Als nens que llegeixin L'Edat d'Or

Als nens que llegeixin L'Edat d'Or
José Martí
(traduït per Jobuma)



Aquest periòdic és per als nens, i per a les nenes, és clar. Sense les nenes no es pot viure, així com la terra no pot viure sense llum. El nen ha de treballar, caminar, estudiar, ser fort, ser bell; el nen es pot tornar bell encara que sigui lleig; un nen bo, intel·ligent i polit és sempre bell. Però mai no és més bell que quan a les manetes d’home fort hi duu una flor per a l’amiga, o quan va de bracet amb la germana perquè ningú l’ofengui; llavors creix, el nen, i sembla un gegant; el nen neix per a cavaller, i la nena neix per a mare. Aquest periòdic es publica per a conversar un cop al mes, com a bons amics, amb els cavallers de demà i les mares de demà; per a contar a les nenes contes bonics amb què entretenir les visites i jugar amb les nines; i per a dir als nens el que han de saber per a ser homes de debò. Tot el que vulguin saber els ho direm de manera que ho entenguin bé, amb paraules clares i làmines fines. Els direm com és fet el món; els contarem tot el que fins ara han fet els homes.

Per a això es publica L’Edat d’Or: perquè els nens americans sàpiguen com es vivia abans, i com es viu avui, a Amèrica i a les altres terres; i com es fan les coses de vidre i de ferro, i les màquines de vapor, i els ponts penjants, i la llum elèctrica; perquè, quan el nen vegi una pedra acolorida sàpiga per què té colors, i què vol dir cada color; perquè el nen conegui els llibres famosos on es conten les batalles i les religions dels pobles antics. Els parlarem de tot el que es fa als tallers, on passen coses més rares i interessants que en els contes de màgia, i que són màgia de debò, més bonica que l’altra; i els direm el que se sap del cel, i del fons del mar i de la terra; i els contarem contes de riure i novel·les de nens, per a quan hagin estudiat molt, o jugat molt, i vulguin descansar. És per als nens, que treballem, perquè els nens són els qui saben estimar, perquè els nens són l’esperança del món. I volem que ens estimin, i ens vegin com a cosa del seu cor.

Quan un nen vulgui saber res que no surti a L’Edat d’Or, que ens escrigui com si ens coneguéssim de sempre, que li respondrem. No importa que la carta vingui amb faltes d’ortografia. El que importa és que el nen vulgui saber. I si la carta està ben escrita, la publicarem al nostre correu amb la signatura a sota, perquè se sàpiga que és un nen que val. Els nens saben més del que sembla, i si els demanessin d’escriure el que saben, ben bones coses que escriurien. Per això L’Edat d’Or tindrà cada sis mesos una competició, i el nen que hi enviï el treball millor, i es vegi bé que és seu, tindrà un bon premi de llibres, i deu exemplars del número de L’Edat d’Or en què es publiqui la composició, que serà sobre coses de la seva edat, perquè en puguin escriure bé, perquè per a escriure bé d’una cosa se n’ha de saber molt. És així com volem que siguin els nens d’Amèrica: homes que diguin el que pensen i ho diguin bé: homes eloqüents i sincers.

Les nenes han de saber el mateix que els nens per a poder parlar amb ells com a amics quan vagin creixent; perquè és una pena que l’home hagi de sortir de casa a buscar amb qui tenir una conversa, perquè les dones de casa no saben parlar-li més que de diversions i de modes. Però hi ha coses molt delicades i tendres que les nenes entenen millor, i les escriurem per a elles de manera que els agradin; perquè L’Edat d’Or té un mag a casa que li diu que a les ànimes de les nenes hi passa una cosa semblant al que veuen els colibrís quan van tafanejant per les flors. Els direm coses així, com perquè les llegeixin els colibrís si sabessin llegir. I els direm com es fa un fil de cosir, com neix una viola, com es fabrica una agulla, com teixeixen les randes les velletes d’Itàlia. Les nenes també ens poden escriure cartes, i preguntar-nos tot el que vulguin saber, i enviar-nos les seves composicions per a la competició de cada sis mesos. ¡Segur que guanyaran les nenes!

El que volem és que els nens siguin feliços, com els germanets del nostre gravat; i que, si alguna vegada un nen d’Amèrica ens troba pel món, ens estrenyi fort la mà, com a un vell amic, i digui on tothom ho senti: “¡Aquest home de L’Edat d’Or era amic meu!”