Barcelona en el segle XIX
Aquest text és un esborrany i possiblement li calgui una expansió substancial o una bona reestructuració del seu contingut. Per això, podeu ajudar el Viquitexts expandint-lo i millorant la seva qualitat, o citant fonts amb el permís de l'autor. Altres dades: segurament el text no és complet |
Barcelona abans de la invasió napoleònica (1800-1808)
modificaEra llavors Barcelona una ciutat patriarcal. Rodejada de murallas, els convents, iglesias, cementiris parroquials y edificis militars se menjaven la meytat de la seva área. No tenís mes diversió profana que las funcions del Teatro de la Santa Creu que acabavan á las nou del vespre, ans de sopar. Una empresa que intentá aclimitar las óperas de nit, perdé molts diners y no ho conseguí. Las professóns, las funcións religiosas y els sermóns adquirían sovint el carácter de verdaders aconteixements.
Molts carrers a la nit quedavan casi á las foscas, rebent llum únicament de las llantias colocadas davant de las capellas que hi havía en molts punts de la ciutat. Las personas ricas, al eixir de nit, se feyan acompanyar per sos criats ab fanals. Després del toch de queda, no se sentia mes que’l ¡quien vive! de las murallas, el cant dels serenos y’ls lladruchs dels gossos.
Se resava ‘l rosari en totas las casas: al toch dels Angelus tothom se descubría, y quan moría algú l’andador de la confraría de que´l mort formava part, s´aturava á las cantonadas demanant un Pare-nostre pera l’ànima del difunt.
El sigle XIX ha fet un cap-y-qua.Comensá y acaba ab una crisi industrial: la de principis de sigle fou motivada per la guerra que’ns feyan els inglesos irritats per l’aliansa que’l gobern de Carles IV havía contret al Napoleón. Els corsaris británichs interceptavan el camí de América, y obstruhit el mercat de las colonias, els magatzems dels industrials estavan abarrotats de generos.
Per ausiliar als traballadors sense feyna s´organisá l’Olla dels pobres, que’s feya bullir ab lo que produhían els subsidis de las personas benéficas y ab el resultat de una rifa de solars y casas novas situadas al carrer del Rech.
L’11 de setembre de 1802 vingué la Cort á Barcelona, celebrantse grans festas: cabalgatas, ball de trajos, iluminaciopns, corridas de toros y l’ elevació de un Montgolfier (5 de novembre), el primer globo, sens dupte, que s’ha elevat á Espanya.
Un altra festa que vingué á alterar l’ ensopiment de la ciutat, fou la que tingué efecte en 1807 ab motiu de la beatificació del Doctor Joseph Oriol, el beyato, com ja li deyan els barcelonins, anticipantse á las decisions de Roma.
Fets curiosos: 1802. Fundació de la Casa de Caritat ab 44.292 lliuras sobrants de lo recaudat per la Junta de ausilis que tenía al seu cárrech l’Olla dels pobres.- 1803. Establiment de l’ensenyansa de Química en l’Escola de la Llotja, á cárrech de la Junta de comers.- 1805: Establiment de l’ensenyansa de Agricultura.
Barcelona durant la Guerra del Francès(1808-1814)
modificaMentint amistat á Espanya, y ab l’encárrech del gobern espanyol de que fossen ben rebudas entraren las forsas francesas á Barcelona (13 y 15 febrer de 1808) al mando del general Duhesme. Miradas ab just recel, comensaren á fer servey de retens y guardias barrejadas ab las espanyolas: el dia 29 (dilluns de Carnestoltas)s’introduhiren traidorament en la Ciudadela, y’l 10 de mars, obehint ordres de Madrit, se’ls hagué de facilitar l’entrada á Montjuich. Mestressa de la ciutat ja no se mogueren fins l´any 14.
Barcelona sufrí sis anys cautiveri. Quan el 23 de maig se rebé la noticia de l’abdicació de Carlos y Fernando, el poble rabiós arrancava ‘ls bandos de las cantonadas. Els alborots populars eran el pá de cada día. El 31 de maig un paisá trepitja á un gastador vélite: aquest se trau el sabre y’l fereix: pero’l poble li cau á sobre y l’esbossina. Desde llavors emplea’l francés els medis més terrorífichs per imposarse: la joventut emigra en massa per anar á engrossar els somatents; els cossos de tropas espanyolas se disolen per tornarse á formar fora ciutat: fugen las personas acaudaladas. Numerosas societats secretas traballan sense descans per a provocar la deserció en las filas francesas: tres ciutadáns acusats de ferho son fusellats en la Ciutadela.
Gran alegria hi hagué á Barcelona al veure tornar completament destrossada y ab numerosos carros plens de ferits la columna de’n Chabrán, que no pogué passar del Bruch (7 de juny). La rabia dels francesos s´esbravava saquejant els pobles del Pla, y l´exasperació dels cataláns creixía.
Barcelona passava horas molt trsitas: bloquejada pels somatents, escassejaven els queviures: els hospitals estavan plens á corull de malalts i ferits: l´industria y’l comers completament paralisats: un sol barco entrá al port durant el mes de agost; pel setembre cap.
Havíasigut arrancat el batall de las campanas, y els centinellas dels campanars tenían ordre de fer foch á tot vehí qu’en temps d´alarma eixís al terrat. En els alrededors hi havia combats diariament: s’ acabava’l pá: de carn ja feya temps que ni se’n parlava, y l’ acequia condal havia sigut tallada per las forsas bloqueladoras. Per últim la vinguda de’n Sant-Cyr ab un numerós exércit allunyá de moment als bloquejadors de Barcelona.
El poble no parava de conspirar. De Barcelona eixían las escarapelas que galejavan els defensors de la independencia, y en cambi hi entravan armas y’s fabricavan municions en grans cantitats.
La negativa de l’ Audiencia, del Ajuntament, y de la Junta de Comers á prestar jurament al rey intrús, Joseph, (9 abril 1809) alentava mes y mes l’esperit dels patriotas.
