Angeleta
Si n'hi havia una Angeleta
molt fresca i molt regalada.
Cada dia que'l sol ix
ella a l'horta se n'anava,
i ara no hi anirà, no,
que'l seu pare l'ha casada.
L'ha casada a Tarragona;
penso que no hi viurà gaire.
—Angeleta, ves a l'hort,
ves-te'n a l'hort i no tardis.
—Adeussiau, clavellets
que algun dia jo us regava,
i ara no us regaré, no,
que'l meu pare m'ha casada;
m'ha casada a Tarragona:
penso que no hi viuré gaire.
—Angeleta, puja a cavall,
que ta mare hi es pujada.
—Adeussiau, veínes totes,
donzelles, viudes, casades.
Adeussiau, mongetes totes
del convent de Santa Clara.
I adeussiau, fadrinets
amb els quals jo festejava.—
Quan són un troç més avall,
el seu galan n'encontrava.
—Ont va, ont va l'Angeleta?
Ont va tant acompanyada?
—La porten a Tarragona,
que ella mai hi es estada.
—Si tingués un cavall blanc,
jo vindria a acompanyar-la.
—Prou s'estima tal favor,
prou són els que m'acompanyen:
a davant hi ha'ls criats,
i a darrera pare i mare.—
Lin dóna un ram de clavells
per memoria i recordança.
Els clavellets n'eren secs,
que d'olor no'n feien gaire.
Tot olorant els clavells
li n'ha vinguda una basca.
No ho gosa dir als criats,
que ho diu a la seva mare,
que la'n baixin de cavall.
L'Angeleta està cansada.
—A l'entrant de Tarragona
tota la gent me miraven.
No sé si'm miren a mi
o les joies que portava,
o si miren al traidor
que en el meu costat anava.
A l'entrant-ne del carrer,
la sogra ja li cridava:
—Vine, vine, Angeleta,
que t'ensenyaré la casa.
Les parets són de cristall,
les calaixeres daurades;
la cambra que dormiras
coberta de pedra marbre.
A l'entrant-ne de la cambra
a sobre'l llit se'n tirava.
Ja no li gosen dir res,
pensant que estava cansada
Tant i tant va durâ això,
que'l seu galan ja hi entrava.
—Escolta, escolta, Angeleta,
no estiguis desconsolada,
que irem a comprâ un vestit
que en tot el món no n'hi ha un altre.
—Ai, no estic pas de vestits:
prou me'n comprava'l meu pare.
Aneu a buscâ'l doctor,
el doctor per visitar-me.—
I el doctor ja n'ha manat
confessar-la i combregar-la,
que té metzines al cap,
que no hi ha remei per ara.
A les nou hores de nit,
Angeleta confessava;
a les dèu hores de nit,
Angeleta combregava;
a les onze hores de nit,
Angeleta extremaunciada;
a les dotze hores de nit,
l'esperit a Déu donava.
Vinguen frares i beats
per aconsolâ'l seu pare,
i les nines del carrer
per aconsolâ a sa mare.
I al tornar-me'n a Manresa
tota la gent me cridava:
—Què tal, què tal l'Angeleta?
Deu estâ alegra i trempada.
—L'Angeleta ja n'es morta,
ja n'es morta i enterrada
Ai mares que teniu filles,
pendreu l'experiencia ara:
no feu pas casâ les filles
amb un que an elles no agradi.