Camins i paisatge/Repòs

Repòs

Migdia. En un indret arrecerat, dessota
d'un vell roure que plora fulles d'or malaltís,
hi ha una font que sanglota
vora un rústec pedrís.
Mortes fulles cobreixen l'aigua del bassiol
—quan fa vent deu gronxar-les com un líquid bressol—
i en temps d'eixut, com ara, vénen aquí a abeurar-se
el gaig i la perdiu, l'esquirol i la garsa.
El gos, assedegat, s'hi abeura; l'escopeta
jo deixo i em sadollo d'aquesta pau salvatge.
M'hi sento com un rei solitari i poeta
i el gos és, als meus peus, com el meu únic patge.
Damunt dels meus genolls la dura testa posa
i, panteixant encara, plàcidament reposa
gaudint amb mi la pura dolçor d'aquests instants.
El llom hirsut li amoixo amb amoroses mans
i, entant que jo li parlo, com si em pogués comprendre,
veig pujar dels seus ulls una amistat molt tendra
que no he trobat pas sempre en els ulls dels humans.