Antologia poètica (Joan Arús)/Desolació
Desolació
Rodejat d'altives i esquerpes muntanyes,
hi ha el fondal ombrívol, ple de quietud;
dins el gran silenci, el fresseig perdut
del torrent que llisca entre joncs i canyes.
I allà, dispersades sense ordre ni acord,
entorn de l'església senzilla i vetusta,
un grapat de cases de tàpia i de fusta,
brunes com la terra que els fa de suport.
Vianant que hi baixes, seguint el camí
on de petja humana ja no queda rastre,
toma-te'n enrera si em vols creure a mi:
^no sents quin silenci de mort i malastre?
Abans no hi davallis, detura la passa
i escolta si puja del fons cap remor:
,-no sents la campana tocant a oració,
ni el bou que bramula, ni el gos que escridassa?
Cap batec de vida no hi cerquis debades:
les cases són buides d'ànima vivent;
el vent hi regolfa sota les teulades,
aixopluc que foren d'esvaïda gent.
Les herbes hi creixen entrant pels llindars
—tal un cementiri de tombes desertes—;
de l'església vella les portes obertes
mostren les naus orfes de sants i d'altars.
Potser encara penja damunt d'una porta
una branca seca de llor beneït
i roman encara, desmaiada i morta,
una clavellina damunt de l'ampit.
Mes no hi trobaríeu la vella padrina
que el llorer portava dins la balba mà
ni la joveneta que la clavellina
a les capvesprades solia regar.
Com una ventada que escampa les fulles
de l'arbre que resta desolat i nu,
el temps, mica a mica, no hi deixà ningú,
només dels qui foren les tristes despulles.
Ja no hi ha, fent mitja, la vella xaruga;
la noia que emplena l’àmfora a la font;
la dona que renta, el brivall que juga;
el pagès que llaura fins que el sol es pon.
Oh, cases desertes, història truncada!
Quants records evoquen aquestes parets,
la quintana estèril, la vinya arrencada,
la ratlla confusa dels vells caminets!
A l’ombra serena d’aquestes muntanyes
fou, adés, el viure mesurat i auster;
les terres donaven tot el menester
i als cors no hi havia pruïges estranyes.
Un ritme pacífic menava les coses;
cada jorn, encara no eixia la llum,
s’obrien les portes que avui resten closes;
de les llars muntaven torterols de fum.
Mes, uns temps vingueren de gran parvedat;
l’eixut féu les terres difícils i escasses,
i els hostes d'un dia, cap a la ciutat,
uns darrera els altres, menaren llurs passes.
Abans no tombaren el més alt revolt
del camí que puja fins a la carena,
com esguardarien amb profunda pena
el poble i la casa que els féu de bressol!...
Oh, cases exhaustes, racó desolat,
trista romanalla d'una època morta!
El rodar dels dies no és pas acabat:
hi ha encara qui serva la clau de la porta.
Potser els que et deixaren tornaran un jorn
i les velles cases, amb un dolç somriure,
obriran les portes, sentint llur retorn
com una alenada que les fes reviure.
Potser ni memòria no hi haurà de tu
i, com altres dies, serà aquest paratge
el tocom feréstec on no va ningú,
la jungla on habita l'animal salvatge.