Feya temps que´s venia tramant una gran conspiració per a rompre el jou del extranger. Se trectava de realisar una nova edició de las Vespras sicilianas. Mes de set mil homes, pertanyents als gremis, y tots ells armats estyavan compromesos. La esquadra inglesa á la vista de Barcelona y las tropas y somatents de la línea del llobregat devían secundar el moviment. El capitá Dottori s´havía compromés, per un milió de duros que se li oferiren, á franquejar l´entrada al fort de Montjuich als patriotas; y el capitá Provana havía de fer lo mateix á las Dressanas.
Més aquest últim sigué’l traidor, quant tot estava á punt. En sa casa del carrer de Guardia sigueren agafats els caps de la conjura (15 de maig), y sotmesos á un consell de guerra foren condemnats á mort el teatí Pere Gallifa, el Dr. Pou, rector de la Ciudadela, don Joseph Navaro, sargento de Soria, don Salvador Aulet, comerciant y D. Joan Massana, oficial de la consolidació de vales reals (3 de juny). Per ser sacerdots els dos primers moriren agarrotats, y’ls tres ultims en la forca. Tots ells donaren mostras de un valor y una serenitat admirables, guanyantse’l títul de mártirs de la Patria.
En el precís moment de l´execució, las campanas de la Seu tocaren a somatent. Tres menestrals Ramon Mas, mestre d´aixa, Juliá Portet, esparter y Pere Lastortas, manyá, havian llensat aquell crit d´alarma ab la veu de las campanas. Quan la guardia francesa pujá á las torres de la Seu no hi trobá a ningú: ‘ls patriotas s´havian amagat dintre las manxas de l’ orga. A las 72 horas de estar allí sense menjar ni beure, se’ls prometé la vida si s’entergavan: ho feren, y’l dia 26 sigueren penjats en l’ esplanada de la Ciutadela. La gent anava á veure als ajusticiats y eran molts els que’ls besaven els peus en senyal d’ adoració.
Barcelona’s quedá casi despoblada. Els francesos baldavan als vehins á execcions y trabavan embargs sobre las fincas dels ausents. Els combats eran contínuos en los alrededors.
Las Corts de Cadiz, al promulgar la Constitució del any 12, acptant molts dels principis lliberals proclamats per la revolució francesa, donaren un gran alé als enemichs del absolutisme, que comensavan á ser molts á Espanya y especialment á Barcelona.
Al any 14 s’ acabá la guerra: el 22 de mars entrava Fernando á Espanya per la Junquera, y seguía fins al Plá de Barcelona, no essentli permesa l’entrada á la ciutat ocupada encare pels francesos. Desdel Besós se dirigé á Sarriá y á Sant Felíu de Llobregat; nuvoladas de gent eixiren a saludarlo; els terrats de Barcelona estaven plens, mentres el gobernador Habert, se donava á tots els dimonis.
Per fí tingué efecte l’ evacuació la nit del 29 de abril, obligant als vehins á tencarse á casa. El dia 30 entravan las tropas espanyolas al mando del general Copons, y’l poble aclamava ab frenesí’l retrato de Fernando VII passejat en una carrossa, rescabalantse de no haverho pogut fer ab el rey desitjat en persona.
Y aquell home que tantas baixesas havia comés durant son desterro mentres la nació’s batía per conservarli’l trono, el 4 de maig se negava á jurar la Constitució, y el 30 del mateix mes la derogava, anatematisant als séus autors, contra’ls quals preparava las persecucións mes tremendas.
Fets curiosos: Durant l’ ocupació francesa s’ aumentá l’ alumbrat públich: els fanals estavan penjats en unas cordas que anavan de part á part dels carrers.
Barcelona durant la Restauració Absolutista (1814-1823)
modificaDel any 14 al 20 anaren enconantse las diferencias entre els lliberals y absolutistas. Gobernavan els últims y no son pera enumeradas las persecucións de que’ls primers foren objecte. Els mes significats emigraren en massa. A mitjans de juliol s’efectuá una manifestació tumultuosa contra’ls afrancesats, sent de advertir que per tals tenían els absolutistas á tots els lliberals. A 21 del mateix mes se restablí’l tribunal del Sant Ofici.
En abril de 1817 els generals Lacy y Milans del Bosch, héroes de la guerra de la Independencia donaren el crit de llibertat en un poble de la costa de Llevant. El moviment fracassá: Miláns pogué guanyar la frontera; pero Lacy fou entregat per uns pagesos á las tropas del gobern. Condemnat a mort, y no atrevintse á arrostrar l’ exasperació del partit lliberal, fou trasladat sigilosament á Palma de Mallorca, essent fusellat en el fosso del castell de Bellver. (4 juny) Estant en capella, escrigué ab un clau sobre la paret les següents paraulas: ”Sentado en este sitio Lacy pidió pan al centinela desfallecido de necesisas”.
Fins al any 20 durá aquell período de restricció terrible.
Fets curiosos: La ciutat durant aquest período s’ aná refent y fou objecte de milloras importants. - 1814: s’ estableix en la Llotja la classe de Física experimental. - 1815: Idem la de Cálcul y partida doble. - 1816: S’inuagura l’ Escola de sorts-muts. - 1817: S’ estableix també en la Llotja l’ ensenyansa de l’ Arquitectura técnica y práctica.- Inuaguració de l’Acequia del Llobregat. - 1818 (30 de juny). Inauguració del primer servey de diligencias entre Barcelona y Valencia: viatges bissemanals: preu del passatje 19 duroas al interior y 15 á Fora. El 22 de novembre s’estableixen mensagerías per la mateixa ruta, més lentas pero més baratas. - 1819: S’ inuagura’l cementiri en el Poble Nou, privantse ‘ls enterror en els fossars de la parroquias.
