Antologia d'autors catalans/Jacinto Torres i Reyató
———————
En Jacinto Torres és un d'aquells poetes que portats pel seu amor a la terra i a les belles lletres, seguiren el camí marcat pels seus avis, creadors del nostre renaixement literàri, amb entussiasme i amor, cooperant en la gran obra, de fer vibrar la llengua mare amb tota la seva força i assolint amb l'esforç dels seus fills el lloc que tenia d'ocupar en el món, al costat de les demés llengües.
Fou un dels capdevanters de la «Jove Catalunya» i el·legit secretari de la mateixa, va conservar el seu càrrec fins que l'esmentada societat va quedar disolta. Té'l titol de Mestre d'obres (1871) i com a tal concorregué en diferents Concursos i Exposicions amb progectes que l'hi valgueren la més gran admiració de tothom, assolint en 1877 un premi del Ajuntament, en 1880 l'hi foren adjudicades unes medalles de bronze en l'Exposició de Arts decoratives del Foment del Treball en 1802, altre medalla en l'Exposició d'Indústries Artístiques i en 1896 altre medalla en l'Exposició de Belles Arts.
Concorregué en els Certamens celebrats a Catalunya, assolint diferents premis en els Certamens de «La Misteriosa», «Centre de Lectura de Reus», «Círcol de Sans», «Valls», «Vendrell», «Vilassar», «Associació Literària de Girona», «Joventut Catòlica de Lleida» i molts d'altres.
Va ésser nomenat Mestre en Gai Saber lany 1890 al ser-li concedida la Viola amb el seu treball «Llegenda», composició d'una esmerada pulcritut i d'acurada forma.
Ha sigut Mantenedor dels Jocs Florals en 1881, 1901, 1908 i 1915.
Ultimament està acabant una investigació respecte a les llegendes i tradicions dels pobles de Catalunya, havent-ne reunit una col·lecció extraordinària, entre les que's troba «El Drac» i moltes de gran originalitat popular que donen un valor molt remarcable a dita obra.
En l'actualitat concorre en molts Certamens essent un dels últims premis assolits, un en els Jocs Florals de Catalunya Literária amb el seu treball «L'Aucellada».
Missatge
—————
1585
Portador d'un plec de lletres
pel Pare Abat de Poblet,
surt de Lleyda a corre-cuyta,
missatger del Senyor Rey.
Son cavall, de tant que corre,
dexa enrera al vent mateix;
qui'l vol seguí'ab la mirada,
en un dir Jesús, no'l veu.
Passen hores y més hores
y de via ¡se 'han fet!...
al lluny mentres fosquejava,
unes ombres van crexent.
Quan més lo cavall corria,
van alçantse més y més
ab corones dentellades
sobre l'horitzó negrenc .
Lo missatger va acostantshi;
més properes ja les veu:
són les marletades torres
del monestir de Poblet.
Lo corcer de sobte's para;
tot es fosch com un avench
quan del monestí'a la porta
frisós truca'l missatger.
No sentint remor ni fressa,
crida fort y truca més;
rès li val brandar la espasa
que pel pom fa de martell.
Mira entorn y enlayre mira;
tot es negre terra y cel:
sols alguns estels aguayten
eutre'ls rengles de marlets.
Per darrera de la porta
s'ou, al fi, remor que creix...
dringuen claus... ressonen passos...
s'acosta'l monjo porter:
— ¿Quí truca?— crida ab veu alta,
sense fer girà'l pestell.
—Obriu prompte, dèuvos pressa;
missatge porro del Rey.
— ¿Còm heu dit?...— lo monjo esclama
dubtant y ab calmosa veu.
— ¡En nom del Rey! — respon l'altre
xampurrant estrany renech.
Altre cop la veu del monjo:
— ¡Jesús, María y Joseph!
— Vinch en nom del Rey d'Espanya;
¡obriu, donchs, en nom del Rey!
—Al Pare Abat vaig a dirho;
ja torno prompte, esperèus.—
Bella estona n'es passada
quan torna'l monjo porter,
treu barrots, obre la porta,
y'ls ulls obre més y més.
Entra'l missatger al pati
d'un sol bot de son corcer;
foll de rabia descavalca
y segueix al totxo llech.
A la llum d'una llanterna
van tots dos sens dirse rès,
com llurs ombres, que'ls segueixen
bellugant per les parets.
Espayós palau hont pugen,
del Pare Abat es l'alberch:
en sa celda ja'ls hi espera
l'Abat Francesch d'Oliver.
Missatger qu'entra a la celda
te'l mirar bastant soberch,
saludant de mala gana
y axecant bon xich la veu;
—Pare Abat, massa tardava
en obrí'l monjo portor:
«qui s'espera's desespera»
y qui ve cansat molt més.
—Si haguessiu vingut de dia
ab més pressa huría obert:
trucar de nit ò a deshora
no es propi de cavallers.
