Trae, Jarifa, trae tu mano,
Ven y pósala en mi frente,
Que en un mar de lava hirviente
Mi cabeza siento arder.
Ven y junta con mis labios
Esos labios que me irritan,
Donde aún los besos palpitan
De tus amantes de ayer.
¿Qué la virtud, la pureza?
¿Qué la verdad y el cariño?
Mentida ilusión de niño
Que halagó mi juventud.
Dadme vino: en él se ahoguen
Mis recuerdos; aturdida,
Sin sentir, huya la vida;
Paz me traiga el ataúd.
El sudor mi rostro quema,
Y en ardiente sangre, rojos
Brillan inciertos mis ojos,
Se me salta el corazón.
Huye, mujer; te detesto,
Siento tu mano en la mía,
Y tu mano siento fría,
Y tus besos hielo son.
¡Siempre igual! Necias mujeres,
Inventad otras caricias,
otro mundo, otras delicias,
¡O maldito sea el placer!
Vuestros besos son mentira,
Mentira vuestra ternura,
Es fealdad vuestra hermosura,
Vuestro gozo es padecer.
Yo quiero amor, quiero gloria,
Quiero un deleite divino,
Como en mi mente imagino,
Como en el mundo no hay;
Y es la luz de aquel lucero
Que engañó mi fantasía,
Fuego fatuo, falso guía
Que errante y ciego me tray.
¿Por qué murió para el placer mi alma,
Y vive aún para el dolor impío?
¿Por qué, si yazgo en indolente calma,
Siento en lugar de paz árido hastío?
¿Por qué este inquieto abrasador deseo?
¿Por qué este sentimiento extraño y vago
Que yo mismo conozco un devaneo,
Y busco aún su seductor halago?
¿Por qué aún fingirme amores y placeres
Que cierto estoy de que serán mentira?
¿Por qué en pos de fantásticas mujeres
Necio tal vez mi corazón delira,
Si luego en vez de prados y de flores
Halla desiertos áridos y abrojos,
Y en sus sandios o lúbricos amores
Fastidio sólo encontrará y enojos?
Yo me arrojé, cual rápido cometa,
En alas de mi ardiente fantasía,
Do quier mi arrebatada mente inquieta
Dichas y triunfos encontrar creía.
Yo me lancé con atrevido vuelo
Fuera del mundo en la región etérea,
Y hallé la duda, y el radiante cielo
Vi convertirse en ilusión aérea.
Luego en la tierra la virtud, la gloria
Busqué con ansia y delirante amor,
Y hediondo polvo y deleznable escoria
Mi fatigado espíritu encontró.
Mujeres vi de virginal limpieza
Entre albas nubes de celeste lumbre;
Yo las toqué, y en humo su pureza
trocarse vi, y en lodo y podredumbre.
Y encontré mi ilusión desvanecida,
Y eterno e insaciable mi deseo;
Palpé la realidad y odié la vida:
Sólo en la paz de los sepulcros creo.
Y busco aún y busco codicioso,
Y aún deleites el alma finge y quiere;
Pregunto, y un acento pavoroso
«¡Ay! -me responde-, desespera y muere.
»Muere, infeliz: la vida es un tormento,
Un engaño el placer; no hay en la tierra
Paz para ti, ni dicha, ni contento,
Sino eterna ambición y eterna guerra.
»Que así castiga Dios el alma osada,
Que aspira loca, en su delirio insano,
De la verdad para el mortal velada,
A descubrir el insondable arcano.»
¡Oh, cesa! No, yo no quiero
Ver más, ni saber ya nada;
Harta mi alma y postrada,
Sólo anhela el descansar.
En mí muera el sentimiento,
Pues ya murió mi ventura,
Ni el placer ni la tristura
Vuelvan mi pecho a turbar.
Pasad, pasad en óptica ilusoria,
Y otras jóvenes almas engañad;
Nacaradas imágenes de gloria,
Coronas de oro y de laurel, pasad.
Pasad, pasad, mujeres voluptuosas,
Con danza y algazara en confusión;
Pasad como visiones vaporosas
Sin conmover ni herir mi corazón.
Y aturdan mi revuelta fantasía
Los brindis y el estruendo del festín,
Y huya la noche y me sorprenda el día
En un letargo estúpido y sin fin.
Ven, Jarifa; tú has sufrido
Como yo; tú nunca lloras;
mas, ¡ay triste!, que no ignoras
Cuán amarga es mi aflicción.
Una misma es nuestra pena,
En vano el llanto contienes...