Castaños, capitá general de Catalunya, desde l’ any 16, realisa algunas obras d’ importancia: el Jardí del General; l’engrandiment de la Plassa de Palacio; la rectificació de la Rambla, la prolongació dels molls, dragatje del port. Comensan á construhirse aceras y empedrats y se suprimeixen els ràfechs de las teuladas. La industria manufacturera progressa considerablement. Y al Principal, una empresa per accions millora’ls espectacles, pagant tribut á la música de Rossini. El mestre Carnicer afegeix una sinfonía al Barbero, que s´ha tocat fins als nostres días.
Barcelona durant el Trienni Constitucional (1820-1823)
modificaAb el triomf de Riego que se sublevá á las Cabezas de San Juan, se girá la truyta: Fernando VII escrigué aquellas memorables paraulas: “Marchemos francamente y yo el primero por la senda constitucional” Barcelona s’ adhereix al moviment, y entre’l frenetich entussiame del poble el capitá general interí Castellar proclama la Constitucio del any 12 desde la gran balconada de la Llotja (11 mars 1820). Se constituheix una Junta pera evitar renyinas y venjansas; se nombra un Ajuntament popular y s’ organisa la Milicia Nacional, segons el nou Códich del Estat.
Pera contenir la sanya dels servils, el bisbe Sichar publica una pastoral, negant que la Constitució pugui inferir perjudici ni á la religió ni á las bonas costums. En ella parlava ademés contra la Inquisisció que acabava de ser suprimida. Desoint els consells del Prelat, els absolutistas conspiravan á bó y millor, exarcebant als lliberals que demanavan la prodcripció de tots els servils, contra’ls quals cantavan el Trágala qu’era la cansó del dia. L’any 21 (14 juliol) un tintorer francés Jordi Bessiers era condemnat á mort com á cap de una conspiració republicana.
Indultat, quan ja estava en capella, se’l vejé mes tart ab els realistas, revelantse llavoras que al exagerar las tendencias lliberals, traballava per compte de la reacció.
A principis d’ agost del 21 se declará la febre groga en la ciutat. Promoguérense graves desordres, que obligaren al gobernador de la plassa á tancarse en la Ciutadela. El 15 s’ establía un cordó sanitari format per forsas del exércit y paisáns armats, baix amenassa de pena de mort al vehí de Barcelona que intentés atravessarlo. La peste se rabejá terriblement en els pochs moradors que havían quedat dintre de Barceloan. Fins al 2 de desembre, fetxa en que ‘s cantá el Te-Deum, se registraren 8.846 defuncions, corresponentne dos per cada tres atacats.
El 22 se llensaren al camp els apsotólichs. La insurrecció cundí, protegida manifestament per la Cort, el clero, la noblesa y sobre tot pel gobern francés. Pretenent que’l rey estava seqüestrat pels lliberals, els sublevats establiren á la Seu d’Urgell una regencia presidida pe l’ arquebisbe de Tarragona. En la capital reinava una gran sobrescitació: els lliberals se dividían en moderats y exaltats; partidaris els primers del gobern, y tatxantlo’ls últims de tenir massa miraments ab els enemichs de la llibertat. En aixó arribá en Mina (9 setembre 1822) pera batre als 36 mil facciosos que campavan per la montanya, sembrant arreu l’incendi, la desolació y la mort. Ab l’ ajuda de las milicias nacionals escarmentá rudament als apostólichs; mes tot sigué inútil: la mort de la llibertat espanyola fou decretada en el Congrés de Verona, y’l gobern francés se decidí á executar la sentencia (28 janer 1823).
Els apostólichs batuts y emigrats entraren de nou ab els francesos: la major part de las plassas de Catalunya, desprovehidas de viures y elements, anavan rendintse. Sols Barcelona es disposava á defensarse. L’esperit públich estava exaltadíssim, al trobarse la ciutat estretament bloquejada. Ocorregueren alborots en gran: Mina, malalt, s’ alsá del llit y lográ aquietar el poble (24 octubre). Una nota típica: la viuda del desventurat Lacy organisá en aquella ocasió un cos de llanceras en el qual s’ afiliaren moltas donas de sentiments lliberals.
Mes en la impossibilitat de resistir l’ embestida de forsas molt superiors, y debilitada la defensa de la plassa per l’ estat de desordre en que aquesta’s trobava, capitulá ‘l dia de Tots Sants, y ‘l quatre de novembre entravan á Barcelona las forsas francesas. Els constitucionals no hi veyan de rabia. El tragala era reemplassat per la marxa reialista, y gran sòrt pels lliberals que’ls francesos ocupants de Barcelona, vinguessen á ser durant molt temps la muralla que’ls ampará contra’ls odis africans dels apostolichs.
Fets curiosos: Durant el período constitucional se desocuparen alguns convents: en el de Trinitaris descalços (avuy Liceo) s’ hi instalá la Tertúlia patriótica: el de Caputxins (avuy Plassa Real) sigué en gran part derruhit. Al reconstruhirse, despres del triomf de la reacció apostólica, exigían els frares els mateixos mahons y las mateixas teulas.
1821. Comensa la construcció del Passeig de Gracia, quals obrars no terminan fins al 24, essent capitá general de Catalunya, el marqués de Campo-Sagrado. - 1822. S’obra á Llotja la primera exposició de productes catalans. - 1823. S’enderroca la vella iglesieta de Sant Jaume per aixamplar la Plassa de la Constitució.
Durant aquest periodo la industria manufacturera sufrí grans danys per efecte del contrabando. Fins á las mateixas portas de Barcelona hi havía tiros tot sovint entre’ls parrots y’ls contrabandistas.
