Antologia d'autors catalans/Emili Guanyabens
En Emili Guanyabens és el poeta líric més sencill i el que més naturalitat mostra amb la seva poesia, sembla extrany en una personalitat de tan grans qualitats literàries pugui existir al ensemps una sencillesa tan extretremada, el seu nom conegut per la bellesa del seu treball, no ha sonat en les nostres orelles desde fa molt temps i quan varem sentirlo fou encar que ferm poc alabat per lo que veritablement és aquest gran poeta que per molts potser hagi passat sens dar la veritable apreciació al seu hermós i poètic treball.
La seva poesia plena d'una naturalitat tan franca i d'uns pensaments tan viscuts, fa sentir al nostre cor tot lo que'l poeta va sentir en el moment de gravar en el paper les estrofes inesborrables degudes a la seva producció filla d'un sentiment, com fora difícil trobar-lo després d'aquells grans homes que foren En Maragall i Mossèn Cinto.
En Guanyabens, és el record d'aquells dos grans homes, fosos en un prò amb un refinament més purificat encare.
La força poètica que respiren les seves poesies porten dintre les seves estrofes un regust tan nostre qu'és com una cosa imprescindible en la nostra terra.
Algunes de les seves poesies han sigut adaptades a la musica per diferents mestres com l'Enric Morera, qui ha vist en elles el caient popular que tant escau a les cançons de la nostra terra.
Els seus treballs han estat premiats en diferents Certamens i Concursos literàris. Fou nombrat Mantenedor dels Jocs Florals de Barcelona l'any 1910.
Té publicats diferents llibres com són: Trasplantades (versions de diferents poetes francesos, s'oferiràn sempre com un pur model), Alades (1897) i Voliacions (1903).
Al raig escàs que el sol d'hivern envía,
assegut al portal de la masía,
va un vell barbotejant:
—Què hi faig, al món, si ja per res serveixo?
Per donâ un pas, Déu sap el que pateixo!...
Després... casat el gran...—
De cop, son fill, tocant-lo per darrera:
—Pare!—li diu amb cara riallera.—
Un noi!... Tot ha anat bé!—
I el vell, anant-se alçant, amb veu commosa:
—Encara puc ser bò p'alguna cosa.
Anem. Jo el bressaré.
Adormidet, xuclant el pit encara,
la pobra dóna el besa tot plorant.
La llum de l'alba, de raigs d'or amara
la testa rossa del bonic infant.
—Avui vindran, fill meu— diu afligida.—
Avui se t'enduran, rei del meu cor!
Et volen a ciutat! ¡Com si la dida
no en sabés prou, de conservâ un tresor!...
Qui m'ho havia de dir! Perquè et portessin
va caldre que sentís dringar dinês:
avui, perquè de mi no et separessîn
donaría el que tinc... i encara més!
Sant Joan és festa gran.
A cavall de les escombres
van les bruixes cavalcant.
Nit de flames, nit d'infern:
Sant Joan ha d'ésse'etern.
La parella enamorada,
tota foc, adalerada,
passa prop de la foguera,
que s'aixeca espurnejant,
bruelant, llengotejant,
ara avant, ara endarrera,
mentre el fum es va escampant.
Va escampant-se arreu un fum
com encens d'edat passada,
com de cosa que es consum
dins la pensa, ja esblaimada;
com record d'un raig de llum.
· · · · · · · · · · · ·
La gentada volta el foc;
el foc minva a poc a poc;
la quitxalla el va saltant;
riu i canta la gent gran:
riu i canta, canta i beu.
Torna a crèixe'el foc arreu.
· · · · · · · · · · · ·
La gitana, sens repòs,
garlant sempre, vincla el cos
en fantàstiques figures,
oferint bonaventures.
¡Quína olor fan els clavells
i l'alfàbrega a pomells!
· · · · · · · · · · · ·
La foguera es fa caliu:
la parella enamorada,
vora el foc, es mira i riu.
