Antologia poètica (Joan Arús)/Noces d'or sacerdotals
Noces d'or sacerdotals
fou de Sant Esteve de Castellar, en les
seves Noces d'Or sacerdotals.
Heu vist passar vint-i-einc anys, i vós
resteu encara al vostre lloc, i encara
sou el mateix; els dies moridors
marquen, només, un solc en vostra cara.
Heu vist passar, incansables, com un flum,
hores i hores, dies i més dies,
hores tranquil·les, d'ordenat costum,
hores amargues, tràgiques, impies.
Heu vist fets grans els nadalons d'ahir;
heu beneït llurs noces i fillades;
heu vist anar-se'n pel mateix camí
els que han jaquit llurs terrenals estades.
I heu conservat l'íntim tresor igual
—virtut austera, clara saviesa—,
aquell tresor que el temps respecta i val
més que els honors i la inconstant riquesa.
Així la terra veu avui florir
les flors que, abans de poc, seran marcides
i ella resta, per dintre, com ahir,
penyora certa de novelles vides.
Vós sou, enmig de la diversa gent
i en el rodar dels dies, variable,
la roca ferma enmig de la corrent;
allò que és permanent i és immutable.
Vós feu vivent i activa la bondat
com un imperatiu de la Doctrina
i posseïu l’eterna Veritat,
beguda al xórrec de la Font pristina.
Vós sembreu l’evangèlica llavor
en els cors disposats com un restoble;
vós sou entre nosaltres el pastor
i és el Temple la cleda que ens acobla.
Com apòstol d’Aquell que ens féu germans,
ample és el vostre cor, tan ample i noble
que, dels més pròxims fins als més distants,
pot trobar-hi cabuda tot el poble.
Per molt que passi el temps, vós no passeu,
car d’un tot pervivent sou part tangible,
com un present i autèntic tornàveu
de l’Església de Déu, imprescriptible.
Universal, i eterna, i militant,
és, avui, la mateixa que naixia
sota les flames de l'Esperit Sant;
és la de Pere i la de l’últim dia.
És la que sura enmig dels temporals;
la que mai cap ventada no pot tòrcer.
Amb mots senzills diu coses immortals
i és repetir-se constantment sa força.
Tot passa al seu entorn, tot passa i mor;
passen els cismes i les heretgies;
mes ella arribarà sencera al port
quan s’hagin acomplit les profecies.
Sabem el món inconsistent, fal·laç,
—boll que s'esventa, boira que s’esfuma—.
D’un reialme millor vós sou el llaç
i en ell assolirem la vida summa.
Allà, entre els benaurats, hi haurà els pastors
que assumeixen aquí virtuts de pare.
quan, enmig d'ells, us trobarem a vós,
recordarem aquestes noces d'ara.
I així direm al Gran Pastor: —Lloat
sigui, damunt nosaltres, el que un dia
ens fressava el camí que ens ha portat
al gaudi de la Vostra Companyia!