Barcelona durant la "Dècada Ominosa" (1823-1833)
modificaLa reacció apostólica se desencadená terrible y desenfrenada: las presons, els desterros, las venjansas personals estavan á l’ordre del día. Y tanta part prenía en ellas el clero, que’l gobernador de la diócessis de Barcelona en una circular (25 novembre 1823) deya: “Se ha profanado la cátedra del Espíritu Santo, con expresiones bajas escitando al odio y a la venganza.”- Al 6 de mars del 24 l’Ajuntament dirigia una exposició al rey reclamant el restabliment del Sant Ofici.- Se feu un padró en el qual s´hi consignavan las ideas y’ls antecedents de cada ciutadá, y una societat titulada El Angel exterminador exercía sense fré las més abominables venjansas contra els lliberals.
Y encare’ls reaccionaris, no satisfets del gobern de Fernando VII, ja llavoras dirigían els ulls en l’ infant don Carlos. A Getafe (1825) estallá una sublevació que fou ofegada en sanch ple Conde de España. Lo més curiós es que aquest y’l ministre Calomarde formavan part de la conjura carlista, y si sigueren cruels ab els seus amichs, fou degut á la por que’ls assaltá de que aquests arribessin á descubrirlos.
L’ any 27 (28 de setembre) s’ alsan á Manresa ‘ls apostólichs á la veu de’n Cargol, Jeph dels Estanys y altres cabecillas, els quals cometen grans extorsions contra ‘ls lliberals, arribant al extrém de ferlos escombrar els carrers á tall de presidiaris. Fernando VII se’n vé á Catalunya, expedint desde Tarragona un manifest que desarma com per ensalm á las partidas sublevadas, quals cabecillas en sa major part s´acullen á l’ indult. Mes el que no foren llestos per anarse’n al extranger pagaren ab la vida la seva confiansa. El Conde de España que venía ab el rey en penjá una porció á Tarragona, prescindint del indult que havían obtingut. ¡Y tots els executats eran amichs, cómplices seus!.
Durant la permanencia de Fernando VII y de la reyna Amalia en la capital, se realisaren ostentosas festas, entre ellas una mascarada ab alegoría de la pau (6 janer 28) y un ball lluhidíssim á la Llotja (18 febrer). Era freqüent veure’l carruatje dels reys tirat per homes que substituhían als caballs. ¡ Ningú hauría dit que sota’ls peus dels que aixís se divertían bramulava sordament un volcá próxim á esclatar!.
Quan els reuys partiren, quedá capitá general de Catalunya ´l Conde d´España, deixant un recort tan amarch del seu mando, que no s´ha borrat may més. Fou el tal Comte’l prototipo de déspota desalmat: sanguinari com un tigre y ab rams de bojería.
Ab fiscals com en Cantillon, en Chaparro y en Cuello, y ab una policía de perdularis estrets en sa major part dels presiris, bastá inventar l’existencia de una conspiració pel restabliment de la Constitució del any 12, pera omplir les presons á curull, y guarnir tot sovint la forca de l’Esplanada. Per tandas de 30 y de 40 eran tancats els ciutadans als calabossos, ahont sufrían els tractes més cruels y inhumans. Els aposentos eran infectes, sense llum ni respirall: els presos se veyan privats de tota comunicació ab sas familias, y se’ls obligava á consuimir la menestra asquerosa de la cantina de la Ciutadela pagada á pes d’or. Ab l’excusa de practicar registres en els calabossos molts cops els treyan nusos de pel á pel á la intemperie, deixantlos horas enteras sobre la neu, en las fredas nits de un rigorós hivern. Y sobre’ls detinguts pesava sempre l’amenassa de morir ó de ser deportats arrossegant groixudas cadenas als presidis d’Africa.
Se contan á dotzenas els que moriren, víctimas de aquests maltractes que pera acabar ab tant sufriment, apelavan al suicidi. Un tal Sabater s’obrí la vena yugular ab un os afilat, fent servir l’orinal del calabosso de receptácul de la sanch.
Y’ls sacrificis en massa se succehían, en una forma la més terrorífica. Sense que ningú sapigués precisament el nom de las víctimas destinadas á la execució, aquesta se realisava en la forma següent: s’issava á la Ciutadela bandera negra, se fusellava després als reos un á un, disparantse á cada mort una canonada perque Barcelona s’enterés del cas y pogués contar esgarrifada’l número de las vístimas, y per últim el cos destrossat de aquestas era issat en la forca. Al peu del patíbul pululava la policía secreta, espiant fins la impresió que l’ espectacle produhía en el rostre dels curiosos, distingintse en aquesta tasca un tal Arqués, titulat Estudiant Murri, realista furibundo y escolar del seminari, quals propósits pel porvenir se revelaren en aquesta frasse que solía dir molt sovint.-“ O arribaré á bisbe ó al pal.” Conseguí l’ últim terme de aquesta proposició, puig en los aconteixements del any 35 fou fusellat.
La primera tanda portada al patíbul el 19 novembre de 28, se compongué de 13 infelissos, entre’ls quals s’hi contava’l coronel Ortega, gobernador que havia sigut de Monthuich l’any 20 y alguns altres militars. Entre’ls paisans hi figurava un pintor nomenat Porta, que á última hora, empenyat el Conde de Espanya en que els executats havien de ser 13, sigué tret del calabosso, com se treu lóvella del corral pera completar el número de las destinadas al escorxador, en sustitució de una altre que estant ja en capella, á copia de diners logra un passaport pera Fransa.
Novas execucions del tot idénticas á las precedents tingueren efecte´ls dias 26 de febrer y 30 de juliol de 1829. Quan el Conde d’Espanya en persona no acudía á l’Esplanada á recrearse ab l’ espectacle de las sevas víctimas, feya que una música militar toqués davant la Capitanía una passada de la tonadilla de las habas verdes, molt en boga en aquell temps. Perque en mitj de tot era divertit. Un dia va fer despertar al seu fill per tots els tambors de la guarnició: un altre día va fer montar la guardia escombra en má a la seva propia filla. Y fins á la seva senyora va arrestar per haverse olvidat de encomanar al cuyner un guisot de la séva predilecció. Un dia donava ordres de que tot fill de mare se afeytés el bigoti, un altre dia destacava pels carrers un aixam de mossos d’esquadra, tisoras en má, ab l’ encárrech de tallar las trenas á las donas que las portessin penjadas.