Tú también, como yo tienes,
Desgarrado el corazón.
|
Porta Jarifa, porta la teva mà,
Vine i posa-la al meu front,
que en un mar de lava ardent
El meu cap sento cremar.
Vine i ajunta amb els meus llavis
Aquests llavis que m'irriten,
On encara els petons palpiten
Dels teus amants d'ahir.
Què la virtut, la puresa?
Què la veritat i l'afecte?
Mentida il·lusió de nen
Que afalagà la meva joventut.
Doneu-me vi: en ell s'ofeguin
Els meus records; aturdida,
Sense sentir, fugi la vida;
Pau em porti el meu taüt.
La suor del meu rostre crema,
I en ardent sang, vermells
Brillen incerts els meus ulls,
El cor em salta.
Fuig, dona; et detesto,
Sento la teva mà en la meva,
I la teva mà sento freda,
I els teus petons de gel són.
Sempre igual! Nècies dones,
Inventeu altres caricies,
un altre món, altres delicies,
¡O maleït sigui el plaer!
Els vosres petons són mentida,
Mentida la vostra tendresa,
És lletjor la vostra bellesa,
La vostra joia és patiment.
Jo vull amor, vull glòria,
Vull un delit diví,
Com en la meva ment imagino,
Com no n'hi ha al món;
I és la llum d'aquell estel
Que enganyà ma fantasia,
Foc fatu, fals guia
Que errant i cec em traí.
Per què morí pel plaer la meva ànima,
I viu encara pel dolor impietós?
Per què, si jec en indolent calma,
Sento enlloc de pau àrid fastig?
Per què aquest inquiet i abrasador desig?
Per què aquest sentiment estrany i vague,
Que jo mateix conec un passatemps,
I busco encara el seu seductor afalac?
Per què encara fingir-me amors i plaers
Que de ben segur seran mentides?
Per què darrere de fantàstiques dones
Potser neci el meu cor delira,
Si després enlloc de prats i de flors
troba deserts àrids i bardisses,
I en els seus necis o lúbrics amors
Fastigueig només trobarà i enuigs?
Jo em vaig llançar, com un ràpid estel,
En ales de la meva ardent fantasia,
Onsevulga la meva captivada ment inquieta
Benaurança i triomfs creia trobar.
Jo em vaig llançar amb atrevit vol
Fora del món en la regió etèria,
I vaig trobar el dubte i el cel radiant
Vaig veure convertir-se en il·lusió aèria.
Després a la terra la virtud, la glòria,
Vaig buscar amb ànsia i delirant amor,
I fètida pols i menyspreable escòria
El meu fatigat esperit va trobar.
Vaig veure dones de netedat virginal
Entre clars núvols de celest foc;
Jo els vaig tocar, i en fum la seva puresa,
vaig veure transformar-se, i en llot i podridura.
I vaig trobar la meva il·lusió esvanida,
I etern i insaciable el meu desig;
Vaig palpar la realitat i vaig odiar la vida:
Només en la pau dels sepulcres crec.
I busco encara i busco cobdiciós,
I encara delits l'ànima fingeix i vol;
Pregunto, i un accent esglaiador
«¡Ai! -em respon-, desespera i mor.
»Mor, infeliç: la vida és un turment,
Un engany el plaer; no hi ha a la terra
Pau per tu, ni benaurança, ni contentament,
Sinó eterna ambició i eterna guerra.
»Que així castiga Déu l'ànima agosarada,
Que aspira, boja, en el seu insà deliri,
De la veritat pel mortal velada,
A descobrir l'insondable arcà.»
¡Oh para! No, jo no vull
Veure més, ni saber ja res;
Farta la meva ànima i prostrada,
Anhela sols el descans.
En mí mori el sentiment,
Doncs ja morí ma ventura,
Ni el plaer ni la tristor
tornin a pertorbar el meu pit.
Passeu, passeu, passeu en òptica il·lusòria,
I altres joves ànimes enganyeu;
Nacrades imatges de glòria,
Corones d'or i de llorer, passeu.
Paseu, passeu, dones voluptuoses,
Amb dansa i gatzara en confusió;
Passeu com visions vaporoses
Sense commoure ni ferir el meu cor.
I aturdeixin la meva revoltada fantasia
els brindis i l'estrèpit del festí,
I fugi la nit i em sorprengui el dia
En una letàrgia estúpida i sens fi.
Vine, Jarifa; tu has patit
Com jo; tu mai no plores;
mes, ai trista!, que no ignores
Com d'amarga és la meva aflicció.
Una sola és la nostra pena,
En và el plor contens...
Tu també, com jo, tens,
Enquinçat el cor.
|
