Aquesta guerra és una guerra de religions

Aquesta guerra és una guerra de religions.

Els homes han somiat sovint de suprimir el problema religiós. Fou el somni de Lucreci. “¡Si n’ha pogut aconsellar, de crims, la religió!¹” Els enciclopedistes van creure haver-ho aconseguit. La seva influència, en efecte, es féu sentir en tots els països, en tots els continents.

I, tanmateix, potser no hi ha avui dia al món cap ésser humà que no pateixi en la seva vida íntima, quotidiana, per les repercussions d’un drama religiós únic que té per teatre el planeta sencer.

El que fa que l’home no pugui evitar el problema religiós és que l’oposició de bé i mal és per a ell una càrrega intolerable. La moral és una mena de cosa que no el deixa respirar.

Una tradició albigesa conta que el diable seduí les criatures dient-los: ”Amb Déu no sou lliures perquè només podeu fer que el bé. Seguiu-me, i tindreu el poder de fer, al vostre grat, el bé i el mal.” L’experiència confirma aquesta tradició, car la innocència es perd cada dia per l’atractiu del coneixement i de l’experiència, molt més que no pel del plaer.

L’home l’ha seguit, el diable. Ha rebut el que el diable li prometia. Però, un cop posat en possessió del parell bé i mal, s’hi troba tan a gust com l’infant que ha agafat amb la mà un carbó roent. Voldria llençar el carbó. I veu que és difícil.

Hi ha tres mètodes per a aconseguir-ho.

El primer és irreligiós. Consisteix a negar la realitat de l’oposició de bé i mal. El nostre segle l’ha assajat. Unes horribles paraules de Blake han tingut entre els nostres contemporanis un gran ressò: “Val més escanyar un infant al bressol que no pas tenir al cor un desig insatisfet.”

Només que no és pas el desig el que orienta l’esforç, és l’objectiu. L’essència pròpia de l’home és l’esforç orientat; els pensaments de l’ànima, els moviments del cos, només en són formes. Quan l’orientació desapareix, l’home es torna boig en el sentit literal, mèdic, del mot. És perquè aquest mètode, basat en el principi que tot s’hi val, fa tornar boig. Tot i que no imposa cap obligació, precipita l’home en un tedi semblant al dels desgraciats condemnats a presó cel·lular, el més gran dolor dels quals és no tenir res a fer.

Europa ha caigut en aquest tedi des de l’altra guerra. És per això que no ha fet quasi cap esforç per salvar-se dels camps de concentració.

En la prosperitat, amb recursos sobreabundants, aquest tedi l’intentem enganyar jugant. No pas a jocs d’infants, que creuen en els seus jocs. Jocs d’homes madurs en captivitat.

Però en la desgràcia les forces no són prou per a les necessitats. El problema de saber com dirigir les pròpies forces ja no es posa. L’home només pot dirigir la seva esperança. L’esperança dels desgraciats no és pas matèria de joc. El buit esdevé llavors insuportable. El sistema que diu que tot s’hi val és refusat amb horror.

És el que s’ha produït a Europa. Les nacions han tingut aquest moviment d’horror l’una rere l’altra, a mesura que la desgràcia les agafava.

El segon mètode és la idolatria. És un mètode religiós, si prenem el mot religió en el sentit dels sociòlegs francesos², és a dir, l’adoració de la realitat social sota noms de divinitat diversos³. És el que Plató comparava al culte d’un gran animal⁴.

Aquest mètode consisteix a delimitar una regió social a l’interior de la qual el parell de contraris bé i mal no tingui dret a entrar-hi. En tant que part d’aquesta regió, l’home ja no hi és sotmès, a aquest parell.

L’ús d’aquest mètode és freqüent. Un científic, un artista, sovint creuen estar, en tant que tals, alliberats de tota obligació, havent fet de la ciència, de l’art, un espai clos on la virtut i el vici no hi penetren⁵. Igualment, també, de vegades un soldat, un capellà; és així com s’expliquen els saqueigs de ciutats i la Inquisició. De manera general, aquest art de la compartimentació ha fet cometre en el curs dels segles moltes monstruositats per homes que no ho semblaven pas, monstres.

Però el mètode és defectuós quan és parcial. Un científic no està pas alliberat del parell bé i mal en tant que pare, espòs, ciutadà. Perquè l’alliberament sigui total, la zona de què és exclosa l’oposició de bé i mal ha de ser tal que l’home hi pugui penetrar sencer.