Per espay de quatre anys mortals dominá aquest monstre. Els barceloníns tenían tots la vida al encant. Bastava una delació qualsevol pera ser detingut. Las acusacions de qualsevol esbirro feyan fe, y fins eran castigats els pares que’s negavan á declarar contra’ls seus fills y las mullers contra’ls seus marits. Las causas se prolongavan indefinidament. Un dels fiscals, en Chamorro, solía prendre declaracions donant cops de cotze al pit dels declarants, en tant que’l deya:-“Vaja, home, digas la veritat.” En Cantillon tenía sempre sobre la taula del seu despaig un cráneo per imposar el terror als que prestavan declaració. Algunas vegadas fins se prescindía de tot sumari, haventse donat el cas de algun ciutadá, que al ser detingut desde casa seva, y sense ni menos passar per la presó, fou agregat, ab el cap rapat, á la brigada de presidiaris qu’escombravan els carrers.
Execucións en el patíbul, sacrificis misteriosos realisats de nit, en els cementiris, al peu mateix mateix de la fossa oberta pera dragarse á las víctimas; deportacions en massa; desterros imposats á las familias dels morts y dels deportats; robatoris y exaccións en gran escala, ab las quals els esbirros s’enriquian...tot un flagell de maldat y de infamia, hagué de suportar Barcelona per espay de prop de quatre anys, vessant una mar de sanch y llágrimas.
Quan, al fi, casada María Crsituina ab Fernando VII se doná una amnistía (1832), la ciutat respirá, acullint ab frenétich entussiasme al general Llauder que vingué á sustituir al monstre. Aquest sortí de la ciutat apedregat per la multitut, y encare gran sort sigué per ell que molts se contingueren pera no comprometre al general nou, en quí la població oprimida, posava plena de goig la seva confiansa.
Fets curiosos: 1826 . - Foren iluminadas per medi del gas las escolas de la Junta de Comers.- Durant aquest período s’ obrí´l primer tros de carrer de Fernando desde la Rambla al carrer de Avinyó: el Conde d´Espanya procedí autocráticament amenassant als propietaris que s´hi oposessin ab portarlos á la Ciutadela.- 1831: El mateix Comte feu reigir en la Plassa de Palacio una estátua de Fernando VII en actitud humillant per a Barcelona. Pochs anys després sigué aterrada en una de las moltas bullangas que anem á ressenyar á continuació.
Descripció de la "Guerra Carlina i les Bullangues" (1833-1843)
modificaLa guerra dels set anys
modificaAb la mort de Fernando VII, 29 de setembre 1833 y la subsegüent proclamació de Dª Isabel, reconeguda inmediatament per Fransa y Inglaterra, Barcelona esclatá de joya. Ja avants, al ser jurada la princesa en vida de son pare, se havían celebrat grans festas, entre ellas un torneig en las Hortas de San Beltrán que dirigí D. Juan de la Pezuela, el futur Conde de Cheste, que viu encare al finalisar el sigle.
Y com desde’l mes de octubre següent els carlins se llansessin á la montanya, sustentant els drets de D. Carlos baix la bandera del absolutisme, Barcelona armá sas milicias nacionals; mes prompte ‘s posaren de manifest les diferencias que separavan als exaltats, partidaris de las reformas radicals y als moderats, que ho eran del just medi y defensors del gbern, diferencias que tan terribles lluytas havian de produhir en la capital de Catalunya. El general Llauder comensava á perdre la popularitat que havía conseguit al prendre possessió del mando, per sas tendencias francament moderadas.
L’ enconamanet contra els carlins y contra ‘ls frares que’ls protegían esclatá’l dia de Sant Jaume del any 35, ab la crema dels convents. La ciutat de Reus havía donat pochs días avants el primer exemple, y’ls exaltats de Barcelona’s disposaren á seguir-lo. Se efectuá una corrida de toros, en la plassa edificada l’ any anterior: hi hagué en ella un gran alborot per haver resultat els toros detestables, y á entrada de fosch, una multitut abigarrada recorría’ls principals carrers de la ciutat arrossegant l’ últim toro, lligat ab la mateixa maroma de la plassa. Els amotinats cridaven: “¡El bou gros! ¡El bou gros!” aludint al general Llauder. Apenas hi havía tropas á Barcelona, trobantse la major part de las forsas en campanya, inclús el capitá general, de manera que fou impossible disoldre aquell grupo y els que poch temps després se formaren al Plá de la Boqueria y al Plá de las Comedias, excitats pels oradors populars á calar foch als convents. Prompte uns grans resplandors brillaren en la atmósfera, atapahida de una espesa fumareda: las turbas havían posat foch als convents de Sant Joseph de Carmelitas descalsos, de Dominicos de Santa Catarina, de Agustins calsats de Sant Agustí, de Fra menors de Sant Francesch, de Trinitaris descalsos de la Bona nova y de Carmelitas calsats de la Verge del Carme. Altres, com els de Caputxíns y Trinitaris calsats, s’escaparen pel clamoreig dels vehíns temorosos de que’s propagués l’ incendi, y ‘l de Servitas del Bon Succés fou respectat per haver corregut la veu de que al costat hi havía un dipósit de municións del cos d’ Artillería. Alguns frares que no arriban á deu, sigueren sacrificats al furor de las turbas: els demés se posaren á salvo, sent conduhits á rartje segur, el día següent, per piquets de tropas y de milicianos. Al atravessar els carrerrs eran objecte dels insulta de la multitut.
La publicació de un bando de las autoritats civil y militar, amenassant als autors de la crema ab terriblas penas, y’ls anuncis de repressió de s’ atribuhían al general Llauder provocaren un gran alborot el día 27. En Llauder se tancá en la Ciudadela, y al dia següent, 28, se retirava á Mataró desvaneixentse l’ últim prestigi de aquell home, que tres anys enrera, al sustituhir al Conde de Espanya era aclamat com un ídol del poble.