· · · · · · · · · · · ·
I s'allunya la parella,
bo i parlant-se a cau d'orella,
i es veu perdre's tot seguit
en les ombres de la nit.
I el caliu quin serpejar!
I els xicots vinga saltar!
· · · · · · · · · · · ·
I s'allunya la gent gran
tot bevent i tot cantant.
I, apartant conjurs i bruixes,
ja el nou dia va apuntant.
I la lluna fa ganyotes
a les mortes foguerotes
que tant ha remaleït:
tota aquella santa nit
que, esmortida per les flames,
sa llum pura no ha lluït!
· · · · · · · · · · · ·
I ve el dia esplendorós,
ple de vida, xafogós,
removent colors i flaires.
I s'allunyen les remôs.
Sant Joan és festa gran.
A cavall de nostra pensa
mil records van cavalcant.
Nit de flames, nit d'infern:
Sant Joan ha d'ésse'etern.
A la terra arrapat,
amb quin goig veig venir la tempestat!
Amb quina fruïció
veig com es va atansant la gran negrô
d'on surt el llamp irat,
dels núvols desfermat,
ferint l'espai amb sa fulgent blavô!...
Però, en havent passat, quina tristô!
Quina tristô, el cel blau!
El sol, que pesat cau
sobre mes llargues branques!
Que triestes, sobre el riu, ses clapes blanques!
El riu! Qui en fos, de riul
Sempre cantant! De terres molt llunyanes
portant cançons avall, ses hores blanes
van discorrent! I víu
veient món, i passant entre altes serres,
i sentint el llenguatge d'altres terres!
Ell rai! Qui en fos, de riu!
Jo sempre ací clavat,
esperant que algun jorn la tempestat,
compadida de mi,
vulgui acabar d'un cop el meu patî!
Oh! Quin dia serà
que l'aiguat mes arrels deslliurarà
de la terra que sempre ací em reté!
Oh! Quin dia podré,
com el riu i amb el riu, feliç cantar,
i córre' avall, avall... i no parar
fins a prop d'un escó!
I trobar-hi ma fi dant escalfô,
ja convertit en amorós tió,
a la colla arraulida
que en ma mort cercarà la seva vida!
Sobre els camps cau el sol de ple a ple.
El cel és tot serè,
sense un núvol, sense rê.
Suant, suant,
el pagès va treballant;
la parella va llaurant.
A raig fet va la suor
des del cap del llaurador,
i la terra les gotes engoleix
i a l'home beneeix.
Be prou que s'ho mereix:
suant, suant,
la terra va llaurant.
El verd dels camps i el blau del cel es besen:
es fan un llarg petó
que dura tant com la clarô.
Els grills no sé què resen.
Ja avansa la foscô,
que el sol esbargirà.
Terres, d'aquí a demà.
Plantes ací, fruiters allà,
l'hort, tot plegat, fa un goig que encanta.
El vell pagès que el ve a cuidâ
porta un feix d'anys: se'n va a vuitanta.
Fa esclatar lliris i clavells;
de tota arrel la set apaga:
l'arbre, ufanós de brots novells,
li dòna fruïta i ombra en paga
Camina ja tot encorbat,
però el seu tros encara el crida:
flors i verdures l'han voltat,
com bons amics, tota la vida.
Ja, en aquest hort, quan era noi,
les papellones perseguía;
un xic després, minyó alegroi,
el sol l'hi veia tot el dia
Tenint a sobre el blau del cel,
rebent la calda perfumada,
voltat d'abelles que la mel
treuen del pler d'una besada;
¡com l'ha amarat, aquest tros d'hort,
amb sa suor. fins a hores d'ara!
Es ja tan seu, que ni la mort
ha gosat treure-l'en encara.
Plantes! El jorn que això serà
restareu tristes, decandint-vos!
Com ell ningú us estimarà!
D'enyorament ireu morint-vos!