Una nació el pot fer, aquest paper. A l’Antiguitat, foren els casos de Roma i d’Israel⁶. Des que un romà, als seus ulls, havia deixat d’existir en tota altra qualitat que no en la de romà, es trobava alliberat del bé i del mal. Només el regia la llei purament animal de l’expansió. Només havia de pensar a dominar les nacions com a amo absolut, respectant poc o molt les que obeïen, esclafant les que hi oposaven el coratge⁷. Fora del punt de vista de l’eficàcia, tant se valia per quins mitjans.

Una Església també el pot fer, aquest paper⁸. L’aparició de la Inquisició a l’Edat Mitjana mostra que sens dubte un corrent de totalitarisme⁹ s’hi havia esmunyit, en la cristiandat. Feliçment, no se’n va pas apoderar; però potser féu avortar aquella civilització cristiana que l’Edat Mitjana havia estat a punt de produir¹⁰.

Als nostres dies, només les nacions fan aquesta funció, no pas directament, ans per mitjà d’un partit d’Estat i de les organitzacions que l’envolten. En els països de partit únic, el membre del partit, que una vegada per totes ha abdicat de tota altra qualitat que no aquesta, ja no està sotmès a pecat. Pot ser pocatraça, a la manera de la minyona que trenca un plat. Però, faci el que faci, no en pot fer cap, de mal, perquè és exclusivament membre d’un cos, el Partit, la Nació, que no pot fer cap mal.

Només perd aquesta protecció, aquesta armadura¹¹, si de sobte esdevé un ésser de carn i ossos, o un ésser amb ànima, en resum, una cosa altra que no un tros d’aquell cos. Però el privilegi d’estar alliberat del bé i del mal és tan preciós que molts homes i dones, havent triat per a sempre, resten inflexibles davant l’amor, l’amistat, el patiment físic, la mort.

Prou saben el que els costa, i no ens hem d’estranyar que, com a contrapartida, es complaguin a torturar els febles. Tenen necessitat de provar-se-la experimentalment a si mateixos, la realitat de la llicència absoluta de què han pagat tan car el privilegi.

Igual que la indiferència pel bé i pel mal, una tal idolatria porta a una mena de follia. Però són dues follies ben diferents. Alemanya havia contret la primera a un grau més elevat que cap altre país d’Europa. La seva reacció ha estat proporcionalment violenta. Però en fer-se’n enrere desesperadament vers la segona, ha conservat molts trets de la primera. La seva combinació ha produït el que anys després és l’horror i el pànic del món.

Tanmateix, no hem pas d’ignorar que Alemanya és, per a tots nosaltres, gent del segle XX, un mirall. El que hi percebem de tan horrorós són els nostres propis trets, només que engrandits. Aquest pensament, però, no ha de restar res a l’energia de la lluita, al contrari.

La idolatria és degradant. Feliçment, és precària, a més a més. Car l’ídol és perible. Roma acabà, al seu torn, per ser saquejada i reduïda a servitud. El folklore n’és ple, d’històries de gegants a qui ningú pot fer mal perquè han amagat l’ànima en un ou que és en un peix que és en un llac molt lluny i guardat per dracs. Però un dia un jove descobreix el secret, agafa l’ou i mata el gegant. És que el gegant havia comès la imprudència d’amagar l’ànima en un lloc d’aquesta terra, en el món. Un jove S.S. comet la mateixa imprudència. Per a estar segur, cal amagar l’ànima en una altra banda.

L’art d’aconseguir-ho constitueix el tercer mètode, que és la mística. La mística és el pas més enllà de l’espai on s’oposen bé i mal i, això, per la unió de l’ànima amb el bé absolut. El bé absolut és una cosa altra que el bé contrari i correlatiu del mal, tot i que en sigui el model i el principi¹².

Una tal unió és una operació real. Així com la jove que, havent tingut marit o amant, ja no és verge, igualment l’ànima, havent passat per una tal unió, ha esdevingut altra per sempre.

És una transformació inversa de la que es produeix quan les criatures segueixen el diable. Per consegüent, és una operació difícil i fins impossible, contrària a la llei de la degradació de l’energia, encara més que la transformació de la calor en moviment. Però l’impossible és possible a Déu. En cert sentit, fins i tot, només l’impossible és possible a Déu. El possible, l’ha abandonat als mecanismes de la matèria i a l’autonomia de les criatures.

Els procediments i els efectes d’aquesta transformació han estat estudiats experimentalment de la manera més minuciosa, a l’Antiguitat, pels egipcis, els grecs, els hindús, els xinesos i probablement molts altres, i, a l’Edat Mitjana, per diverses sectes budistes, els musulmans i els cristians. D’uns segles ençà, a tots els països, aquestes coses s’han poc o molt oblidat.

La naturalesa d’una tal transformació impedeix que puguem esperar de veure-la acomplerta per tot un poble. Però la vida sencera de tot un poble es pot amarar d’una religió que estigui tota ella orientada a la mística¹³ . Només aquesta orientació distingeix la religió de la idolatria.