La excitació anava creixent; en tant s’ acostavan á Barcelona las tropas del general Bassa, qui ’l 5 de agost entrava sol, deixan la seva columna á Sans. La idea de que s’ anava á efectuar á Barcelona una gran concentració de forsas, deixant el resto de Catalunya a mercé dels carlins, produhí tal enardiment que’l poble y la milicia se llensaren al carerr al crit de ¡á las armas! Bullia la Plassa Palacio, quan una comissió del Ajuntament demanava á n’ en Bassa que procurés evitar un gran conflicte – “O’l poble ó jo!” respongué ‘l general de moment; y quan sembla qu’estava ja disposat á accedir á las súplicas de la corporació municipal, uns desanimats que s’ havian introduhit á Palacio per la tribuna que unía aquest edifici ab la vehina iglesia de Santa Maria del Mar el materen de un cop de pistola, y llansaren el cadáver á la multitut que com un mar agitat bullía en tota l’ amplada de la Plassa. Arrossegat fins á la Rambla, fou cremat sobre una foguera improvisada ab los mobles y papers de la Delegació de policía.- Las turbas desencadenadas calaen foch á la fábrica de Bonaplata, l’primera d’Espanya que utilisá la forsa de vapor; tractaren de saquejar els dipósits de l’ Aduana, y invadiren el domicili de algúns ciutadans titllats per sas ideas retrógadas. Els vehíns honrats á la fi s’ armaren pera contenir tant desenfré, nombraren una Junta auxiliar y’l dia 7 y ‘l 10 siguren fusellats els principals caps de motí, entre’ls quals s’hi contavan el cabecilla carlí Garrich y’l famós Estudiant murri.
L’ arribada del general Mina, molt popular á Catalunya, enviat pel gobern á ferse cárrech del mando fou rebuda ab gran satisfacció pels constitucionals. El general, que desde un principi, baté el coure de ferm contr’ls carlins, á fi d’ any posava siti al santuari de la Mare de Deu del Hort prop de Sant Llorens dels Piteus, y al saberse á Barcelona que per cada canonada que disparavan els sitiadors, els carlins sacrificavan á un dels molts presoners que tenían, una multitut excitada y sedenta de represalias. 4 janer 1836, invadí de nit la Ciutadela, assessinant als presoners carlistas que allí hi havía, entre ells el general D. Joan O’Donell. Foren assessinats de igual manera ‘ls que ‘s trobavan á las Dressanes, á las torres de Canaletas, y fins tres ferits del Hospital militar, tant cego es en cassos de desbordament popular, l’odi de las multituts.- El 15 de janer el famós batalló de la Brusa, era enviat á campanya contra’ls carlins, en cástich á la participació que havía prés en els anteriors successos.
La divissió entre moderats y progresistas s`havia anat enfondint. Mútuament se motejaven de madurs y podrits y de descamisats y anarquistas. Eran aquells partidaris del statut, plé de restriccións, y reclamavan els últims la Constitució del any 12 reformada en sentit mes lliberal. El 15 de agost Barcelona s’ adherí al moviment revolucionari reclamant que sigués posada en vigor celebrantse al efecte festas y lluminarias. El 24 de desembre moría’l general Mina, ídol dels lliberals. En mes d’ una ocasió la seva sola presencia á la Plassa Palacio bastá pera amansar al poble amotinat. No feya pas molts días, que malalt de mort s’hi feu portar assegut en una cadira, obrant el miracle de fer marxar tothom á casa seva, havent dit qu’ell volía ser l’últim en retirarse de la plassa. Morí de un cáncer al ventrell, y durant el seu enterro’s venia pels carrers el seu retrato y una litografia iluminada pel seu estómach devorat pel cáncer.
Durant l’ any 37, mentres la guerra civil s’ enconava cada vegada més. Barcelona era una espècies de volcá en plena erupció. A cada punt sonava`l crit de alarma, y com s’hagués proclamat una lley especial contra’ls promovedors de disturbis, esclatá un formidable motí (14 de janer entre’ls batallons de milicia madurs y’ls exaltats. L’ autoritat prengué midas restrictivas: el batalló de la Brusa y el primer de sapadors tinguts pels mes sigueren desarmats: s’espurgá la milícia y foren suprimits els periódics revolucionaris. Mes tot inútil pera salvar l’ ordre: el 4 de maig estallava una insurrecció, derramantse no poca sanch en la Rambla de Santa Mónica y en la Plassa de Sant Jaume, ahont se fortificaren els insurrectes batentse com á lleons. Mes durant la nit abandonaren el punt, y Ramon Xauradó, quefe del moviment, que havia caygut en poder de l’ autoritat, era fusellat el día 6, de cara á la paret de la Fundició de Artillería, avuy Banch de Barcelona. Aixís, ab sanch, se procurava apagar la foguera, mes de tant en tant treya aquesta novas flameradas, com l’ alborot del 8 de octubre, ab motiu del qual tinguerendeinterrompres las eleccións, y que doná pretext al baró de Meer per a disoldre la milicia.
Durant l’any 38, se treballá de ferm contra’ls carlins, distingintse de ferm contra’ls carlins, distingintse’l baró de Meer per la gran activitat que imprimí á la campanya. Fou aquest l’ any famós de las solsonadas, que tanta sanch costaren á las columnas que portaren convoys á Solsona. A últims de octubre, morí el Conde de Espanya que manava als carlins en quefe, assessinat per sos mateixos partidaris. Li feren passar mil vituperis, acabant per tirar el seu cadáver al Segre, ab una grossa pedra lligada al coll.
La publicació del conveni de Vergara (8 setembre de 1839) fou celebrada á Barcelona ab festas extraordinarias, y després de la lluhida campanya del Centro (1839 y 40) realisada per Espartero, que netajá de carlíns el Mestrat y Catalunya, tingué comens una nova era de febre política molt intensa y de terribles conmocións.
