
se'n van alegres, amb llurs complantes,
les vrêmadores i els vrêmadors.
En llurs espatlles balandrejantes
o sots la corba del braç airós
porten els coves on, abundantes,
cauran les vrêmes sota els falçós.
Són a les vinyes exuberantes
les vrêmadores i els vrêmadors.

Ja la verema s'és començada
1 els raïms cauen sense parar:
l'esplet de tanta de raïmada
fa més frenètic el feinejar.
El ritme alegre d’una tornada

floreix encara per ça o enllà
i té paraules una mirada
i volen riures per l'aire clar.
Ja la verema s'és començada
i els raïms cauen sense parar.

Ara les vrêmes ja són finides.
Resten les vinyes en solitud,
talment com mares adolorides
pels fills que uns altres se'ls han endut,
i en la cruesa de llurs ferides
hi ha una futura decrepitud.
Ara les vrêmes ja són finides.
Resten les vinyes en solitud,
i al lluny ressonen, mig decandides,
unes complantes de joventut.