L’escola sociològica francesa gairebé té raó en la seva explicació social de la religió. Li falta un infinitament petit perquè en tingui. Només que, aquest infinitament petit, és el gra de mostassa, la perla en el camp, el llevat a la pasta, la sal en l’aliment¹⁴. Aquest infinitament petit és Déu, és a dir, un infinitament més que tot¹⁵.

En la vida d’un poble, així com en la vida de l’ànima, es tracta només de posar-hi aquest infinitament petit al centre. Tot el que no hi tingui contacte directe n’ha de ser com impregnat per mitjà de la bellesa. És el que estigué a punt d’acomplir-se a l’Edat Mitjana romànica, aquell període prodigiós en què, quotidianament, els ulls i les orelles dels homes n’eren curulls, de bellesa perfectament simple i pura.

La diferència és infinitament petita entre un règim de treball que obre als homes la bellesa del món i un altre que els la tanca. Però aquest infinitament petit és real. Allà on és absent, res d’imaginari el pot reemplaçar.

Fins a un període recent, arreu i sempre, si se’ns permet d’emprar aquests mots per resumir, el règim de treball fou corporatiu¹⁶. Unes institucions com ara l’esclavatge, la servitud i el proletariat s’afegiren a l’organització corporativa com el càncer a un òrgan. D’uns segles ençà, el càncer ha reemplaçat l’òrgan.

Quan el feixisme posa al davant de tot el règim corporatiu, és amb la mateixa sinceritat amb què parla de pau. D’altra banda, res del que avui en diem corporatiu té res en comú amb les antigues corporacions¹⁷. També l’antifeixisme la pot algun dia adoptar, aquesta fórmula, i rere tal cortina caure en un capitalisme d’Estat de forma totalitària. Cap verdader règim de corporacions hi creixerà, en cap medi que no estigui espiritualment preparat.

La desgràcia havia caigut sobre Alemanya sota la forma de crisi econòmica, i l'ha empesa violentament enfora del buit de la indiferència cap a un furor d’idolatria. La desgràcia ha caigut sobre França sota la forma de conquesta. La idolatria nacional, però, no li és possible, a un poble subjugat.

Dels tres mètodes per a desfer-se de l’oposició de bé i mal, cap és accessible als esclaus ni als pobles asservits. D’altra banda, cada dia els dolors i les humiliacions fan entrar dins seu el mal del defora, que desvetlla el mal interior sota la forma de por o d’odi. No poden oblidar el mal ni desfer-se’n, i viuen així en la millor imitació terrena de l’infern.

Però els tres mètodes no els són pas igual d’inaccessibles. Dos els són impossibles. El sobrenatural els és només difícil. Només s’hi pot accedir per la pobresa espiritual. La virtut de pobresa espiritual és tan indispensable als rics per a apartar d’ells la solladura de la riquesa com als miserables per a impedir-los de descompondre’s en la misèria. És igual de difícil als uns i als altres. L’Europa asservida i oprimida, al moment de l’alliberament, només entrarà en dies millors si, en l’interval, la virtut de pobresa espiritual hi ha arrelat¹⁸.

En matèria de civilització, les masses només són creadores si unes elits autèntiques els infonen una inspiració. Avui, cal que una elit il·lumini en les masses miserables la virtut de pobresa espiritual. Per a això, cal primerament que els membres d’aquesta elit siguin pobres, no sols espiritualment, sinó de fet. Cal que pateixin cada dia, a l’ànima i a la carn, els dolors i les humiliacions de la misèria¹⁹.

No és pas un nou orde franciscà, el que cal²⁰. Una roba de burell, un convent, són una separació. Cal que estiguin dins la massa sense que res s’hi interposi. I, encara més difícil que suportar la misèria, no s’han de permetre cap compensació; en les seves relacions amb la massa que els envolta hi han de posar sincerament la mateixa humilitat que el naturalitzat amb els ciutadans del país que l’ha rebut²¹.

Si haguéssim comprès que aquesta guerra és un drama religiós, hauríem pogut preveure molts anys abans quines nacions en serien els actors, quines les víctimes passives. Les nacions que no vivien de cap religió només podien ser-ne víctimes passives. És el cas de gairebé tota Europa. Però Alemanya viu d’una idolatria. Rússia viu d’una altra idolatria; també pot ser, però, que sota aquesta idolatria encara s’estremeixin restes del passat de què ha renegat. I, per bé que Anglaterra estigui minada per les malalties del segle, hi ha una tal continuïtat en la història d’aquest país, una tal puixança de vida en la seva tradició, que algunes arrels encara hi pouen saba d’un passat amarat de claror mística.

