A una noia rica

Climènia, amb el temps espero veure en les teves gràcies

com de dia en dia hi surt, hi apunta, el do de les llàgrimes.

La teva bellesa és només, encara, una armadura d'orgull;

els dies, ara l'un ara l'altre, n'aniran fent cendra.

Esplendorosa, arrogant, abaixada la màscara,

no és pas així que et veuran, en davallar a la nit de la tomba.

¿A quin destí promesa, en la teva flor passatgera, llisques?

¿A quin destí? ¿Quina freda misèria

et vindrà a estrènyer el cor fins a fer-lo cridar?

Res no s'alçarà per salvar tanta de gràcia;

els cels romanen muts mentre un dia esborra

els traços purs, el dolç color de cara que un dia ha vist brillar.

Un dia et pot fer empal.lidir la cara, et pot deformar els flancs

amb una fam punyent, un calfred pot mossegar

la teva carn lleugera, abans al fons de la tebior.

Un dia..., i seràs un espectre en la ronda lassa

que sens parar, per la presó del món,

¡apa a córrer!, la fam al ventre per motor.

Encalçada a la nit, com una bèstia, pels bancs,

¿on trobarem més la teva mà fina, elegant,

aquest posat, el front, la boca de rictus desdenyós?

Brilla l'aigua. ¿Tremoles? ¿A què ve aquest esguard buit?

Massa morta per' morir, ¡resta, doncs, carn lívida,

munt de parracs prostrat en el gris del matí!

La fàbrica obre. ¿Hi aniràs a forçar-te a la cadena?

Renuncia a aquest gest lent de la teva gràcia de reina.

De pressa. Més. ¡Vinga! ¡De pressa! ¡Més de pressa! Al vespre,

somorta la mirada, genolls desfets, sotmesa, vés-te'n

sense un mot; al llavi humil, que se t'hi vegi

l'ordre dura, obeïda amb esforç sense esperança.

¿Te n'aniràs, al vespre, als rumors de la ciutat,

a deixar sollar per pocs diners la teva carn servil,

aquesta carn morta, feta pedra per la fam?

No s'estremeix pas quan una mà la frega;

les reculades, els sobresalts, no hi són pas, al teu paper;

són, les llàgrimes, un luxe a què hom aspira en va.

Somrius, però. Per a tu les desgràcies són faules.

Tranquil.la, lluny de la sort de tes míseres germanes,

mai no els has fet el favor d'un esguard.

Pots, ulls clucs, prodigar les almoines;

el teu son n'és lliure, d'aquests tristos fantasmes,

i et passen clars els dies a recer d'una murada.

Uns trossos de paper, més durs que les muralles,

et guarden. Ah! si els cremaven... el teu cor, les entranyes,

foren colpits de cops per què tot l'ésser es romp.

Aquests papers, però, t'ofeguen, amaguen cel i terra,

amaguen mortals i Déu. ¡Surt de l'hivernacle,

nua, a tremolar als vents d'un univers glaçat!