6. Pren, doncs, on ets, les cançons meves

Pren, doncs, on ets, les cançons meves,
les que ara, aimada, jo et cantava,
canta-les, en fer-se fosc,
als sons dolços del llaüt.

Mentre el roig de la posta avança
cap al mar silent i blau
i es fon el seu últim raig
rere el cim d’aquell pujol,

cantaràs el que jo cantava,
el que, del meu pit brollant,
tot senzillament sonava
sols conscient del seu deler:

que, així, les cançons estovin
això que ens separa tant,
i el cor enamorat obtingui
allò a què s’ha consagrat.