Hi ha hagut un moment en què Anglaterra s’ha trobat davant d’Alemanya com un infant amb les mans buides davant d’un brètol brandant un revòlver a cada mà. L’infant, en aquesta situació, no pot fer gran cosa. Però, si mira fredament el brètol als ulls, és segur que aquest dubtarà uns segons.

És el que s’ha produït. Alemanya, per a amagar-se a si mateixa la vacil·lació, per donar-se una coartada, s’ha llançat sobre Rússia i hi ha fet miques el millor de les seves forces. Els dolls de sang vessats pels soldats russos gairebé han fet oblidar allò precedent. Tanmateix, aquell moment de silenci i d’immobilitat d’Anglaterra mereix molt més encara un record imperible. Aquesta aturada de les tropes alemanyes a la Mànega és la part pròpia del sobrenatural, en aquesta guerra. Part com sempre negativa, imperceptible, infinitament petita, i decisiva. Les ones de la mar arriben lluny, però quelcom les atura. L’Antiguitat ho sabia, que és Déu el que que posa el límit²².

Hi hagué un temps en què tots els murs, a França, eren coberts de cartells dient: “Vencerem perquè som els més forts.” Foren les paraules més nècies de la guerra. El moment decisiu fou, justament, quan la nostra força era quasi nul·la. La força enemiga s’aturà perquè la força, en no ser divina, és subjecta a límit.

La guerra s’ha estès a altres continents. La idolatria que anima el Japó és potser encara més violenta que la de cap altre poble. Als Estats Units, la creença democràtica encara és viva, mentre que a França, per exemple, fins i tot abans de la guerra, fins i tot abans de Munich, era gairebé morta. Però la nostra època és un període d’idolatria i de fe, no pas de simple creença. Per a Amèrica, la guerra encara és recent, i amortida per la distància. Però, sota el seu xoc, per poc que duri, és quasi segur que s’hi produiran profundes transformacions.

Europa resta al centre del drama. Del foc llançat sobre la terra per Crist, que potser era el mateix que el de Prometeu, n’havien quedat, a Anglaterra, uns quants carbons encesos. N’hi ha hagut prou per a impedir el pitjor. Però nosaltres només n’hem tret un respir. Continuem estant perduts si, d’aquests carbons i de les guspires que salten al continent, no en surt cap flama capaç d’il·luminar Europa.

Si som alliberats només pels diners i les fàbriques d’Amèrica, caurem d’una manera o altra en una servitud equivalent a la que patim. Cal no oblidar que Europa no ha estat pas subjugada per hordes vingudes d'un altre continent o del planeta Mart i que n’hi hauria prou d’expulsar-les. Europa pateix una malaltia interna. Té necessitat de guariment.

Només podrà viure si se n’allibera almenys en gran mesura ella mateixa. Afortunadament, no té el recurs de cap idolatria a oposar a la dels vencedors, perquè les nacions sotmeses no ho poden pas esdevenir, ídols. Els països subjugats, al vencedor, només li poden oposar una religió.

Si una fe sorgís en aquest continent miserable, la victòria fóra ràpida, segura i sòlida. Això és evident fins i tot en el pla estratègic. Les nostres comunicacions es fan per mar i les hem de defensar dels submarins. Les comunicacions enemigues es fan entre poblacions oprimides, i es tornarien impossibles si l’incendi d’una vera fe es propagués per tot el territori.

Però ni la descripció dels avions de bombardeig més recents, ni les estadístiques de producció, ni la promesa de vestits o aliments poden preparar el sorgiment d’una verdadera fe. Per als desgraciats, només n’hi ha un, de camí a la fe, és la virtut de pobresa espiritual. Però hi ha aquí una veritat amagada. Car la pobresa espiritual s’assembla aparentment a l’acceptació de la servitud. Hi és fins idèntica, tret d’un infinitament petit. Sempre el mateix infinitament petit, que és infinitament més que tot.

La desgràcia no és pas per si mateixa una escola de pobresa espiritual. És només l’ocasió gairebé única de fer-ne l’aprenentatge²³. Encara que sigui molt menys fugissera que la felicitat, tanmateix passa, i cal afanyar-se.

¿L’aprofitarem, l’ocasió present? Aquest problema és potser més important que els plans estratègics, més important econòmicament que les estadístiques i els quadres de repartiment. Hitler ens ha ensenyat, si som capaços d’aprendre, que la política verament realista té en compte, abans que res, els pensaments²⁴.

En ell és per al mal; la seva matèria és la massa, la pasta. En nosaltres és per al bé, la nostra matèria és el llevat. En conseqüència, els procediments han de ser diferents²⁵.