—Per l'encàrrach que dech fervos
qualsevol hora serveix;
des de Lleyda'l Rey m'envía;
prepareu hostatje al Rey.—
Y agafant lo plech de lletres
que li entrega'l missatger,
l'Abat diu ab tota calma,
ben fixats los ulls en ell:
—No costa gaire'l conéxer
que aquí vós sou foraster.
— Fésseu lo favor de dirme,
Pare Abat, ¿per què ho dieu?
—Be ho diu prou vostra altivesa
y us traheix estrany accent;
per anomenar vostre amo
no us pertoca alçar la veu.
—Es qu'en nom del Rey us parlo.
—Que molts anys lo guardi'l cel;
demanèu ab més respecte
si'n capteu pel vostre Rey. —
Y l'Abat, mig contenintse,
desclou lo plech, lo llegeix,
y'l tira damunt la taula
encarantse al missatger:
— Cumpliré lo que se'm mana;
y a vostre amo li dirèu
que'ls bons fills d'aquesta terra,
d'amo ò rey no'n sabem res.—
Axí que al Rey trametía
tal resposta'l missatger,
esclamà'l seriós monarca:
—L'Abat responía be.
Del Comte de Barcelona
haguesseu parlat no més,
y altra fora la resposta
que l'Abat hauría fet.
He jurat lleys catalanes
y es cert, per mon jurament,
que'ls fidels vassalls del Comte
no saben què es tenir rey.—
Síbaris
—————
Quan tot obrintse pas a cos d'espasa
a Síbaris s'acosta l'enemich,
en la ciutat, reclós dintre sa casa,
aixís exclama'l ciutadà mès rich:
—Ressonen les trompetes enemigues
ben prompte l'ariet tustarà'ls murs:
si a n'ells la guerra hi du mortals fatigues,
aquí, companys, podem gosar segurs.
¡Mirèu! està adornat l'ample triclini
y ab arracades d'eura'ls capitells;
y'l vent que'ns du de lluny crits d'extermini,
aquí amanyaga roses y clavells.
Ab tendres brots de verda pampolada,
y ab fresca murta engarlandèmse'l front
y dintre aquesta sala perfumada
pensèm, oh amichs, que's tanca nostre món.
Dels pebeters lo fum se descapdella
tornassolantse al bes del sol ponent,
formant núvol d'olors hont una estella
podría abrigallarse castament
¡Oh quin perfum de festa que s'exhala
de tants joyells de l'art y tantes flors!
ja pot vení'a escomètrens a cops d'ala
l'exàm rialler d'enjogassats amors.
Fèm esclatar frenètica l'orgía
vessant lo most de Xipre y de Corint,
per ofegar les quexes d'agonía
que'l vent nos du de tants que van morint.
Ben lluny de nostre seny tot núvol negre;
buydant la copa, la tristesa's fon:
cantèm l'amor, cantèm la vida alegre
tot repetint dictats d'Anacreon.
Qui tinga'l pols segur y mà lleugera,
fàci estremir la lira ab plectre d'or
y formin delitosa primavera
cantars y llum y flaires y color.
Llancèu la que us cobreix glassa boyrosa,
esclaves que lluhiu àtich perfil,
y aixís fent remolí de marbre y rosa
entretexiu la dança més gentil.
Vora'l portal la lluyta arriba forta:
¡depressa, esclau! ofèga inútils plors!
cobreix la sanch que surt sota la porta
ab devassall de dssfullades flors.
Una fulla de rosa doblegada
a sota de mon colze'm fa sufrí';
arrégla'l llit de flors d'una vegada
que vull estar á pler en lo festí...:
Y tu qu'ab ta hermosor mon sér domines,
déxa onejà'l torrent de negres rulls,
déxa admirar tes formes tan divines
que fan glatir mon cor dintre'ls meus lls.
Donante un bes los deus varen dexarte
la magestat olímpica en lo front:
si'l món de genollons no vé a adorarte,
donchs ¿perquè hi baxa la bellesa al món?
¡Oh Cinthia! hi hà en tos ulls la melangía
y la negró'y misteri de la nit;
ells tenen lo secret de ma follía,
d'aquesta set d'amor que'm crema'l pit.
Vull ab mon braç cenyir ton còs d'abella;
per maneja la espasa no he nascut:
mentre en la torre vetlla'l centinella
gosèm, gosèm l'esclat de joventut...
La por que't fa'l ressò de la batalla
la distrauré ab mes besos y mon cant;
si ve la Mort, que'ns faci de mortalla
la calitja d'olors que'ns va voltant.
Mes, no esperèm qu'arrenqui nostra vida
de l'enemich lo ferro matador;
verí emmelat qu'a morir junts couvida
nos partirèm en una copa d'or.
Y si ell no té prou força ab ses glopades,
ofègam en tos braços de marfil;
crémam, si pots, al foch de tes besades
y ab dolç somriure moriré tranquil.—
Més tart, un rotllo d'ubriachs cantava,
y fent per aguantarse viu esforç,
entre esclafits de riure entorn dançava
de dos cadavres coronats de flors.