Cántichs/Vanitat del mon

VANITAT DEL MON

DEL Llibre sagrat
escolta la veu:
Tot es vanitat,
sinó 'l serví á Dèu.
 
Quants umplen lo mon
demá no hi serán;
com venen s' en van,
nèu que al caure 's fon.
Les vides son blat,
la mort sega arreu:
Tot es vanitat,
sinó 'l serví á Dèu.

La vida es un riu
que corre á la mort;
lo cel es lo port
hont lo just reviu.
¡Oh cel estrellat
qui fos ton hereu!
Tot es vanitat,
sinó 'l serví á Dèu.
 
Se naix gemegant,
gemegant se mor,
y sense dolor
no 's viu un instant.
Ditxós qui abrassat
espira ab la creu:
Tot es vanitat,
sinó 'l servi á Dèu.
 
¿Qué s' es feta, oh vell.
ta florida hermosa,
ta cara de rosa,
dentat y cabell?
¡Oh cos de pecat,
qui t' ha vist y 't veu!
Tot es vanitat,
sinó 'l servi á Dèu.

D' aquell plaher dols
ne queda tristura,
d' aquella hermosura
no mès cendra y pols:

pols ¡ay! que aviat
també seguiréu:
Tot es vanitat,
sinó 'l serví á Dèu.

La vida 's consum
com un ciri encès,
y al morir no es res
sinó terra y fum:
mes queda oblidat
qui immortal se creu:
Tot es vanitat,
sinó 'l serví á Dèu.

La rosa tè espines,
tè taques lo sol,
tota boda un dol,
tot plaher metzines,
¡Felís qui ha posat
lo mon sota 'l peu!
Tot es vanitat,
sinó 'l serví á Dèu.

¡A Dèu! mon traydor,
¡á Dèu! vida loca;
tens mel en la boca,
mes fel en lo cor:
Jesús m' ha cridat,
lo meu cor es seu:
Tot es vanitat,
sinó 'l serví á Dèu.