Fets curiosos: 1835.- Traslado definitiu de la Universitat de Cervera á Barcelona.- 1836: Construcció dels Pórtichs de Xifré que tant contribuheixen á embellir la Plassa de Palacio.- 1938: Constitució del Liceo filarmónich barcelonés en el Convent de Montesión, principal de un batalló de milicianos. De aquella societat, que ja representava óperas, baix la direcció del mestre Obiols, n’eixí l’actual Liceo.- 17 juliol: Estreno de La Fattuciera, de Vicens Cuyás, jove de 21 anys, que á poch moria, el día y á l’hora mateixa en que la séva ópera era aplaudida ab deliri al Principal.- 10 de novembre: Primer ensaig de daguerrotipo per Alabern, deixeble de Daguerre: se tragueren vistas de la Llotja y’ls Pórtichs de’n Xifré, posantse un cordó de tropa pera contenir, durant l’ operació, ‘l tránsit de la gent.- En lo mateix any foren trasladats a la presó nova del carrer Amalia`ls presos de la que hi havía en la Plassa del Angel. Els últims reos de aquesta que sufriren pena de garrot foen dos parricidas de Gelida, haventse hagut de suspendre l’execució durant alguns mesos per estar la reo Cecilia Rossell, en estat interessant. Després de l’ execució foren tirats al mar dintre de una bota, ab certas alimanayas pintadas á las fonaduras, recort dels cástichs que imposavan als culpables de parricidi las bárbaras lleys de l’ Edat mitja
Las bullangas
modificaLa regent María Cristina estava entregada en cos y ánima als moderats, quan acompanyada de sa filla Isabel entrá a Barcelona’l 30 de juny del any 40. Compromesa á sancionar una lley de Ajuntaments que’l poble veya ab disgust, se feren diversas manifestacións molt francas per no dir poch respectuosas, entre ellas la de fixar en els arbres de la Rambla ‘ls articles de la Constitució, vulnerats per la indicada lley dels Ajuntaments. Coincidí l’estancia de Cristina, sb ls terminació de la guerra y ab l’entrada d’ Espartero triomfador á la capital (13 juliol) que doná lloch á manifestacions de delirant entussiasme: las massa populars la alsavan a n’ell y al caball á pes de brassos, li besaven leas mans, s’ abrassavan á sos genolls. Després de molts incidents y no pocas intrigas, y gracias á la intervenció enérgica del poble que prengué una actitut imponent. Maria Cristina no pogué menos que cedir confiant el poder al partit progressista. Al dia següent de un motí popular (18 de juliol) áuna gran comitiva de moderats vestits ab pessa llarga, xistera y guants, se’ls ocoregué fer una manifestació de desagravis á donya María Cristina, en el moment d’eixir de palacio; pero’ls caygué al damunt una massa de exaltats, armantse un alborot tan gran y cayent tal pluja de garrotadas, que la Plassa de Palacio, després de la brega, quedá enterament sembrada de barrets y gorras, y trossos de levita, de gech y de brusa.Aquella jornada prengué’l nom de motí de las levitas. Al dia següent el jove advocat Francisco Balmas, reconegut com un dels manifestants madurs, se vejé empaytat per una turba, y haventse refugiat á casa seva, en el carrer de Sant Pau, se girá á tiros contra sos agressors, matant-se á tres y ferintne á vuit de molta gravetat; pero sucumbí acribillat de balassos, y son cadáver sigué arrastrat pels carrers fins davant de las Drassanas. Aquest fet y altres desordres obligaren á Espartero á proclamar l’estat de siti. Partí la familia real á Valencia (22 agost) á bordo del vapor Balear, y allí se resolgué’l plet polítich que acabá per adjudicar á Espartero la regencia única, passant María Cristina al extranger.
Com es natural la llopada dels moderats petava de dents. Espartero assediat de dificultats, no sent menor la divisió del partit progressista y l’ estat de desordre permanent en que vivía el país, hagué d’ ofegar en sanch l’ atach al Palau real que costá la vida al general Leon. A Catalunya, els republicans comensavan ja á donar senyals de vida, moguts per l’ ardenta propaganda de Abdón Terradas, y els madurs conspiravan. Las complaencias d’ Espartero ab el gobern inglés que l’ apoyava, produhiren tal lenitat en la persecució del contrabando que moltas fábricas se vejeren forsadas á suspendre’ls seus treballs. Quan l’ attach dels generals moderats al Palau real, se constituhí á Barcelona una Junta de vigilancia, la qual ab l’ excusa de proporcionar traball als obrers sense feyna, decretá l’ enderrocament de la Ciutadela.- ¡Comensem!.- digué’l diputat provincial Llinás al descarregar son primer cop de picot sobre l’ odiada fortalesa, y una bona part de las cortinas exteriors anaren cayent en los dias successius, terraplanant els fossos ab la runa. El general Van-Halen declará ilegal la constitució de la Junta y la disolgué, lo mateix que al Ajuntament y als batallóns de milicia més exaltats. Aumentava la crisi fabril; cundia’l disgust ; els moderats per sota má atiavan al jove partit republicá, y després de un sens fí de desordres y motíns, esclatá’l tro gros el día 14 de novembre. El poble y la milicia s’ alsaren en rebelió estallant un formidable moviment contra’l gobern. Una columna que manava’l general Zurbano fou destrossada á l’ Argenteria pels argenters que li tiraren á sobre tota mena de trastos, ab un furor que’s comprén molt bé sabent que havia corregut la veu de que las tropas tenian ordre de saquejar aquell rich carrer. Las forsas del exércit hagueren de retirarse, havent tingut en los primers dias més de 600 baixas: els insurrectes s’ apoderaren de las Dressanes, y nés tart fins de la mateixa Ciutadela, evacuada per en Van halen. No li quedava al gobern més que’l castell de Montjuich, y encare mal abastitde viures. Quantas voltas las tropas intentaren penetrar en la ciutat sigueren retxassadas. Al Portal nou sufriren un descalabro. Mes entre ‘ls barcelonins no reynava la major inteligencia: las Juntas anavan succehintse: las patuleyas comandadas per en Policay y en Carcana tenían á la ciutat atemorisada: el Peixater, jove republicá de la Barceloneta, emulava ab sos atreviments al Massaniello de Nápols. Vingué un moment en que la ciutat quedá sense Junta, és a dir, sense autoritat de cap mena. Contra’ls que intentavan una capitulació honrosa se rebatían els exaltats. Per altra part en Van-Halen retxassá sempre quantas proposicións se li féren en aquest sentit. Mentres tant Espartero havia eixit de Madrit ab forsas numerosas, investit d’ un absolut vot de confiansa de las Corts. La seva disposició d’ ánimola retrata la frasse que se li atribuhí de que reedificaria las murallas derruidas de la Ciutadela ab els ossos dels barcelonins. Arribá enfront de Barcelona, exigint la rendició de la ciutat á discreció: en vá tractaren de parlarli personas conspícuas: se negá á rébrelas. Prompte se traslluhí son intent de bombejar la ciutat, produhintse un pánic espantós. Tothom fugia, valentse de mil estratagemas, pera passar els portals, y las patuleyas desenfrenadas s’ entregabvan al saqueig, comensant per la depositaría de Hisenda. Vingué’l dia 3 que sigué de dol per Barcelona. En l’ espay de 12 horas caygueren sobre la població, disparats per Montjuich, 1014 projectils, d’ ells 780 bombas y 96 granadas, causant dany á 472 casas, unas incendiadas, esfondradas altras.
