Cántichs/Vanitat del mon



VANITAT DEL MON


 DEL Llibre sagrat
 escolta la veu:
 Tot es vanitat,
 sinó 'l serví á Dèu.
 
 Quants umplen lo mon
 demá no hi serán;
 com venen s' en van,
 nèu que al caure 's fon.
 Les vides son blat,
 la mort sega arreu:
 Tot es vanitat,
 sinó 'l serví á Dèu.

 La vida es un riu
 que corre á la mort;
 lo cel es lo port
 hont lo just reviu.
 ¡Oh cel estrellat
 qui fos ton hereu!
 Tot es vanitat,
 sinó 'l serví á Dèu.
 
 Se naix gemegant,
 gemegant se mor,
 y sense dolor
 no 's viu un instant.
 Ditxós qui abrassat
 espira ab la creu:
 Tot es vanitat,
 sinó 'l servi á Dèu.
 
 ¿Qué s' es feta, oh vell.
 ta florida hermosa,
 ta cara de rosa,
 dentat y cabell?
 ¡Oh cos de pecat,
 qui t' ha vist y 't veu!
 Tot es vanitat,
 sinó 'l servi á Dèu.

 D' aquell plaher dols
 ne queda tristura,
 d' aquella hermosura
 no mès cendra y pols:

 pols ¡ay! que aviat
 també seguiréu:
 Tot es vanitat,
 sinó 'l serví á Dèu.

 La vida 's consum
 com un ciri encès,
 y al morir no es res
 sinó terra y fum:
 mes queda oblidat
 qui immortal se creu:
 Tot es vanitat,
 sinó 'l serví á Dèu.

 La rosa tè espines,
 tè taques lo sol,
 tota boda un dol,
 tot plaher metzines,
 ¡Felís qui ha posat
 lo mon sota 'l peu!
 Tot es vanitat,
 sinó 'l serví á Dèu.

 ¡A Dèu! mon traydor,
 ¡á Dèu! vida loca;
 tens mel en la boca,
 mes fel en lo cor:
 Jesús m' ha cridat,
 lo meu cor es seu:
 Tot es vanitat,
 sinó 'l serví á Dèu.