Els vehíns honrats s’ armaren contra las turbas que volian fer el séu agost, y per fí las tropas entraren á Barcelona : fou fusellat en Carcana y altres 17 ó 18 individuos que s’ havía senyalat pels seus excessos,y s’ exigí á la ciutat una contribució extraordinaria de 12 milions que no s’ arribá á pagar puig al tractar l’ autoritat militar de ferla efectiva, se trobá ab que com per ensalm havçían desaparegut las lápidas indicadoras dels noms dels carrers y’ls números de las casas, y no hi hagué medi humá de fer el reparto.
El bombeig de Barcelona ab tots els seus horrors, no sigué més que’l prólech de un altre drama no menos terrible.
Esclatá en distints punts de la nació un moviment insurrecional contra Espartero. A Barcelona’l poble havía xiulat al general Zurbano, tirant al mar sos equipatjes: Reus s’ havía proninciat á la veu del coronel Prim, y’l pedestal del regent quartejat per tots cantons queya ab estrépit. Serrano y González Brabo havían vingut a Barcelona, arengant al poble desde ‘l balcó de la Fonda de Quatre Nacions, prometent que’l país se constituhiría per delegacions enviadas á Madrit per la Juntas provincials. Pero més tart els moderats al veure’s amos del poder no s’entengueren de promesas fetas y anunciaren la convocatoria de Corts. Els barceloníns sostenían que havían de ser Juntas, y de aquest dissentiment n’ eixí la formidable insurreció de la Jamancia.
En vá’l govern nombrá á n’en Prim, qu’era molt popular á Barcelona, gobernador de la Plassa: en un sol día la perdé la popularitat, y mentres durá l’ insurrecció s’ hagué de batre ab els barceloníns que havian constituhit la Junta Central, dispostos á defensarla fins á morir. La lluyta durá’ls primers días de setembre hasta’l 20 de novembre de 1843. No passava día sense tiros y canoneig: en el baluart del Mitj diá de la Muralla de mar se realisaren actes d’heroísme, puig ab tot y ser escombrat pels canóns de Montjuich y la Ciutadela, tothom se disputava l’ honor de anarlo á defensar. Pel gran perill que ofería y pels molts valents que hi sucumbiren rebé’l nom de Baluart de la Mort. Las filas dels jamancios (paraula derivada del verb jamar, qu’en caló vol dir menjar) estavan nutridas pels elements més exaltats entre’ls quals ja comensavan á distingirse’ls republicans. Vestian brusa blava, pantalon gris fins á mitja pantorrilla, gorra vermella ab borla: els mes portaven lutxana. Usavan com á distintiu una paelleta de plom de las que’s venen á fira, y era son cant de guerra la cansó de la Paella:
“¡Ay! Ay! Xim, xim, xim,
madurs á la paella;
Ay! Ay! Xim, xim, xim,
Á la paella en Prim.”
Entre sas empresas més atrevidas,mereix especial menció el conat d’ assalt á la Ciutadela (7 de octubre), que hauría caygut en son poder si haguessen disposat d’ escalas més altas per assaltar las murallas.
Presidí la Junta entral l’ honrat patrici don Rafel Degollada que tant se distingí per sa energía de carácter.Barcelona, abandonada del resto de la nació, puig en lloch més sigué secundat el moviment, capitulá quan ja escassejaven els viures y anavan faltant els medis de defensa. El general Sanz entrá en la plassa,mostras de una gran benignitat.
Fets curiosos.-No obstavan uns temps tan agitats per que’s realisessin algunas milloras. Al any 40 ab motiu de la vinguda de María Cristina s’ aixamplá’l Jardí del general. Poch abans s`havía establert la Biblioteca universitaria ab els llibres dels suprimits convents.- Se posá la primera pedra al mercat de la Boquería.- 1842 (1r octubre) S’ inaugura l’ iluminació pública per gas. Per aquell temps comensaren á establirse luxosas botigas en els carrers més céntrichs.
Aquesta obra es troba en el domini públic en aquells països en els quals els drets de copyright són vigents fins 70 anys després de la defunció de l'autor.
Les traduccions d'aquest tipus d'obres poden no estar en el domini públic. (Més informació...)
|